En els segles XV (especialment a partir de la seua segona meitat), XVI i XVII (sobretot el seus primers quaranta anys), el món occidental experimenta convulsions i novetats que el sacsegen i el transformen. És l’època de la culminació de les reformes religioses que s’havien anunciat ja al segle XIV (amb els treballs del reformador anglès John Wycliff i del bohemi Jan Hus, i amb el moviment de la devotio moderna, de la qual sortiria un dels llibres més reeditats de la cristiandat: l’Imago Christi, o llibre de la Imitació de Crist, de Thomas de Kempis)[1] i que conclourien, després de múltiples conflictes.

L’any 1517, Martí Luter penjaria les seues 95 tesis a la porta de l’església del palau de Wittemberg, cosa que representaria el començament del moviment conegut com a reforma protestant, un moviment policèntric (perquè coneixeria més reformadors que Luter, defensors de tesis no del tot coincidents amb les d’aquest: Jean Calvin a Ginebra, Huldrych Zwingli, al nord de Suïssa, John Knox, a Escòcia…) que conduiria a l’escissió de la Cristiandat en dos blocs de mentalitats divergents: els països protestants (o evangèlics), ubicats al centre i al nord d’Europa, i els països catòlics, al sud, amb França i el Sacre Imperi (Romà de la Nació Alemanya) com a principals escenaris d’enfrontament, tant polític com militar.

Així, el segle XVI va, França va ser l’escenari d’un seguit de confrontacions militars protagonitzades, per una banda, pels catòlics francesos, al capdavant dels quals van posar-se diverses faccions aristocràtiques (la principals de les quals la del duc de Guisa),i per l’altra, els protestants (coneguts amb el malnom d’”hugonots”, terme encunyat inicialment per un sacerdot de Tours, que la va utilitzar per referir-se als calvinistes de la ciutat, els quals, segons sembla, es reunien, a les nits, en una de les portes de la ciutat, la que havia estat batejada amb el nom del rei Hug Capet, el qual tenia fama d’haver esdevingut un espectre, cosa que contribuïa a connotar la denominació “hugonot” de manera despectiva). Els precedents immediats del conflicte van ser els alçaments iconoclastes protagonitzats pels protestants francesos en el transcurs de les dues dècades anteriors. Els principals esdeveniments del període de les guerres de religió a França van ser els següents:

  • 1576: Enric III, de la casa de Valois, rei de França, signa el Tractat de Beualieu, pel qual s’atorga llibertat religiosa als protestants francesos. Aquest tractat és molt mal rebut entre sectors catòlics molt poderosos.
  • 1584: mor el germà d’Enric III, el duc d’Alençon, que era successor del rei per l’absència de descendència directa d’aquest. És nomenat nou successor a la corona de França Enric III, de la casa de Borbó, rei de Navarra (estat supervivent de la invasió protagonitzada per Ferran II, d’Aragó, el 1512 i que va suposar l’annexió de la major part del regne ala corona castellana, de la qual Ferran II era governador en nom de la seua filla Joana I). Enric III, de Navarra era calvinista, i havia sobreviscut a la matança de protestants, a París, dela Nit de sant Bartomeu (24 d’agost de 1572, desencadenada precisament per les seues noces amb Margarida de Valois, germana del rei de França, amb les quals s’emparentaven les dues cases reials, i que va estendre’s els mesos següents arreu del territori francès).

El rei Felip II de Castella (i primer de Catalunya-Aragó, de Portugal i de Nàpols), principal valedor del catolicisme a Europa no acceptaria Enric III de Navarra com a nou successor de la monarquia francesa i va arribar a presentar la candidatura d’una de les seues filles com a futura reina de França. Comencen així les guerres de religió:

  • 1588: Enric III de França, assetjat a Paris per l’exèrcit de la Lliga Catòlica, ja en oberta rebel·lia i sota comandament del duc de Guisa, és finalment expulsat de la ciutat, víctima d’una revolta urbana procatòlica.
  • 1589: Els dos Enric, de França i de Navarra, s’alien militarment i posen setge a París, ara en mans dels rebels catòlics, aliats amb Felip II de Castella, Portugal, Nàpols i Aragó, que els proporciona ajut militar. En el transcurs del setge, Enric III, de França, és assassinat. Enric III, de Borbó, té problemes per ser reconegut com a Enric IV, de França.
  • 1593: Els Estat Generals (les corts franceses), reunides a Blois, acaben acceptant Enric de Borbó com a rei de França, que s’ha convertit al catolicisme després de no haver reeixit a conquerir París, malgrat haver-se aliat amb els prínceps protestants alemanys i amb Elisabet I, d’Anglaterra. S’atribueix a Enric de Borbó aquesta frase justificativa de la seua conversió: «París bé val una missa.»
  • 1598: Enric de Borbó, ara ja Enric IV de França, promulga l’Edicte de Nantes, de tolerància religiosa, que suposa una reedició del Tractat de Beualieu, de vint-i-dos anys abans. Amb aquesta mesura es torna a guanyar l’enemistat d’alguns sectors del catolicisme francès, alhora que les cases de Valois i de Guisa hi veuen una excusa per legitimar la reivindicació dels seus dret a al corona, per davant de les cases, emparentades, de Borbó i de Montmorcy.
  • 1610: Ravaillac, un catòlic fanàtic, assassina Enric IV.
  • 1685: Lluís XIV promulga l’Edicte de Fontainebleau, pel qual es deroga el de Nantes. Més de dos-cents mil hugonots emprenen el camí de l’exili.

D’altra banda, entre 1618 i 1648 es produeix en terres del Sacre Imperi (però també amb derivacions més enllà, especialment als Països Baixos) l’anomenada Guerra dels Trenta Anys, amb conseqüències decisives per a la historia europea i motivada, principalment pel cisma entre catòlics i protestants en terres alemanyes. En aquesta guerra es veurien implicats gran part dels estats europeus.

També la guerra civil anglesa de 1640 a 1647 va tenir una component religiosa destacada, si bé en aquest cas els bàndols religiosos implicats van ser el dels calvinistes presbiterians congrecionalistes i una part dels anglicans, per un costat, contra els catòlics i una altra part de l’Església d’Anglaterra (titllada sovint amb el nom d’anglocatòlica), per l’altra. Aquesta guerra va acabar amb la decapitació del monarca Carles I, Stuart, rei d’Anglaterra i d’Escòcia, i amb el triomf definitiu del protestantisme a Anglaterra, al capdavant del qual, finalment, un cop conclòs un breu període republicà (la Commonwealth) sota l’autoritat d’Oliver Cromwell (Lord protector d’Anglaterra), s’acabaria situant l’església anglicana, que empenyeria els congrecionalistes més estrictes a l’exili (principalment a les colònies americanes, on de fet van esdevenir una facció hegemònica).

Anotem,per últim, les principals fites en la història de la formació de l’Església d’Anglaterra (anglicana):

  • 1534: Enric VIII Tudor, rei d’Anglaterra, promulga la SupremacyAct, en la qual el rei d’Anglaterra passa a ser considerat “suprem i únic cap a la Terra” de l’església a Anglaterra. Amb aquest edicte, l’església anglesa se separa de la romana. El Lord canceller d’Anglaterra, Sir Thomas More, amic personal d’Erasme de Rotterdam es negarà a acceptar i jurar aquest edicte, raó per la qual serà cessat, empresonat, jutjat i, finalment, executat a la Torre de Londres.
  • 1559: Elisabet I Tudor, filla d’Enric VIII i de la seu segona muller, la protestant Anne Boleyn, és proclamada reina després de la mort de sa germana, Maria I (filla d’Enric VIII i de la seua primera muller, Caterina d’Aragó, néta de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, i muller de son cosí Felip II de Castella i I d’Aragó), catòlica fervent i instigadora d’una sagnant persecució dels protestants anglesos que li va valdre el sobrenom de Bloody Mary. Un cop al poder, Elisabet I promulga una aparentment més conciliadora segona Supremacy Act, per la qual el monarca anglès passa a ser considerat “governador suprem de l’Església d’Anglaterra”, de manera que, si bé es ratificava el cisma eclesial, el monarca cedia el protagonisme religiós a l’arquebisbe de Canterbury. Aquest edicte havia de ser jurat per tot aquell que volgués accedir a un càrrec públic, ja fos civil o eclesiàstic, pels membres del parlament i pels estudiants universitaris. Elisabet I es deslligava d’aquesta manera del compromís que havia contret amb sa germana Maria abans de succeir-la, i a qui havia promès de conservar el catolicisme com la religió oficial a Anglaterra.
  • 1563: es publiquen els Trenta-nou articles de la fe, d’orientació calvinista i veritable constitució teològica de l’església d’Anglaterra, començats a redactar anys abans pel teòleg Thomas Cranmer (que fou víctima de al persecució antiprotestant de Maria I). Amb aquests articles i amb el llibre que reglava la litúrgia eclesial al regne (el Commom PrayerBook), l’església anglicana se separava també doctrinàriament de la romana, consolidant-se, per tant, un nou cisma a la cristiandat.

[1] Recordem que l’Església Catòlica respondria als esforços reformadors amb la doctrina del Concili de Trento (1545-1563).