VBNB

¿Què volem dir quan parlem de drets, quan diem que tenim a dret a alguna cosa?

Quan afirmem que “tenim dret” volem dir que ningú, si vol ser just, no ens pot impedir fer determinades accions o disposar de determinades coses. Un dret, per tant, seria una llibertat per tal d’actuar d’una manera concreta, o la garantia de poder posseir certs recursos o de poder accedir a determinats serveis (sempre que —subratllem-ho— res no s’oposi, en justícia, al fet que ho fem o ho tinguem). Així, per exemple, el dret a la llibertat d’expressió suposaria la possibilitat d’exposar lliurement les nostres opinions als altres, sense restriccions, el dret a l’habitatge implicaria que ningú no pot negar-nos la possibilitat de construir o adquirir una residència, mentre que el dret a l’educació comportaria la possibilitat de poder accedir, sense entrebancs, a la instrucció.

En definitiva, podem dir que un dret és la llibertat de fer o disposar d’alguna cosa que, en justícia, ens pertoca, una llibertat que els altres no ens poden negar perquè ens pertoca i que, per contra, ens han de garantir.

Com veiem, a l’hora de definir què és un dret no fem referència exclusiva a nosaltres, sinó que també fem referència als altres, i això és perquè, en realitat, no existeix un dret si es donen impediments per al seu exercici, o dit d’una altra manera: si els altres ens l’impedeixen. Per tant, l’existència d’un dret ―d’una llibertat― en un individu implica una obligació en els altres individus: l’obligació de respectar-lo. Així mateix, els drets dels altres m’obligaran, a mi, a respectarlos. No hi ha, per tant, dret, sense obligació, o el que és el mateix: no hi ha dret sense deure.

Doncs bé, d’acord amb això, podem definir la noció de deure com aquella actitud, acció o servei que, en justícia, estem obligats a tenir, fer o prestar per tal de garantir els drets del altres, i que, recíprocament, els altres han de tenir, fer o prestar-nos per garantir els nostres drets.

Arribats aquí, no ens resultarà difícil de veure que, sense deures, no hi ha drets i que, per tant, és el compliment de les obligacions —és a dir, dels deures— allò que fa possible que existeixin els drets. Per aquest motiu podem afirmar que, en la relació dret/deure, allò més important és el segon terme, perquè sense deures efectivament acomplerts no hi haurà drets més que sobre el paper.

A més, tinguem en compte això: en un món on tothom pogués fer el que volgués i ningú no tingués obligacions, només serien lliures i tindrien drets els qui fossin capaços de dominar els altres, i encara mentre fossin prou forts per mantenir aquesta dominació. Per tal d’evitar una situació com aquesta, que faria de la vida una experiència miserable, els drets (i, per tant, els deures que els possibiliten) es recullen en normes, regles o lleis que ens diuen què podem fer, què hem de fer i què no hem de fer, tot establint-se l’obligació d’acomplir aquestes dues coses darreres, ja que, com ja hem dit, sols amb aquesta obligació es garanteix l’existència de drets. Podem dir, per tant, que, encara que sembli un contrasentit, les lleis, amb els deures que ens imposen, garanteixen l’existència de llibertat per a tots.[1]

«Una declaració de drets és també, recíprocament, una declaració de deures. Qualsevol que sigui el meu dret com a home és també el dret d’un altre, i és el meu deure garantir-lo, igual que posseir-lo.»

Thomas Paine

polaroid-thomas-paine

[1] El problema seria, llavors, que les normes, els reglaments i les lleis no fossin justes, és a dir, que no permetessin fer coses que, en justícia, s’han de poder fer o que en permetessin fer unes altres que en justícia no haurien de fer-se. En aquest cas, la normativa negaria drets justos, imposaria deures injustos i garantiria privilegis (que són drets injustos, és a dir: abusos). Si aquest fos el cas, allò just i convenient seria desobeir aquestes lleis, perquè l’home just no pot acatar una injustícia sense fer-se’n còmplice. Cal tenir en compte, també, que no totes les obligacions es recullen en lleis o en regles escrites (exemples d’aquestes darreres serien les normes incloses en del reglament de conducta d’un institut o els estatuts d’una associació), sinó que també hi ha normes de comportament el compliment de les quals no comporta cap obligació explícita sotmesa a control, sinó una obligació merament moral, com ara el deure de respectar els pares o de formar-se per tal de ser útil a un mateix i a la societat. (I fixem-nos que aquest darrer exemple dóna a entendre que no sols tenim deures adreçats directament cap als altres, sinó que també en tenim d’orientats directament cap a nosaltres mateixos. De fet, es tractaria d’obligacions que tindríem respecte a nosaltres mateixos per tal d’evitar convertir-nos en una càrrega per al altres).