top-5-renaissance

Una de les conseqüències de la crisi del món medieval fou el ressorgiment de l’escepticisme, que sol acompanyar les èpoques de canvis profunds (com aquella que s’ha anomenat “el pas del mite la logos” o com la que va suposar l’època de la il·lustració atenesa i la irrupció de la sofística, o com la nostra mateixa època actual, postmoderna, descreguda, relativitzadora). Així, en el segles del Renaixement van florir les actituds escèptiques, desencantades amb les possibilitats del saber humà i amb la capacitat de progrés de la humanitat.

La recerca de principis sòlids en els textos antics portaria a un esforç de traducció al llatí de vells textos grecs, que, al seu torn, duria al desenvolu-pament d’una saviesa filològica aplicada al traducció, i d’una ciència pedagògica destinada a trobar la manera més eficaç de formar nous llatinistes i homes de lletres, que va rebre el nom d’humanisme (i que no va tenir un estímul inferior en la voluntat dels protestants per traduir a les llengües vives d’Europa  les Sagrades Escriptures, que l’Església Catòlica guardava zelosament protegides en al seua versió llatina, inabastable per al comú de al gent de l’època).

Anàlogament a com les traduccions dels textos d’Arquímedes o d’Èuclides inspirarien una visió pitagòrica de la realitat que duria a Galileu a desenvolupar una nova física de base matemàtica, o a com les traduccions dels textos de Plató, inspirarien la reformulació de la visió del món en termes heliocèntrics, la traducció de les Hypotyposis pirròniques, de l’escèptic grec Sext Empíric, obra en la qual es recollien i se sintetitzaven les doctrines escèptiques de Pirró d’Elis,[1] ajudaria a l’aparició d’un escepticisme renaixentista que la crisi de la filosofia i la ciència aristotèliques, les continuades i sagnants disputes teològiques, els canvis polítics i socio-econòmics, i els mateixos descobriments geogràfics (que implicaven el descobriment de noves cultures i maneres de viure)[2] ja estimulaven, un escepticisme que, d’altra banda, es mostrava, a més a més, com un antídot contra el dogmatisme filosòfic i religiós medievals, font d’intolerància i de violència. El fet que teologia i la filosofia medievals s’endinsessin en recargolades i subtilíssimes disputes sobre matèries cada cop més allunyades de les necessitats econòmiques i polítiques, sense que, a més, per això arribessin mai a conclusions definitives ni resolguessin les dificultats teòriques existents en l’àmbit científic, les feia caure en descrèdit, que prepararia el terreny per al creixement de l’escepticisme.

klkkkl

A l’hora de parlar de l’escepticisme renaixentista es fa inevitable esmentar Erasme de Rotterdam(1466-1536), autor d’un breu assaig titulat l’Elogi de la follia (1511), dedicat al seu amic Thomas More, i escrit en el transcurs d’un viatge a Anglaterra on s’hi havia de trobar. A l’Elogi de la follia, Erasme (segurament l’intel·lectual de més renom a l’Europa del seu temps (i que tret de per aquest text, secundari en la seua producció, no és qualificable, amb propietat, d’escèptic) ens mostra un món on la indigència intel·lectual i les baixes passions i governen el món de manera inexorable, fins al punt de dur-nos a desesperar de les possibilitats de l’home. No seria la raó la qui governaria el món i els actes dels homes, sinó la bogeria, que conduiria al fanatisme, la guerra i la superstició. Allò més assenyat fóra allunyar-se de les pretensions de les escoles filosòfiques i de les disputes teològiques, que pretenen escatir una veritat que sempre se’ls escapa.

Hi hauria, però, un altra bogeria, una bogeria joiosa, sinònima de vitalitat, de passió per viure, del tot necessària per superar les misèries i els patiments connaturals a la vida humana. Aquesta altra bogeria ens duria abraçar el missatge evangèlic (enfosquit per les disquisicions i les subtileses escolàstiques), que constituiria l’única guia desitjable per a la vida de l’home, una vida que la senzillesa i la caritat cristianes poden elevar.

lklc3b1kc3b1kc2b4kc2b4c2b4

Un altre autor fonamental, veritable representant de l’escepticisme renaixentista i un dels intel·lectuals més influents en la història de la cultura europea, és l’advocat, filòsof, polític diplomàtic i home de lletres, Michel Eyquem, senyor de Montanha, i més conegut com a Michel de Montaigne (1533-1592)[3] i autor de tres volums d’Assaigs de molt diversa extensió i on reflexionava sobre la seua època i qüestionava el saber heretat. Aquest escepticisme, però, no va dur Montaigne, com algú podria imaginar-se, a qüestionar l’ordre establert i els seus principis, sinó a allò contrari. La manca de seguretats va induir Montaigne al conservadorisme en el pla dels afers humans i al fideisme[4] en el pla de la religió.

kkkkl

Entre els lectors atents de Michel de Montaigne es troba René Descartes, en el pensament del qual trobem clares influències del pensament de l’aquitanès,[5] com ara la seua desconfiança cap al saber transmès o el fideisme i el conservadorisme que planen sobre la seua moral provisional.

[1] Pirró d’Elis (360 aC-270aC) fou el màxim exponent del corrent de pensament hel·lenístic conegut com a escepticisme antic, o també i en record d’ell, pirronisme antic, que sobre el principi que la veritat, si és que existeix, no és abastable a l’home, defensava el que anomenava epokhé, i que sol traduir-se com a ‘suspensió del judici (o de l’opinió)’, de la qual es derivaria la tranquil·litat de l’ànima (ataraxía) fruit de la desaparició de les disputes, interminables, entre els homes. L’escepticisme, juntament amb l’estoïcisme i l’epicureisme seria un dels corrents de pensament ètic que es difondrien en el període hel·lenístic i que perviurien més enllà d’ell (de fet, sis segles després de la mort de Pirró, veuríem com l’Academia platònica, contra allò fonamental de la seua tradició, acabaria abraçant les doctrines escèptiques, raó per la qual va fer-se mereixedora de les crítiques d’Agustí d’Hipona).
[2] És interessant recordar aquí que, possiblement, també Pirró, que havia acompanyat Alexandre, el Gran, en la seua expedició victoriosa fins a l’Índia, hauria experimentat també les conseqüències que sobre la seguretat intel·lectual tenien els descobriments geogràfiques i de noves cultures.
[3]Montaigne havia fet escriure a les parets de la biblioteca del seu castell, on s’havia retirat després d’una vida pública molt activa, alguns aforismes de Sext Empíric, com ara:«Allò que sabem amb certesa és res no coneixem amb certesa», o «Suspenc el judici».
[4] Amb el nom de fideisme es coneix l’actitud religiosa que renuncia a trobar qualsevol fonamentació racional de la creença religiosa i que  defensa que la fe es fonamenta i es justifica a ella mateixa.
[5] Entre els lectors del Montaigne al nostre país cal destacar el suecà Joan Fuster, segurament el més incisiu i notable dels assagistes catalans de tot temps.