kapuscinsky                                                            Ryszard Kapuscinski

A començaments de la dècada dels anys vuitanta del segle passat i amb motiu de la revolució iraniana, el periodista polonès Ryszard Kapuscinski reflexionava, en referència als moviments socials que condueixen a transformacions radicals, amb les següents paraules, tan suggeriores pel que a la situació actual del nostre país que m’ha semblat interessant de reproduir-les a continuació:
 

«Generalment, les causes d’una revolució se cerquen entre les condicions objectives: en la misèria generalitzada, en l’opressió, en abusos escandalosos. Però aquest enfocament de la qüestió, tot i que encertat, és parcial, ja que condicions semblants es donen a desenes de països i, no obstant això, les revolucions esclaten en comptades ocasions. És necessària la presa de consciència de la misèria i de l’opressió, el convenciment que ni l’una ni l’altra formen part de l’ordre natural del món. No deixa de ser curiós que sols el fet d’experimentar-les no és, de cap manera, suficient. És imprescindible la paraula catalitzadora, el pensament aclaridor. Per això els tirans, més que no al petard o al punyal, temen allò que s’escapa del seu control: les paraules. Paraules que circulen lliurement, paraules clandestines, rebels, paraules que no van vestides d’uniforme de gala, desprovistes del segell oficial. […]

»Cal distingir la revolució de la revolta, del cop d’estat o de palau. Un atemptat o una sublevació militar poden planificar-se: una revolució, mai. El seu esclat, el moment en què es produeix, sorprèn a tothom, fins i tot aquells que l’han feta possible. Resten bocabadats davant del cataclisme que sorgeix de sobte i arrasa tot allò que troba en el seu camí. I ho arrasa tan sense remei que al final pot destruir fins i tot els lemes que el desencadenaren.

»És errònia la creença que els pobles maltractats per la història (que són la majoria) viuen amb el pensament posat en la revolució, que veuen en ella la solució més senzilla. Tota revolució és un drama, i l’home evita instintivament les situacions dramàtiques. Quan es troba en una situació d’aquesta mena, cerca febrilment sortir-ne; aspira a la tranquil·litat, a la rutina de cada dia. Per això les revolucions mai no duren gaire temps. Són el darrer cartutx, i quan decideixde recórrer-hi és perquè una llarga experiència li ha ensenyat que no li resta cap altra sortida. Tots els altres intents han fracassat; han fallat tots els altres recursos.

»Tota revolució va precedida per un estat d’esgotament general i es desenvolupa en un marc d’agressivitat exasperada. El poder no suporta el poble que l’irrita i el poble no aguanta un poder al qual detesta. […] el poble ha perdut el que li restava de la seua paciència i prem els punys. Regna un clima de tensió i aclaparament, cada cop més insuportable. Comencem a deixar-nos dominar per una psicosi del terror. La descàrrega s’apropa. Ho notem.

»Atenent a les tècniques de lluita, la història coneix dues menes de revolució. La primera és la revolució per assalt i la segona, la revolució per assetjament. En el cas de la revolució […] per assetjament […] el primer cop és, generalment, dèbil; resulta difícil advertir que anuncia un cataclisme. Però els esdeveniments, que no triguem a produir-se, cobren vida i dramatisme. Hi participa un nombre de gent cada cop més gran. Els murs rere els quals es refugia el poder s’esquerden i es trenquen. L’èxit de la revolució per assetjament depèn de la determinació dels sublevats, de la força de voluntat i de la seua capacitat de resistència. Un dia més! Un esforç més! Al final les portes acaben cedint. […]

»El poder és qui provoca la revolució. Esclar que no ho fa conscientment. I, tanmateix, el seu estil de vida i la seua manera de governar acaben convertint-se en una provocació. Això s’esdevé quan entre l’elit es consolida la sensació d’impunitat. Tot ens està permès, ho podem tot. Això és il·lusori, però no manca d’un fonament racional. Perquè, efectivament, durant algun temps sembla que ho pugui tot. Un escàndol rere un altre, una injustícia rere una altra queden impunes. El poble roman en silenci; es mostra pacient i prudent. Té por, encara no sent la seeua força. Però, alhora, comptabilitza curosament els abusos comesos contra ell, i en un moment determinat en fa la suma. L’elecció d’aquest moment és el més gran misteri de la història.

[…]

»Tots els llibres dedicats a les revolucions […] haurien de començar [per un capítol] que se centrés en l’aspecte psicològic de com un home angoixat i espantat, de sobte venç la seua por i deixa de témer. Hauria de descriure’s tot aquest estrany procés, que, de vegades, es desenvolupa tan sols en un moment, que és com una sacsejada, com una purificació. L’home es desfà de la por, se sent lliure. Sense això no hi hauria cap revolució.»

Ryszard Kapuscinski: El Sha o la desmesura del poder, Anagrama, Barcelona, 1982, pàgines135-142

5b9803fedb018