SDASASDFA

En l’actualitat, s’ha consolidat com a forma de govern canònica als països de tradició política i cultural Occidental i, per influència d’aquests, també a gran part de la resta del món, la forma d’organització política coneguda com a estat democràtic i de dret, que es caracteritza per assentar-se sobre els següents principis:

  1. Igualtat plena de drets i de deures entre els individus (sense distinció per motius de sexe, raça, creences, orientació sexual, ni per cap altre motiu).
  2. Principi de sobirania popular: el poder emana del cos social, és a dir dels individus que conformen la comunitat (generalment coneguda com “el poble”).
  3. Reconeixement de drets polítics (de participació política) plens per a tots els ciutadans (sense distinció per motius de sexe, raça, creences, orientació sexual ni per cap altre motiu).
  4. Principi de pluralisme polític, que descansa sobre els drets fonamentals de llibertat de reunió, llibertat d’associació, llibertat de consciència i llibertat d’expressió.
  5. Principi de majoria: a l’hora d’adoptar decisions polítiques preval la voluntat de la majoria dels ciutadans expressada, ja sigui directament, ja sigui indirectament (a través dels seus representants).
  6. Respecte als drets de les minories: malgrat que el mecanisme de presa de decisions descansi en el principi de la majoria, les minories (religioses, minories històriques lingüisticoculturals, minories nacionals…)[1] tenen garantits els seus drets bàsics (un dels quals és el dret a la seua existència plena i continuïtat).
  7. Principi de legalitat: tothom, sense excepcions, es troba sotmès a la llei. És a dir, que no solament els ciutadans tenen obligacions legals, sinó que aquestes afecten igualment les institucions poder i els governants. D’aquesta manera, es preveuen els abusos de poder i els individus es converteixen en ciutadans amb drets legalment establerts i protegits que l’Estat ha de respectar i garantir.
  8. Existència d’una constitució (o d’un seguit de textos fonamentals amb funció constitucional). Per constitució s’entén un document en el qual s’estableixen els principis fonamentals, polítics i organitzatius, en els quals es basa l’estat, i en què es recullen els drets individuals i col·lectius bàsics que han de ser respectats i protegits. La constitució constitueix l’estat (fixeu-vos que totes dues paraules comparteixen l’arrel) i en representa la seua norma bàsica,[2] de manera que es preceptiu que la resta de lleis (tant estatals com federals, regionals o locals) cal que s’hi inspirin i s’hi ajustin. Val a dir, però, que no tots els estats de dret disposen d’un constitució formal (o d’un text similar), així, trobaríem algun cas en el qual els principis bàsics es troben recollits en textos fonamentals diversos, sovint redactats en moments històrics diferents.[3]
  9. Principi de divisió de poders: en l’estat de dret el poder tendeix a trobar-se fraccionat en parcel·les especialitzades, amb la finalitat d’evitar els abusos que poden esperar-se d’un poder concentrat en unes mateixes mans. El principi de separació dels poders, tal i com el coneixem en l’actualitat, va ser formulat pel pensador francès Charles de Sécondat (més conegut com el baró de Montesquieu), que, en De l’esperit de les lleis (1748), va distingir entre els següents poders:
  • Legislatiu: residiria en el parlament, és a dir, en el conjunt dels delegats (diputats) triats pel poble perquè el representin. La seua funció bàsica seria la de fer i aprovar les lleis i d’altres normes imperatives (legislar).
  • Executiu: residiria en el cap d’estat, en el govern i els funcionaris de l’Administració, i la seua funció bàsica seria fer complir les lleis. És habitual que l’executiu disposi, també, d‘iniciativa legislativa (la potestat de proposar lleis d’altres nomes legals), la qual, en qualsevol cas, compartiria amb el parlament.
  • Judicial: residiria en els magistrats i els jutges dels tribunals i la seua funció seria resoldre, sempre en base al que s’estableix en les lleis existents (i la jurisprudència assentada per les sentències ja emeses), els problemes que poguessin sorgir entre els ciutadans particulars, entre els particulars i les corporacions, o entre particulars o corporacions, per un costat, i les administracions o el govern per l’altre. Així mateix, correspondria al poder judicial la resolució dels conflictes que poguessin suscitar-se entre els poders executiu i legislatiu, i vetllar perquè les lleis emanades d’aquest darrer (ja sigui a escala nacional, federal, regional o local) s’ajustin a la constitució.

Amb  aquesta separació poders, se cerca l’establiment d’un sistema en el qual el governant no sigui, al mateix temps, qui fa llei, qui té la responsabilitat de fer-la complir (i, per tant, la possibilitat de no amoïnar-se’n més un cop redactada, o d’aplicar-la de manera arbitrària) i qui decideix si s’aplica correctament (amb la qual cosa, el governant esdevindria, alhora, jutge i part).

DsdDASDAS

[1] Convé aclarir que les minories linguisticoculturals que puguin aparèixer en un moment determinat per causa de moviments migratoris no constitueixen minories en el sentit de les esmentades, i això perquè la condició d’immigrant no és estructural, sinó provisional, i desemboca en la integració plena a la comunitat receptora (a la qual aporten nous elements culturals el respecte als qual cal que sigui garantit).
[2] Per aquest motiu se la sol anomenar carta magna (nom que, de fet, se li va donar a un dels primers documents d’aquest estil dels quals es té constància a Occident: la Carta magnaGreat Charterde les llibertats, que l’any 1215 els principals súbdits de Joan I d’Anglaterra, dit Sense Terra, va presentar-li, i en la qual es recollien un seguit de drets i llibertats que exigien que se’ls reconeguessin i amb els quals limitaven la potestat reial).
[3] Sigui com sigui, no cal veure en la constitució d’un estat una norma fixa i immodificable, ja que, fer-ho, seria oposar-se a l’esperit mateix de la democràcia i suposaria un intent de posar portes a la història.

QUÈ ÉS DEMOCRÀCIA?
baixa(8)