xbnvbn

Els sistemes democràtics moderns naixen vinculats a la reivindicació de la llibertat individual i a la defensa dels drets de l’individu. Per tant, l’estat democràtic i dret naix impregnat d’un individualisme que es troba a la base del que anomenem “liberalisme”.

El liberalisme polític es caracteritza per reivindicar, per damunt de qualsevol altra consideració, la llibertat de la persona enfront de qualsevol mena de poder opressor (i, principalment, en els seus orígens, enfront de les monarquies absolutes). Aquest liberalisme polític, que té per horitzó garantir els drets dels individus i el seu desenvolupament autònom i singular,[1] es vincula estretament, des dels seus orígens, a l’anomenat liberalisme econòmic, que veu en la lliure iniciativa individual i l’interès personal (estimulat per la recerca de benefici i posició social), els motors de l’activitat econòmica.

L’home dedica gran part del seu temps i dels seus esforços a l’activitat econòmica, per tant, no hi pot haver llibertat individual sense llibertat econòmica (de producció i comerç). Caldrà, per tant, garantir l’existència d’un mercat lliure, i que s’entendrà com un espai de lliure competència, que s’autoregularà, espontàniament, en base a al llei l’oferta i de la demanda, al marge de la ingerència política per part de l’estat (que caldrà que es limiti a garantir el compliment dels contractes mercantils i l’estabilitat necessària per al desenvolupament de l’activitat econòmica).

Aquest plantejament econòmic liberal (resumit en la recomanació: “laissez faire, laissez passer”(‘deixeu fer, deixeu passar’)[2] constitueix el nucli del model capitalista, que es troba íntimament vinculada a la idea que la propietat privada constitueix un dret natural i a la consideració que la recerca de benefici i l’enriquiment personal, no sols són sols plenament legítims, sinó, pròpiament, beneficiosos per al conjunt de la societat.

srtghadf

Aquesta vinculació inicial de la democràcia a l’economia liberal-capitalista va conduir (contra el que preveien els teòrics dels liberalisme econòmic) a l’aparició de grans desigualtats socials en el si dels estats democràtics moderns i a la progressiva despossessió, explotació i depauperació d’àmplies capes de la població. Per aquest motiu, els primers estats democràtics i de dret, que s’havien concebut com a estats democràtics liberals i de dret, van començar a ser progressivament transformar-se en estats democràtic, socials i de dret, la base dels quals és la consideració que no existeix cap possibilitat d’exercir efectivament els drets individuals fonamentals (les llibertats individuals) i de  garantir la igualtat d’oportunitats (i, amb ella, una veritable i justa lliure competència) si no s’asseguren als ciutadans unes condicions socioeconòmiques, mínimes i indispensables, que els protegeixin i facin possible el seu desenvolupament personal.

dghjdgh

A la recerca de garantir aquests objectius bàsics que facin de la democràcia liberal alguna cosa més que un nom i una declaració d’intencions, l’estat social i de dret promou:

a. Una fiscalitat progressiva: sistema de recaptació en el qual la contribució fiscal (els impostos) creix, progressivament, en proporció al nivell d’ingressos, de manera que paguin més els qui més tenen.

Entre les responsabilitats que assumeixen els ciutadans en un sistema democràtic, una de les més important és l’anomenada responsabilitat fiscal, és a dir, el deure de contribuir a les despeses de la comunitat mitjançant el pagament del que s’anomenen tributs (és a dir, els diversos pagament, obligatoris, que cada ciutadà fa a l’estat  —tant a l’estat central com a les altres administracions— per tal de col·laborar a sostenir les despeses públiques). Existeixen diverses menes de tributs:

  • Taxes: pagaments imposats per la utilització de l’espai públic o la prestació de serveis (aquí entrarien les taxes pagades en concepte de recollida d’escombraries o d’impost de circulació, per exemple).
  • Contribucions especials: tributs que s’imposen al contribuent pel fet que es considera que aquest ha obtingut un benefici privat com a conseqüència de la realització d’obres públiques o de l’establiment o ampliació dels serveis públics (un exemple d’aquesta mena de contribucions serien les quantitats de diners que una administració local pot exigir als propietaris de finques situades en un indret de la població que ha estat urbanitzat, ja que els solars dels particulars sobre els quals s’haurà fet la intervenció urbanística veuran, gràcies a ella, incrementat el seu valor de mercat).
  • Impostos: són els tributs exigits sense contraprestació directa, que poden dividir-se en indirectes (que serien aquells que, com l’anomenat impost sobre el valor afegit o IVA, graven els productes de consum i els serveis), i en directes (si es paguen directament com a percentatge d’obligatòria contribució calculat sobre els ingressos i el patrimoni personals).

Un cop la hisenda pública d’un ens estatals, regional, federal o local ha recaptat aquests tributs, s’elaborarà una llei de pressupostos generalsmitjançant la qual es determinarà a què es destinaran els recursos obtinguts.

b. L’accés universal garantit dels ciutadans a serveis bàsics com l’educació i a la sanitat (de manera que ha de crear-se i mantenir-se una xarxa pública de salut i ensenyament).

c. L’existència d’un sistema públic de protecció social que combati l’exclusió social per raons econòmiques, faciliti un subsidi i jubilació i proporcioni protecció contra la desocupació.

L’estat social i de dret pot també contemplar d’altres mesures, com ara les tendents a garantir el dret a l’habitatge, les que cerquen garantir la capacitat dels treballadors de defensar llurs drets davant dels propietaris (dret de vaga, de negociació col·lectiva…) o les tendents a facilitar la conciliació de la vida familiar i la laboral, entre d’altres.

També són característiques de l’estat social i de dret les mesures de discriminació positiva tendents a corregir desequilibris —motivats per raons injustes— en l’exercici de determinats drets o en la igualtat d’oportunitats (entre aquesta mena de mesures en trobaríem, per exemple, de tendents a promoure l’ocupació dels discapacitats, la incorporació de les dones al mercat laboral o la normalització de llengües perseguides per raons polítiques).

La idea de l’estat social ha estat històricament promoguda per l’anomena-da socialdemocràcia i ha donat lloc a l’anomenat estat del benestar (welfare state) característic de l’Europa occidental i que defensa l’existència d’un sector públic fort enfront de l’estat mínim (limitat bàsicament al sistema judicial, a les forces de seguretat i al paper de promotor d’infraestructures), que propugna el liberalisme polític, es mostra preocupat a evitar la intervenció de l’estat en l’economia i a garantir la lliure competència (en base a un legislació antitrust) i el compliment dels contractes, i que creu que serveis com la sanitat o l’educació haurien d’estar en mans de la iniciativa privada.[3]

[1] Val a dir que no tots els drets i llibertats dels individus són realment de tipus individual. En alguns casos es tracta de drets reconeguts als individus d’una col·lectivitat, però que, de fet, corresponen a la col·lectivitat en el seu conjunt i no a cada un dels seus membres a títol individual. Es tracta, per exemple, de drets culturals com ara el d’usar, amb normalitat i plenitud, una llengua dintre del seu domini lingüístic qüestió (és a dir, del territori en què aquella llengua es parla i que constitueix la part del món en què s’ha desenvolupat i assentat el poble que la té per vehicle d’expressió), un dret que pròpiament se li reconeix a la comunitat lingüística en qüestió —en conjunt i en relació a un territori (territorialitat)— perquè sols d’aquesta manera els seus integrants tindran efectivament drets lingüístics individuals en tant que parlants d’aquella llengua (que sols seran possibles si es garanteix, primer, en base a uns drets reconeguts, l’existència, la continuïtat i la seguretat de la seua comunitat lingüística).
[2] Expressió al seu torn manllevada dels fisiòcrates francesos, que destacaven per defensar dues idees fonamentals: la importància econòmica cabdal del sector primari (l’únic capaç, segons ells, de generar riquesa, ja que els altres sectors, dedicats, no pròpiament a la producció, sinó a la transformació, es limitarien a repartir i redistribuir la riquesa generada per l’agricultura i la ramaderia), i la idea que la intervenció política en matèria econòmica comporta més problemes que beneficis, una tesi que es recolzaria en la consideració que existirien unes lleis econòmiques naturals —espontànies— que serien, justament per llur naturalitat, les escaients per regir la producció i els intercanvis (justament a aquesta tesi deurien els fisiòcrates llur nom, derivat dels termes grecs phýsis  —‘naturalesa’— i kratos  —‘govern’). De manera semblant al que passa en la naturalesa, que es més esponerosa i esclatant com menys hi intervé la mà de l’home, l‘activitat econòmica es beneficiaria de la no interferència política. El pioner de l’economia (i defensor del liberalisme econòmic), Adam Smith, faria seua aquesta darrera idea i la reformularia afirmant que, en una situació de lliure competència, l’economia s’autoregula mitjançant els mecanismes de l’oferta i la demanda, de manera que el resultat final és l’optimització de la producció (l’obtenció dels millors productes), la maximització del benefici i el repartiment d’aquest darrer (com si tot el procés en realitat hagués estat dirigit per una mà invisible que l’hagués regulat de la millor manera possible).
[3] A banda dels models polítics i econòmics que són l’estat social (estat del benestar) i l’estat liberal (tendent a esdevenir un estat mínim), podem encara parlar d’un altre model l’estat d’economia socialista, que compleix quatre característiques fonamentals:
  1. Substitució –parcial o total- de la propietat privada per la propietat col·lectiva (en què la producció i els mitjans necessaris per a ella es troben en mans dels treballadors) o pública (de titularitat estatal).
  2. Economia centralitzada i planificada, és a dir que, en comptes de deixar la producció en mans de la iniciativa privada, és l’estat el que planifica quins i quants béns i serveis resulta necessari produir i oferir en un període de temps determinat i assigna a les diverses factories existents la seua producció i promovent que els serveis previstos s’ofereixin (alhora que vetlla perquè tot allò planificat s’acompleixi).
  3. Establiment d’un sistema general i unificat de retribucions calculades en funció de la quantitat de feina a realitzar i de la responsabilitat que suposa cada lloc de treball.
  4. Existència d’un sector públic molt ampli i sòlid.