FILOSOFIA I VIDA

Blog de Jordi Martí i Montllau

QUADERN

L’ÈTICA KANTIANA COM A SÍNTESI DE LES TEORIES ÈTIQUES INTEL·LECTUALISTES I DE LES EMOTIVISTES

Com sabem, l’idealisme transcendental kantià es formula en base a una síntesi dels dos corrents —tradicionalment enfrontats— que, en epistemologia, intentaven trobar un fonament darrer del coneixement que en garantís l’objectivitat i el valor: l’empirisme i el racionalisme.
Tot i que no se sol formular en els mateixos termes (com a síntesi superadora d’una antítesi prèvia), l’ètica kantiana suposa, també, una teoria en què les dues línies fonamentals de la filosofia moral prèvia reben acomodament simultani, de manera que, de fet, l’ètica kantiana, potser sense proposar-s’ho, admet ser entesa també com una síntesi superadora (en aquest cas, som diem, dels enfocaments preexistents en matèria ètica). Mirarem de mostrar com en el kantisme s’aconsegueix tal cosa.

kanthp

Les teories ètiques anteriors a Kant poden dividir-se en dos grans grups, segons la facultat o dimensió humana a què donen prioritat. Així, per una banda, l’intel·lectualisme moral socràtic, desenvolupat en la teoria eticoantropològica de Plató i madurat en la teoria ètica aristotèlica, constitueix la columna vertebral d’una ètica que fa descansar la resposta a la pregunta sobre què és allò correcte en la racionalitat. La raó seria l’encarregada de respondre aquesta pregunta, de manera que l’ètica es configuraria com un coneixement ensenyable i patrimoni del savi, que és aquell qui no confon el bé i el mal i sap orientar al seua conducta convenientment. Per contra, aquell que actuaria incorrectament ho faria com a conseqüència de la seua ignorància.

Més endavant, ja en època hel·lenística, l’estoïcisme formularia una teoria ètica perfectament compatible amb l’acabada d’esmentar, a la qual no contradiria en l’essencial, limitant-se a incorporar-hi una consideració complementària: el savi actuaria racionalment i per tant es caracteritzaria per la seua prudència, però, a més a més, reconeixeria la seua essencial impotència davant del destí a què es troba sotmès. El model moral de l’estoïcisme, però, continuria sent el savi, la principal de les virtuts la prudència i la facultat moral per excel·lència la raó (una raó que ara, a més, recomana resignació i impassibilitat).

Enfront d’aquesta línia de pensament, l’hedonisme epicuri destaca com facultat o dimensió humana fonamental l’emotivitat, entesa com la facultat que ens fa voler allò que genera en nosaltres sensacions plaents i ens fa rebutjar allò altre que genera en nosaltres sensacions doloroses. Aquell que mostraria un capteniment moral encertat seria el qui, prenent com punt de partida i referència última el plaer i el desig d’experimentar-lo, sabria conduir-se, prudentment, a la seua recerca. La raó jugaria aquí, per tant, un paper secundari, supeditat a l’emotivitat que ens fa desitjar allò plaent. Amb Epicur es perfilaria, en conseqüència una línia de pensament ètic divergent de l’anterior, nascuda de la desconfiança en la raó que mostren les anomenades escoles socràtiques menors (a les quals s’oposaria la que podríem anomenar escola socràtica major: el platonisme), molt especialment, la dels anomenats cínics.

Posteriorment, l’hedonisme epicuri es reformularia en l’emotivisme moral de David Hume, que postula l’emotivitat com a motor de la conducta i criteri per distingir el bé i el mal, en base a la satisfacció o la insatisfacció que les diverses accions humanes comporten. Així, per a Hume, com per a Epicur, la raó no és la font del saber moral, sinó que ho és la sensibilitat, que ens fa percebre determinades accions com a bones, per plaents, i unes altres com a dolentes, per insatisfatòries (tot i que, val a dir, mentre que per a Epicur la recerca del plaer es planteja com un deure moral, anàlogament a com el saber i la moderació es presenten en l’aristotelisme, o la impassibilitat i l’autarquia en l’estoïcisme, per a Hume, la recerca del plaer és només un fet, que ell constata, i que se li mostra com a font de la moralitat, sense que arribi a caracteritzar-lo mai com a “deure”).1maxresdefault

Doncs bé, dit això, ja estem en condicions de mostrar que, com hem dit al principi, la teoria ètica kantiana suposa, implícitament, una síntesi d’aquests dos corrents essencials del pensament moral.

Per una banda, el kantisme és una teoria que situa la raó en el seu centre, per ser ella, gràcies a la universalitat i necessitat de les seues conclusions (quan estan convenientment fonamentades —podríem dir, metòdicament fonamentades) la que ens permet reconèixer en què consistiria el nostre deure, és a dir, quina, de les diverses alternatives de conducta possibles, en un moment determinat, podríem voler que es convertís en una manera universal d’actuar (en la manera d’actuar que caldria que seguís tothom que es trobés en les mateixes circumstàncies). Ara bé, cal recordar que Kant, a l’hora de concretar com la raó humana serà capaç d’identificar quina conducta constitueix un deure, ens assenyala que la manera d’arribar a una conclusió en aquest punt serà sotmetent les diverses conductes possibles a un doble criteri: el de no-contradicció i el d’inacceptabilitat, de manera que sols podrem qualificar de deureuna forma d’actuar en la mesura que aquesta manera de procedir respecti tots dos principis a l’hora, és a dir: que no comporti una contradicció (una acció sols pot ser universalment desitjable si no es gira contra ella mateixa fent impossible, a la pràctica, que es dugui a terme) i que, a l’ensems, sigui acceptable (admissible) per a tot ésser racional (per tot humà). I és justament en aquest darrer punt: la remissió a un criteri d’inacceptabilitat per determinar la universalitat i necessitat d’una conducta aquell pel qual l’emotivisme moral (que postula el plaer com a criteri essencial per discernir el bé del mal) fa la seua entrada en la teoria moral kantiana.

En efecte, una conducta serà universalment acceptable sí i només si no comporta un prejudici superior a l’avantatge que pugui proporcionar, o dit altrament: una conducta serà universalment acceptable si és desitjable perquè maximitza el plaer i minimitza el dolor. Amb això, l’emotivisme humeà troben el seu espai en el pensament moral kantià: allò identificable com a deurehaurà de satisfer un doble requisit: no ha de conduir a contradiccions i no ha de causar aversió —als éssers racionals— el fet que pugui esdevenir norma universal de conducta.

Aquí s’imposa, però, una precisió: l’hedonisme epicuri, en presuposar una gent moral caracteritzat per una voluntat egoista, restaria, a diferència de l’emotivisme humeà, que matisa el seu egoisme per l’apel·lació que fa a un “sentiment d’humanitat”, es mostraria coma essencialment incomptaible amb el plantejament kantià. De la síntesi que parlàvem més amunt, en restaria fora l’epicureisme, per tant. I és que si bé sovint el càlcul prudencial epicuri ens portaria a conclusions idèntiques al del càcul formal kantià, el fet que els fonaments d’ambdós siguin incompatibles, obre la porta a la possibilitat que les prescripcions des d’una i altra perspectiva es contraposin. Val a dir, però, que l’epicureisme, més que no romandre com una teoria ètica al marge d’aquesta síntesi, se’ns presenta més aviat com una forma d’immoralisme.

Quan, passats uns anys, Jeremy Betham i, tot seguit, John Stuart Mill, desenvolupin la teoria utilitarista partint del pensament de Hume (i, per tant, més remotament, del d’Epicur) i de les teories d’autors hedonistes com Hélvetius, no formularan pròpiament un pensament moral alternatiu al de Kant, sinó una teoria de la valoració de l’acceptabilitat universal d’una conducta (de l’acceptabilitat per a tot ésser racional d’una conducta en base a a la seua desiderabilitat, que, al seu torn, dependrà del plaer que proporcioni).

descarrega

El caràcter social de l’hedonisme utilitarista habilita aquest darrer i, concretament, l’anomenat “principi de màxima felicitat” com a criteri que ens ha de permetre decidir sobre l’acceptabilitat o inacceptabilitat d’una forma de conducta. Per això, el principi utilitarista («actua de tal manera que dels teus actes es derivi la màxima felicitat per al màxim nombre d’individus») se’ns presenta plenament compatible amb l’imperatiu categòric kantià formulat de la forma com s’ha fet més popular: «Actua de tal manera que mai no usis la humanitat, ni en la teua persona ni en la de cap altre, com un mitjà, sinó com un fi en si mateix». I és que, al cap i a la fi, és només quan una acció evita instrumentalitzar els individus i els tracta com a fins, és a dir, quan un mateix té com a fi la seua mateixa felicitat, o quan, perquè l’acció que es proposa té conseqüències més enllà d’ell mateix, procura que tant ell com els altres afectats en resultin màximament beneficiats (de manera que, tots plegats, se’ns presenten considerats com fins: com a criteris últims de la bondat de l’acció), és només en aquest cas, diem, que la felicitat resultant és la màxima possible per al més gran nombre possible d’afectats.

Si algú encara es mostrés dubtós a propòsit d’això, n’hi haurà prou a recordar-li que entre els plaers a comptabilitzar en el càlcul prudencial utilitarista no és pas dels menors l’anomenat “plaer de benevolència”, versió bethamiana del “sentiment d’humanitat” humeà, que en l’utilitarisme d’Stuart Mill adquireix encara una més gran importància. Només obviant aquest element central de l’emotivisme humeà i de l’utilitarisme, el principi de utilitarista de màxima felicitat i l’imperatiu categòric kantià podrien divergir a l’hora de qualificar una conducta determinada moralment correcta. Però aleshores l’oposició no es produiria pròpiament entre teories ètiques, sinó més aviat, com ja hem apuntat més amunt en singularitzar l’hedonisme epicuri, entre ètica i immoralisme.

img_quien_fue_stuart_mill_16389_600

Contra això podrà adduir-se que la felicitat no és allò perseguit per l’ètica kantiana (que sosté que no existeix una relació necessària de causa-efecte entre deure i felicitat), de manera que caracteritzar el principi utilitarista de màxima felicitat com a criteri per decidir la universal acceptabilitat d’una conducta sembla incongruent, perquè hi hauria ocasions en què el deure podria ser que apuntés justament en contra de la felicitat de l’individu (de l’agent moral). Haurem de fer notar, però, que si bé l’acompliment del deure moral no ens garanteix la felicitat, tampoc no l’exclou i que el principi utilitarista admet la possibilitat del sacrifici personal (en el grau que sigui) en nom d’un bé més gran per a un més gran nombre d’individus, de manera que no apunta com a condició sine qua non a la felicitat de l’agent moral, obrint la porta, per tant, a prescriure conductes que allunyin l’agent moral de la felicitat (i el mateix podríem dir respecte a l’emotivisme humeà, des del moment que contempla, com un elament central de la teroria, l’existència del “sentiment d’humanitat”, que podria conduir a la prescripció de la renúncia de la felicitat per part de l’agent moral).

El que sí que caldria dir, és que la vinculació de l’emotivisme, i sobretot de l’utilitarisme, amb l’ètica kantiana, ens obliga a revisar la noció “bona voluntat”, carcaterística d’aquesta darrera. Ara, el les acccions fetes pel deure, se’ns mostrarien, en cert sentit, com a accions egoistes, ja que fins i tot el sacrifici personal és fa a la recerca d’una certa mena de satisfacció que naix del “sentiment d’humanitat” i dels plaers de la benevolència i de l’altruisme (que ens satisfan, almenys en la mesura que ens aporten la felicitat de l’autoreconeixement). Però, no és cert que que no hi ha sacrifici personal que no bagi acompanya d’aquesta sensació (de l’emoció, plaent, de deure acomplert, de què ja parlaven els estoics tardans i que seria, segons aquesta, l’única passió admissible)? En això emotivisme i utilitarisme ens ajudarien a entendre millor Kant, i enriquirien la seua teoria.

En correspondència amb aquesta aportació de l’utilitarisme a la teoria kantiana, cal anotar que aquesta darrera, en convergir amb la primera, permet que lautilitat, formulada per l’utilitarisme merament en termes de bé que és constatable que tothom (universalment) persegueix, pugui passar a ser qualificada, obertament, de deure moral, i això sense por d’incórrer en fal·làcia naturalista (acusació que seria una de les dificultats que se li plantejarien a l’utilitarisme, entès com a teoria moral independent).

Apuntem, per últim, que discussions teòriques en el si de l’utilitarisme, com ara la disputa existent entre l’anomenat “utilitarisme de l’acte” i l’”utilitarisme la regla”, són solucionables emmarcant la teoria utilitarista en el si del plantejament kantià, que, en incorporar el principi de no-contradicció o la divisió dels deures entre perfectes o imperfectes, com a criteris addicionals, facilitaria decantar-se per una solució concreta d’entre les que hi ha en litigi.

1 Si l’hagués qualificat d’aquesta manera, hagués incorregut en fal·làcia naturalista, un mena de raonament fal·laç del qual ell mateix en va ser el descobridor (si bé haurem d’esperar fins G. E. Moore perquè l’expressió “fal·làcia naturalista” s’utilitzi per primer cop).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: