Abans de Sant Jordi, el 21 d’abril, el professor Juan Carlos Moreno Cabrera, de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) va visitar-nos a Tortosa, en el marc del cicle de conferències Llengua, Societat i Poder. Allí va deixar-nos un seguit d’ idees, que ara m’agradaria de compartir amb vosaltres, alhora que assajaré d’ampliar-les. Per fer-ho, partiré d’un text no gaire conegut, però que és molt significatiu (per qui l’ha promogut) i resulta que molt revelador de la ideologia de l’imperialisme lingüístic espanyol.

220px-Juan_Carlos_Moreno_Cabrera.jpg

L’any 2012, l’editorial Ariel i la Fundación Telefónica van publicar, amb el títol Valor económico del español: una empresa multinacional  un estudi dut a terme per José Luis García Delgado, José Antonio Alonso i Juan Carlos Jiménez. La investigació es cloïa amb un capítol titulat “Recomendaciones para una política de promoción del español. Un decálogo de propuestas”, que, especialment en els seus punts primer, novè i desè (és a dir al principi i al final), deixava entreveure el paradigma de fons en què la reflexió s’emmarcava i que donava sentit a tot el que s’hi deia.

En aquest punts s’hi recomanava (els subratllats són meus):

«La política de promoción internacional del español debe concebirse como una política de Estado, responsabilidad del conjunto de la comunidad hispanoamericana de naciones: de sus Gobiernos (y no solo de ciertos Ministerios), considerando la lengua común como bien preferente.» (Punt primer)

«Para evitar la pérdida de competencias lingüísticas en español de los migrantes en países de habla distinta, es necesario respaldar la comunicación y cooperación entre las comunidades de origen y destino, al tiempo que se potencian los espacios de comunicación (especialmente cultural) de la diáspora.» (Punt novè)

«La tarea de impulso del español debe hacerse compatible con la defensa y el cultivo de aquellas otras lenguas nativas, hispánicas o indígenas, que sigan demostrando vitalidad. El plurilingüismo es riqueza, pero también desafío: la promoción de las lenguas minoritarias en el conjunto del mundo hispanohablante no ha de redundar en peor dominio del español, lengua mayoritaria o común, que aporta tantas posibilidades en una economía y una sociedad globales.» (Punt desè)

Valor-economico-del-español.jpg

Com es veu, segons els autors de l’estudi (i, hem de suposar-ho, a parer dels qui n’han sufragat la seua realització difusió), la promoció de l’espanyol és un «bé preferent» de tots els països en què es parla, de manera que el seu coneixement i promoció ha de ser considerat un afer «d’estat», que tanmateix és de preveure que topi, en l’àmbit dels diferents països que tenen l’espanyol com a «llengua comuna», amb l’existència d’altres llengües que continuïn «demostrant vitalitat». Això suposa, en efecte, un problema (un «desafío»), perquè si bé les «llengües minoritàries» (en contraposició a l’espanyol, «llengua majoritària») poden considerar-se patrimoni («riquesa»), al mateix temps la seua existència suposa un problema per a les persones, ja que podria ser que redundés «en un no tan bon domini de l’espanyol» i, per això en una reducció de les «possibilitats» que aquesta llengua  proporciona als habitants dels territoris apuntats pels autors del Decàleg.

Ampliem una mica la lent d’augment sobre aquestes consideracions, i mirem d’aclarir que tot el que s’hi amaga.

Els autors del Decàleg admetrien implícitament l’existència de diversos conflictes lingüístics vius en el si del que anomenen «comunitat hispanoamericana de nacions». En cada un dels casos, aquests conflictes enfrontarien una «llengua minoritària» (que encara demostraria vitalitat) amb una «llengua majoritària» (l’espanyol). Davant d’això, la recomanació dels investigadors seria elevar a categoria d’afer «d’estat» «preferent» garantir el «domini de l’espanyol», és a dir, que la recomanació seria prendre partit a favor de la llengua majoritària, relegant les altres llengües a la categoria de «riquesa» (i, per tant, no reconeixent-los veritable valor comunicatiu), amb la qual cosa es promouria l’autocompliment de la promesa del valor comunicatiu només per a aquella (donada per descomptat en l’afirmació «que aporta tantes possibilitats en una economia i una societat globals»).

Aquest és, en resum, el programa dels autors de l’estudi (i, hem de suposar, repetim-ho, el dels qui n’han sufragat la seua realització difusió) i aquest és, en resum, un programa de política lingüística imperialista, indestriable d’un programa d’expansió econòmica,  apuntat al final de tot, amb uns beneficiaris concrets, un programa, per tant, de traducció de l’imperialisme en beneficis econòmics per a unes elits propietàries, uns beneficis que, al seu torn, no serien possibles sense aquest imperialisme que es recolza en la llengua).

Mirarem d’exposar d’analitzar els punts d’aquest programa suprematista en paral·lel amb els beneficis econòmics que cadascun d’aquests punts comportaria.

Punt primer

L’espanyol no és una llengua com les altres que hi conviuen en aquelles entitats estatals en què és llengua oficial, perquè mentre aquesta llengua facilita la comunicació i uneix (és una «llengua comuna»), les altres llengües no ho fan, de manera que caldrà que les considerem, per contrast, no llengües de comunicació, sinó llengües de separació, meres llengües d’identitat (llengües “nacionalistes”, en definitiva). De fet, per no facilitar la comunicació, ni mereixeran ser anomenades “llengües”, sinó “riqueses”, objectes que cal tenir en compte, però no instruments que proporcionen «possibilitats».

D’acord amb l’acabat de dir, haurem de concloure que, mentre l’espanyol és una llengua valuosa en si mateixa, una llengua d’entesa, la resta de la llengües que hi conviuen en la «comunitat hispanoamericana de nacions» són llengües localsminoritàries per definició inadequades per comunicar (que es dóna a entendre que seria l’únic que donaria valor a una llengua) i potencialment conflictives. No cal dir que darrere d’aquesta idea s’amagaria una forma de suprematisme anàleg al racisme o al sexisme, que podríem anomenar lingüisme.

És més: coherentment amb això, tindrà sentit afirmar que, si l’espanyol és una llengua valuosa, especialment apta per a la comunicació i que genera riquesa de debò, no només patrimonial, sinó econòmica (recordeu el títol de l’estudi de què partim), llavors tot que emprem en la seua difusió serà una inversió, mentre que, per contra, tot allò destinat a la promoció de les llengües intrínsecament “minoritàries” (i “desafiants”) serà balafiament. Per això, i en el nostre cas, sol dir-se que el català és car. Hi haurà, per tant, llengües que generen beneficis i llengües que empobreixen, llengües útils i llengües que són un luxe (i ja se sap que, en cas de necessitat, cal suprimir luxes innecessaris). Podia dir-se que tenim llengües per damunt de les nostres possibilitats.

Restem amb això darrer i fem una ullada a aquestes conseqüències econòmicament beneficioses, és a dir, a aquest enriquiment que l’espanyol suposaria: vegem si tal enriquiment és un fet o una expectativa, i vegem també com es produiria i a qui beneficiaria (perquè l’enriquiment no és mai abstracte ni general, sinó sempre concret i particular).

La qüestió és, per tant veure si l’espanyol realment enriqueix, i a cas afirmatiu veure a qui  enriqueix i com ho fa. La qüestió és, en definitiva: l’espanyol es pot monetitzar?

Doncs sí, la resposta és afirmativa, perquè, com qualsevol altra cosa en un món esdevingut mercat, els recursos lingüístics poden esdevenir mercaderia i ser monetitzables. I com qualsevol altre recurs en el mercat, són més rendibles com menys competència tenen. Tant procedent de l’exterior (altres llengües), com procedent de l’interior mateix (i en aquest cas es tractaria que els posseïdors d’un determinat registre geogràfic capitalitzessin els rendiments procedents de la monetització del recurs lingüístic en comú).

D’una banda, una llengua defineix un mercat, i esdevé recurs econòmic valuós en la mesura que contribueixi a singularitzar i fidelitzar aquest mercat, que serà més rendible com més gran sigui. Per un altre, la llengua vehicula productes que, com més gran sigui el seu abast general, més rendibles seran. A més a més, la llengua que esdevé porta a un mercat singular i fidelitzat, es torna per si mateixa un recurs desitjable (un capital rendible) que es podrà posar al seu torn en el mercat mundial i pel qual podrà demanar-se’n un preu. Finalment, la possessió de la clau d’un mercat fidelitzat d’una grandària considerable proporciona un innegable pes polític que podrà usar-se en els espais supranacionals de negociació política que defineixen la participació en els mercats aliens.

Passem ara d’aquestes consideracions generals al cas particular de l’espanyol.

La llengua castellana (l’espanyol) és un instrument capaç de construir una comunitat imaginada de més de quatre-cents trenta milions de persones que el tindrien com a llengua inicial (o que el poden parlar a un nivell de llengua nativa), si féssim cas a les dades que ens proporcionen els estudis periòdics de l’Instituto Cervantes, i que disposaria d’un 10% del poder de compra mundial. Si s’aprofités l’oportunitat que la llengua proporciona per a fer d’aquest comunitat imaginària una comunitat efectiva d’inversió i consum reals mitjançant la unificació al voltant d’un estàndard de referència generalment acceptat i la creació de vincles identificatius estrets que, per una banda, la consolidessin com a àmbit natural d’expansió de les empreses allí existents (que passarien a ser vistes com a “pròpies”) i que, per un altre costat, comportessin la convergència cap a determinats consums culturals, l’idioma hauria esdevingut un element de mercadotècnia de nuls o escassos costos amb un rendiment extraordinari per als beneficiaris.

Serien molts els qui veurien amb bons ulls aquesta possibilitat i que, per tant, podrien contribuir a promoure-la, però els més interessats de tots serien els qui es trobessin, de bon començament en una millor posició. Si a més es donés la coincidència que els més ben posicionats fossin també els qui disposin d’una tecnologia lingüística (és a dir, confeccionadora de la norma i elaboradora de l’estàndard de referència) i d’uns mitjans de difusió (xarxa acadèmica i professoral per l’ensenyament de l’idioma i la difusió d’aquest l’estàndard) més desenvolupats, l’aposta per la llengua com a instrument de desenvolupament d’un mercat en què competir des d’una posició d’avantatge semblarà irrefusable.

Aquest és el cas de les empreses de l’estat Espanyol, que es troben entre les més competitives ─no entrarem ara en la història econòmica d’Espanya i, per tant, en les causes d’aquesta competitivitat─ de l’entorn majoritàriament hispanòfon i dels mitjans lingüístics que tenen al seu abast indirecte (via col·laboració estatal): la Real Academia de la Lengua, RAE (que ocupa una posició de privilegi en la constel·lació d’acadèmies de la llengua castellana escampades pels països majoritàriament hispanoparlants, especialment després de la reacció que va tenir davant de la iniciativa que anys enrere havien tingut algunes d’aquestes acadèmies de proposar un estàndard “llatí” de l’espanyol, i que va acabar amb un increment del control d’aquestes acadèmies per part de l’espanyola, malgrat les declaracions de bona voluntat policèntrica que darrerament ha efectuat aquesta), l’Instituto Cervantes i els ministeris de Cultura, Exteriors i Educació.

L’estàndard de l’espanyol europeu es troba en posició de ser reconegut com l’estàndard de referència (aquell l’adquisició del qual és volguda, no sols pels ja hispanoparlants sinó per tots aquells que volen acostar-se a aquest idioma), cosa que no sols incrementarà el valor subjectiu dels productes culturals elaborats en aquest estàndard, sinó que tendirà a proporcionar un avantatge simbòlic a les empreses que el tinguin com a vehicle de comunicació i de treball (això darrer però, només en la mesura que aquest estàndard esdevingui una marca: la “marca España”, associada a valors positius). El procés serà el següent: una modalitat estàndard s’associa a un àmbit geogràfic, aquest àmbit geogràfic coincideix amb un àmbit polític, si aquest àmbit polític es vincula a valors positius, l’estàndard que s’hi associació també, i si a més l’associació s’estén a les empreses amb seu central o d’origen en aquest àmbit prestigiat, aquestes passaran a estar, també, ben connotades. Així, si aquest estàndard esdevé factor d’identificació simbòlica de tota la comunitat lingüística, l’àmbit polític on s’origina esdevé vaixell insígnia de la comunitat, i les seues empreses (corporacions identificades amb aquests valors positius) adquireixen un capital simbòlic que els permet comptar amb un valor afegit que en facilitarà que les prioritzin quan les ofertes s’igualin.

Hi haurà encara, però, un factor afegit que pot resultar més important i decisiu: el prestigi que un estat (un àmbit polític) adquireix mitjançant la priorització de la modalitat lingüística amb que s’identifica atreu les elits dels altres punts de la comunitat lingüística, que valoraran relacionar-se amb les elits de l’estat (àmbit) de referència i fins i tot formar-se en les seues institucions educatives, amb al qual cosa els lligams, també d’índole econòmica, entre elits de tota comunitat lingüística s’estretiran amb un biaix que afavorirà les corporacions de l’estat insígnia.

Apuntem, per últim, un darrer efecte, aquest de caràcter no estructural per a la conformació del mercat, però tanmateix significatiu en termes econòmics: la valoració simbòlica de l’estat esdevingut insígnia de la comunitat lingüística redundaria directament en la valoració i, per tant, en la capacitat de penetració en el mercat, de productes i indústries originades en ell, amb una alta component també de caràcter simbòlic, com ara les de la moda, el disseny, la gastronomia o el turisme.

Atenent a l’acabat de dir, la “marca España” se’ns, per tant, una operació de màrqueting que cerca obtenir beneficis simbòlics monetitzables i que té, en l’idioma (sobre la base de l’estàndard espanyol europeu), el seu màxim actiu.

Aquesta és la teoria. Fixem-nos ara que ha passat en la pràctica.

Després d’un discutible procés de privatització d’empreses estatals, durant la dècada dels anys noranta del segle passat un seguit d’empreses, ara ja de capital privat (com són Endesa, Repsol, Telefónica, Iberia, Iberdrola, Unión Fenosa, Gas Natural, Aguas de Barcelona, Mapfre, Indra o Altadis, entre moltes altres) van dur a terme una estratègia d’inversions a llatinoamèrica amb les quals cercaven erigir-se en líders dels sectors respectius en l’àmbit del mercat global dels països majoritàriament de llengua espanyola.

L’estat Espanyol va col·laborar en aquest projecte expansió de diverses maneres, i una de les potes d’aquest suport fou la simbòlica: les empreses espanyoles hi arribaven amb la carta de presentació de representar l’avantguarda econòmica d’un “mercat natural” que tindrien dret a liderar gràcies a la relació que s’establiria entre la marca España per un costat, associada a valors patrimonials i europeodemocràtics, i el concepte aglutinador de “lengua española” (referenciada al seu estàndard europeu) per un altre.

Es fa molt difícil ─impossible?─ de quantificar el paper que aquesta dimensió simbòlica pot haver tingut en l’expansió americana de les empreses espanyoles, si bé podem dir és ha estat certament exitosa per a unes empreses que, llançades a competir en el mercat global, partien d’una posició, en termes exclusivament econòmics, de feblesa relativa.

Ara mateix la inversió espanyola a l’Amèrica llatina ha arribat a superar el 20% del total del producte interior brut (PIB) de l’estat, el 25% de la facturació total de les corporacions de l’Íbex i una tercera part de la inversió total del conjunt de les empreses amb seu social a l’estat Espanyol. Aquestes inversions han permès les empreses espanyoles de reforçar-se i posicionar-se en llocs destacats del mercat mundial, cosa que a més els ha permès de situar-se fora de l’abast de maniobres d’absorció i, per contra, estar en disposició d’incrementar la seua presència fora del mercat hispanòfon mitjançant absorcions protagonitzades per elles.

Així mateix, la capacitat de penetració de les empreses espanyoles en el mercat americà i l’ascendent que l’estat Espanyol pretén tenir sobre els països de la regió, basat fonamentalment en la història i la llengua compartides, consolidat ara amb els nous lligams econòmics, han ajudat Espanya a guanyar-se en el si de les institucions europees una influència superior a la que tindria sense aquesta carta (alhora que la seua presència i el seu pes en aquest institucions han redundat en el prestigi amb què es presentava davant de la comunitat hispanòfona). Tot plegat ha proporcionat a l’estat Espanyol pes internacional i autonomia política, alhora que li ha permès de situar-se al món com una potència mitjana amb presència i influència extraregionals. L’estat ajuda les empreses espanyoles i aquestes, alhora que es lucren, li retornen l’ajut en forma de rèdits polítics. Una simbiosi amb base simbòlica que redunda en el benefici directe i principal d’una elit espanyola identificable.

No ocultarem, però, que una part molt significativa de les inversions efectuades a llatinoamèrica per part de corporacions amb seu a l’estat Espanyol han estat fetes a un territori no hispanòfon, com és el Brasil i que, per tant, de les xifres acabades d’exposar, en caldria restar la part corresponent a aquest país. Dit això cal assenyalar també que la inversió en aquest estat majoritàriament lusoparlant s’ha dut a terme paral·lelament a una política d’introducció massiva de l’ensenyament de l’espanyol, que ha esdevingut matèria d’ensenyament obligatori ja als darrers anys de l’ensenyament primari i a tot l’ensenyament secundari, alhora que s’estenien els centres de l’Instituto Cervantes per les principals ciutats brasileres. Tot això en el marc de l’establiment de la comunitat econòmica del Mercosur, que des d’una perspectiva general es presenta, també, com una operació d’expansió del mercat hispanòfon (apuntem, per dir-ho tot, que l’Argentina va respondre la iniciativa brasilera introduint el portuguès com a llengua d’aprenentatge obligatori en els seus currículums escolars).

imagen.jpg

Punt segon

No importa com ha arribat l’espanyol a adquirir l’estatus de llengua majoritària i universalment coneguda pels parlants dels països on és oficial. Cap interrogant ni cap consideració al voltant del fet que hi hagi llengües que hi han estat històricament en contacte i que ja no «demostrin vitalitat» (llengües que, per no demostrar-la, ja ni tan sols serien riquesa i que, per tant, no caldria promocionar-les). Tot sembla indicar que l’espanyol va nàixer amb una qualitat comunicativa especial i amb vocació majoritària, i que ha adquirit el rang de llengua universalment coneguda en els estats on és oficial («llengua comuna») de manera espontània (libèrrimament, com algú va gosar d’afirmar).

El cert, però, és que sense un imperi britànic ara l’anglès no seria —com de fet s’afirma en el punt segon del mateix Decàleg— «l’autèntica lingua franca dels nostres temps», ni hi hauria tanta gent que considerés una mena de dèficit personal (una nova mena de minusvàlua) no conèixer-la o no conèixer-la prou bé, ni tanta gent que inflés els seus currículums amb habilitats absurdes com “anglès bàsic”.

Si l’anglès, com l’espanyol, són llengües globals és perquè s’han globalitzat per la força, si tanta gent les parla és perquè s’ha procurat, per la força, que així sigui, i si tanta gent les valora fins idealitzar-les i dotar-les de valors comunicatius especials és perquè l’imperialisme no sols colonitza els pobles, sinó també les ments dels sotmesos, fins que desitgen allò que se’ls imposa (i així, passarà que formular-li, posem per exemple, a un catalanoparlant, la possibilitat de no ser bilingüe en castellà, el fet d’imaginar-se tal possibilitat li provocarà esgarrifances i convulsions), fins que aquells que inicialment van experimentar la imposició, acaben ells, al seu torn, esdevenint agents continuadors d’aquesta imposició i agents divulgadors del suprematisme de què van ser víctimes.

Però és que, a més, aquestes creences també es poden monetaritzar. Més encara: aquestes creences es troben a la base d’una veritable indústria que sense elles no existiria; una indústria que, al seu torn, és bàsica per a mantenir les oportunitats que per a les empreses espanyoles proporciona el mercat de què parlàvem en el punt anterior. Ens referim a la indústria de la llengua: del seu ensenyament i de la seua codificació.

Les dades disponibles proporcionades per la fundació Marca España apunten que cada any viatgen a l’estat Espanyol fins a un milió de persones que hi arriben amb la voluntat d’aprendre castellà o de millorar-ne el seu coneixement. Aquest “turisme idiomàtic” suposaria una despesa efectuada a l’Estat d’entre 2000 i 2.500 milions d’euros (concentrada especialment a Madrid, Salamanca i Màlaga, però també a Sevilla, Barcelona i València). Uns ingressos que redundem en les acadèmies, els centres d’estudis i els sectors hostaler i cultural de l’estat Espanyol gràcies al fet que l’estàndard de referència de la llengua castellana sigui la del castellà europeu, ni no un estàndard d’espanyol americà, l’existència del qual desviaria els “turistes idiomàtics” i les seues despeses cap a l’altra banda de l’Atlàntic.

Per una altra banda hi hauria el negoci privat de la publicació de diccionaris, gramàtiques i manuals de llengua, inclosos els treballs de la mateixa Real Academia de la Lengua (RAE), que no publica directament les seus obres, sinó que n’ha cedit la publicació i explotació comercial al Grup Planeta i al conglomerat PRISA-Santillana (d’on, d’altra banda, han sortit diversos dels membres de l’acadèmia, entre directius editorials i autors).

Al costat d’aquest negoci encara haurem d’afegir el de la traducció (al qual podria afegir-se l’estalvi calculat del 2% en les transaccions comercials que es registrarien en el si del mercat hispanòfon pel fet d’usar-s’hi el castellà com a llengua universal de relació), la documentació, la l’assessorament lingüístic i les tecnologies de la llengua (assistents de veu, guiatge per veu, reconeixement de veu…) i reconèixer la importància dels sectors públics de la planificació lingüística i l’ensenyament universitari de matèries vinculades a la llengua, que generen directament ocupació i indirectament activitat privada. Totes aquestes, activitats que beneficien especialment, per raó de ser l’àmbit geogràfic directament vinculat a l’estàndard de referència, les empreses de l’estat Espanyol, per damunt de les anàlogues existents en altres indrets de l’espai llatinoamericà.

Per últim, cal esmentar el sector, no menor, de la indústria cultural no relacionada directament amb la llengua però que utilitza a quest com a mitjà d’accés al mercat: productes audiovisuals, editorials, musicals…, dels que, un altre cop i novament per raó de l’estàndard lingüístic, els principals beneficiaris són empreses espanyoles.

Fet i fet alguns estudis (Girón i Cañada, 2008) assenyalen que els sectors d’activitat vinculats directament o indirectament amb la llengua castellana representarien una mica més del 15% del PIB de l’estat Espanyol.

Punt tercer

Potser el plurilingüisme és una riquesa, peròno en totes llengües, com demostraria el fet que, dintre de la «comunitat hispanoamericana de nacions», el plurilingüisme pot ser un «desafiament». El bilingüisme (el plurilingüisme) poden ser bons, però mai necessaris, quan la llengua inicial és l’espanyol.

El bilingüisme és acceptable sempre que «no redundi en un domini no tan bo de l’espanyol», sempre que s’eviti «la pèrdua de competències lingüístiques en espanyol dels migrants en països d’una altra parla», i qui diu “països”, diu “comunitats autònomes”. En aquest punt és, potser, on millor es delata la connexió existent entre la ideologia que supura aquest Decàleg i el nacionalisme lingüístic hegemònic en la vida política i pública espanyola. O no és justament la preocupació per la pèrdua de competència en espanyol, allí on no té l’exclusivitat lingüística, una de les coses que més alarmaria els poders públics espanyols i els principals mitjans de comunicació estatals?

El problema pot sorgir si tots els castellanoparlants inicials a Catalunya esdevenen bilingües en català, però, sobretot, si hi haguessin a Catalunya persones que, bilingües o no, no fossin prou competents en espanyol (o no ho fossin tant com en català). Heus aquí el perill (al cap i al fi, el domini competencial és condició de possibilitat per al domini social i la integració en el mercat), i per això l’escola catalana es converteix en diana d’atacs i sentències. I per això des d’aquí es defensa l’escola catalana afirmant que garanteix el domini de l’espanyol, en la mateixa mesura ─si no més!─ que el català (de fet, molt més que el català; només cal de mirar els exercicis dels escolars catalans, que no superarien cap auditoria de qualitat). Mentre que tenir un domini imperfecte del castellà sol ser vist com un abominable manca de cultura, si aquesta mateixa manca de domini afecta el català és valorada amb un «no passa res».

Justament per garantir que no es produeixi una «pèrdua de competències lingüístiques en espanyol dels migrants», l’Estat assumeix com una «política d’estat» que es continuï «considerant la llengua comuna com a bé preferent», i poders com el Tribunal Constitucional s’encarreguen de fer impossible que mai el català (i la resta de llengües de l’estat, a excepció del castellà, «la llengua espanyola oficial de l’Estat» que «tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la», segons podem llegir a l’article 3.1 de la Constitució Espanyola) pugui aspirar a gaudir de les mateixes garanties i el mateix reconeixement que s’atorguen a l’espanyol.

Per suposat, als operadors principals d’un mercat fidelitzat en bona mesura al voltant de la llengua majoritària dels seus consumidors li interessa que el volum d’aquest mercat creixi (ja hem vist la importància ─i la rendibilitat directa─ del negoci de l’ensenyament de l’idioma), cosa que condueix no sols a atendre el flanc de l’expansió (podríem xifrar, atenent a les dades proporcionades per l’Instituto Cervantes, en una mica més de cent cinquanta les milions les persones que, sense parlar el castellà com un natiu, serien capaços de comunicar-se amb prou fluïdesa en aquesta llengua) sinó també el flanc de la possible pèrdua de parlants via assimilació lingüística dels hispanòfons en altres comunitats lingüístiques a les quals haurien immigrat, o via emancipació lingüística de comunitats políticament subordinades als grups hispanoparlants. A això darrer obeeix l’imperatiu d’evitar la «pèrdua de competències lingüístiques en espanyol dels migrants» i les mesures que, a aquest efecte es recomanarien, però també la voluntat de neutralitzar les pretensions emancipatòries de les comunitats lingüístiques subordinades, estigmatitzades com a no viables i reduïdes a riquesa folclòrica, alhora que els seus possibles processos normalitzadors serien deslegitimats i aturats en base a un projecte que combinaria la qualificació d’“etnicisme cultural” de qualsevol reivindicació de normalització de les llengües minoritzades per l’extensió de l’espanyol amb la reversió de les fites normalitzadores aconseguides fins aleshores i el  condicionament de tota nova reivindicació, que se sotmetrà a una insuportable pressió mediaticosocial. Aquesta ofensiva per a consolidar la minorització de llengües diferents de la castellana es presentarà sovint com un programa de «normalización del castellano».

Punt quart

L’espanyol és llengua pròpia d’una comunitat de nacions, i la llengua d’identificació i comunicació dels qui la tenen com a llengua inicial. La resta de les llengües existents en aquest espai són riqueses, però mai no llengües qualificables de pròpies de països i pobles, perquè si ho fossin, pertocarien drets al seus parlants que posarien en perill l’hegemonia de la llengua que dota de «possibilitats».

Només les llengües pròpies dels pobles mereixen protecció legal, la resta, són, com a molt, «un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció», CE, art. 3.3). Tot encaixa.

De fet, si ens fixem en els pressupòsits que hi ha al darrere dels arguments emprats quan algun esdeveniment (o sentència) agita el conflicte lingüístic existent a casa nostra, no costarà gens adonar-nos com la defensa del castellà es fa des del pressupòsit que és impensable ningú no el vulgui conèixer («dóna gràcies de saber una llengua com el castellà» em va dir un cop una amiga meua valenciana, poc abans de quedar-se embarassada, de donar a llum dues bessones i de començar a parlar-los en castellà) i que el seu ús constitueix un dret inqüestionable, mentre que la defensa del català es fa fonamentalment en nom de la “riquesa” que suposa, sense, però, considerar-lo mai ni com una necessitat ni com un dret inqüestionable.

Aquest conflicte lingüístic, però, com sempre, i en cara més en un món esdevingut mercat, és també una competència econòmica en què l’objectiu és fidelitzar un espai de mercat alhora que s’elimina el màxim de competència. Tot en benefici d’uns pocs, a costa de la negació dels drets de molts i promovent, en eixamplar el mercat a una mida transnacional, la precarització de tots.