zazz

EL PROBLEMA DE LA COMUNICACIÓ DE LES SUBSTÀNCIES

EL PROBLEMA DE LA COMUNICACIÓ DE LES SUBSTÀNCIES

El sistema cartesià no únicament obria nous camins sinó que també plantejava nous problemes, entre els quals, l’inicialment més debatut, fou el conegut com a problema de la comunicació de les substàncies: com es relacionarien l’ànima i cos entre ells, si ambdues eren substàncies diferents i, per tant, dues realitats plenament distintes, totalment independents l’una de l’altra? Descartes no havia aportat cap solució satisfactòria a aquesta dificultat (perquè la referència a la glàndula pineal, no deixava d’aparèixer com una mera solució ad hoc).

Les primeres respostes dels cartesians a aquest problema van recolzar-se en la tercera de les substàncies de l’ontologia cartesiana, aquella de la qual depenien les altres dues, la col·laboració entre els quals no s’explicava.[1]

L’OCASIONALISME

antoine_arnauld_kl[1]

Alguns cartesians van concloure que tan sols Déu podia explicar la relació existent entre ànima i cos. Ambdues substàncies es troben en íntima vinculació, però, en ser independents, cap de les dues no té, en principi, capacitat de condicionar l’altra. En conseqüència sembla lògic concloure que sols una tercera realitat, diferent al mateix temps d’ambdues, però alhora amb capacitat d’influir-les, pot garantir l’efectiva i estreta relació que es dóna entre elles. I on millor podem trobar aquesta realitat que en Déu (la substància infinita) que les havia creades? Si l’ànima vol moure el cos, és Déu qui el mou en ocasió del desig de l’ànima; si l’ànima percep alguna cosa, és Déu qui produeix aquesta percepció en ocasió de l’afecció corresponent dels òrgans sensorials del cos. Aquesta explicació va rebre, com es fàcil d’entendre, el nom d’ocasionalisme.

Entre els qui van defensar aquesta solució cal destacar Arnold Geulincx (1624-1669), en qui adquireix una significació clarament religiosa: tot el poder pertany a Déu; l’ésser humà no és més que un espectador de l’obra divina.

Més endavant, Gottlob Wilhelm Leibniz defensaria una explicació alternativa a l’ocasionalisme, que seria batejada amb el nom de paral·lelisme psicofísic: el cos (substància extensa) i l’ànima (substància pensant) es mantindrien estrictament separades, però, alhora, per-fectament sincronitzades, de manera que a tot esdeveniment corporal li correspondria un d’anímic, i a l’inrevés.

Aquest paral·lelisme sincrònic s’explicaria perquè Déu (substància infinita) hauria preestablert aquesta harmonia, de manera que les ànimes i els cossos estarien predeterminats a sincronitzar-se.

El dualisme psicofísic va ser l’explicació més usada per explicar la relació ment-cos fins a pràcticament el segle XX, i era l’hegemònica quan, durant la segona meitat del segle XIX faria la seua irrupció, en el panorama acadèmic, la psicologia com a ciència autònoma.

zzZZzz

[1] Aquesta col·laboració, no necessàriament havia de tenir efectes positius. Així, la substància pensant, que utilitzant la terminologia aristotèlica, tenia per essència la racionalitat i que, en tant que entitat racional era plenament idèntica en tots els homes, podia tanmateix veure’s dificultada, en l’exercici de les seues funcions, per les deficiències i/o les inclinacions corporals, que podrien embotar-la, entrebancar-la i que, per tant, serien la causa que existissin individus savis al costat d’individus ignorants, de subjectes retentius i àgils al costat de subjectes d’escassa memòria i poca fluïdesa en el pensament, d’individus amb facilitat per a la deducció al costat d’individus més dotats per a d’altres activitats… i també, d’individus mentalment sans al costat d’individus alienats.
Aquestes consideracions serien decisives per el naixement de la psicologia com a ciència autònoma, ja que la separació entre cos i esperit (psiké), convertiren el coneixement d’aquesta darrera, erigida en subjecte singular d’estudi, en una ciència específica i singular.