sdasd

John Stuart Mill parteix, en el seu pensament moral i polític, del mateix principi utilitarista que Jeremy Bentham utilitza com a criteri fonamental:

«El credo que accepta com a fonament de la moral la “utilitat” o el “principi de màxima felicitat”, manté que les accions són bones en la mesura que tendeixen a promoure la felicitat, dolentes en la mesura que tendeixen a produir el contrari a la felicitat. Per “felicitat” s’entén plaer i absència de dolor; per “infelicitat”, dolor i privació de plaer.»[1]

J. S. Mill, com Bentham, entén aquest principi com la base d’un hedonisme social, i així, ens recordarà que en cap cas no parla de «la màxima felicitat particular de l’agent [particular], sinó [de] la mesura més gran de felicitat en conjunt». Per tant, qualsevol actuació que convingui a un individu particular però que es faci en contra del bé comú, anirà pròpiament en contra del principi —utilitarista— de màxima felicitat (com, de fet, també ho farà tota acció que, empresa per una autoritat pública amb el beneplàcit del general dels ciutadans, s’encamini a aconseguir un benefici general immediat, però a costa d’un mal igual o més gran posterior, com a conseqüència d’aquell benefici momentani).

asdasd

Aquest principi general d’utilitat, en tant que és principi darrer de tota acció humana, no admet ser demostrat per un principi més bàsic i anterior, perquè, de ser així, llavors ja no es tractaria, pròpiament, d’un principi darrer. Ara bé, el que sí que és possible, i així ho pensen Bentham i J. S. Mill, és mostrar que tothom cerca la felicitat com a fi darrer de les seues accions, de manera que aquesta, no sols és un bé, sinó que, en realitat és el bé suprem, i l’únic que de debò tothom anhela, allò que tothom espera quan cerca d’altres béns que, per aquest motiu, només podran ser qualificats de parcials o intermedis (com ara les riqueses, els honors i el reconeixement, que si en algun moment se’ns apareixen com a desitjables per ells mateixos, i no per la felicitat que produeixen, és només perquè s’associen tan indissociablement a aquesta, que són entesos i viscuts, pròpiament, com a mers sinònims seus, com a formes parcials de la felicitat). Encara més: existeix un consens general a aplicar el qualificatiu moral virtuós precisament a aquell que, ateses les circumstàncies, és percebut com a capaç de produir, per a ell i per als altres (presents o futurs), la màxima felicitat possible.

Certament, aquesta manera de formular la qüestió podria induir-nos a pensar que John Stuart Mill i la resta dels utilitaristes incorrerien inadvertidament en “fal·làcia naturalista”,[2] en derivar de l’universal desig de felicitat (que, recor-dem-ho, és sinònim de benestar i plaer) el deured’actuar a la seua recerca. Ara bé, una acusació com aquesta no sembla aplicable en aquest cas, perquè allò que els utilitaristes diuen no és, pròpiament, que la recerca de la felicitat constitueixi un deure(una prescripció, una obligació), sinó que assumeixen que tots els homes cerquen espontàniament ser feliços i que, en la mesura que això és d’aquesta manera, només pot valorar-se com a veritablement raonable (racional) la conducta que persegueix tal objectiu de manera encertada i eficient. O si es vol dir d’una altra manera: els utilitaristes constatarien que l’únic fi veritablement valuós per als homes és la felicitat, i que qualsevol altre que s’hi vulgui contraposar no hi admet comparació, de manera que és l’únic fi que paga la pena d’assolir. Un altre cop, la noció de deure no jugaria cap paper en la formulació de base de l’utilitarisme.

Una altra dificultat que podria trobar-se en la teoria utilitarista és la consideració que, en la mesura que, tal com afirmava Bentham i subscriurà Stuart Mill, la felicitat general d’un grup o comunitat no res més que la suma total de la felicitat particular dels subjectes que el componen, no sembla que hi hagi cap raó perquè els individus no acabin cercant la seua màxima felicitat personal sense atendre en cap moment el benestar del grup: al cap i a la fi potser hi ha més felicitat en una comunitat on hi hagi un pocs individus molt feliços (ni que sigui a costa de la felicitat de la resta), que no en una comunitat on tothom sigui discretament feliç. Si la utilitat és un sumatori, allò importat és el resultat final, no la desigualtat que pugui donar-se entre les quantitats sumades.

A aquesta darrera objecció només s’hi pot respondre satisfactòriament si s’incorpora al principi utilitarista una consideració secundària, però indispen-sable: efectivament la felicitat general és una suma de les felicitats individuals, però aquestes darreres no són independents entre si, sinó que constitueixen un sistema pel qual, la infelicitat d’uns influeix en la felicitat dels altres i, per tant, la felicitat dels altres és un factor rellevant en la felicitat pròpia.

Vam veure que aquesta consideració ja era contemplada per Bentham (que ens parla dels “plaers de benevolència”), ara bé, amb Stuart Mill, la dimensió social del subjecte humà es veurà encara més subratllada fins a esdevenir un element central de l’utilitarisme tal com ell l’entén. Ho veurem tot seguit.

L’UTILITARISME SEGONS JOHN STUART MILL

asdsd

Entre les idees introduïdes per J. S. Mill en l’utilitarisme clàssic benthamià, la més important, per ser clara-ment distintiva del punt de vista mill·lià, fou la de l’existència de diferències qualitatives intrínseques entre els plaers.

És una constant de tota la tradició hedonista en filosofia moral destacar els plaers d’índole espiritual (l’amis-tat, la contemplació artística…) per sobre dels de caràcter estrictament corporal, que potser resultarien més intensos, però també menys duradors, més susceptibles d’acompanyar-se de dolors associats i menys fecunds. Ja Epicur donava prioritat i valor superior als plaers de l’ànima sobre els del cos, i Bentham, anàlogament, destacava els plaers intel·lectuals per sobre dels corporals (per la seua permanència, puresa, seguretat, etc). Stuart Mill anirà més enllà, i no sols destacarà les qualitats secundàries potencialment mesurables que caracteritzarien els plaers anímics (espirituals) i intel·lectuals, sinó que afirmarà que aquests plaers són intrínsecament superiors als corporals (perquè mentre aquests darrers aportarien simplement satisfacció —content—, els primers aportaran veritable-ment felicitat —happiness—),[3] és a dir: no serien únicament més avantatjosos, sinó més alts, més valuosos en si mateixos:

«És totalment compatible amb el principi d’utilitat el reconeixement que algunes menes de plaer són més desitjables i tenen més valor que unes altres. Seria absurd que, [mentre] pel que fa a l’apreciació d’altres coses es tenen en compte indistintament la qualitat i la quantitat, l’apreciació dels plaers es considerés en funció només de la quantitat.»[4]

Si, per exemple, pel que fa als aliments es valora la seua quantitat, però també la seua qualitat (gust, olor…), no tindria sentit pensar que, a l’hora de comparar plaers, tinguéssim en compte només magnituds quantitatives per valorar-los (tal com feia Bentham), i no introduíssim també consideracions de caràcter estricta-ment qualitatiu (com podrien ser la sensibilitat o la bellesa).

Ara bé, aquesta nova consideració de Mill no sembla ser només, tal com ell la presenta, un mer complement, un enriquiment de les concepcions utilitaristes clàssiques. Diem això perquè, mentre les característiques quantificables admeten establir diferències entre plaers sense, però, alterar gens la noció mateixa de plaer, la introducció de consideracions qualitatives en aquest punt sembla dur-nos a parlar de dues concepcions diferents de plaer, distintes no només per afectar, cada una d’elles, en més o menys grau el cos o la ment, sinó per la seua capacitat d’aportar a l’ésser humà que les experimenta alguna cosa que s’adigui a la seua naturalesa, ja que serà en funció d’aquesta adequació que es podrà parlar, pròpiament, de plaers de més qualitat i de plaers de qualitat menor.[5] Per tant, aquesta novetat introduïda per Stuart Mill, en duu implícita una altra que, clarament, trenca, no sols amb l’utilitarisme benthamià, sinó, de fet, amb els principis definitoris de l’utilitarisme mateix, que es caracteritzaria per esforçar-se a defugir tota mena d’especulació metafísica i antropològica.

No ens ha d’estranyar, però, que Stuart Mill sembli no adonar-se d’aquesta dificultat perquè, efectivament, en la seua recerca d’un utilitarisme que superi les limitacions del benthamià, i molt especialment la visió estreta i mecànica que Jeremy Bentham té de l’ésser humà,[6] Mill apel·la, mai no de manera clarament explícita, però en tot cas sí de manera innegable, a l’existència d’una naturalesa humana que mostra l’home com algú que no admet ser considerat, merament, com un ésser mogut pel plaer i que eviti el dolor. Per a J. S. Mill hi ha una perfecció espiritual específicament humana, que es correspon amb una virtut objectiva (una plenitud específicament humana). Mill recorre, per tant, a l’especulació antropològica i creu identificar una essència definitòria de l‘ésser humà.

Efectivament, a Sobre la llibertat, J. Stuart Mill s’adhereix a l’afirmació feta per Wilhelm von Humboldt[7] en el sentit que «el fi de l’home és el desenvolupament més alt i harmoniós de les seues potències cap a un conjunt complet i consistent.» Aquesta tesi, malgrat contenir referències més de caràcter formal que no de caràcter material, apel·la a l’existència d’un ideal humà definit per capacitats —potencials— que, inevitablement, tindran un caràcter determinat, i que, per tant, serviran per a definir una essència humana universal i objectiva, que situarà la moralitat més enllà del simple càlcul de plaers, una essència que admet ser consumada o frustrada. És justament això el que permetrà J. S: Mill, afirmar, també a Sobre la llibertat, que:

«Jo veig la utilitat com l’última instància en totes les qüestions ètiques; però cal que s’entengui “utilitat” en el seu sentit més ampli, basada en els interessos permanents de l’home en tant que ésser que progressa.»

J. S. Mill entén l’utilitarisme d’una manera nova, perquè entén l’home d’una manera diferent: en progrés cap a la consumació d’un ideal o essència, al qual, cal afegir-ho, s’hi arriba en un esforç estrictament individual («sols el conreu de la individualitat produeix o pot produir éssers humans ben desenvolupats»). Per a Mill, la societat (que no és, com ja hem vist, res més que la suma aritmètica dels seus membres) no determinarà i donarà forma (configurarà) a l’individu, sinó que aquest posseeix i que manté sempre una específica i irreductible singularitat.[8]

És justament recorrent a aquesta apel·lació a una naturalesa humana ideal, i a la importància que per a aquesta tindrien els plaers espirituals (i també la consciència social), que Stuart Mill va defensar-se de l’acusació (feta habitualment contra tot hedonisme) que l’utilitarisme era una “ètica per a porcs” (és a dir, per a aquells que només valoren el plaer, fins al punt de rebolcar-se en ell, al marge de tota dignitat). En L’utilitarisme, Mill recorrerà, efectivament, a la superioritat dels plaers espirituals (pel fet que serien més propis de l’home i que, per això, conduirien al perfeccionament de l’individu i a la conquesta de la dignitat i de l’autorespecte),[9] per a afirmar:

«Poques criatures humanes consentirien a transformar-se en algun dels animals inferiors davant la promesa del més complet gaudi dels plaers d’una bèstia: cap ésser humà intel·ligent admetria convertir-se en un neci, cap persona culta [és a dir, cap persona que hagués accedit a la cultura i hagués tastat què significa ser culta] voldria ser un ignorant, cap persona amb sentiments i consciència voldria ser egoista i depravada, ni que hom la persuadís que el neci, l’ignorant o el des-vergonyit pogueren estar més satisfets amb la seua sort que no ells amb la seua.»[10]

«És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet; millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci satisfet. I si el neci o el porc opinen d’una altra manera és a causa que ells sols coneixen una cara de la qüestió. L’altre membre de la comparació [és a dir, el savi] coneix totes dues cares.»

dsaasdasd

Apuntem, finalment, que consideracions com aquestes van dur John Stuart Mill a concloure que un balanç encertat de les conseqüències d’una acció no el podrà fer qualsevol, sinó que fer-lo restarà només en mans dels millors, és a dir, dels més formats, i això perquè només aquests tenen una perspectiva completa de les diverses alternatives vitals que s’obren davant dels homes i de les conseqüències que es deriven de les diverses accions, actituds i conductes possibles, però sobretot perquè sols els més formats (els qui ell anomena jutges competents) seran capaços de valorar les diferències qualitatives entre els plaers i, per tant, de sospesar de manera adequada la utilitat d’una acció (com diu Mill: sols [el savi] « coneix totes dues cares», de manera que sols ell pot fer balanç). D’aquí es dedueix el paper central que en l’utilitarisme de J. S. Mill tindrà l’educació, que és allò que pot contribuir a incloure entre els més capacitats el gruix de la població.

[1] L’utilitarisme
[2] Formulada per primer cop per David Hume (que, no obstant, no va emprar aquesta expressió per referir-s’hi) i que s’aplicaria a aquells casos en què es dedueix, improcedentment, d’una situació de fet (com ara un comportament tradicional o una descripció determinada de la naturalesa humana) una prescripció sobre la manera d’actuar. Quan es raonés d’aquesta manera s’estaria inferint d’allò que ésallò que ha de ser, sense, però, que tal pas estigués lògicament justificat (simplement: que les coses siguin d’una manera no vol dir que hagin de ser d’aquesta manera).
[3] Cal que precisem més el significat d’aquestes dues categories emprades per J. S. Mill: content i happiness. Així, percontent, el nostre autor entendrà una mera sensació de gratificació, de la qual són exemple per antonomàsia els plaers corporals (o almenys la majoria d’ells), i que és compatible amb un tracte degradant cap algun altre ésser humà (i fins i tot cap a un mateix). Content seria el plaer característic d’aquelles persones que no han assolit una veritable autonomia personal. Per contra, la veritable felicitat (happiness) es troba en el plaer anímic que mena al perfeccionament personal, i sovint suposa un “gaudi solidari”, experimentat en l’acció social i política altruistes (sols «aquells que estan mancats de tota idea de moralitat podrien suportar dur una vida en què es plantegessin no prendre en consideració els altres», dirà Mill). Aquesta felicitat és pròpia de les persones formades i dotades d’autonomia personal (de capacitat de discerniment).
[4] L’utilitarisme
[5] Tot i que els plaers qualitativament superiors també semblarien aportar, justament per aquest seua més gran grau de qualitat, una quantitat més gran de plaer, de manera que la qualitat podria considerar-se una altra magnitud quantitativa (que, tanmateix, seria difícilment mesurable).
[6] «Bentham concep l’home com un ésser susceptible de plaers i dolors i guiat, en tot el que fa, en part per les diferents formes del seu interès i per les passions considerades comunament autosuficients, en part per simpaties, o ocasionalment per antipaties, cap a d’altres éssers. I aquí acaba la idea benthamiana de la naturalesa humana […] Bentham mai no reconeix l’home com un ésser capaç de perseguir la perfecció espiritual com a fi; de desitjar, per ell mateix, l’harmonització del seu caràcter amb la norma de la seua virtut, sense esperar el bé i témer el mal d’una altra font que de la seua mateixa consciència interna.» (Dissertacions i discursos, capítol primer).
[7] Polític i filòleg alemany, membre del cercle de Goethe, cofundador de la Universitat de Berlín i primer rector d’aquesta. W. V. Humboldt serà també un dels diplomàtics que participà en l’elaboració dels tractats que van posar fi a les guerres napoleòniques. Visqué entre 1767 i 1835.
[8] En Mill, com en Bentham, la relació individu/societat es mou en un sol sentit. Aquí el contrast amb el marxisme es fa tan gran que anuncia la irreconciliabilitat d’ambdues perspectives. L’individualisme és una de les fites que marca la frontera entre el liberalisme i el comunitarisme(doctrina que tendeix a veure en la comunitat el veritable subjecte i que considera que l’individu particular deu allò que és, la seua naturalesa, a l’entorn social a què pertany).
[9] Dignitat i autorespecte que serien, pròpiament, les fonts fonamentals de la felicitat, fins al punt que poden confondre’s amb ella i, per tant, amb el plaer i amb el bé.
[10] Notem que, amb l’afirmació que «cap persona amb sentiments i consciència voldria ser egoista i depravat», Mill reprèn, un cop més, la idea d’un sentiment moral d’humanitat que influeix en les nostres accions.