ELS TEÒRICS DE L’UTILITARISME CLÀSSIC

Jeremy Bentham (1748-1832) va ser considerat un nen prodigi. Als tres anys llegia tractats d’història i d’altres matèries, als cinc tocava el violí i va començar a estudiar francès i llatí. Als dotze anys va ingressar a la Universitat d’Oxford i va començar a exercir com advocat als dinou.

Va mostrar-se crític amb les lleis i l’educació de la seua època. Durant la seua vida va proposar ambicioses reformes socials. A partir de 1814 va convertir-se en el promotor del moviment utilitarista. Entre els seus amics i seguidors més propers es trobava James Mill, pare de John Stuart Mill.

Jeremy Bentham escrivia molt, però tenia el costum de deixar els seus escrits inacabats, esperant que els completessin els seus editors (tasca a la qual es van dedicar en moltes ocasions John Stuart Mill i el seus pare). La seua obra principal duu el títol d’Introducció als principis de moral i legislació (1789).

xvvxcb

John Stuart Mill (1806-1876). La seua precocitat intel·lectual no va ser menor que la de Jeremy Bentham. A l’edat de tres anys tja tenia significatius coneixements de grec antic, als vuit anys havia llegit les faules d’Esop, l’Anàbasis de Xenofont, totes les obres d’Heròdot, alguns diàlegs de Plató i alguns dels textos d’Isòcrates, Demòstenes Diògenes Laerci i Llucià de Samòsata. A aquesta mateixa edat va començar a estudiar llatí i àlgebra i als dotze anys va començar a estudiar la lògica escolàstica i a llegir els tractats de lògica d’Aristòtil en la seua llengua original. A l’any següent va introduir-se en l’estudi de l’economia política (Adam Smith i David Ricardo).

Va treballar en la Companyia de les Índies Orientals i va ser membre de la Cambra dels Comuns pel Partit Liberal. Allí va treballar per millorar la situació d’Irlanda (aleshores ocupada per Anglaterra), pels drets de les dones, l’extensió del sufragi i la instauració d’un sistema electoral més proporcional. Va conrear gairebé totes les branques de la filosofia, des de la lògica fins a la política, passant per l’ètica.

saxas

LA TEORIA UTILITARISTA

L’utilitarisme naix de la voluntat de formular una teoria ètica objectiva que superi el garbuix de teories ètiques existents, totes elles diferents i, en molts casos, confrontades entre si, nascudes, cada una d’elles, d’una concepció particular de la naturalesa humana, d’una creença religiosa o de la identificació del lloc que, pretesament, li escauria a l’ésser humà enmig del món. Enfront de totes aquestes teories, basades en pressupòsits indemostrables (i, per tant, aparentment subjectius), l’utilitarisme cerca oferir una alternativa científica al problema de la moralitat, i, per a aconseguir-ho, es remet a una cosa tan aparentment objectiva com l’observació empírica lliure de consideracions prèvies.

Així, per una banda, els utilitaristes observen que l’ésser humà cerca i prefereix determinades coses i en rebutja unes altres, i ho fa perquè les primeres li proporcionen benestar plaer o satisfacció, mentre que les altres li produeixen dolor o frustració. D’altra banda, resulta igualment observable i constatable quines accions són aquelles de les quals es deriven conseqüències plaents i satisfactòries i quines són aquelles altres que comportaran el contrari. Tenint en compte totes dues observacions, els utilitaristes conclouran que el fi de la conducta ha de ser la felicitat i que una acció es justifica en funció del benefici que proporcionen les conseqüències que d’ella es deriven. Una acció moral correcta serà aquella que condueixi a conseqüències que produeixin felicitat (entesa com a plaer, benestar i satisfacció de les pròpies preferències), mentre que l’acció que comporti allò contrari serà rebutjada com a moralment incorrecta.

D’acord amb això, l’utilitarisme pot ser considerat com una forma d’hedonisme, el qual, no obstant, mantindrà una diferència fonamental amb l’hedonisme epicuri, i és que mentre aquest darrer constitueix una ètica essencialment  individualista (se centra en el plaer propi),[1] l’utilitarisme és un hedonisme social i universalista (valora una acció a partir de les seues conseqüències sobre la felicitat d’aquell qui actua, però també a partir de les conseqüències que aquella acció té per a la felicitat de tots aquells altres que també es veuen afectats per ella). Així, l’utilitarisme no distingeix entre el bé i la felicitat d’uns i el bé i la felicitat d’altres, sinó que tots els individus tenen, per a ell, el mateix valor, és a dir, adopta un punt de vista general i imparcial. D’acord amb això, una acció bona (i, per tant, moralment prescriptiva, serà aquella que produeixi una felicitat col·lectiva i no una felicitat merament individual). La màxima general de l’utilitarisme és:

“Fes allò que comporti la més gran felicitat possible [utilitat, plaer, benestar] per al nombre més gran possible [de persones].” 

El bé al qual faria referència aquesta màxima seria el balanç de totes les bones i males conseqüències d’una acció determinada, a curt i a llarg termini, sobre tots els afectats. Per consegüent, una acció serà moralment correcta si produeix més bé (o evita més mal) a un nombre major de persones que no qualsevol altra de les alternatives a ella possibles (en definitiva: l’utilitarisme considera que la correcció moral de qualsevol acció depèn únicament de la quantitat de felicitat total que produeix).

vxcxcv

L’utilitarisme parla d’un càlcul de plaers, com, de fet, ja feia l’epicureisme, però aquí el càlcul es complica un poc, ja que ara caldrà calcular, no pensant únicament en l’agent de l’acció (individualment), sinó en la col·lectivitat que es veu afectada per les conseqüències d’una acció concreta. L’individu que actua és un més a tenir en compte en aquest càlcul, en el qual caldrà tenir en compte també totes les persones que poden ser afectades per la seua acció.[2]

Com Epicur, Stuart Mill hagué de defensar-se de l’acusació que la seua ètica hedonista era una “ètica per a porcs” (és a dir, per a aquells que només valoren el plaer, fins al punt de rebolcar-se en ell, al marge de tota dignitat). Davant d’això, Stuart Mill afirmà la superioritat del plaers espirituals per damunt dels corporals, i no sols perquè aquest fossin més duradors i no anessin acompanyats de contrapartides negatives, com havia destacat Epicur, sinó defensant que aquests plaers són més propis de l’home i assegurant el seu més gran valor intrínsec, que conduiria a una millora de les persones i, amb ella a una forma de vida superior i més satisfactòria. Les seues paraules al respecte són molt clares:

“Poques criatures humanes consentirien a transformar-se en algun dels animals inferiors davant la promesa del més complet goig dels plaers d’una bèstia: cap ésser humà intel·ligent admetria convertir-se en un neci, cap persona culta [és a dir, cap persona que hagués accedit a la cultura i hagués tastat què significa ser culta] voldria ser un ignorant, cap persona amb sentiments i consciència voldria ser egoista i depravada, ni que hom la persuadís que el neci, l’ignorant o el desvergonyit pogueren estar més satisfets amb la seua sort que no ells amb la seua.”[3]

“És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet; millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci satisfet. I si el neci o el porc opinen d’una altra manera és a causa que ells sols coneixen una cara de la qüestió. L’altre membre de la comparació [és a dir, el savi] coneix totes dues cares. “

 John Stuart Mill (L’utilitarisme)

cvzzc

Coherentment amb aquestes afirmacions, Stuart Mill va introduir una idea nova en el plantejament utilitarista: un balanç encertat de les conseqüències d’una acció no el podrà fer qualsevol, sinó que, fer-lo, restarà a les mans dels millors, és a dir, dels més formats. Per tant, hauríem de completar l’afirmació feta més amunt en el sentit que una acció serà moralment correcta si produeix més bé (o evita més mal) a major nombre de persones que no qualsevol altra de les alternatives a ella possibles, i reformular-la dient que una acció serà moralment correcta si existeix consens entre els més capacitats que produeix més bé (o evita més mal) a major nombre de persones que no qualsevol altra de les alternatives a ella possibles.[4] Per “més capacitats” entendríem aquí aquells que tenen més coneixements i experiència, ja que aquests els haurien proporcionat una perspectiva més àmplia de les diverses alternatives vitals que s’obren davant dels homes i de les conseqüències que es derivarien de les diverses accions, actituds i conductes possibles (com diu Mill: “sols ells coneixen totes dues cares”, de manera que sols ells poden fer balanç).

Segons l’utilitarisme, són moralment correctes –i, per tant, obligatòries- accions com ara complir les promeses fetes, no humiliar les persones o no infligir patiment als innocents, perquè aquestes accions produeixen més felicitat que les respectives alternatives d’incomplir les promeses, humiliar o infligir patiment. En general, se suposa que actuar d’acord amb les normes generalment acceptades maximitza la felicitat (una cosa semblant pensava Epicur).

Però, què succeeiria si el compliment d’una promesa no maximitzés la felicitat sinó que, per contra, la felicitat fos maximitzada precisament pel seu incompliment? En punts com aquest l’utilitarisme no és unànime i podem distingir-hi dues posicions bàsiques:

 a.    L’utilitarisme de l’acte acceptaria que, encara que en general, les normes morals socialment acceptades certament maximitzarien la felicitat, si es donés un cas en el qual això no fos així seria acceptable transgredir-les en aquella ocasió.

 b.   L’utilitarisme de la regla, per contra, considera que, encara que es donin casos en els quals, la transgressió d’una norma socialment acceptada maximitzi la felicitat, serà necessari de respectar-la i complir-la, perquè el criteri de la correcció moral d’una acció es troba en la felicitat que comporta el tipus d’acció moral del qual és un exemple. Així, hi ha tipus d’accions com ara el tipus “compliment de promeses”, que tenen com a característica general la maximització de la felicitat, per això cal respectar-les en tots els casos, i no importa si el compliment d’alguna promesa en concret no comporta aquesta maximització, perquè, de fet, menys felicitat comportaria la inseguretat en el compliment de les promeses, que es derivaria de la possibilitat d’incomplir-les quan així s’estimés oportú.

ELS PROS I CONTRES DE L’UTILITARISME

Els principals punts a favor de la teoria utilitarista serien els següents:

  • Sembla convincent que la correcció moral d’un acte depengui dels beneficis que té sobre totes les persones afectades, i no solament sobre l’agent de l’acció (en aquest sentit direm que l’utilitarisme té en compte, en totes les decisions morals, l’altre i, per tant, constitueix un tipus de plantejament moral propi dels nivells més alt de desenvolupament moral segons la teoria de Kohlberg. L’utilitarisme seria una ètica finalista (s’orienta cap ala consecució d’un fi concret: la felicitat, identificada amb benestar, plaer i utilitat, però, al mateix temps, és una ètica deontològica: tothom té el deure d’actuar segons el principi de recerca de la màxima felicitat per al major nombre de persones, encara que això comporti minimitzar o, fins i tot, renunciar a la pròpia felicitat).
  • L’utilitarisme ofereix un sol criteri, clar, senzill, basat en l’experiència (empíric) i comprovable, de justificació de les creences i decisions morals.

Per un altre costat, contra l’utilitarisme poden argumentar-se un bon nombre d’objeccions:

  • El càlcul i la comparació dels efectes produïts per les diverses alternatives que se’ns plantegen a l’hora de prendre una decisió moral són, molt sovint, tan difícils i complicats, que semblen impossibles.
  • L’utilitarisme valora per igual la felicitat experimentable per tots aquells que resulten afectats per una acció, però és això just? Si justícia és donar-li a cadascú el que li correspon, ¿no partim de la consideració que no necessàriament tots tenim els mateixos mèrits, de manera que la felicitat d’uns hauria de passar de damunt de la d’uns altres?
  • L’utilitarisme no sembla una teoria adequada per a salvaguardar els drets de les minories (de fet, els teòrics de l’utilitarisme van ser conscients, de bon principi, d’aquesta dificultat).

Potser algunes d’aquestes dificultats podrien superar-se de tenir en compte la proposta: si el principi bàsic de l’utilitarisme, que serveix de criteri a l’hora de determinar les nostres accions, és l’assoliment de la màxima felicitat per al màxim nombre, ¿no hauríem de concloure que, ja que el màxim nombre de persones afectades per una acció és, de fet, totes les que són afectades per ella d’una manera o altra, caldria fer sempre de tal manera que l’acció en qüestió comportés beneficis a totes elles, encara que aquests beneficis, per haver-los de fer arribar a la totalitat, fossin menors que els que s’experimentarien si en comptes de fer-los extensius a tots arribessin únicament a un part –encara que majoritària- d’aquestes persones? Dit d’una altra manera: ¿no se solucionarien bona part de les dificultats que s’addueixen contra l’utilitarisme si aquest, a l’hora de plantejar-se la seua màxima capital, en comptes de focalitzar la seu atenció sobre la idea de “màxima felicitat”, ho fes sobre la del “màxim nombre”, és a dir, si, per damunt de la felicitat, valorés, ja que no fa distincions entre els afectats d’una acció, la plena igualtat?).

vcvbb


[1] Tinguem en compte que Epicur ressaltà també la importància de plaers compartits com ara el de l’amistat, i va valorar virtuts altruistes com la generositat, però encara que l’epicureisme tingui en compte els altres, ho fa partint sempre de la consideració que, fer-ho, comporta conseqüències agradables a per a un mateix (de fet, és obvi que no es pot dur una vida plaent sense amics, fent enfadar altres persones o no ajudant els altres, encara que sols sigui perquè aleshores puc esperar que els altres no em facin enfadar a mi i que m’ajudin quan ho necessiti).
[2] Consegüentment amb això, l’utilitarisme admet com a moralment bo el sacrifici altruista, és a dir, el sacrifici d’una persona pel bé de tota la resta, però no admetria com a moralment correcte el sacrifici gratuït, com tampoc no admet que una col·lectivitat s’hagi de sacrificar per una sola persona, o per un conjunt més petit (per dir-ho amb les paraules del poeta: “De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però no ha de morir tot un poble per un home sol.” Salvador Espriu)
[3] D’altra banda, amb l’afirmació que “cap persona amb sentiments i consciència voldria ser egoista i depravat”, Mill sembla acceptar l’existència -coincidint en això amb les emotivistes- d’un sentiment moral que influiria en les nostres accions per damunt de la raó i de tot càlcul.
[4] Cal tenir present que aquesta esmena fonamental es deu a Stuart Mill, i no havia estat tinguda en compte per Jeremy Bentham. Aquest darrer considerava que la quantitat de plaer pot mesurar-se de manera prou precisa, per a la qual cosa calia valorar, per a cada tipus de plaer, aspectes com ara la seua intensitat, fecunditat (és a dir, tenir en compte si un plaer pot generar-ne d’altres), puresa (entesa com absència de dolor) o extensió (quanta gent quedaria positivament afectada per l’acció).