161010_r28808-868x1200-1475090560

Marx, com Hegel, veu la realitat com un conjunt d’elements que mantenen entre si una relació dialèctica, és a dir, de recíproca confrontació, per la qual els uns i els altres s’influeixen mútuament. Per al dialèctic, en conseqüència, un factor pot tenir un efecte sobre un altre, però si això passa, aquest darrer també exerceix la seua influència sobre el primer.[1] És més, els pensadors dialèctics s’interessen, no només per les relacions entre elements o factors actuals, sinó també per la relació entre aquestes elements presents i els passats. Diguem, per tant, que en el cas del la sociologia, els sociòlegs dialèctics (com seria el cas de Marx) adopten una visió relacional i dinàmica del món social i de la història.

La perspectiva dialèctica insisteix que no existeixen les relacions simples de causa-efecte entre els factors del món social, sinó que les autèntiques relacions socials impliquen una tensió recíproca i constant entre factors. La societat adquireix aleshores un aspecte de totalitat forma-da per parts interrelacionades, entre les quals no es dóna una separació clara i nítida, sinó que, en realitat, es presenten entremesclades.

Marx, en tant que pensador dialèctic, creia que calia descobrir la manera con els factors i els elements del món social s’entremesclaven, perquè llur interrelació i interpenetració feia que la distinció entre ells fos confusa i generadora, a la pràctica, d’una casuística diversa. Tot plegat dificultava la feina del teòric, alhora que feia inevitable que la praxi política transformadora (per la qual ell sempre va estar preocupat) hagués d’enfrontar-se a contradiccions, en existir individus i grups en els quals convergien interessos que, en el conjunt social, es presentaven confrontats (Així, Marx afirmava que la classe treballadora —a què es referia amb el nom de proletariat— i la classe burgesa no es trobaven netament separades, sinó que s’entremesclaven de manera gradual, existint, entremig, una gran quantitat de persones que compartien característiques de l’una i de l’altra, i que es movien en direcció cap a una, o cap a l’altra, com passa amb el capitalista que s’empobreix i o amb el treballador que progressa, adquireix propietat i ofereix ocupació a d’altres treballadors).

[1] L’exemple típic de la dialèctica hegeliana és la relació amo-esclau, per  la qual, el primer, adopta un rol i unes creences determinades sorgides de la seua situació de sotmetiment i subordinació, alhora, però, que el segon, l’amo, en constatar la subordinació del primer, es transforma al seu torn, assumint una nova perspectiva del món i de la seua funció en ell, que el duen, també, a desenvolupar un rol determinat. Qualsevol alteració futura en un d’aquest dos rols, tindrà, com a correlat  —dialèctic— inevitable, una alteració de l’altre rol complementari.
De manera anàloga, en les relacions socials, a una escala més àmplia, una modificació en l’actitud que manté una classe social cap una altra, provoca una modificació en l’actitud d’aquesta segona que, al seu torn, produirà una reacció en la primera, i així successivament.