descarrega

Tot poder (encara que sigui tirànic i corrupte) sempre intentarà presentar-se com a legítim davant dels governats amb la finalitat de  guanyar-se l’adhesió i el reconeixement d’aquests, i és que, com ja hem dit, el poder polític, a més de reservar-se el monopoli de la força (violència legal), necessita revestir-se d’autoritat legitimant-se, és a dir, oferint raons convincents per a ser obeït.

Històricament s’han donat diferents maneres de legitimar el poder. S’ha fet famosa la classificació d’aquestes formes que va fer Max Weber (1864-1920) en la seua obra La política com a vocació, on aquest sociòleg alemany distingia fins a tres formes de legitimació:

A. Legitimació tradicional: en aquest cas s’apel·laria al respecte a les institucions i/o famílies (és el cas típic de les monarquies) consagrades per la tradició (sovint ornamentada per referència a gestes antigues i el recurs a l’exaltació del passat o a narracions llegendàries o mítiques, i reforçada per l’apel·lació a la voluntat o gràcia divina).

Allò ve d’un passat immemorial es presenta revestit d’una validesa que justificaria, per si sola, la seua prevalença en el present, i així, hom considera en aquest cas que allò que ha estat tradicionalment respectat i obeït pot continuar reclamant en l’actualitat respecte i adhesió.

La legitimació tradicional es basaria, en definitiva, en la creença en el caràcter hereditari de  la capacitat de comandament i seria característica de les civilitzacions antigues (naturalesa divina del faraó, unció dels reis d’Israel per un profeta, per boca del qual s’expressaria la voluntat divina…) i de les monarquies posteriors (que, a més d’haver recorregut en algun moment, a l’apel·lació a la voluntat divina, recurs que encara avui pot comprovar-se en escuts i monedes, han cercat i cerquen legitimar-se identificant la família reial amb la nació i la seua història).

B. Legitimació carismàtica: en aquest cas la legitimitat del governant es recolzaria en les seues qualitats personals (i intransferibles). El governant és considerat un líder digne de ser seguit i obeït per causa de la confiança i el respecte que desperta en els governats gràcies a la seua capacitat oratòria i mobilitzadora, a actes d’heroisme que hauria realitzat (o que, almenys, se li haurien atribuït), a una conducta considerada modèlica o perquè se li reconeix una autoritat religiosa i moral superior.

Trobaríem exemples de lideratge carismàtic en militars victoriosos, en profetes, en demagogs, en persones que mostren una gran capacitat de sacrifici per interessos col·lectius o que són considerades sàvies… en tot cas, el líder carismàtic és algú amb capacitat per aconseguir que els altres creguin i confiïn en ell.

És habitual que els governs que es creen al voltant d’una personalitat carismàtica introdueixin grans transformacions polítiques i, fins i tot, que instaurin un ordre polític nou, d’acord amb els principis inspirats pel líder, si bé també és cert que aquesta mena de governs és habitual que tinguin una curta durada, ja que, un cop iniciades les reformes, el dirigent que les ha fetes possible va perdent el seu carisma a causa de l’inevitable desgast que produeix l’exercici del poder.

C. Legitimació racional: ens trobem davant d’aquest tipus de legitimació de l’autoritat quan aquesta es basa en l’acceptació raonada de les regles d’organització política i en l’argumentació, per part de qui aspira a governar, del seu dret a accedir al poder i de la conveniència que hi accedeixi (aquesta argumentació, que ha de ser capaç de suscitar el convenciment del governat, partirà del pressupòsit que l’aspirant a governant té la pretensió de ser un servidor de la comunitat i que els seus plantejaments persegueixen el bé comú). En aquest cas, la legitimitat, abastarà no únicament el dret d’aquells que ocupen els càrrecs legislatius i de govern, sinó també a les lleis i les decisions que d’ells emanin.

La legitimació racional és la característica del sistema democràtic i constitueix aquella forma de legitimació a la qual es recorre amb més freqüència en l’actualitat (tot i que, la racionalitat adduïda pot ser només aparent).

Val a dir que serà infreqüent identificar, en l’actualitat i al llarg de la història, exemples purs d’aquestes tres formes de legitimació, i que allò més habitual és trobar governs i règims polítics en els quals es combinen, en proporcions diverses, tots tres tipus de legitimitat.