OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Fins fa poc la meua companya Teresa fumava i, per aquest motiu, anava amb certa freqüència l’estanc del poble.

En una d’aquestes visites d’intendència, va trobar-se amb una sorpresa: arraulit entre la reixa de l’estanc (una porta de ballesta) i el vidre de l’aparador de l’establiment, hi havia un cadellet de gat, de no gaire més de dos mesos. S’amagava. Estava brut i malalt. tenia els ulls enrogits, una fractura de maluc (algú el devia veure com una nosa) i per les narius li sortia una mica de pus, restes de la batalla que el seu sistema immunitari lliurava amb una bronco-pneumònia. Potser tenia gana, i set. Segur, però, que tenia por. Feia poc que havia nascut i el món ja l’estava fent fora.

Tothom se’l mirava i no hi feia res. I això que no calia fer molt per ajudar-lo, pràcticament res. N’hi hagués hagut prou amb una mica d’atenció i alguna cosa per beure i menjar. Però res.

Fa uns anys –cada cop més- a aquest cadell no li hagués resultat tan difícil de sobreviure. Potser tampoc no se li hagués fet cap cas, però els carrers no estaven tan plens de cotxes i en les cases sempre s’hi podia trobar alguna cosa per menjar (amb permís o sense). Sobretot, hi havia una cosa que ara ha canviat: les cases estaven obertes per als gats, perquè en sortissin i perquè hi entressin, perquè hi eren ben rebuts. Els gats espantaven les rates i els ratolins, i això els convertia en els nostres aliats.

Però no sols compartíem espai i menjar amb els gats. D’altres animals ens ajudaven en les feines de cada dia.

Potser heu vist alguna vegada els bancals que aterrassen les vessants de les nostres muntanyes: arrencats al pendent, fets de terra esquerpa, testimonis de la lluita contra la necesssitat, de l’esforç enfront de la gasiveria de l’entorn, d’uns homes, d’unes dones, i dels animals que els ajudaven. Mules, ases, bous que duien les eines fins al tros, que empenyien l’arada, que treballaven sense queixa, obstinadament, pacientment, lleialment. Mentrestant el gos esperava, perquè sense l’amo no era res. Ell anava a cercar la perdiu abatuda i guardava la casa.

Ara els temps són uns altres. La terra es deixa erma i les cases resten tancades amb pany i clau. Els animals ja no ens calen i els nostres pobles i ciutats es refan per adaptar-se als nous temps i, en repensar-se, ja no tenen en compte aquells amb els quals havíem compartit els esforços del dia a dia, aquells sense els quals la nostra història no hagués estat possible (perquè no hi ha història humana sense les bèsties). Els animals ja no tenen lloc en el nou entorn urbà: ningú no ha pensat en ells. A les nostres cases no hi ha lloc per a ells (de fet, gairebé no hi ha ni lloc). Així que, quan naixen és per morir, gairebé a un temps.

Allò que no té utilitat no val res. Home o bèstia. La divisa és: “per a què serveix?” I allò que no admet resposta positiva se’ns presenta com una existència supèrflua, ridícula. Si una cosa no serveix, es descarta. Igual un animal, igual un home.

El de la fotografia és aquell cadell que s’amagava en un racó. Ara ja té nom, és diu Misto (per allò de l’estanc i perquè s’ha quedat un pèl esquifit). Ha fet un any, no para quiet i viu amb la Teresa i amb mi. Ell i jo, seguit el consell del vell Diògenes, prenem el sol i, reposadament, ens fem companyia. Va sortir-se’n: tenia ganes de viure… perquè sí.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA