super

Llegiu atentament aquests paràgrafs i pareu una atenció especial a les expressions ressaltades en negreta:

  • Els vertebrats s’organitzen atenent a conceptes com ara “classe”, “ordre”, “família” i “espècie”, els quals ens permeten entendre el lloc que cada individu ocupa en el si de del regne animal i, al mateix temps, comprendre la relació de menor o major proximitat i, per tant, de parentiu, que es dóna entre les diver-ses espècies existents.
  • Algú va dir en una ocasió que les vides s’assemblen als rius, que finalment desemboquen en la mar, que podem identificar amb el morir. Doncs bé, aquesta imatge ens ajuda a entendre la personalitat humana com una realitat en constant fluir o, el que és el mateix, en constant transformació. La personalitat humana travessa fases diferents en un procés de maduració i adaptació al medi en el qual, no obstant, es manté, en allò essencial, fonamentalment idèntica en tot moment.
  • Per entendre com deu ser l’estructura essencial d’allò que, emprant un terme llegat de l’antiguitat arcaica, anomenem “àtom”, hem d’imaginar-nos el nostre sistema solar i considerar l’existència de partícules elementals que giren al voltant d’un gran centre d’atraccióque, de manera similar a com fa el nostre sol, manté unida l’estructura total. Únicament una imatge com aquesta resulta coherent amb els fenòmens físics fins ara observats, si bé, cal apuntar-ho, serà necessari realitzar tantes adaptacions d’aquest model com sigui necessàries per explicar les particularitats que els físics han posat de manifest des que Rutherford i Niels Bohr van proposar-nos-el.
  • Malgrat que la investigació històrica posa de manifest enormes contrastos entre les diferents formes de la vida i de l’organització social dels pobles germànics al llarg dels segles, el fet que en tot moment aquests pobles hagin mantingut una especial solidaritat entre ells, al mateix temps que els seus veïns els hagin identificat com una realitat peculiar en el si d’Europa, ens ha de fer pensar en l’existència efectiva d’una realitat permanent, que avui en dia anomenaríem “Alemanya” i que, malgrat les giragonses de la història, ha perviscut, des de temps antics, inalterada i inalterable en allò substancial.

¿Us sembla que el que aquí es diu és essencialment neutral, és a dir, veieu al darrera d’aquestes afirmacions tan diverses la mà, subjectiva, d’algú que, en lloc de limitar-se a descriure la realitat, no fa altra cosa que presentar-nos la seua perspectiva subjectiva de les coses? ¿Podríem dir que el que aquí s’afirma és veritat, en el sentit que s’ajusta als fets objectius, o dir altrament, que ens descriu les coses a les quals es fa referència amb neutralitat?

Segurament esteu temptats de respondre que sí, però el simple fet que sigui el professor de filosofia qui us faci aquestes preguntes i que aquestes preguntes es formulen en el si d’una assignatura tan estranya com la que imparteix, us fa pensar que, possiblement, el que veieu us enganya i que, de fet, les anteriors afirmacions no deuen ser ni neutrals ni vertaderes. Doncs bé, el cert és que aquesta sospita és molt raonable. Vegem-ho:

Si estem atents, ens adonarem que, en el primer paràgraf, hem fet una mena de salt argumentatiu del tot injustificat: hem passat de parlar de conceptes com ara […] “espècie”, a parlar d’”espècies existents”, és a dir, que sense adonar-nos-en, hem convertit una idea (el concepte d’”espècie”) en una cosa del món que té alguna mena d’existència real. Parlant d’aquesta manera passem a pensar que allò que en el món existeix, no és únicament una multitud, una pluralitat d’individus vertebrats diferents sinó que, a més a més, existeixen les espècies en les quals s’organitzen aquest vertebrats. Dit d’una altra manera (perquè no penseu que estic afirmant que ara creiem que existeixen coses concretes anomenades espècies, saltant per aquí o pasturant per allà), sembla com si en tots els individus concrets realment existents i agrupats sota la denominació d’una espècie determinada, existissin una sèrie de característiques essencials que ens permetessin identificar-los com a exemplars —exemples concrets— d’aquella espècie, és a dir, sembla com si en cada exemplar individuals pogués identificar-se un substrat (substancial) específic essencial, sobre el qual s’assentaran, a més a més, una sèrie de característiques secundàries, accidentals, que seran les que ens permetran diferenciar entre els diversos individus, realment idèntics entre si pel que fa a la resta. En definitiva: portats de la nostra voluntat de conèixer —de posseir cognitivament— el regne dels animals vertebrats, hem inventat la idea de realitat o substrat essencial, a partir de la qual hem pogut reduir la potencialment infinita pluralitat dels individus realment existents a una classificació molt més limitada i manejable, però en fer-ho, ens hem arribat a creure que allò que no és res més que una estratègia d’agrupació d’una pluralitat ingovernable, es correspon veritablement amb l’autèntica realitat, per la qual cosa hem acabat pensant que les espècies són realment existents; ens hem cregut el nostre invent. El llenguatge, que entre altres, té una funció nominativa, és a dir, que compleix la funció de donar nom a les coses, ens ha dut a creure que tot allò que té un nom és una cosa: una realitat concreta.

Perdem de vista que allò que fem és inventar estratègies per al domini —per tenir un podercognoscitiu sobre la realitat— i passem a substituir l’autèntica realitat (plural, inabastable, poblada d’entitats particulars irreductibles les unes a les altres) pel nostre esquema artificial. Per tant, cal que ens adonem que al darrere del que s’afirma en el primer paràgraf hi ha un subjecte (un algú) i la seua visió —la seua perspectiva—, un subjecte que mogut per al voluntat de dominar la realitat, la deforma, enganyant-se a si mateix quan creu que la seua perspectiva es correspon amb l’autèntica realitat i, per tant, que és vertadera. És més, és a partir del fet de considerar que realment existeixen, en el si dels individus concrets, substrat específics essencials que els fan exemplars —exemples— d’una espècie concreta, que podem afirmar que en els individus podem distingir matèria i forma (sent la forma justament el conjunt de característiques que constitueixen aquell “substrat específic essencial”) i que en tot canvi cal que hi hagi una causa formal (amb la qual cosa, per tant, necessitem d’afirmar també l’existència d’una causa material). On ha quedat l’objectivitat?, és dir, ¿què en resta de la no intervenció del subjecte en el coneixement i, per tant, de poder conèixer les coses tal com elles, independentment del subjecte, són? Què en queda dels conceptes metafísics que ens explicaven l’estructura bàsica de la realitat?

Si parem atenció ara als següents paràgrafs, veurem que en ells incorrem en una confusió —en un engany— semblant. En el primer paràgraf estàvem fent una transposició: traslladàvem al pla de la realitat allò que només era una idea elaborada per nosaltres; posàvem allò que en un principi era predicat (que usàvem per dir alguna cosa d’alguna realitat) a la categoria sintàctica de subjecte (passant, d’aquesta manera, de precisar alguna consideració, a ser la cosa de la qual precisem algun aspecte).[1] En el segon paràgraf, i també en el tercer, realitzem una operació diferent, però igualment enganyosa: en tots dos casos partim d’una metàfora,[2] és a dir d’una imatge que ens sembla —subjectivament— que deu mantenir certa semblança amb allò del qual realment volem parlar, i ho fem per tal d’entendre-ho amb més claredat, però amb el resultat d’aplicar les característiques pròpies d’allò esmentat en pel terme metafòric (“les vides s’assemblen als rius, “hem d’imaginar-nos el nostre sistema solar) a l’entitat que realment volem descriure (la personalitat humana l’estructura atòmica, respectivament). D’aquest exercici en resulta una confusió no menor que l’assenyalada en el cas del primer paràgraf: per una banda, concloem l’existència d’una personalitat humana que s’estén al llarg del temps de la nostra vida amb característiques essencials inalterades (del contrari no podríem parlar del manteniment d’una mateixa personalitat), amb la qual cosa descartem la possibilitat de comprendre les nostres vides com una successió d’estats psíquics juxtaposats, mancats d’autèntica cohesió i únicament vinculats a través de la memòria retrospectiva. A més a més, extraiem importants conseqüències lògiques com ara considerar que té sentit experimentar un sentiment de culpa per accions comeses en el passat, quan la realitat individual que érem segurament diferia molt de l’actual (i això en virtut de pressuposar que, comptat i debatut, érem la mateixa persona, la mateixa realitat psíquica), o pensar que no té veritable sentit plantejar-se la presó com un mecanisme de rehabilitació (tal com fan la majoria de legislacions penals occidentals), quan no que les accions criminals no poden prescriure mai (cosa difícil de mantenir des d’una perspectiva que no partís de la consideració de la nostra essencial continuïtat). D’altra banda, en el cas del tercer paràgraf, ens trobem amb una imatge-model (la metàfora del sistema solar) que ens predeterminarà a interpretar els fenòmens físics observats en funció seua, de tal manera que donarem per bones les interpretacions que s’hi ajustin amb facilitat mentre que tendirem a revisar i, si cal, a reinterpretar, aquelles altres que, almenys en principi, no s’hi ajustin. Al cap i a la fi, qui ha vist mai un àtom? I és que, de fet, tot el que podem dir sobre l’estructura atòmica és fruit de la construcció que a propòsit d’ella elaborem a partir de dades fragmentàries, indirectes i sols parcialment comprensibles. Hauríem pensat mai l’àtom com un sistema solar en miniatura si no haguéssim tingut abans la imatge del nostre sistema solar?

gfggg

Per últim, en el quart paràgraf s’afirma que les dades -altre cop allò objectiu- històriques apunten a l’existència d’una realitat nacional concreta, mantinguda al llarg dels segles i, per tant, a l’existència d’un poble (el poble alemany, en l’exemple) d’orígens antics i d’història mil.lenària. Però, ¿realment les dades són les que aporten aquesta informació o, més aviat, estem donant forma a les dades perquè d’aquest exercici se’n derivi una conclusió que ja prèviament es trobava en nosaltres? Al cap i a la fi, les dades són això, un seguit de porcions d’un mosaic, una sèrie de fragments, l’articulació dels quals depèn, si no del tot, almenys sí en gran mesura, de qui les col.lecciona i encaixa. ¿Les dades ens informen o son elles les que són interpretades en-forma que adquireixin una consistència, perquè sense ella no ens dirien res, perquè sense ella només serien una multiplicitat de dades incomprensible (com la multiplicitat dels vertebrats, que se’ns escaparia als nostres esforços per arribar a una total comprensió), de la qual no ens podríem servir per entendre el nostre món i el seu passat i, aleshores, dominar-ne la comprensió? ¿No seria la consideració de l’existència de realitats nacionals en els quals s’organitzarien els individus i els fets històrics una elaboració anàloga a la de les espècies, una concreció en termes històrics d’aquell concepte metafísic de substància? Ens enganyem aquí? ¿Seria aquesta concepció nacional de la història i del món social una expressió de la nostra voluntat de poder, de voler poder entendre el món i el seu passat, de voler poder classificar els individus i prescriure’ls obligacions i prohibicions, de voler poder dominar les nostres pròpies vides en dotar-les d’un sentit basat en la lleialtat a una realitat… que potser no és real?[3]

vvcvb

Les reflexions acabades de fer resulten més aviat desconcertadores. Susciten preguntes i en canvi, no ens proporcionen respostes clares. Però, desconcertadores o no, ¿són raonables? Certament, resulta temptador deixar-les de banda, però si ho féssim, ¿podríem encara pretendre que som capaços d’obtenir un coneixement veritable -científic- de la realitat i de nosaltres mateixos sense estar, de fet, enganyant-nos? ¿O bé aquestes serien coses que no ens importarien perquè allò que en definitiva volem és dominar tècniques que ens permetin fer coses, i ja està? Però això, ¿no reduiria allò que, pomposament, anomenem “coneixement” a un efecte de la nostra “voluntat de poder”? ¿Què en restaria aleshores del nostre anhel d’autenticitat, és a dir, de veritat? ¿Qui ens ha dit que el nostre anhel de saber admet respostes fàcils? ¿Qui ens ha dit que admeti cap resposta definitiva?

Des d’aquest plantejament tan radicalment escèptic (negador de la possibilitat de conèixer), la veritat se’ns apareix únicament com un anhel mai no assolit ni assolible, perquè aquelles afirmacions que considerarem vertaderes no ens proporcionaran cap representació fidedigna de la realitat sinó únicament alguna de les formes que els humans tindríem de concebre-la. Les nostres teories no ens explicarien com són les coses, sinó que constituirien una manera de pintar-les, de construir-les, de fer-les nostres. Allò que en cada moment històric consideraríem veritat no seria cap autèntica veritat objectiva sinó únicament una veritat feta a mida humana, una perspectiva humana que ens resultaria útil i, per això, se’n apareixeria com a encertada, sense que, però, ens digui com són les coses, sinó únicament com ens les representem d’una manera pràctica (sentit pragmàtic de la veritat). La veritat, aleshores, és només una veritat a mida humana, acceptable per l’home, construïda en base a conceptes humans i d’acord amb la necessitat humana de domini i control de la realitat: una veritat antropomòrfica. A l’home la realitat se li presentaria com una pluralitat de percepcions a les quals es posaria a donar forma. La nostra visió del món no seria una reproducció d’aquest, sinó un a producció feta a mida de les possibilitats, les necessitats i els desitjos humans. L’home seria, per tant, com ja en temps antics havia dit Protàgores,[4]“la mesura de totes les coses”. No sabem com són les coses en si mateixes, únicament com són per a l’home, que se les fa a mida.

ccvvvv

Els homes rebríem estímuls externs procedents de les coses, estímuls que sols cridarien la nostra atenció sobre algun element, situació o esdeveniment provocant en nosaltres una sensació. Però això no és encara una representació de la realitat externa (o de la nostra realitat interna, com per exemple un dolor o un dubte). Les sensacions experimentades a partir d’un estímul en la retina, o en el timpà, o en els receptor tàctils o en els papil·les gustatives han de ser descodificats i combinats en el nostre cervell per produir en nosaltres una representació de la realitat, representació que, alhora, tendirà a anar acompanyada d’una valoració estètica (és o no agradable?), moral (és o no acceptable?) i teòrica (és o no coherent amb el que sabem?). La percepció final és, per tant, el resultat d’un procés de descodificació i posterior recodificació, aquesta vegada en un codi antropomòrfic i cultural, de manera que allò sentit pugui ser comprès, tingui significat, per a un home immers en un context sociocultural determinat i motivat per intencions concretes. ¿Què en queda de l’objectivitat?, cap preguntar-nos aleshores, i és que allò percebut i després expressat en el llenguatge no sembla tant una reproducció de la realitat, una impressió de la realitat gravada en nosaltres, com una explicació en termes humans d’aquesta, és a dir, una explicació del que aquesta volem que ens sembli: una metàfora humana de la realitat, una realitat expressada a través d’imatges humanes. Tal com ho expressa Nietzsche: “Com a geni de l’arquitectura, l’home supera de molt l’abella: aquesta construeix amb la cera que recull de la natura; l’home, amb la matèria molt més fràgil dels conceptes que està obligat a fabricar pels seus propis mitjans.” Els conceptes mitjançant els quals l’home introdueix unitat a la pluralitat de fenòmens observats no són res que aquest mateix home extragui de la realitat, sinó construccions seues, estructures gràcies a les quals pot imposar un ordre manejable a la inabastable diversitat que se li presenta, i així, un vast conjunt d’olors diverses i de colors dibuixats sobre superfícies i arestes mòbils esdevindrà la percepció d’una única cosa: d’un prat florit, compost de parts ordenades, quan, en realitat, els nostres sentits sols han captat una pluralitat d’estímuls cromàtics, i olfactius que, en el nostre cervell, s’han organitzat en la imatge d’allò que anomenem prat. De la mateixa manera, un conjunt d’imatges com aquesta constituiran el que anomenarem una vall, o el conjunt de tots els ocells existent, una pluralitat de nombre indefinit i incalculable, podran ser reduïts a a l’expressió “els ocells”, és a dir, tots els exemplars de la substància “ocell”, sobre la qual ja podrem emetre judicis, prediccions, prescripcions i opinions generals. Però mai no haurem vist la substància ocell, “l’ocell” per antonomàsia, l’arquetip. Aquest és només un concepte i, com a tal, fruit de la nostra elaboració mental i, per tant, una aportació del subjecte.

xcvvbzbncv

Potser el millor exemple del que estem dient siguin les anomenades constel.lacions, és a dir, els cúmuls d’estrelles que, en el firmament, semblen representar l’esquema d’éssers fantàstics, fins al punt que, com a tals, ja van ser identificats per antigues civilitzacions. I és que a ningú no se’ns escapa que les figures que veiem en aquest cúmuls no es troben en ells, sinó que són fruit de la imaginació humana, estimulada davant la seua visió. Les estrelles d’aquests cúmuls ni tan sols es troben en el mateix pla sinó que són vistes com situades sobre una superfície quan, en realitat es troben allunyades les unes de les altres en les tres dimensions de l’espai, és més, ni tan sols és segur que totes les estrelles que veiem en aquestes constel.lacions existeixin encara. D’algunes d’elles potser que en resti únicament la seua llum, projectada a l’espai temps abans que s’extingissin. I no obstant, nosaltres hi podem veure carros, lleons, peixos, escorpins, creus, gossos i crancs, imatges, en definitiva, construïdes per nosaltres, imatges de coses que no existeixen més que en nosaltres. Anàlogament, ¿què és aquella sèrie de fenòmens canviants que anomenem “una gavina”?; ¿una cosa percebuda concreta o una constel.lació?

img4

bcgmbmm

[1] Ara bé, ¿no naixerien les nacions, precisament, el fruit de la voluntat de ser-ho? O, ¿serien les nacions realitats donades amb independència dels subjectes? (I no em digueu que reflexions com aquestes no us afecten.)
[2] Protàgores d’Àbdera, pensador del segle V a. C., defensor del relativisme de tot coneixement, segons el qual desconeixem com són les coses en si mateixes perquè l’únic coneixement possible de sobre com són les coses per al qui les coneix.
[3] Transposició: acció de transposar. Transposar: invertir l’ordre en què està posada una cosa respecte a d’altres// Canviar l’ordre gramatical dels membres d’una oració
[4] Metàfora: recurs literari consistent a emprar una paraula o expressió que expressa literalment una cosa per a referir-se a una altra, en virtut de certa semblança.