ap,550x550,12x16,1,transparent,t.u2

El primer llibre de Nietzsche és El naixement de la tragèdia (1872), on malgrat que el tema que s’hi tracta d’índole filològica (la tragèdia àtica: el seu origen i la seua evolució), s’hi acaba exposant la primera cosmovisió defensada pel seu autor, o dit d’una altra manera: l’ontologia del primer Nietzsche. Efectivament, en la tragèdia grega, Nietzsche hi troba recollida i expressada l’estructura essencial de la realitat, que es reflectiria en els dos elements fonamentals que, a parer del filòsof, estructurarien aquesta mena de producció artística: allò dionisíac i allò apol·lini.

descarrega (1)

Nietzsche defensa que la realitat es trobaria presidida per la lluita entre dos principis essencials, personificats en les figures dels déus Dionís[1] (divinitat de l’embriaguesa, l’arravatament, els instints, el frenesí sexual, els caos, la desmesura —hýbris—, la passió, la foscor, la nit i el somni) i Apol·lo[2] (divinitat de l’ordre, l’harmonia, la bellesa, la llum, la claredat, la raó i l’ordre moral). L’element dionisíac de la realitat es trobaria en el caos original i en la força i l’ímpetu vitals omnipresents arreu, en la naturalesa tota, mentre que l’element apol·lini consistiria en el factor ordenador, classificador i racionalitzador de la realitat, l’element que convertiria el caos inicial en un cosmos cognoscible.[3]

Malgrat l’hostilitat manifesta entre tots dos principis, en lluita constant, l’un no pot existir sense l’altre. Allò apol·lini necessita un substrat vital sobre el qual exercir la seua acció, mentre que al fons dionisíac de la realitat li cal la diferenciació i classificació introduïdes per l’element apol·lini per a manifestar-se. La voluntat dionisíaca s’expressa en el moviment constant en què es troben les coses que integren el cosmos, moviment que, en definitiva, no és res més que confrontació entre les diverses parts que el conformen.

Doncs bé, Nietzsche analitza la tragèdia antiga i troba en ella la presència i la  tensió entre aquests dos aspectes de la realitat. La tragèdia àtica reflectiria el món i la vida traduint les forces principals que hi operen en termes estètics: la música, la dansa i el cor tràgic[4] representarien l’element dionisíac en la representació (l’exclamació pel dolor, les forces naturals que sotmeten els protagonistes i els fan pagar els seus crims, els remordiments dels culpables), mentre que en el diàleg interpretat pels actors principals es donaria l’entrada a l’element apol·lini (la reflexió, l’explicació del perquè dels esdeveniments).

fddfsda

Segons Nietzsche, la tragèdia del període clàssic (segle V aC) hauria sorgit com una evolució a partir del d’una representació més primitiva consistent bàsicament en recitació coral acompanyada de dansa i música.[5] Amb el temps, sobre aquesta representació primitiva, centrada en l’expressió de l’element diosíniac de la realitat, s’incorporaria i desenvoluparia l’element apol·lini, el qual, progressivament, hauria anat imposant-se fins a debilitar decisivament la importància del cor (que, d’altra banda, cada cop s’integrava més en els diàlegs de la representació, fins a esdevenir un actor més). Aquesta evolució progressa fins a Eurípides, en les tragèdies del qual l’element apol·lini es mostra triomfant i desplaça definitiva-ment el cor, que acaba tenint una importància testimonial. En les obres d’Eurípides, els personatges raonen i discuteixen (en els passatges coneguts amb el nom d’agón),[6] cerquen una explicació a allò que els passa, identifiquen culpables i justifiquen llurs accions. Tot s’inseriria dintre d’un ordre al qual se sotmetrien la voluntat cega i la força instintiva. D’aquesta manera, amb Eurípides, l’esperit tràgic inicial mor, sent la causa darrera d’això el triomf del discurs racional (del logos), introduït i difós pels filòsofs, i que acaba impregnant l’art.

._

Entre els filòsofs, aquell més perniciós de tots, l’autèntic corruptor de l’esperit de la tragèdia i, en definitiva, de l’esperit que s’hi expressava (que representava el veritable esperit grec), el corruptor de la seua ingenuïtat i de la seua expressió artística, és Sòcrates. A partir d’ell, la tragèdia és pur raonament, deixa de ser drama i es redueix a pur agón; esdevé diàleg filosòfic (recordeu que Plató havia començat escrivint tragèdies, però que acabaria escrivint diàlegs, cosa que ara se’ns mostraria com una evolució gens forçada).

Fins aquell moment la tragèdia aconseguia captar l’espectador, submergir-lo en l’escena, i reeixia a fondre tot el públic en una unitat, fent que cada espectador s’oblidés de si mateix i prengués consciència del sentit profund de la realitat, resultant d’aquesta experiència el consol de saber-se titelles d’una voluntat vital cega i irrefrenable, el reconeixement de la identitat essencial de tothom i de totes les coses, i l’acceptació de la realitat tal com és, amb les seues contradiccions, amb l’alegria i el dolor que inevitablement comporta el fet de viure. A partir d’Eurípides (de Sòcrates potser hauríem de dir), però, l’espectador —que aviat serà, simplement, lector— passa a creure que hi ha un ordre que pot imposar-se a la vida, un ordre racional i cognoscible pel qual els homes podem guarir-nos de la vida, un ordre que ens permet distingir entre el savi (que tindrà el deure de governar la ciutat) i el neci (que haurà de contenir-se i acceptar el govern del filòsof).

,;_

Nietzsche veu en els grecs (en els grecs antics, anteriors a l’època clàssica) un poble que coneix molt bé el caràcter terrible de la vida, l’enigma que suposa l’existència, els perills, la crueltat i el dolor que comporta, i un poble que, malgrat ser conscient d’aquest caràcter tràgic de l’existència, no s’hi gira contra (a la manera que propugnaria Schopenhauer), sinó que l’accepta tal com és, alhora que s’esforça a contemplar la seua bellesa. L’artista,[7] a través del seu geni, és capaç de transformar aquesta existència terrible en una experiència estètica formidable. L’artista és capaç de conferir expressió estètica a les forces cegues i inhumanes que constitueixen transfons de la realitat i aconseguir que la resta del homes s’hi identifiquin i s’hi conformin (per això l’estat grec tendeix a fer possible, a partir del treball i l’esforç de la majoria, que els esperits artístics puguin dedicar-se, lliurement, a la creació, i és que és gràcies a l’art que la vida es redimeix i esdevé acceptable per als homes). Ara bé, aquest esperit serà traït per aquells a qui, per la seua debilitat, els pesa massa la vida i per això mateix cerquen, no redimir-la i afirmar-la, sinó, ben al contrari, negar-la i ocultar-la. Són aquests —els filòsofs— els qui pervertiran l’ex-pressió artística i la convertiran en diàleg filosòfic. Amb ells, l’element apol·lini, necessari per a l’expressió artística (que se’ns serveix) s’hipertrofia i acaba amagant allò que calia mostrar.

Nietzsche considerarà que, en la seua època i gràcies a la filosofia de Schopenhauer i a la música de Wagner, s’estaria produint un ressorgiment de l’element tràgic i dionisíac i de l’expressió artística de la millor època de la tragèdia àtica, en el si de la cultura alemanya.[8]

Més endavant, però, quan Nietzsche s’allunya del pensament de Schopenhauer (i trenca la seua amistat amb Wagner), l’expressió dionísiac (i el seu correlat: apo·lini), en constituir una referència estretament vinculada a la metafísica schopenhauriana, acabaran desapareixent dels seus textos. El darrer Nietzsche es desinteressarà de tota ontologia i se centrarà en el problema del coneixement i dels valors morals. Aleshores abandona la figura de Dionís i recorre a la del reformador religiós Zaratustra.[9] Des d’aquell moment contraposarà en els seus textos Sòcrates i Plató, fundadors de la cultura occidental, però també —i cada cop més— el cristianisme (portador de la moral i dipositari del més essencial d’aquesta cultura) a Zaratustra, en boca de qui posarà, figuradament, retòricament, el seu pensament. Si al principi era Dionís contra Sòcrates, més endavant serà Zaratustra (i en darrer terme, Zaratustra és Nietzsche mateix) contra el cristianisme.[10]

jasdhsd
[1]  Conegut entre els romans amb el nom de Bacus i al qual es retia culte en orgies místiques en les quals les bacants entrarien en contacte amb el déu en els moments d’èxtasi (en què experimentarien l’anomenat furor bàquic).
[2]  Apol·lo és una divinitat solar d’origen oriental introduïda tardanament a Grècia.
[3] Per expressar-ho en termes platònics: els arquetips (o les formes, per a Aristòtil, Éros, per a Empèdocles, el Nous per a Anaximandre… ) constituirien el principi apol·lini, és a dir, ordenador i classificador (demiúrgic) del receptacle caòtic primigeni, en moviment constant i on totes les coses apareixen per tornar a desaparèixer (on tot és tot), que constituiria la dimensió dionisíaca de la realitat.
[4] Grup de persones que, amb una funció lírica o narrativa, intervenien en la representació teatral. Tingué el seu origen en els himnes i els cants religiosos de la Grècia primitiva i fou heretat pels grans tràgics de la Grècia clàssica (Èsquil, Sòfocles i Eurípides).
Els coreutes (que podien recórrer a la música i a la dansa), dialogaven amb les actors de les tragèdies, comentaven l’acció dramàtica i, fins i tot, arribaven a intervenir-hi en funcions de protagonista.
[5]   Recordem que és precisament amb motiu de les festes celebrades cada any a Atenes en honor al déu Dionís -les Dionisíaques– que es duen a terme els certàmens tràgics, que haurien succeït expressions artístiques més antigues realitzades igualment en honor del déu Dionís. Aquestes expressions arcaiques rebien el nom de ditirambes i consistien en l’execució, per part d’un cor, d’una dansa col·lectiva (entusiasta, desenfrenada), al ritme de càntics i al voltant d’un altar dedicat al déu.
[6]  En grec antic el terme agón  originalment feia referència a l’espai en el qual es disputaven les lluites esportives (avui en dia podríem traduir aquest mot amb el terme boxístic “quadrilàter”). 
[7] Més endavant, Nietzsche transferirà aquesta caracterització de l’artista al superhome, és a dir a aquell que serà capaç d’acceptar la vida tal com és i, donant forma a la força cega que la caracteritza, crear, no ja una obra d’art, sinó la narració de la seua pròpia vida i els valors que la guiaran, la tragèdia joiosa de l’existència humana.
[8] Concretament, la nova concepció estètica de Wagner (l’anomenada obra d’art completa) com-portaria un renaixement de l’antiga tragèdia, amb tots els seus elements i la seua força
[9] Zaratustra (Zoroastre, en grec) fou el predicador d’una renovació de la religió tradicional iraniana (basada en el culte monoteista a Ahura Mazda) per la qual convertiria aquesta en una saviesa religiosa basada en la confrontació de dos principis (esperits) transcendents: el del bé (Spenta Manyu o Ormús) i el del mal(Ahra Manyu o Ahriman). En base a la confrontació d’aquest dos principis trobarien explicació tots els esdeveniments de la naturalesa i de la història, la culminació de la qual seria, de fet, la culminació de la lluita per ells mantinguda.
[10]  O, en una fórmula creuada que apareix al final de l’Ecce homo: “Dionís contra el Crucificat.”