hvjh

La qüestió de la participació ciutadana en la vida política constitueix el problema del sufragi (terme que significa ‘manifestació de la pròpia voluntat en una consulta’). Les democràcies modernes van partir de formes de sufragi no universal (parlaríem de sufragi universal en el cas que tots els ciutadans, majors d’edat, sense limitacions per causa del sexe, la raça, la religió, o qualsevol altre motiu, tinguessin drets de participació política, és a dir, dret de vot i dret a ser elegits per a ocupar un càrrec públic) i, per tant, van començar recorrent al sufragi restringit, que és aquell en el qual el dret a vot resta reservat a un col·lectiu concret, els membres del qual compleixen determinades condicions, quedant-ne fora tot aquell que no les compleix. Els motius que poden adduir-se per limitar el dret de vot en cas de sufragi restringit poden ser racionals, religiosos, referits al sexe, etc. Parlarem de sufragi capacitatiu quan el dret de vot queda reservat a les persones amb un determinat nivell d’instrucció, mentre que, si el dret de vot es restringeix per raons econòmiques (i, per exemple, es reconeix únicament als qui posseeixen un determinat nivell de renda i, per tant, superen determinat nivell en el pagament d’impostos), parlarem de sufragi censatari.

Els primers règims democràtics de l’edat moderna va recórrer al sufragi restringir censatari i limitat als homes majors d’edat.

El primer lloc on va instaurar-se un sistema de sufragi universal va ser a Nova Zelanda (1893). A Europa, el primer país amb sufragi universal ple fou Finlàndia (1906), seguida d’Islàndia (1915) i de Dinamarca, que el reconeixeria l’any 1915 (si bé, en el cas de les dones es limitava a les més grans de 25 anys i que paguessin impostos). A continuació fou el torn de la naixent Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), l’any 1918, i del Regne Unit, on l’any 1918 va reconèixer-se el dret de vot a tots els homes més grans de vint-i-un anys i a totes les dones més grans de trenta (no fou fins deu anys més tard que va equiparar-se l’edat a partir de la qual podien exercir el seu dret de vot homes i dones).
A l’Estat Espanyol s’instaurà un règim de sufragi censatari l’any 1837, que va ser substituït pel de sufragi universal amb motiu de la revolució de 1868, retornant-se, però, al sistema censatari en restaurar-se la monarquia borbònica pocs anys més tard (1875). Aquest sistema es mantingué fins el 1890, moment en el qual s’acceptà definitivament el sufragi universal masculí (si bé, a causa de la corrupció política i electoral generalitzada, aquest canvi no modificà substancialment les coses). Les dones no van veure reconegut el seu dret a vot fins l’any 1932, amb motiu de la instauració de la Segona República (si bé, una mica abans que aquest reconeixement arribés, ja van poder exercir-lo de manera simbòlica amb motiu del referèndum d’aprovació del l’Estatut d’Autonomia de Catalunya —Estatut de Núria, de 1931—, quan van habilitar-se meses electorals perquè les dones expressessin la seua voluntat). Els anys del règim polític que seguí a la Guerra Civil es retornà al sufragi restringit (reservat en aquest cas als homes que poguessin considerar-se caps de família), tot i que, de fet, les comptades vegades que es va cridar la població amb dret de vot a les urnes va ser amb motiu de plebiscits i eleccions que no tenien cap més finalitat que legitimar el règim autoritari en el poder. L’any 1977, amb motiu de l’aprovació de la Llei de reforma política, s’instaurà un sistema de sufragi universal per a homes i dones més grans de divuit anys.

vxvxv

Des d’una altra perspectiva, el sufragi pot classificar-se en directe i indirecte. Així, parlarem de sufragi directe en els casos en els quals l’elecció que realitza el votant és de primer grau, és a dir, quan l’elector tria directament els seus representants o decideix directament sobre l’aprovació o no d’una norma (o sobre l’adopció d’una decisió concreta). La presa decisions per part dels ciutadans reunits en l’assemblea de l’Atenes democràtica oferiria un bon exemple d’aquesta mena de sufragi. D’altra banda, parlaríem de sufragi indirecte quan l’elecció fos de segon grau, és a dir, quan les decisions fossin preses mitjançant representants dels electors, en nom d’aquests, i en el si d’una cambra que reunís tots els delegats elegits (o quan, a partir d’una assemblea de compromissaris triats pel conjunt dels ciutadans amb la finalitat que decideixin les persones que han d’ocupar determinats càrrecs públics, es realitza aquesta elecció).[1] En qualsevol cas, sempre que les decisions que afecten a la col·lectivitat (ja sigui  l’elecció dels càrrecs governants, l’aprovació de lleis o la presa de decisions d’índole política) siguin adoptades per representants dels ciutadans, i no directament per aquests, parlarem de sufragi indirecte i, llavors, de democràcia indirecta o representativa. De fet, a causa de les dimensions de la majoria dels estats, i del creixement de les poblacions, les democràcies actuals solen ser d’aquest tipus (i no de tipus directe, com ho fou l’atenesa), i així, en els nostres dies, el sistema de democràcia directa es limitaria (si deixem de banda la periòdica elecció de representants polítics) als anomenats referèndums, és a dir, a aquelles votacions en les quals el cos electoral es manifesta directament (amb caràcter vinculant o bé merament consultiu) sobre la possibilitat d’adoptar, derogar o modificar alguna decisió, llei o norma (habitualment de caràcter constitucional) a proposta pel poder legislatiu, l’executiu, el cap d’estat o una autoritat de caràcter local.[2]

Anotem que, en democràcia, existirien altres maneres, complementàries, de participar en la vida política, més enllà de l’exercici del dret a vot i o de l’ostentació d’algun càrrec públic. Essencialment, aquestes altres formes de participació serien les següents:

  1. L’expressió de la pròpia opinió en mitjans de comunicació, fòrums oberts de participació, enquestes, manifestacions, vagues i concentracions, etc.
  2. La participació en les associacions de veïns o en els comitès i les comissions ciutadanes (creats, sobretot, a iniciativa de les administracions locals).
  3. La participació en associacions de caràcter cívics i polític com ara els partits polítics, les organitzacions no governamentals, els sindicats, organitzacions empresarials, etc.

´lñjknk

[1] Per tant, exemples de sufragi indirecte serien tant l’elecció dels membres d’un govern a partir de la votació dels integrants d’un parlament format pels diputats sorgits d’unes eleccions, com l’elecció del president d’una república a partir dels vots d’un col·legi de delegats que prèviament han estat elegits pel vot popular (procediment que se segueix, per exemple, per a l’elecció del president dels EUA).
[2] Abans de la Primera Guerra Mundial, els referèndums, com a eina per prendre decisions polítiques no limitades exclusivament a l’exercici del dret a l’autodeterminació, només eren coneguts a Suïssa i als Estats Units i, per a casos molt concrets, també a Austràlia i Dinamarca. Després d’aquell conflicte, s’introduí la figura del referèndum en la constitució luxemburgesa i en l’alemanya de Weimar, la qual serví d’exemple perquè, en endavant, aquesta figura fos adoptada per altres constitucions.