nnmmc

Una de tesis més significatives i de més transcendència de l’anomenada “teoria crítica de la societat” (perspectiva alternativa a la “teoria sociològica clàssica”,[1] desen-volupada a partir dels treballs de la coneguda com Escola de Frankfurt)[2] ha estat la de la Dialèctica de la Il·lustració, exposada per Max Horkheimer i Theodor W. Adorno en el text homònim, publicat per primer cop l’any 1944.

Segons aquest dos autors, el concepte “Il·lustració” no faria només referència a una etapa de la història d’Europa (el seu segle XVIII, conegut com el Siècle des lumières) sinó, de fet, a l’ideal que ha presidit tota la història d’Occident des del moment en què s’efectuaria a la Grècia antiga el pas del mite al logos, La “il·lustració” no seria una altra cosa, en definitiva, que el nom donat al desig de treure de la por els éssers humans (por davant del misteri de l’existència i de la dissolució en el no-ésser) i als aparents avenços d’aquesta voluntat alliberadora. La “il·lustració” seria l’esforç de la humanitat per convertir els homes en amos del seu destí (senyors de la naturalesa, subjectes segurs de si mateixos, amos de la creació). Per tant, la història –il·lustrada- d’Occident ha estat marcada per l’esforç de l’ésser humà per dominar la naturalesa (incloent en ella la naturalesa pròpia, és a dir, la pròpia biologia i els instints de la pròpia animalitat) mitjançant l’instrument de domini del qual els humans estem dotats i dels qual ens servim per a la nostra  supervivència: la raó.

En aquest esforç prometeic,[3] la humanitat ha atorgat la primacia absoluta a la racionalitat instrumental, que, en preguntar-se pel “per a què serveix?”, s’interroga sobre l’adequació dels mitjans a l’interès subjectiu de l’autoconservació, reduint la raó a un mer càlcul interessat a la recerca d’objectius egoistes, dictats pels instint de supervivència i de plaer. Aquesta racionalitat prescindeix de la pregunta sobre les finalitats (“per a què ho vull?”, en el sentit de: “què és realment desitjable?”, “és realment bo?”), que acaba oblidant-se i apareixent a ulls dels homes com a absurda, substituïda pel la qüestió: “ja que ho vull, com puc aconseguir-ho?”). Dit d’una altra manera: la racionalitat instrumental anteposa el com al què i al per a què.

La humanitat, en la mesura que privilegia la raó instrumental i menysté la reflexió sobre els fins, renuncia a “la tasca de jutjar les accions i la manera de viure de l’ésser humà.” Llavors dominar la naturalesa fins a sotmetre-la es converteix en una finalitat en si mateixa i no subordinada a una finalitat superior.

No importa el sentit de l’existència, sinó que la mateixa existència és el sentit, i tot allò que la reforça i facilita esdevé un valor, i això malgrat que aquesta manera d’actuar ens dugui inevitablement a caure en la paradoxa que no es pot facilitar l’existència de tothom, de la mateixa manera i en la mateixa mesura, al mateix temps, si abans no ens hem plantejat problemes com el del repartiment i la justícia, problemes que són objectius propis d’una racionalitat finalista, i no merament instrumental.

S’instal·la, llavors, una dinàmica de la dominació irreflexiva de la qual no pot sostreure’s el mateix ésser humà, que queda reduït a un nou instrument (un recurs disponible) al servei de l’ideal de la dominació per la dominació.[4] La tecnologia i l’organització social necessàries pera dur a terme aquesta dominació són acceptades acríticament. Cap de les dues està al servei de l’home, sinó que passen ser considerades fins en si mateixos, de manera l’home passa a trobar-se al servei d’elles. L’home acaba responent a la pregunta sobre què cal fer (és a dir, a la qüestió sobre què constitueix un valor) amb l’acceptació incondicional de l’ordre donat i, per tant, renunciant a la llibertat i abdicant de la responsabilitat de ser ell qui determini, conscientment, el seu futur. Garantir la continuïtat i aprofundir en la dominació són l’únic objectiu considerat racional quan la raó és purament instrumental.

Enfront de la raó instrumental hi hauria un racionalitat finalista, és a dir, una raó filosòfica que permetria la determinació d’ideals i valors derivats de les qüestions: “què és realment desitjable?”, “és realment bo?”

No es tractaria, però, de contraposar totes dues racionalitats i, llavors, de substituir l’una per l’altra, sinó de trobar el just ordre i equilibri entre ambdues, de procedir a una síntesi dialèctica[5] per la qual la racionalitat instrumental no ens faci caure en un materialisme vulgar i en la degradació de l’existència humana (la pròpia i la de l’altre), al mateix temps, però, que ens assegurem que la raó finalista té en compte els inevitables condicionants de la vida humana, evitant-se, d’aquesta manera, el perill de l’afirmació de “valors il·lusoris”. Fruit d’aquesta síntesi obtindrem una racionalitat crítica capaç de formular de manera completa descripcions dels fenòmens socials i d’orientar, de manera igualment completa —i sempre revisable— les nostres decisions pràctiques.

“[…] la societat que projecta la transformació tecnològica de la natura, altera la base de la dominació, substituint gradualment la depèn-dència personal (de l’esclau respecte al seu amo, del serf respecte del senyor feudal i d’aquest respecte al qui li n’ha fet donació, etc.) per la dependència a l’ordre objectiu de les coses [l’estructura economicoproductiva en la qual ens trobem immersos] (les lleis econòmiques, els mercats, etc.).

[…]  la dominació genera ara una racionalitat més alta; la d’una societat que manté la seua estructura jeràrquica mentre explota cada cop més eficaçment els recursos mentals i naturals i distribueix els beneficis de l’explotació a una escala cada cop més àmplia.

Els límits d’aquesta racionalitat[6] i la seua sinistra força apareixen en el progressiu esclavatge de l’home per part d’un aparell productiu que perpetua la lluita per l’existència i l’amplia a una lluita internacional total que arruïna les vides d’aquells que construeixen aquest aparell.”

Extret del llibre L’home unidimensional, de Herbert Marcuse

gjklgj

[1] La crítica que els teòrics de la “teoria crítica de la societat” llençarien contra la concepció “clàssica” de la Sociologia apuntava al fet que, aquesta, concebia la Sociologia com una disciplina que, en tant que científica, evitava tota reflexió valorativa sobre el seu objecte d’estudi (considerada com a subjectiva i, per tant, allunyada de l’objectivitat, que és l’ideal de tota ciència), prescrivint-li una tasca de mera descripció dels fenòmens socials, al marge de qualsevol preocupació a propòsit de la justícia i bondat (o de la manca d’aquestes) de la societat estudiada. Aquesta concepció clàssica duia la Sociologia a plantejar solucions a les disfuncionalitats socials observades, amb l’únic objectiu de restituir l’ordre social alterat i, per tant, de perpetuar –involuntàriament- una estructura determinada, sense qüestionar-se mai els valors de fons que la justificaven i esdevenint, per això, una disciplina conservadora al servei dels grups políticament i i econòmicament dominats. Enfront d’aquesta concepció (teòricament imparcial, però amb una parcialitat manifesta en les seues conseqüències), de la tasca del sociòleg, la nova teoria crítica entenia la Sociologia i, en general, totes les ciències socials, com a instruments teòrics destinats a assolir l’emancipació de l’individu i, per tant, sotmeses a consideracions valoratives prèvies de caràcter filosòfic.
[2] El nucli de la qual ha estat i és l’Institut per a la Investigació social Social, de la Universitat de Frankfurt.
[3] En la tradició mitològica grega, Prometeu seria el Déu encarregat per Zeus de repartir a tots els vivents els atributs disponibles per a llur supervivència. En aquesta tasca, en la qual comptaria amb l’ajut del seu germà Epimeteu, Prometeu no s’hauria mostrat molt curós, de manera que hauria repartit tots els atributs existents (la capacitat de volar, la de córrer a gran velocitat, la de respirar sota l’aigua, la possessió d’ullals o d’urpes, o d’una capa de greix sota la pell que permetés la supervivència a baixes temperatures, etc.) abans d’arribar a l’home, per a qui ja no hauria restat cap atribut disponible. Davant d’això, Prometeu, que s’apiadà dels humans i es comprometé a protegir-los, va decidir robar el foc al seu posseïdor, al mateix Zeus, déu del tro, per lliurar-lo als homes desvalguts i atorgar-los, d’aquesta manera, un element que els permetés estovar la carn i els vegetals, els permetés resguardar-se del fred i els facilités mantenir allunyades les feres. I així ho va fer. Prometeu, aprofitant una distracció de Zeus, davallà el foc als homes, que de seguida el van acollir. Però el pare dels déus se n’adonà del robatori i esclatà en còlera. Zeus va decidir castigar el lladre i els seus beneficiats. Capturà el primer i el lligà a una muntanya del Caucàs, on cada dia una àliga li devorava el fetge, que se li regenerava durant la nit, perquè l’àliga l’hi tornés a devorar al matí següent. Pel que fa als homes, que fins aquell moment vivien feliços, sense necessitat de treballar i naixent de la terra, va decidir castigar-los enviant-los una criatura nova, creada, amb l’ajut d’altres divinitats, una criatura encisadora, del desig per la qual no podrien sostreure’s, alhora, però, que la seua companyia els hauria de causar múltiples amargors. Aquesta criatura era Pandora, la dona, a la qual va fer davallar a al terra tot duent una capseta, farcida amb totes les desgràcies imaginables, i que Pandora tenia prohibit d’obrir. Però la dona no va poder resistir la curiositat i aixecà la tapa de la capsa que li els déus li havien confiat, escampant-se per tota la terra les misèries i les desgràcies que ara l’afligeixen i afligeixen els homes: la necessitat de treballar per guanyar-se allò necessari per viure, les malalties, la mort… i també hi hagué un càstig específic per a la mateixa Pandora: el d’haver de parir els homes amb dolor. Quan pandora se n’adonà del que sortia de la capsa, s’apressà a tancar-la, però només va ser a temps de retenir-hi una única cosa: l’esperança. No hi ha, per tant, esperança per als homes, una esperança que, tanmateix, també admet ser considerada una desgràcia, perquè no permet als humans resignar-se del tot, sent per aquest motiu,  sempre causa de noves decepcions (com deixaria escrit Goethe: «La por i l’esperança són els pitjors enemics de l’home.»)
kjl
Val a dir que les versions sobre el mite de Prometeu són diverses (i en cap cas no es restringeixen a l’acabada d’exposar). En una d’elles, allò que el Déu hauria lliurat als homes, no fóra el foc sinó el sentit de la justícia, que els permetria viure en comunitat i, per tant, els facilitaria la supervivència gràcies a permetre’ls viure en comunitat, protegint-se les uns las altres, i esdevenir capaços de repartir-se les feines, optimitzant així, el rendiment del treball.
[4] Els homes i les dones deixen de ser-ho per esdevenir “recursos humans”, els antics departaments de personal deixen de tractar persones per passar a tractar peces, de les quals es pot prescindir o a les quals es pot forçar sense sentiment de culpa ni remordiments (al cap i a la fi, quan s’explota algú o se’n prescindeix, mai no és res personal).
[5] El terme “dialèctic”, popularitzat en filosofia per Hegel, ha d’entendre’s com a ‘confrontació dinàmica’, és a dir, que dues realitats mantenen una relació dialèctica, quan l’una influència l’altra, alhora que aquesta influencia la primera.
[6] Farem bé de notar que arriba un moment que aquesta racionalitat deixa de tenir sentit, i es transmuta, pròpiament, en irracionalitat.