guardia_civil

«Els propers mesos veurem i patirem una topada inevitable entre Catalunya i la resta d’Espanya. […] Hem d’adonar-nos d’una vegada per sempre que el que estarà en discussió només podrà ser defensat per nosaltres, que som pocs. No hem d’esperar solidaritat de ningú. […] Si tu no tens prou força ni convenciment per defensar, mossegant si cal, la teva causa, és que aquesta causa no mereix la pena de ser tinguda en consideració.»

Xavier Roig, 16 de març de 2012

«A La nacionalitat catalana Prat de la Riba convidava els catalans a aprofitar l’experiència de tots els pobles , però per damunt de tot, deia, “pensem, sentim i obrem, visquem i morim com americans.” […] Prat va comprendre el valor exemplar dels Estats Units com a societat aixecada amb el propi esforç, la confiança en ella mateixa i la defensa del dret a desenvolupar-se seguint les pròpies tendències. En altres mots, com a poble il•lustrat, segons la definició d’Il•lustració que donà Kant.”

»Henry David Thoureau, un dels escriptors més individualistes d’aquella Unió que Prat admirava pel seu individualisme, va anar a la presó per haver-se negat a pagar impostos a un estat que es resistia a abolir l’esclavatge. Quan Emerson va visitar-lo a la garjola i li va preguntar “Què hi fas aquí dins, Henry?” Thoureau li va respondre: “Què hi fas allà fora, Ralph?”»

Joan Ramon Resina, 20 de març de 2012

«La independència no ens caurà del cel. En aquest sentit, ara que les referències marineres són habituals en la política catalana, pot ser convenient tornar a recordar l’anunci de l’explorador E. Shackleton (1874-1922) a The Times a l’hora de buscar tripulació per anar a l’Antàrtida amb l’Endurance: “Es busquen homes per a viatge perillós. Sou baix; fred intens; llargs mesos de foscor completa; perill constant; retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit.” No sé què farem aquí, però allà s’hi van presentar cinc mil voluntaris. »

Salvador Cardús, 17 d’abril de 2012


Darrerament, a la premsa catalana, sovintegen articles amb un to igual o molt semblant al que transpuen els fragments que acabem de transcriure, tots ells extrets de col•laboracions al diari Ara. Es preveu que els catalans haurem d’afrontar el desafiament que l’Estat Espanyol llança sobre el nosaltres, que haurem de plantar cara a l’agressió que ja va començar fa uns anys i que, dia a dia, s’agreuja i intensifica fins que, previsiblement ens abocarà a una cruïlla dramàtica: o rendició o insurrecció o, per dir-ho amb al terminologia que el president Pujol ha fet popular darrerament: residualització o independència. Ens neguen el dret a existir, ens caldrà, per tant, estar a l’alçada de les circumstàncies quan el conflicte es plantegi sense matisos.

Ara bé, articles com els esmentats i multitud de comentaris recollits per la premsa o en converses mantingudes en actes públics, deixen entreveure un cert escepticisme sobre la capacitat de resposta dels catalans. La por que plana entre nosaltres és la de ser un poble mesell, acomodatici, covard, que s’espantaria fàcilment ―fins i tot de la seua pròpia gosadia―, un poble incapaç de mantenir un torcebraç fins a les darreres conseqüències. En definitiva: un poble prest a fer-se enrera i resignar-se.

La raó d’aquesta percepció negativa de la nostra capacitat de resistència derivaria de la memòria d’esdeveniments en els quals, els qui ostentaven responsabilitats públiques, potser no van estar a l’alçada del que el moment exigia (com ara en l’episodi de la substitució de la República Catalana per una règim autonòmic migrat, a començaments de la de la dècada dels anys trenta), així com també del record de fets més recents, en els quals novament ens hem desdit i acatat les imposicions que ens venien de fora, o de la covardia manifesta de les nostres elits, tradicionalment callades i disposades a cedir davant de les coaccions; (de vegades, fins i tot obsequioses amb l’agressor, per tal fer-se perdonar (com va passar quan el conegut episodi del boicot al cava, que dugué alguns cavistes catalans a convidar el líder del PP, llavors cap de l’oposició, per poder difondre una fotografia amb ell que els exculpés i els presentés coma bons catalans davant una opinió pública espanyola rabiosament hostil). Tot plegat fa que tinguem una imatge poc falaguera de nosaltres mateixos i que, amb massa facilitat, caiguem en negres presagis sobre què farem quan l’enemic secular ens llanci una envestida amb la pretensió que sigui definitiva.

En realitat, però, aquesta manca de confiança en nosaltres mateixos (tant present, repeteixo, en converses i els comentaris que registren els diaris), no es trobaria objectivament justificada, sinó que, en realitat, derivaria de certes expectatives que ens fem de com voldríem que fossin les respostes del nostre poble a les agressions rebudes (respostes que entenem que haurien d’estar revestides de cega d’una determinació resolutiva i d’una abnegada capacitat de sacrifici) i que, en no correspondre’s amb els fets, acaben afectant la nostra autoestima i la confiança que tenim en els nostres capacitats.

Cal dir, però, que unes expectatives tan altes com les acabades d’anotar no són gens realistes. De fet, cap país del nostre àmbit cultural que hagi experimentat una ocupació de les característiques i de la durada de la que pateix el nostre poble, no ha reaccionat mai de la forma com, de manera idealitzada, pensem que hauríem de reaccionar nosaltres, i per recolzar aquesta afirmació, em serviré de l’exemple que ens ofereix una nació propera, poc sospitosa de no comptar amb l’adhesió entusiasta dels seus ciutadans. Em refereixo a l’exemple que ens proporciona la França ocupada per Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, entre els anys 1940 i 1944. Per fer-ho recorreré la una sèrie de tres articles(1) que Jean-Paul Sartre (que citaré amb els temps verbals de passat que ell va emprar, substituïts per temps de present) va publicar l’any 1945,  precisament amb la finalitat d’explicar-se i explicar, tant als seus compatriotes com a les poblacions dels països aliats, les raons per les quals França, l’orgullosa, poderosa i patriota França, si bé va ser capaç d’articular una digna resistència, no va reeixir, no ja a alliberar-se, sinó ni tan sols a fer realment impossible la vida dels ocupants, els quals, d’altra banda, van arribar a comptar amb la indiferència, quan no amb la complicitat, d’una part significativa de la població, i això sense comptar amb aquells que, obertament, van col•laborar amb l’invasor. El cas francès ens ajudarà a veure com, la nostra capacitat de resistència, lluny de ser escassa és, no sols homologable amb el pot esperar-se del nostre entorn, sinó que és especialment destacable, fins al punt que poden sentir-nos-en orgullosos i esperançats amb la nostra capacitat, quan el desafiament ja no admeti vacil•lacions.

Es diu que, a França, després de la desfeta de l’estiu de 1940, el gruix de la població (incloent aquí la majoria dels funcionaris i dels treballadors del les empreses públiques) va acomodar-se al nou estat de coses, mentre que només una minoria, mai no superior al 10%, va ser capaç de resistir, i això al mateix temps que una altra minoria equivalent (un altre 10%) va llançar-se a la col•laboració oberta amb els alemanys. Doncs bé, Sartre entén que les coses difícilment podien ser d’una altra manera perquè, cal tenir-ho present, a França, la presència propera a la població dels ocupants alemanys va esdevenir «quotidiana», una consideració, aquesta que, encara amb més sentit, pot dir-se del nostre cas, on els insults, els menyspreus, les agressions i les humiliacions han esdevinguts, després de segles de convivència amb l’ocupant, tan familiars i corrents que ens hi hem avesat fins arribar a ser considerades, per part de molts catalans, com a normals, quan no acceptables i, encara, merescudes, de manera semblant a com assumibles poden arribar a ser per a les víctimes els maltractes rebuts per part persones properes, que poden arribar a fer-les sentir fins i tot responsables —culpables— de les agressions de els quals som objecte. ¿No va haver qui (fou el cas de Carles Sentís o de Joan Estelrich) va arribar a afirmar que la prostració i la repressió experimentades pels catalans després de la guerra del 1936 al 1939 eren, al cap i al fi, merescudes i motivades per haver volgut massa, per haver emprès un camí equivocat, extraviat? Potser no era normal que s’haguessin alçat contra nosaltres i que llavors haguéssim de porgar la nostra gosadia?

Col·laboracionistes: Quisling, Pétain

Sartre ens recorda també que «el concepte d’enemic sols apareix fermament establert i totalment clar quan l’enemic està separat de nosaltres per una barrera de foc». Però, com veure com un veritable enemic aquell que apareix cada dia per al pantalla del televisor del nostre menjador?, com mantenir una distància digna amb aquell que viu entre nosaltres i que, a  diari, des del mitjans de comunicació es justifica i ens retreu la nostra culpa? Com no ens hauríem d’acostumar al fet que el veí es negui a parlar la llengua del país i encara es permeti afirmar que “no li agrada”, o no li cal”? Com mantenir una oposició constant amb qui apareix proper a nosaltres, amb qui alterna menyspreus amb amabilitat? Davant nostre s’erigeix «un enemic massa familiar al qual no arribem a odiar.»

És lògic concloure, per tant, que, en aquesta situació, «la resistència activa ha de limitar-se forçosament a una minoria» especialment conscient, hereva ―adaptada a les circumstàncies i a la quotidianitat de l’opressió— d’aquells que, quan l’ocupació era un fet recent (màrtirs de Cambrils o Barcelona, generals Joan baptista Basset o Josep Moragues, Carrasclet…) o veiem com la violència es reeditava (soldats anònims de l’Ebre, president Companys…), van oferir-se «deliberadament i sense esperança al martiri», i amb els quals ja «n’hi hauria prou per redimir les nostres feblesess» actuals.

33466832

Amb el temps, les exigències d’un poble «minven juntament als records», i és que «un s’adapta a tot», sense que, per això, deixem de sentir «vergonya d’adaptar-nos a la nostra misèria». Però tinguem en compte que aquesta vergonya que sentim tan sovint i que, com hem dit en un principi, tenim tan present en el nostre dia a dia, ens honora, perquè sols un poble conscient i amb voluntat de ser s’avergonyeix d’estar sotmès i prostrat.

Sartre ens també ens fa notar que «l’ocupació despertava les velles querelles, agreujava els sentiments que separaven els francesos. La divisió de França en les zones Nord i Sud reavivava l’antiga l’antiga rivalitat entre París i les províncies, entre el Nord i el Migdia. Els habitants de Clermont-Ferrand i de Niça acusaven els parisencs de pactar amb l’enemic. Per la seua banda, els parisencs retreien  als francesos de la zona lliure de ser “tous” i l’ostentació insolent de la seua egoista satisfacció de no estar “ocupats”». ¿No ens recorda això la separació i l’agror que es respira entre les diverses parts del nostre poble, entre valencians, balears, gent de la Franja i catalans del nord i del sud, entre faccions i partits, entre aquells que viuen en territoris menys exposats a l’agressivitat espanyola i aquells altres que la pateixen sense treva? És l’absència d’un centre propi allò que disgrega les parts en les quals s’articula la nostra nació, com és la frustració per les contínues vexacions i frustracions allò que alimenta el ressentiment entre catalans, que acabem responsabilitzant-nos a nosaltres mateixos ―els uns als altres― de la nostra desgràcia i de  les nostres derrotes.

Mentre no tinguem cap més expectativa que un horitzó de renúncies i humiliacions, d’espoli i minorització, sentirem «que se’ns escapa el nostre destí», i desesperarem de nosaltres mateixos, mentre que els nostres enemics es mostraran ufanosos i segurs d’ells mateixos. No ens enganyem, però, la seua seguretat no és ni decisió ni valentia, és el menyspreu fàcil i l’arrogància que experimenten i expressen els qui tenen els mecanismes del poder del seu costat. ¿Haguessin resistit ells el que ha resistit el nostre poble si no haguessin disposat de tots els recursos de la força i de la potència demogràfica? Quina seria llur reacció en la nostra situació? Què en quedaria de la seua aparent resolució actual?

No són millors que nosaltres, sols ho tenen tot a favor. La nostra vergonya i la nostra ràbia, tenint-t’ho tot en contra, superen en dignitat la seua supèrbia.

Però, sobretot, cal que comprenguem que, mentre no tinguem cap altra perspectiva que l’actual estat de coses, amb les seus ambigüitats, «no podrem ni actuar i ni tan sols pensar», amb seguretat i claredat. «Un home viu és, sobretot, un projecte, una empresa. Però l’ocupació desposseeix els homes de futur», d’expectatives clares, d’horitzons valuosos.

D’altra banda, en tota agrupació nacional, «l’existència de Quisling [polític noruec, antic ministre de defensa, que va col•laborar amb els alemanys quan ocuparen el seu país, esdevenint, per ser el primer, l’exemple per antonomàsia del col•laboracionista] o de Laval [cap del govern col•laboracionista francès de Vichy] és un fenomen normal, com l’índex de suïcidis o de criminalitat». No ens hem d’escandalitzar, per tant, de trobar entre nosaltres qui accepti l’ocupació o, fins i tot, qui col•labori amb aquells que posen condicions i límits a la nostra llibertat i vol convertir-nos en una mena de reserva dintre del nostre propi territori. És més, encara podem dir que, entre nosaltres, els col•laboracionistes són especialment escassos, sobretot si tenim en compte el temps que fa que dura el nostre sotmetiment.

Molts col•laboracionistes s’hi fan «apel•lant a la nostra bona fe. “Hem estat vençuts —diuen—; siguem bons perdedors i reconeguem les nostres faltes.” I tot seguit: “Convinguem que els francesos són superficials, atordits, amb tendència a vantar-se, egoistes…”» ¿No són precisament aquestes paraules les que emprem quan, dubtant de nosaltres mateixos, ens desqualifiquem? I no poden fer aquestes consideracions que molts desesperin de la situació i l’acceptin? «Davant de tanta baixesa i davant d’ardits tan barroers, ens redrecem, anhelem sentir-nos orgullosos de nosaltres mateixos. Però, ai las!, tan bon punt aixequem el cap trobem en nosaltres mateixos veritables motius de remordiments [impotència, inseguretat, desànim, tan lògics, però]». Al cap i a la fi «el col•laboracionista és un “realista” que practica una mortal invertida: en comptes de jutjar els fets a la llum del dret, funda el dret sobre els fets».

Molt sovint no seria el desprendiment i la desafecció (per no dir la traïció) cap al propi país allò que duu a molts catalans a identificar-se amb els interessos hispanocastellans i auxiliar-los, sinó la creença —o la impressió inconscient—que les coses no poden alterar-se significativament i que, en tot cas, allò que li escauria a un poble com el nostre és actuar des de l’astúcia, posar en marxa «l’encís i la seducció» i «fer valer l’atractiu que, segons ells, la cultura francesa [catalana] exerciria sobre els alemanys [els espanyols]». Aleshores contemporitzaríem, pactaríem i diríem que el que cal és que despleguem molt pedagogia per tal d’aconseguir que ens enteguin.

D’altra banda, i pel que a les elits econòmiques del nostre país, de l’actitud de les  quals, tan sovint ―i amb raó— ens lamentem, ¿no seria just que atribuíssim  a una part d’elles, segurament la major part, aquella afirmació que Sartre va fer a propòsit de la burgesia francesa, en el sentit que «seria equivocat concloure que la burgesia com a classe [és a dir, al marge de casos particulars, que, certament van poder ser, puntualment importants] es va mostrar favorable a col•laborar. […] seria preferible dir que la burgesia conservadora es mostra, en conjunt, a l’expectativa»?

Malgrat tot, aquest poble està molt lluny de morir, i ni tan sols podem dir que llangueix. Es troba, certament en una situació delicada, té una salut fràgil, s’enfronta a un desafiament gravíssim i experimenta problemes molt difícils (per dir-ho amb paraules de Vicent Sanchis: «la complexitat de la nostra societat i la covardia de les elits»). Però compta amb la fidelitat del gruix dels catalans de soca, que s’han mantinguts lleials, i amb la identificació d’una part significativa dels nous catalans, atrets per la vigoria del nostre fet nacional).

La nostra fortalesa i capacitat de resistència són les que cabria esperar-se d’una nació europea occidental en el nostre temps, aquell en el qual, i sense necessitat de recolzar-se en un domini repressor irresistible, les societats humanes han vist cristal•litzar un control quasi totalitari dels individus, perfectament integrats, organitzats i administrats en i per estats que ho saben tot de nosaltres i que han reduït l’autonomia personal, tant en l’àmbit laboral i professional, com en el terreny privat i en el temps d’oci, a un grapat de decisions d’índole mercantil, en relació a les quals som, d’altra banda, constantment sol•licitats.

jaume

Jaume Bonet: mallorquí que va fer una vaga de fam de 25 pel català

Encara així, el poble de Catalunya aspira, insegur de la victòria i conscient del poder dels seus enemics, a un futur «creat amb les seues pròpies mans», un futur que es troba en la resistència i la lluita, perquè «és en la lluita on, en darrera instància, troba la seua pau» (com constatava Albert Camus en els seus Carnets quan, el 1954, va retornar a una Algèria que, enmig de la seua angoixa i la de la immensa majoria dels europeus pied-noirs, es precipitava cap a la seua independència).

Perquè els sectors més dinàmics i inquiets dels catalans, avui, com sempre, creuen que és  «precís és apostar per la terra, encara quan un bon dia hagués de quedar reduïda a bocins. Simplement pel fet que som en ella», conscients, com ho va ser el més granat de les generacions que ens han precedit que «el fet de renegar de la col•lectivitat francesa [catalana] equival a renegar de nosaltres mateixos», i que, «si apostem per la vida, pels nostres amics, per la nostra persona, apostem per França [Catalunya]».

Si ningú no dubta del sentiment patriòtic dels francesos dels anys quaranta, si ningú no creu que la seua gran majoria, rebutjava l’ocupació, ens caldrà acceptar que el fet que la resistència fos cosa d’uns quants, que hi hagués qui es va beneficiar de la situació i que no faltessin els qui col•laboressin, no eren altra cosa que esdeveniments inevitables (i, per tant, esperables). Si apliquem aquestes consideracions al nostre cas, haurem de concloure també que els catalans no som un poble d’herois (perquè els pobles d’herois no existeixen), però sí que som un poble resistent, altament conscient de seu dret i dotat d’una ferma voluntat de ser, que ens honora i ens permet comparar-nos amb qualsevol altra nació europea amb unes circumstàncies com les nostres.

proclamacio-arxiduc-carles-denia

(1)
SARTRE, Jean-Paul: “París sota l’ocupació”, France libre, Londres, 1945 (recollit a Situations III)
SARTRE, Jean-Paul: “Què és un col•laboracionista?”, La République Française, Nova York, 1945 (recollit a Situations III)
SARTRE, Jean-Paul: “El final de la guerra”, Les Temps Modernes, París, 1945 (recollit a Situations III)