576_1403273929llengua-catalana-inicial-ha

Dades al Principat de Catalunya (excepte Rosselló, Capcir, Conflent i Alta Cerdanya), 2013

Ho demano d’una altra manera: seria traslladable al català allò que estableix la norma que passo a transcriure?:

«El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.»
Artículo 3, punto primero, de la Constitución Española, Título preliminar

O millor encara, i deixant a un costat els paral·lelismes legals: l’exigència del coneixement del català a tots els ciutadans de Catalunya seria defensable des d’un punt de vista ètic, és a dir, seria un acte de justícia?

Un aclariment previ: parteixo del supòsit que totes les llengües mereixen la mateixa consideració, de manera que no adreço la meua resposta a aquells qui consideren que el coneixement del català hauria de ser sempre optatiu, però que, per contra, aquesta optativitat no seria aplicable d’altres llengües (una tesi, aquesta, sovint sentida i encara més sovint intuïda rere molt discursos). Qui pensi en aquest termes es delatarà com un supremacista (un defensor de la idea que hi ha persones millors que unes altres, ja sigui en tant que tenen un determinat color de pell, una religió concreta, un sexe determinat o són parlants d’una llengua en concret), i davant d’algú així cap raonament no té cap efectivitat, perquè el supremacista no pensa en base a arguments (justificacions raonades, és a dir, judicis), sinó en base a prejudicis.

Dit això, responguem la pregunta. Per a fer-ho començaré aclarint una cosa: ningú no tria quina serà la seua llengua inicial (de la mateixa manera que ningú no tria ser home o dona, ni negre o blanc, ni nàixer en una família rica o pobra, de fet ningú no decideix ni tan sols si vol nàixer). I tampoc ningú no tria quina acabarà sent a seua llengua habitualUn acaba sabent, i usant habitualment, la llengua o les llengües que la pressió del seu entorn social el duen a saber i a usar (sempre, és clar, que aspiri a mantenir una interacció completa amb aquest entorn, a banda restarien, per tant, els casos de vocació més o menys eremítica, sempre ben respectables). En efecte, i contràriament al que és creença habitual (una creença que, per tant, se’ns acaba presentant com un mer mite), la llengua o llengües que se saben i efectivament s’usen (se senten i entenen, s’empren per a conversar, per a traduir, per a expressar-se o per a ordenar, tant oralment com per escrit) no es trien, de manera que no té sentit parlar d’obligació en aquest matèria: l’obligació existiria quan, podent triar, no se’t permet fer-ho, cosa que implicaria una restricció de la llibertat personal. Ara bé, si no hi ha possibilitat de triar, no hi ha possibilitat d’obligar, perquè no hi ha entrat mai en joc la llibertat (i no es pot condicionar el que no es dóna).

Només tindria sentit una resposta afirmativa a la pregunta de l’encapçalament si es donés el cas que el context que determina la llengua inicial d’un parlant fes que aquesta llengua inicial no fos només una, sinó més d’una, i que, a més, la pressió social posterior que el pogués decantar cap a l’ús d’una o altra d’aquestes llengües, fos en realitat la mateixa per a cada un dels codis lingüístics en contacte. Ara bé, aquesta situació, com és fàcil d’entendre, constituiria un estat de coses merament ideal que no trobaríem en el món real, un món real en el qual, no obstant això, es fan sentir individus que reclamen el seu dret a no saber català (a Catalunya, s’entén) i, per tant, entre altres implicacions, el seu dret a no haver-se’l de trobar a l’escola (i a no haver d’aprendre-hi a usar-lo), o el seu dret a poder ser funcionari, o jutge, sense haver de saber català, amb la qual cosa el que fan és, en realitat, reclamar el seu dret a pressionar els catalanoparlants habituals a deixar de ser-ho, si és que aspiren a continuar sent subjectes amb una vida social plena i normal.

Si realment s’advoca per una situació en què la llengua usada pugui decidir-se per mera preferència personal, sense constriccions de cap mena, llavors, justament cal començar per rebutjar idees com la pressuposada en pregunta de l’encapçalament (això és: que l’exigència del coneixement del català pot ser considerat com una imposició), perquè només es pot triar entre allò disponible, de manera que la possibilitat de poder realitzar una tria lingüística pressuposa el coneixement de les llengües entre les quals es podria triar (ningú no pot triar entre dues camises si només en té una!), de manera que, en el nostre cas, la prescripció de la universalització de la competència lingüística en català (cosa que, per cert, contribuirien a garantir, entre altres mesures, la immersió lingüística i el caràcter vehicular de la llengua catalana en el medi escolar), lluny de coartar la llibertat d’elecció de ningú, acabaria sent la condició de possibilitat de la seua existència.

És clar que se’ns podria dir que quan es parla de llibertat d’elecció no es vol dir cada individu hauria de disposar d’un cert repertori lingüístic per a poder triar, d’entre el seu contingut, una llengua com la seia llengua principal, o única, sinó que ningú no es veiés en la necessitat de canviar la seua llengua de preferència (i potser inicial o, fins i tot, única) en cap ocasió.

Doncs bé, no fugim d’estudi i responguem la pregunta inicial atenent aquesta precisió, perquè, veurem, la resposta tornarà a ser negativa.

Efectivament, si la tria lingüística, entesa en els termes acabats de formular, es reclama com un dret per a tothom, i no només per a uns en concret (es a dir, que no es reclama en clau supremacista), caldrà garantir que tothom estigui en condicions de fer efectiva la tria lingüística dels altres, o dit d’un altra manera: caldrà que tothom disposi dels coneixements lingüístics suficients perquè ningú no acabi convertint-se en un factor de coacció per a ningú. Un altre cop cal que rebutgem idees com la implícita en la segona pregunta de l’encapçalament.

Fet i fet, si volguéssim simplificar, podríem resumir la resposta a la qüestió inicial amb la perenne regla d’or de la l’ètica: no vulguis per als altres allò que no vulguis per a tu mateix.

clpuppgveaijdvw