vouet_tetehomme_crop

LA LLIBERTAT

En els Principia Philosophiae Descartes afirmarà que sabem amb seguretat que l’home és lliure des del mateix moment que ens podem proposar l’exercici del dubte metòdic, i és que aquest sols és possible com a decisió de dubtar de la veracitat de tot el pensàvem saber i, fins i tot, de la fiabilitat dels sentits i del raonament (amb la finalitat de trobar alguna una cosa que resti immune al dubte). Decidir-se pel dubte metòdic (radical i hiperbòlic) suposa que hem fet una opció, la qual cosa constituiria un exercici de llibertat. És justament la llibertat allò que em permet lliurar-me al dubte hiperbòlic.

Tan bon punt coneixem la nostra existència com a substància que pensa, sabem que aquesta substància té la llibertat com una de les seues característiques (tinc consciència innata de la meua llibertat).[1]

Descartes identificarà la llibertat amb la voluntat i, d’acord amb aixòla definirà com la facultat d’assentir i acceptar, o negar i rebutjar (un enunciat o un desig).

En base a la definició anterior, considerarem, pel que fa l’àmbit del coneixement, que la llibertat (voluntat) és una facultat que ens perfecciona quan ens duu a assentir i a adherir-nos a la veritat (cosa que s’esdevé cada cop que la recta raó ens ha mostrat un enunciat com a veritable), mentre que la nostra percepció d’ella serà ben diferent si ens porta a l’error, és a dir: a assentir a enunciats falsos o, com a mínim, dubtosos (que seria allò que s’esdevindria quan la raó no aconsegueix distingir la veritat de la falsedat, de manera que la llibertat —voluntat— acaba optant, sense veritable fonament, per un dels enunciats apareixen com a possibles, de manera que pot induir-nos a error, cosa que fa d’aquest exercici de llibertat un exercici frívol).

 LA LLIBERTAT MORAL

Anàlogament, en l’àmbit moral (és a dir, de la conducta) la llibertat es mostrarà com una facultat apreciable quan ens duu a voler allò que és bo (moralment correcte, encertat), mentre que apareixerà com una cosa molt menys valuosa quan ens porta a obrar de manera incorrecta (desencertadament), dues possibilitats, aquestes, que, atesa la clara tendència intel·lectualista del pensament moral cartesià,[2] dependran del coneixement que tinguem del que és bo i del que no ho és (per a Descartes, com per a Sòcrates, «tot pecat és ignorància», és a dir que aquell que obra malament ho fa perquè ha pres allò que és dolent com si fos bo).

Quan la raó percep amb claredat i distinció allò correcte, la llibertat opta, necessàriament, per allò que el bon sentit ha determinat com a bo (i és que un cop sabem el que és bo, no podem optar per cap altra cosa), de manera que l’assentiment de la voluntat esdevé un exercici d’obediència a la nostra raó, és a dir, a nosaltres mateixos.[3] En definitiva, som lliures en la mesura que fem, sense coaccions, allò que la raó ens mostra com a correcte, cosa que succeeix sempre que la raó coneix amb veracitat què és bo.[4] (Dit d’una altra manera: és lliure qui no experimenta traves per a fer el que cal.)

Per contra, la  llibertat que experimentem davant de diverses opcions de conducta que se’ns apareixen com a indiferents (perquè, la raó no discerneix quina és la correcta) és la forma menys valuosa i apreciable de llibertat. De fet, en aquests casos experimentem una forma mínima de llibertat, ja que la tria que efectuaríem aquí, en no estar motivada per la raó, ho estaria, en darrer terme, per condicionaments personals (passions, necessitats) que pressionarien la nostra voluntat.[5]

L’ERROR

Retornem ara un moment a l’altre àmbit en el qual també actua la voluntat i del qual parlàvem en començar, és a dir, a l’àmbit del coneixement.

L’existència de l’error apareix com a problemàtica en l’àmbit del pensament cartesià perquè, des del moment que ha estat demostrada l’existència de Déu i s’ha establert la impossibilitat que el meu raonament ens enganyi, es fa molt difícil explicar com és que, malgrat això, podem equivocar-nos en els nostres pensaments. D’on procedeixen, per tant els meus errors?

La resposta és que procedeixen del fet que la meua voluntat té molt més abast que la meua raó. Aquesta darrera és finita i, per tant, limitada: arriba un moment en el qual la deducció lògica no pot anar més enllà, de manera que em trobo davant de qüestions sobre les quals res no puc saber o en les quals allò que puc dir té solament una certesa limitada i, per tant, tot enunciat passa a ser merament probable. Ara bé, quan això s’esdevé, la meua voluntat no resta igualment limitada, sinó que tendeix a assentir o a rebutjar qüestions la veritat o la falsedat de les quals la meua llum natural no pot discernir o, potser, no pot ni tan sols entendre. En aquests casos fàcilment m’aparto (no per la meua raó, sinó per la meua voluntat) de la veritat i, per això, caic en l’error.

La voluntat surt a la recerca de coses que l’individu no sap, i fins i tot a la recerca de coses que l’individu no pot saber, d’aquí que ens veiem impulsats a jutjar sobre allò que no entenem amb claredat. La culpa d’això, però, mai no és de Déu, i és que, recordem-ho, voluntat i llibertat són la mateixa cosa, per tant, si optem per assentir sobre el que no sabem estem realitzant un acte lliure de voluntat, els únics responsables del qual som nosaltres mateixos. A Déu li devem la  veritat que abastem gràcies a la raó que ens atorga i al testimoni fiable dels sentits, que són obra seua. La responsabilitat de l’error és nostra (de la nostra precipitació i prevenció).

[1] I, de fet, la pràctica universal de lloar o recriminar els actes dels homes, posa de manifest el caràcter evident de la llibertat humana.
[2] Descartes coincidirà amb l’intel·lectualisme moral socràtic, segons el qual virtut és coneixement i vici ignorància. Així, en una carta escrita el 1644 al pare Mesland, afirma que si veiem clarament que alguna cosa no és bona «ens seria impossible pecar [és a dir, fer-la] mentre la veiéssim d’aquesta manera.»
[3] Tinguem en compte que el nostre veritable jo el constitueix la res cogitans.
[4] Cal tenir present que la influència de les passions pot alterar el nostre judici.
[5] Cal recordar aquí que les passions són afeccions que sent l’esperit i que procedeixen del cos. Anàlogament, les necessitats que ens afecten són d’origen corporal.