cxvxvx

Al llarg de la història, els homes sovint han alçat els ulls al cel per retraure al seu hipotètic creador la causa dels mals que els afecten, i així, per exemple, Voltaire arribaria a acusar Déu de ser un sàdic director d’escena que governa uns actors massa espantats per a plantar-li cara. Ara bé, ¿té realment cap sentit aquesta acusació? És més, ¿seria l’experiència del mal en el món una refutació de l’existència d’un Déu misericordiós, d’un Déu que crearia per amor a la seua criatura, tal com ens el descriuen teòlegs i religions? És que Déu ha fet les coses malament? És Déu la causa del mal? Una resposta negativa a aquestes qüestions ens duria al problema de la justificació de Déu, és a dir, a mostrar la compatibilitat entre un Déu-Bondat, perfecte, omnisapient i omnipotent, i una criatura, obra seua, plena de dolor, misèria i injustícia. A trobar una solució aquest problema han dedicat part del seu treball autors com Agustí d’Hipona (354-430) o G. W. Leibniz (1646-1716), els quals van coincidir en l’essencial en la resposta donada, que a grans trets seria la que exposem a continuació.

MNMCMBagusti1

Podem classificar i justificar els mals constatables en el món de la següent manera:

El mal físic: aquí encabiríem els desastres naturals que colpegen la humanitat (terratrèmols, inundacions, tempestes, sequeres…) i el dolor, les disminucions, la malaltia i, finalment, la mort, que acompanyen la nostra existència (i la de tots els éssers vius). Com pot Déu permetre’ls? La resposta a aquesta pregunta ja va avançar-la Agustí d’Hipona: Déu, en dur a l’existència les seues criatures, crea una cosa diferent d’ell mateix, de manera que, per ser ell infinitament perfecte, només dóna lloc a una realitat diferent a si mateix si allò per ell creat duu la marca de la imperfecció. Dit d’una altra manera, si Déu creés criatures perfectes (i, per tant, eternes, alienes al patiment i a la malaltia, i immensament felices) en realitat no estaria creant res, no estaria fent res que mantenir-se ell mateix en l’existència (cosa que, de fet, ja fa constantment, perquè pertany a la seua naturalesa d’ésser necessari autoconservar-se). Així, tot allò que Déu crea paga un preu per existir: el preu de la imperfecció i la mortalitat i, en conseqüència, i pel que respecta a nosaltres, els humans, haurem de pensar que a Déu li devem la vida, la salut i el benestar, però no la mort, la malaltia i la desgràcia (que són només la condició d’aquells. En defini-tiva, tot allò creat per Déu és bo (Déu sols crea coses bones), mentre que el mal i tot allò dolent pròpiament no és creat per Déu, i és que, en realitat, el mal no és cap cosa, no és un ésser, no és res: el mal seria allò que li manca a l’ésser humà i, en general, a l’obra de Déu, per ser perfectes (en paraules d’Agustí: el mal no és un ésser sinó una mancança, una privació, el mal és defectus boni, és a dir, una manca de bé, una absència).

Per la seua banda, Leibniz diferenciaria entre mals com la mort o l’error i d’altres com el dolor, la malaltia, les privacions i els desastres, anomenant als primers mal metafísic (pel fet que formen, fatalment, part de l’essència de tota criatura viva i conscient, a causa de la imperfecció que la caracteritza) i reservant el nom de mal físic per a tots els altres. En qualsevol cas, l’argumentació leibniziana coincidirà en l’essencial amb la d’Agustí.[1]

ccbnb

El mal moral: considerarem aquí mals com ara les guerres, l’opressió, els crims i l’explotació de l’home per l’home. Doncs bé, com és que Déu permet tanta injustícia, misèria i dolor? La resposta a aquesta queixa cal trobar-la en la consideració que no és Déu el responsable de tot això, sinó l’home mateix, que provoca tots aquest mals en fer un mal ús de la seua llibertat. Déu ens ha creat lliures perquè vol el millor per a la nosaltres, però, en fer-nos així, introdueix la possibilitat que fem un mal ús d’aquest do tan valuós, i és que, al cap i a la fi, ser lliure vol dir poder triar entre el bé i el mal i, per tant, cap la possibilitat que la nostra elecció recaigui sobre aquest darrer, sense que, però, puguem, honestament i legítimament, atribuir al nostre creador el mal que l’ús indegut de la nostra llibertat provoca als altres i a nosaltres mateixos. Déu no fa la guerra, mi oprimeix pobles, ni explota els dèbils, aquestes són habilitats humanes.

[1] Leibniz afegirà que mals físics com el dolor o l’angoixa poden en realitat ser positius, ja que poden avisar-nos de problemes orgànics que caldrà solucionar o assenyalar-nos conductes inadequades que caldrà evitar.