Collier's_1921_Luther_Martin.png

La reforma del cristianisme empresa per Luter té com a tesi teològica fonamental aquella que es coneix amb la fórmula estereotipada de sola fides (basada en la lectura de la Carta als romans).[1] Segons aquesta tesi, la nostra salvació no depèn dels mèrits acumulats per les nostres obres sinó únicament de la nostra fe, dit d’una altra manera: solament la fe és capaç de justificar el cristià (doctrina de la justificació per la fe).

La naturalesa humana és una naturalesa caiguda (portadora d’un pecat original), de manera que l’home és incapaç, per si mateix, d’obrar el bé (i és que, de fet, fins i tot quan actua de manera meritòria ho fa mogut per l’orgull: la intenció no és mai neta i, per tant, el mèrit és sols aparent). L’únic mèrit del qual pot fer-se creditor l’ésser humà és el de creure: el de l’adhesió lliure i sincera a la fe en l’encarnació, mort i resurrecció del Fill de Déu. Qui creu es fa mereixedor de la gràcia divina (és a dir, de l’auxili de Déu). És en virtut de la col·laboració de la gràcia divina que l’home esdevé capaç d’actuar correctament (de manera que el mèrit de els bones accions no és tant de qui les realitza com de Déu, que el mou a realitzar-les).

Amb aquesta tesi, segons la qual el veritable mèrit de l’home rau a creure i fer-se, d’aquesta manera mereixedor de la gràcia i de la salvació, Luter nega la teoria romana/ortodoxa (catòlica) sobre els mèrits de la salvació (que segueix al peu de la lletra la idea que “la fe sense obres és morta”, enunciada en l’Epístola de Jaume). Les altres tesis fonamentals del luteranisme (amb les quals Luter s’aparta també de l’ortodòxia catòlica són les següents):

  1. Sola gratia (sols la gràcia): aquesta tesi (basada en Efesis 2:8-10)[2] és un correlat necessari de la de la sola fides ja avançat en els paràgrafs anteriors. Que ningú no sigui tan orgullós de pensar que es pot salvar per les seus pròpies obres (ningú no pot reclamar-li a Déu la seua salvació en nom dels seus mèrits).

Déu es va fer home per tal de compartir la nostra condició humana i oferir-se en sacrifici perquè els pecats de la humanitat fossin expiats (netejats).  Sols aquells que acceptin aquest fet (dogma de fe) es fan realment mereixedors d’aquest perdó (de la redempció a través de Crist. Principi de la sola crucis) i, per tant, creditors de la gràcia divina. Els esforços humans i els ritus eclesials no condueixen a la salvació.

  1. Sola Scriptura (sols l’Escriptura): l’únic font de revelació i norma de vida són les Sagrades Escriptures. Luter desenvolupa la doctrina del sacerdoci universal, on afirma que les escriptures són intel·ligibles per a tots els creients i que, cadascun d’ells pot llegir-les i interpretar-les per si mateix
  2. Solo Christo (sols Crist): l’únic fonament de la fe és Jesús. “Perquè hi ha un únic Déu i un únic mitjancer entre Déu i els homes, Jesucrist home” (1 Timoteu 2:5). “Perquè ningú no pot posar cap altre fonament que aquell que ja està posat, i que és Jesucrist” (1 Corintis 3:11).

A banda d’aquestes tesis fonamentals, altres punts d’importància contemplats per la reforma luterana són els següents:

  • Negació de la idea de la intercessió dels sants (inclosa la de Santa Maria)
  • Oposició a la veneració de les imatges.
  • Denúncia del tràfic d’indulgències i de l’obtenció del perdó a canvi de béns. Oposició a la venda de càrrecs eclesiàstics (pecat de simonia).
  • Rebuig a la primacia del bisbe de Roma (summe pontífex) i a la consideració del Papat com una institució divina.
  • Reducció dels set sagraments a dos: baptisme i eucaristia.

descarrega

[1] “Perquè en l’evangeli la justícia de Déu es revela per fe i per a la fe, com està escrit: ‘Però el just per la fe viurà’.” (Romans 1:16-17)
[2] “És per la gràcia que heu estat salvats per mitjà de la fe. I això no ve de vosaltres: és un do de Déu. No és fruit de les obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n”.