gjgjk

A l’hora respondre la pregunta sobre el motiu que duria els éssers humans a agrupar-se en un cos social organitzat segons unes normes i sotmès a un poder, els pensadors de l’Antiguitat consideraran, en general, que la societat organitzada constitueix un instrument que garanteix la supervivència i la prosperitat dels individus i que, al mateix temps, permet a aquests desenvolupar al màxim les seues potencialitats, o dit d’una altra manera, dur a terme una vida plena i feliç. Aquests pensadors, d’altra banda, tendiran a considerar el cos social com una totalitat superior a les parts que el constitueixen (és a dir, els individus), un tot que tindria les seues pròpies exigències, unes exigències que caldrà satisfer perquè sempre serà millor la conservació de la societat que la seua dissolució. D’acord amb aquesta concepció, caldrà que cadascun dels individus se sotmeti a les exigències del conjunt, es posi al seu servei i accepti les constriccions socials en benefici de d’interès general, que es trobaria sempre per damunt dels interessos particulars.

ghjhh

Una concepció d’aquesta mena és la que trobem tant en Plató com en Aristòtil,[1] els dos principals teòrics polítics de l’Antiguitat, els plantejaments político-socials dels quals cerquen frenar el procés de decadència que experimentava la ciutat-estat grega (una decadència que s’acceleraria després que l’Hèl·lade perdés la seua inde-pendència en mans de Filip II de Macedònia i el seu fill Alexandre, i que Plató ja havia experimentat, abans que això passés, en el cas d’Atenes, que acabaria perdent la seua puixança en la Guerra del Peloponès).

TEORIA POLÍTICA DE PLATÓ

Plató, mestre d’Aristòtil, va exposar en la República (Politéia) una visió negativa de la història, segons la qual els estats partirien d’un govern perfecte de caràcter aristocràtic que, amb el temps degeneraria en una timocràcia en què les classes superiors passarien a repar-tir-se poder i influència —i riquesa— recolzant-se en la força (el terme timocràcia provindria del mot thýmos, que podria traduir-se per empenta i coratge, de manera que amb la paraula timocràcia al·ludiríem a aquella forma de govern que es basaria en la força militar i el pillatge). Aquest procés de degeneració, però, no s’acabaria aquí, i del govern d’una elit militar passaríem a una oligarquia,[2] en la qual els governants cercarien, sobretot, l’enriquiment propi a costa dels altres, amb la depauperació consegüent de les classes populars, que conduiria a la ruïna de la ciutat i, com a conseqüència d’això, a la reacció final dels ciutadans oprimits, que expulsarien els oligarques de la polis, instaurant una democràcia, que suposaria un punt d’inflexió en el procés de degeneració. Ara bé, aquesta inflexió seria merament provisional ja que, al poc temps, l’egoisme dels ciutadans duria al fraccionament de la ciutat en un seguit de faccions enfrontades entre si. Aquesta lluita acabaria amb el triomf d’una d’elles i la instauració d’una tirania. Un cop arribats aquí, únicament l’acció decidida d’un reformadors (o d’un grup d’ells) podrà salvar la ciutat.

jgkkg

Plató considerarà l’aristocràcia (entesa com una meritocràcia, és a dir, com el govern dels més preparats o capaços)[3] la millor forma de govern. L’aristocràcia governant platònica estaria formada pels ciutadans més savis, aquells que haurien reeixit a superar totes les etapes d’una llarga educació (adreçada per igual a nois i a noies) que començaria en la infantesa i es perllongaria fins als 54 anys per als qui aconseguissin arribar fins al final. Els ciutadans savis, coneixedors d’en què consisteixen el Bé i la Justícia, serien els més indicats per governar un estat en què la resta de ciutadans es dividirien en dos estaments socials: el dels guardians, integrat per aquells (tant homes com dones) més aptes per a les tasques de defensa de la independència de l’estat i de fer respectar la llei, i el dels productors, integrat per aquells altres ciutadans (també tant homes com dones) la naturalesa dels quals els faria aptes per als treballs productius, ja sigui de caràcter agrícola, ramader o pesquer, de caràcter mercantil o de caràcter artesanal (manufacturer). Els membres del primer d’aquests dos grups serien, com els governants, educats per l’estat fins allí on poguessin seguir aquesta educació (i sols esdevindrien governants cas de ser capaços d’arribar fins al final) mentre que els segons serien orientats a les tasques productives des d’un principi (excepte en aquells casos en què es descobrís en algun d’ells un talent especial que el fes apte per ser educat i, aleshores, per integrar-se en alguna de les dues classes socials superiors).

hkkl

Aquesta proposta platònica d’estratificació social acabada de descriure es basava en la idea que no tots els homes i les dones són iguals, i que uns són més aptes per a unes funcions que per a unes altres, de manera que la ciutat justa seria aquella en què cadascú es trobés enquadrat en l’estament social que li correspongués.

Plató consideraria la ciutat governada per un tirà com el més desgraciat dels estats, mentre que veuria en la democràcia un govern dèbil i mediocre, ja que, el fet que en ella el poder es trobi en mans de molts, fa que sigui incapaç de grans accions (si bé, en contrapartida, tendirà a no ser tampoc capaç de grans mals). En qualsevol cas allò ideal és procedir a la reforma i reestructuració de la ciutat en els termes més amunt indicats, cosa que sols estaria en mans de legisladors capaços. El procediment de reforma de la ciutat que caldria seguir, i que descansaria sobretot en l’educació dels més capacitats, es troba també recollit en la República, que és la principal i més coneguda de les seues obres.

Cap al final de la seua vida, Plató es mostraria molt més pessimista sobre la  possibilitat de bastir una ciutat justa sobre el model exposat en la República i reformularia la seua teoria política i educativa en un nou diàleg, que rebria el nom de les Lleis, en què llega una llarga i detallada llista de mesures organitzatives, legislatives i penals que veia com a necessàries per garantir l’ordre i l’harmonia socials. Ara ja no es tractarà tant de d’assegurar un govern i una ciutat plenament justos com de consolidar un estat acceptablement just i d’evitar el procés de degradació social.

TEORIA POLÍTICA ARISTOTÈLICA

L’Estagirita considera que l’ésser humà és un zoón politikón (animal social), destinat a la vida en comunitat, com demostrara el fet com que posseeix llenguatge articulat, que sols té sentit com a mitjà de relació entre individus (el llenguatge no és sols logos, sinó, també dia-logos, per la qual cosa l’home es mostra naturalment preparat i tendint a la vida en comú), o el fet que necessita de l’associació amb altres individus per a, en base a la cooperació i la divisió del treball, assegurar-se la supervivència i la prosperitat (en aquest sentit resulta molt simptomàtic, pensarà Aristòtil, que la naturalesa no hagi dotat l’home de mitjans per a la defensa i provisió de recursos, com ara urpes, ullals o ales, dels quals sí disposen els animals). D’altra banda, l’home sols podrà desenvolupar al màxim les seues capacitats i, en conseqüència, assolir una vida en plenitud, en el marc de la comunitat social, on, en la línia del que pensava Plató, cadascú tindrà un lloc escaient, ubicat en el qual usarà i desenvoluparà el talent del qual està dotat. La comunitat política és, per tant, una entitat natural, no artificial, correspon a la mateixa naturalesa de l’home, que no podrà assolir al marge d’ella la seua perfecció i la seua felicitat (dues coses que es donen estretament unides, perquè per a Aristòtil, com en general per a tots els grecs, la virtut—areté— s’entén com excel·lència individual, acompanyada de reconeixement social, i la felicitat –eudaimonía— es veu com la satisfacció i la consideració que s’obtenen com a conseqüència d’aquesta excel·lència). El lloc natural de l’home és la ciutat i l’estat natural de l’ésser humà és, per tant, el de ciutadà.

mjl

D’acord amb el que acabem de dir, la finalitat fonamental de la formació de societats humanes (organitzades estatalment) és la consecució de la felicitat dels individus que s’hi integren, mentre que, consegüentment, la missió i la tasca de l’estat consistirà a crear les condicions perquè sigui possible una vida plena i feliç, cosa que s’assolirà, com ja hem apuntat, únicament si cada ciutadà ocupa el lloc que més li escau i desenvolupa la funció que millor es correspon amb les seues aptituds. Fent-ho d’aquesta manera, cadascú podrà assolir el màxim desenvolupament de les seues possibilitats personals i la més gran felicitat a la que pot aspirar, al mateix temps que contribueix al bé general, que no és altre que la continuïtat de la comunitat així organitzada, una comunitat que mereixerà el nom de justa, perquè:

 “La justícia consisteix en la igualtat, i així és; però no per a tothom, sinó per als iguals; i  es pensa que la desigualtat és justa, i així és, però no per a tothom, sinó per a aquells que són desiguals.”

Aristòtil, Política, llibre III, 9, 1280a

La veritable felicitat (la forma més alta i perfecta d’aquesta) no serà, però,  possible per a tots els ciutadans. Solament aquells dels ciutadans lliures més capacitats per a l’activitat intel·lectual podran assolir-la, i això perquè, de totes les activitats de les quals l’home és capaç, la més específicament humana és la del coneixement racional (Aristòtil veu en l’ésser humà un animal racional), de manera que l’autèntica plenitud humana sols s’assoleix a través de l’activitat intel·lectual i la contemplació de la veritat. Sols aleshores l’ésser humà se sent veritablement realitzat i experimenta, consegüentment, la màxima felicitat de la qual un home és capaç, una felicitat únicament possible en el marc de la ciutat, perquè sols en ella es donen les condicions de possibilitat perquè els homes més aptes puguin dedicar la seua existència a l’estudi i la reflexió, lliures de la necessitat d’ocupar-se de qüestions inferiors, però més bàsiques, com ara l’aliment, l’habitatge, el vestit o la seguretat. És més, sols en l’àmbit de la ciutat, aquesta mena d’home rebrà la consideració i l’estatut dels qual es fa creditor pel seu talent i la seua activitat (un aspecte, aquest, sense el qual la felicitat humana es troba incompleta).

Entre aquells que no podran ser mai plenament feliços Aristòtil situa els esclaus (als quals ni els pertoca ni se’ls permet la dedicació a l’activitat intel·lectual) i les dones. A cap d’aquests dos grups considera que se’ls pugui concedir drets de ciutadania, entesos com a drets de participació política.[4] També nega els drets de ciutadania als comerciants, als artesans i als pagesos (i, d’aquests darrers grups arriba a afirmar que fóra més assenyat que fossin esclaus). En la categoria dels veritables homes lliures entrarien únicament els guerrers, els sacerdots i els magistrats (és a dir, aquells sobre els quals recaurien els càrrecs polítics de la ciutat), tres funcions que serien, de fet, ostentades, alternativament pels mateixos ciutadans (que uns cops desenvoluparien funcions militars, i uns altres polítiques o religioses).

Pel que a l’estructura i al govern de la ciutat, Aristòtil[5] considera que aquesta no podrà prosperar ni estar ben governada si no hi existeix una àmplia classe mitjana, integrada per homes lliures, és a dir, els homes, majors d’edat, amb recursos suficients com per poder dedicar-se als afers públics. Aristòtil defineix aquesta classe mitjana com el terme mitjà entre rics i pobres i n’exclou, en conseqüència, aquests dos extrems, que considera perillosos per al regiment de la cosa pública pel fet que, els primers, tendirien a deixar-se portar per l’ambició, mentre que els segons és d’esperar que constituïssin més aviat una càrrega i un perill de subversió per a l’Estat. També en la seua teoria política, com en l’ètica, Aristòtil veu en el terme mitjà la clau de la virtut, en aquest cas de la clau del govern virtuós. En qualsevol cas, en l’assemblea de ciutadans hi participaran tots els homes lliures de la ciutat, però serà desitjable que la gran majoria d’aquest pertanyin a la classe mitjana acabada de descriure. Fóra bo també que tots els membres de l’assemblea de ciutadans accedissin en algun moment de la seua vida a les magistratures de govern, de manera que tothom hagués experimentat el fet de governar i de ser governat (tanmateix les persones que han d’ocupar els càrrecs de govern no han de ser triades per sorteig, com es feia a Atenes, sinó que caldria que fossin elegits per votació dels ciutadans).

gjkk

De totes maneres, Aristòtil, quan proposa aquest govern de la classe mitjana, ho fa com mal menor, ja que pensa que la forma ideal de govern seria l’aristocràcia, o govern col·legiat dels millors (s’entén aquí els qui més gran virtut demostressin en la seua vida privada i es mostressin més capaços de regir la cosa pública). L’aristocràcia com a forma de govern constituiria el terme mitjà entre la monarquia i la democrà-cia (preferiblement, com ja hem dit, sustentada en una àmplia classe mitjana com la descrita), que també considerarà acceptables, si bé no tan perfectes.

Quan aquests sistemes de govern (aristocràcia, monarquia i democràcia) considerats, totes ells, justes (tot i que no igualment desitjables), degeneren, la societat passa a estar governada per un d’aquests altres sistemes polítics, considerats formes degradades dels anteriors: oligarquia(degeneració de l’aristocràcia), tirania (degeneració de la monarquia) o demagògia (degeneració de la democràcia). En l’oligarquia el govern se’l reparteixen un grup reduït de persones les quals, en comptes de governar buscant l’interès general, ho fan egoistament, cercant el seu interès personal. La tirania consistiria en el govern autoritari d’un sol home. Finalment, en la demagògia, el poble governa guiat per líders manipuladors que basen el seu poder en el desenvolupament de polítiques que agraden i afalaguen una massa de ciutadans que sols es preocupa dels seus desitjos i no de la justícia.

Apuntem per últim que l’origen de la ciutat (que hem d’entendre com a sinònim de societat) es trobaria en altres formes d’agrupació humana menors com ara la família, la tribu i l’aldea, que s’anirien succeint les unes a les altres en ordre progressivament creixent.[6] Així, els humans, en un primer moment, s’agruparien formant una casa, concepte que no hem d’entendre en termes d’indret on s’habita sinó de comunitat familiar. La casa és la societat primitiva, aquella en la qual se satisfan les necessitats bàsiques de l’home. Estaria integrada pels membres de la família, units per vincles de sang, i els esclaus (i també s’hi afegirien en els animals i la resta de les possessions) constituint, per tant, la unitat econòmica bàsica.[7]

jllñ


Ja en l’Edat Mitjana, Tomàs d’Aquino defensarà una teoria política en molts punt de clara inspiració aristotèlica. En la teoria tomista la societat i l’estat són considerats, com ho havia fet Aristòtil, entitats naturals, a la constitució de les quals l’ésser humà manifesta una tendència innata. Per al govern i el manteniment de la comunitat es farà necessària la llei, que l’Aquinatense definirà com “l’ordenament de la raó adreçat al bé comú, promulgat per aquell qui es troba al capdavant de la comunitat”.  Si contràriament a això qui governés ho fes contra el bé comú, el poble estaria legitimat a desobeir-lo i oposar-s’hi.


[1] Que, no obstant, sempre va preocupar-se per destacar que la felicitat individual, no pot sacrificar-se, sense més, al benestar general, i és que, de fet, en el pensament d‘aquest autor, com veurem, la felicitat de l’individu és precisament el fi perseguit per la ciutat. Així, si bé l’existència de la ciutat comporta deures i sacrificis, aquests s’accepten pel benefici major del manteniment d’una estructura social que permet, com la seua finalitat darrera, la màxima plenitud i felicitat humanes.
[2] Aquesta mena d’oligarquia podria anomenar-se també plutocràcia, terme procedent de Plutos, divinitat grega de la riquesa que, amb el temps s’identificaria amb Hades, divinitat grega del món subterrani, sent la base d’aquesta identificació el fet que és tot just en la terra on s’oculten els metalls preciosos, com l’or i la plata.
[3] Al cap i a la fi arístos significaria ‘el millor’.
[4] Així, Aristòtil dirà en el llibre II (capítol 5, 1264b) de la Política«Si les dones són iguals [als ciutadans] […] qui s’ocuparà de la casa, com del camp i els homes? […] És també absurd deduir de la comparació amb els animals que les dones han d’ocupar-se de les mateixes coses que els homes, perquè els animals no han d’administrar la casa.»
[5] Aquest autor partiria, per a la formulació de la seua teoria política de l’estudi de 158 sistemes polítics diferents vigents a la seua època. La seua teoria, per tant, s’assentaria en l’observació de situacions concretes (i es complementaria amb múltiples recomanacions que recordarien les que havia proposat Plató en les Lleis).
[6] En uns termes molt semblants s’expressa Demòcrit (460-370 aC), segons el qual els homes, en un principi, viurien solitaris, situació en la qual serien víctimes de les feres i dels rigors de naturalesa, davant la qual cosa decidirien ajuntar-se per fundar aldees i, tot seguit, ciutats. La civilització, per tant, hauria nascut d’una necessitat egoista. En el si de la societat ja constituïda, els homes haurien anat desenvolupant les seues capacitats tecnològiques, des de les més urgents i necessàries (com ara la confecció o la construcció) fins a les més sumptuoses (les belles arts).
[7] De fet, el terme economia (oikos-nomos) derivaria d’aquest sentit primitiu de la noció casa. Així, oikos significaria casa, mentre que nómos, que significaria, norma, llei, regla, faria referència a les normes de direcció i manteniment de la unitat familiar en tota la seua extensió.