“Yo proteger tu”
No entenc la gent que parla dels “castellanoparlants” com si fossin una espècie diferent o, en tot cas, com si constituïssin un grup d’irreductible alteritat, homogeni, permanent, ahistòric (una “raça”, segons el Rabell). Però quina mentalitat té aquesta gent? En tot cas, resulta clar que es miren una part dels seus veïns com un element estrany (i el classifiquen i teoritzen sobre ells: sobre què pensen?, què volen?, què maquinen?, com reaccionaran?…) A Catalunya no existeixen els castellanoparlants, ni els amazigoparlants, ni els araboparlants, ni els romanesoparlants, ni tan sols els catalanoparlants, ni… A Catalunya només hi ha catalans, alguns dels quals, però, encara no saben parlar català, i alguns dels quals, tot i saber-lo parlar, no hi mantenen una relació de normalitat per la pressió que permanent a què sotmet l’Estat aquesta societat nostra. I el català és cosa de tots els catalans, sigui la que sigui la seua llengua inicial, que forma part del seu patrimoni personal, i per tant del de la nostra societat, un patrimoni que no pot anar en contra del català, que és patrimoni comú.
És que a Alemanya, per posar un exemple, hi ha turcoparlants, castellanoparlants i italoparlants? Com reaccionarien els alemanys als que es classifiqués per la seua llengua inicial? No ho trobarien estrany? No hi veurien una marca innecessària i, fins i tot, desagradable? A Alemanya hi ha alemanys, de diferents orígens, però alemanys tots, que fan de la societat alemanya una societat diversa, però que no s’hi enfronten, sinó que la comparteixen i la fan seua. Normal no? Doncs aquí passa igual (o passaria, si no fos per la distorsió que introdueix la dominació espanyola). I a una societat normal li calen lleis normals, i un estatut lingüístic normal (i no el propi d’una societat intervinguda).
Molts dels comentaris que sento aquests dies, però, són propis d’una societat anormalitzada. I és just per això pel que hem de voler la independència: per normalitzar-nos, per ser normals. I un cop serem normals, ja veureu com el que diem ara ens semblarà incomprensible (pensarem: fixa’t llavors dèiem que hi havia castellanoparlants, com si “castellanoparlant” fos una categoria social! Com si tenir el castellà com a llengua inicial marqués les persones de per vida! Us sorprendríeu de les coses que poden arribar a ser i a voler aquells veïns vostres que ara anomeneu “castellanoparlants”!)
I Rabell (que no l’anomenaríeu castellanoparlant), que en comptes de classificar catalans, se’n vagi a sexar pollastres (amb tot el respecte pels pollastres, que almenys ells alimenten).