wpid-http___2-bp_-blogspot-com_-fkl65p4hxf4_txzncplh0hi_aaaaaaaachw_y3luib3xevq_s320_11344701_9057_cadena_de_deuda_noticia_h222845_l-300x300

L’any 1975, Martin Seligman, director del Centre de Psicologia Positiva, de la Universitat Pennsilvània (Estat Units), i president, des de l’any 1998,  de l’Associació Americana de Psicologia, va publicar, en un text que va titular Indefensió, els resultats i les conclusions de diversos experiments que havia dut a terme a propòsit del fenomen que ell anomenava “indefensió apresa” i que consistia en la passivitat que mostraven persones individuals, o comunitats senceres, davant de les agressions de les quals eren objecte per part d’altres persones o col·lectius, una passivitat que, si bé ens permet explicar com grups humans sencers poden ser conduïts a la seua destrucció psicològica i cultural sense que es produeixi una reacció significativa per part seua, exigeix, al seu torn, ser explicada, i és que no és precisament passivitat allò que cabria esperar, en bona lògica, d’algú que està sent agredit, sinó, ben al contrari, una reacció autodefensiva que el posés a estalvi de l’agressor.

Seligman va agafar, com a subjectes del seu estudi, dos gossos, als quals, va lligar de manera que no podien baixar de dues plataformes sobre les quals se’ls va situar. A continuació, Seligman els va administrar, a través d’aquestes plataformes, un seguit de doloroses descàrregues elèctriques, amb una diferència, però: en un dels dos casos, l’animal disposava, a l’alçada del seu musell, d’una palanca que, cas d’accionar-se, interrompia el corrent elèctric, fent cessar la descàrrega. El gos al quals se li va proporcionar aquest dispositiu se’n va adonar aviat que, empenyent la palanca, podia controlar les descàrregues, de manera que, cada cop que se n’hi subministrava una, movia la palanca per defensar-se’n. L’altre gos, però, no disposava de cap mecanisme de defensa, de manera que va haver de suportar les descàrregues sense poder-hi fer res. Amb el temps, l’animal va començar a arraulir-se i a suportar la seua sort gemegant, amb al cua entre els cames i enmig de tremolors. Aquesta, però, era no més la primera part de l’experiment. Tot seguit, Seligman va agafar aquest mateixos animals i els va traslladar a una altra plataforma, en aquest cas dividida en dues parts: una en la qual s’induïen càrregues elèctriques, i l’altra, aïllada d’aquesta, de manera que, el gos només havia de desplaçar-s’hi per quedar fora de l’abast de la descàrrega (cosa que, de fet, podia fer senzillament, tan sols fent les dues passes que el separaven d’ella). Doncs bé, Seligman va poder observa que el gos al qual se li havia proporcionat un dispositiu per defensar-se de les descàrregues en la primera part de l’experiment, reaccionava activament en aquesta segona part, desplaçant-se fins a la part aïllada de la plataforma tan bon punt sentia l’electricitat. Per contra, l’animal que havia hagut d’aguantar, anteriorment, sense defensa possible, les descàrregues elèctriques, es mostrava incapaç d’actuar en aquesta segona part de l’experiment. Continuava arraulit suportant el dolor; no feia ni una passa, cosa que hagués bastat per escapar del seu turment. Aquest animal havia après a restar indefens, havia après a suportar, amb resignació, una agressió immerescuda.

Amb aquesta experiència, Seligman pretenia aportar una confirmació empírica a allò que suposava que explicava per què, tant sovint, una persona, accepta un situació objectivament intolerable, i per què tantes vegades en la història, un poble renuncia  defensar-se  del maltracte que un altre col·lectiu li infringeix. En tots dos casos haurien après que “no hi ha res a fer”, o com em deia la meua àvia de La Sénia: “Sempre n’hi uns que manen i uns que creuen”, paraules amb les quals pretenia  deixar-me clar que nosaltres eren de la segona mena de persones, i que més valia més que m’acostumés a acceptar-ho si és que volia estalviar-me maldecaps.

Doncs bé, l’Estat Espanyol, és a dir, l’estat que ha construït al voltant nostre aquesta gàbia legal sense portes que es diu Espanya, l’estat que anhela l’eradicació de la nostra llengua i la nostra destrucció com a poble i cultura, necessita que no ens moguem per poder veure realitzades les seues intencions etnocides. Per això s’esforça desesperadament a  posar fora del nostre abast qualsevol palanca amb la qual poder-nos defensar (al mateix temps que ens aplica descàrregues en forma d’assetjament econòmic i d’objectius de dèficit impossibles). Per aquest motiu es nega en rodó, categòricament, absolutament, a negociar les condicions d’un referèndum d’autodeterminació: perquè autoritzant-lo (cosa que, amb la llei a la mà és perfectament possible) ens dota d’un mecanisme d’autodefensa, mecanisme que, un cop provat i fet servir, ens mostraria que no cal acceptar resignadament les directrius castellanes, que no som un poble sotmès a una fatalitat històrica, sinó que som lliures i que, si cal, sabem què hem de fer per escapar-nos del maltracte de qui ens vol extingits. Per això no poden autoritzar un referèndum: perquè, passés el que passés, guanyés el sí o el no, l’encanteri s’hauria fos i,  des d’aleshores, sabríem que no tenim perquè resignar-nos, que sempre ens resta la possibilitat de plantar car i d’exigir una consulta si la majoria del poble la vol. Ja no ens tindrien més, arraulits i tremolant, tot esperant una nova sentència, una nova llei, una nova denúncia o qualsevol altra mena agressió, ja no acotaríem mai més el cap davant del primer que arribés a la nostra terra exigint (!) tenir els mateixos drets lingüístics que tenia en la seua (una cosa que, tot sigui dit, mai no ens reconeixeria de ser nosaltres els qui haguéssim marxat a la seua). Llavors ja no podrien disposar, liberalment, discrecionalment, dels nostres recursos i de les nostres hisendes. I és que llavors sabríem que la llibertat es guanya fent dues passes endavant.

descarrega (1)