300180_2465984846450_1157156851_32943683_1719318196_n

Que jo gosi de presentar un llibre, no deixa de ser precisament això, una gosadia, perquè he de dir que jo no sé res de literatura, és a dir, no sé res de tècnica ni d’anàlisi literàries, ni de literatura comparada, ni de cap altra materia que hi tingui a veure. De fet, posats a confessar ignoràncies, ni tan sols estic segur de saber què signifiquen aquestes coses.

Però és que, a més a més, el llibre que presentem, Micalet Verderol, és un llibre que brolla d’un profund amor i coneixement d’un món que s’apaga; el món dels homes i dones que, fins fa ben poc, vivien units a la terra per mitjà d’un cordó umbilical que mai no s’havia trencat, el món dels nostres pagesos; homes i dones que, amb l’art respectuosa de treballar la terra, van prendre possessió d’aquesta i ens l’han llegada perquè fos nostra. Micalet Verderol  naix del dolor del seu autor davant del crepuscle de la pagesia que treballava els camps a la menuda, amb metodes artesans, previs a la mecanització, una pagesia en la perspectiva de la qual no entrava el domini i l’explotació de la terra sinó la col·laboració amb ella, la integració de l’home en el seu entorn, com un resort més d’un cicle en el qual natura i cultura formaven una unió íntima i indestriable, una pagesia que era terra i una terra que era un extensió dels braços dels qui la llauraven. Un món crepuscular que per allò de la relativitat dels temps històrics, alguns ja hem vist desaparèixer fa temps, o del qual ja només en coneixem les referències. Lluny queda a casa meua la darrera generació que va viure i treballar la terra. Fa ja temps que els meus són menestrals. Doble gosadia per part meua, per tant: presentar una obra literària, que, a més, versa sobre un món que no és el meu. Potser el més honest hauria estat declinar la invitació… si no fos…

Si no fos perquè, ençà de la seua lectura externa, en el seu esperit, Micalet Verderol, més que no un text sobre un món i l’art que el sostenia és, sobretot, i això, molt possiblement, sense cap intencionalitat conscient per part de l’autor, un text formatiu i moralitzador, una obra edificant i orientadora que, alhora que acomiada un món crepuscular i li fa un homenatge mancat absolutament de recança, il·lumina els seus valors, uns valors que es van forjar en el contacte respectuós entre els homes i la terra i que, juntament amb aquesta darrera, hem heretat com el nostre patrimoni moral, que no és, ni molt menys, una herència menor, perquè el més valuós dels patrimonis que passa que de mans de pares a fills, no és aquell tangible, al qual se li pot posar preu, sinó l’altre, el que no és pot tocar: els noms de les coses, la llengua, la cultura que vehicula i els valors que determinen una manera d’estar en el món.

Els primers catalans acostumaven a anomenar-se a ells mateixos com “nosaltres, els de la terra”. Els catalans d’ara, un poble eminentment urbà, com tots els del nostre entorn, hem acabat distanciant-nos de la terra, però —i això ja ho destacaven Josep Ferrater Móra quan escrivia sobre “les formes de la vida catalana” i Jaume Vicenç Vives, en donar-nos “notícia de Catalunya” — només de manera material, perquè la terra continua present entre nosaltres, i dintre de nosaltres, en els valors que, en reciprocitat amb el nostre esforç per transformar-la, ella —la terra— va inserir en nosaltres, modelant-nos, valors com la prudència, l’esforç, la moderació, la senzillesa, la tenacitat, la responsabilitat i el respecte, cap a un mateix i cap als altres, valors guia de les vides dels personatges que protagonitzen les contalles que es trenen i s’entreteixeixen en aquest llibre, al voltant de l’hàbil eix formal d’una carta adreçada per un pagès del poble, Batista Sabater, del mas de Merades, a una amiga d’infantesa, contalles i històries com la de la puixança i caiguda de la casa Canadella, la història de la vinya de la finca del camí de l’Olivar, la del capità carlí, Carles Canadella i Carapuig, i el seu cavall Orifany, la història de les heroïcitats de Tòfol Pa de Blat,  la del vell Polet del Riu, la del nét del senyor Sagaró i, esclar, la de la vida de Micalet Verderol, humil, recte, lleial, honest, responsable i esforçat, model de plenitud moral en el qual emmirallar-se. En aquest sentit, Micalet Verderol fa una funció anàloga a la d’aquells poemes que, en l’antigor, els aedesrecitaven per aldees i pobles, i en els quals es cantaven les virtuts dels herois clàssics perquè servissin de guia per a les noves generacions. Així, Manel Ollé, en aquest llibre, alhora que hi vessa un coneixement enciclopèdic sobre el món dels nostres pagesos (a la manera com un filòleg s’esforçaria a recollir una llengua que s’extingeix, per servar-ne el record i tot allò que ens pogués ensenyar per a les generacions a venir), ens presenta uns arquetips de conducta, uns model morals que, en tant que models són ideals, massa perfectes per ser humans (perquè els humans som això, humans, massa humans), però veritables fars d’una vida virtuosa, d’una vida presidida per principis com:

La prudència, prudència, senderiseny oconeiximent dels qui saben que el que és important no s’improvisa.

L’esforç, de qui és conscient que res no és de franc, i que la prosperitat, com el dret i la llibertat, s’han de merèixer.

La moderació, de qui no reclama més del que, per dret, li toca, de qui viu i deixa viure, de qui sap que la terra és també dels qui encara no han nascut.

La senzillesa, de qui sap que quan n’hi ha prou, no en cal més.

La tenacitat i la perseverança, dels qui saben que hi ha un moment per cada cosa i que tot requereix un temps, dels qui han après que la pressa dels homes no fa que els coses passin més de pressa.

La responsabilitat de qui se sap dipositari de la veu de les generacions que l’han precedit i forjador de les generacions que l’han de seguir, de qui se sap poble i n’assumeix la veu.

El respecte, que sempre es té a crèdit i del qual cal mostra-se’n mereixedor. Respecte als altres, perquè ningú no se’n surt tot sol, i respecte cap a un mateix, perquè, sense aquest, que és el més difícil de guanyar i el més car de mantenir, no es té el dels altres.

Però també respecte cap a la terra que ens permet viure en ella, i respecte a les bèsties, que han acompanyat els nostres treballs, que han compartit les nostres càrregues, i els temps dolents, però no sempre els temps pròspers. Mules i ases que duien les eines fins al tros, que empenyien l’arada, que treballaven sense queixa, obstinadament, pacientment, lleialment. Mentrestant el gos esperava, perquè sense l’amo no era res, i anava a cercar la perdiu abatuda, i guardava la casa. Bèsties sense les quals mai no haguessin existit els bancals que aterrassen les vessants de les nostres muntanyes: arrencats al pendent, fets de terra esquerpa, testimonis de la lluita contra la necesssitat, d’uns homes, d’unes dones, i dels animals que els ajudaven. Vedells, i cabrits que van compartir amb nosaltres la llet que era pe ra ells. Ovelles a les qual vam despullar per vestir-nos nosaltres. Animals que un dia vam oblidar, desagraïts, com si no els deguéssim res.

Per tant, el llibre que avui us presento és això, un llibre que destil·la l’esperit d’un temps i d’una gent que, certament, en els aspectes externs estem deixant enrere, mentre que els seus valors i principis romanen i malden per perpetuar-se en nosaltres apuntant cap una manera de ser en el món, aquella que s’escau als hereus d’una terra aspra i eixuta que va saber ser generosa quan se la va treballar tal com demanava, aquella que s’escau als qui hem heretat aquesta terra en uns temps aspres i eixuts que requereixen de les virtuts que ens han permès prevaldre durant segles per fer-los habitables. Per això goso presentar aquest llibre, carregat d’enyorança, però no de malenconia, ple d’agraïment i d’horitzons, perquè el seu principal valor literari és el fet de constituir un manifest que, alhora que ens adverteix, ens convida a adonar-nos del millor de nosaltres mateixos, de la nostra herència històrica, perquè no ens trobem només davant d’un relat —o millor, un conjunt de relats— a propòsit del passat pagès de la nostra vila i de les seues formes de vida, sinó, també i sobretot, davant d’un text pedagògic que ens recorda el valor del tenim i que hem d’adaptar al nostre moment històric.

Però això no és tot. A Micalet Verderol  és, de fet, un obra 3D (en tres dimensions), perquè en ella, en totes i cadascuna de les seues pàgines hi trobareu tres components harmoniosament entrellaçades. Una d’aquestes components és aquella que he destacat fins ara: la dimensió moral de l’obra, el seu potencial transformador del lector. Les altres dues són la plasticitat i riquesa lingüístiques presents en el llibre i la devota estimació per un paisatge i una forma de vida que l’autor aconsegueix  traslladar fins el lector a través de les seues pàgines.

El primer d’aquest altres dos aspectes acabats de destacar és realment notable i constitueix un valor que, per si sol, fa d’aquest llibre una obra de lectura  més que recomanable: prescriptible.

Micalet Verderol trobareu, més enllà del vocabulari i la terminologia pròpies de l’ofici i l’art del camp, paraules, expressions, frases i girs que, poc a poc, igual com el solatge del cafè o del vi amb cos es dipositen en el fos de la tassa o de l’ampolla, han anat dipositant-se en la part més fonda del nostre saber lingüístic i que, per aquest motiu, han desaparegut de la nostra llengua del dia a dia, empobrint-la, despersonalitzant-la, convertint-la en una llenguatge aigualit i sense matisos. Hi trobareu els mots de la gent gran, que, coneixem, però que hem desat a la calaixera. La lectura de Micalet Verderol remourà el vostre saber lingüístic, us permetrà retrobar-vos amb els mots que fan robusta la nostra llengua i la doten d’una capacitat expressiva excepcional. Els més grans hi retrobareu les paraules de la infantesa que, perquè la banalitat i la uniformitat dels nous temps no les requerien, hem anat oblidant, mentre que els més joves hi retrobareu les ressonàncies del poble al qual pertanyeu. Uns i altres hi retrobareu el regust de la terra. Deia Plató que aprendre és recordar. Vosaltres, a mesura que passeu les pàgines d’aquest llibre, recordareu com és de gran la capacitat de la nostra llengua per dir-ho tot, la seua increïble ductilitat, la seua fluïda expressivitat, la seua immensa vàlua. Les gairebé dues-centes cinquanta pàgines del llibre són les onades solemnes d’una mar antiga, neta i calma sobre la qual navegar serenament, lliscant amb placidesa, lluny de remolins, al marge de corrents perillosos. Les coses, els afers i els esdeveniments del món, les emocions de l’ànima i els seus pensament, les idees abstractes, tot troba una forma clara, variada, elegantment simple i alhora precisa de ser explicat. Immergir-s’hi és una delícia.

Pel que fa al darrer dels aspectes que destacava, l’estima pel paisatge i per un manera de viure voldria aturar-me un moment i referir-hi una reflexió suggerida per una lectura de la qual vaig gaudir ja fa temps, quan era un adolescent . Hem refereixo a una peça teatral, La noia del gira-sol, d’Agustí Bartra, un escriptor d’esperit noucentista que hagué de passar trenta anys de la seua vida,  pràcticament la meitat d’aquesta, a l’exili, a la República Dominicana, Cuba i Mèxic, expulsat de la seua pàtria per aquells els hereus dels quals ara s’omplen la boca de mots com dret o llibertat, no per a pronunciar-les i venerar-les com s’escau, sinó per a prostituir-les i usar-les com a armes, com a projectils al servei de l’autoritarisme i l’etnocidi, coartades amb les quals disfressar-se de corder, ells, que són llops per als altres homes.

En La noia del gira-sol, un dels seus personatges principals, el David, lluitador d’una causa que ha estat vençuda, li confessa a Dèlia, a casa de la qual s’està mentre espera el vaixell que l’ha de dur a l’exili, que els homes no lluitem mai per les grans paraules, ni pels conceptes excelsos, sinó per certes emocions sentides que, clavant-se’ns, s’escampen per la nostra ànima fent-nos estimar la gent, els indrets, els color, la llengua, les melodies, el país, els paisatges als quals van unides, íntimament, sense separació possible. No són, per tant, ni la llibertat, ni la igualtat, ni la fraternitat, allò que ens mourà a actuar, allò que reclamarà que li dediquem les nostres penes i els nostres afanys, sinó les cançons que ens cantava la mare i que ens faran estimar la llengua en què eren fetes, aquella tarda d’esforços a l’era, al tros, en companyia del pare, i que va gravar en nosaltres la terra i el paisatge que, ja per sempre, estimaríem, l’ajuda gratuïta rebuda d’algú, aquella tarda que tanta falta ens feia, i que farà que, per sempre més, li restem fidels, el record dels vespres de Sant Joan, quan acabàvem de recollir les fustes i els mobles vells que havien d’anar a la foguerada, i que ens van lligar, de manera invisible, a un país, la tradició del qual revivia en nosaltres.

És fàcil veure que Manel Ollé es troba vinculat, sense separació possible, a un paisatge, una terra, un país, una llengua i una manera de viure que se li van posar dintre ja fa temps, quan era menut, des de sempre. No li cal dir-ho perquè es nota en cada línia, en l’amor amb que descriu els homes i els seus treballs, els paisatges, les bèsties, les olors, els colors, els fets, les paraules. S’hi aproxima amb els ulls ingenus del xiquet que era quan els va veure per primer cop, amb l’atenció i la delicadesa d’aquells poetes japonesos que volen captar l’essència d’una escena, d’un esdeveniment mínim en un haikú. Només tres versos, curts; mai no més de vint-i-cinc síl·labes en total. No cal més per dir allò que, més que haver vist o haver sentit, s’ha viscut. Amb aquesta delicadesa i aquesta atenció ens ofereix Manel els paisatges, els pensaments, els gustos, les sonoritats, les imatges, els valors, i els sentiments d’una gent i d’una terra que, més que veure, més que sentir explicar, ha viscut i ara voldria fer reviure per nosaltres i… per què no? Perquè no morissin, no encara, perquè no sabem si el nou món que ve, que ja és aquí, serà tan bo com aquest, si serà fet a escala humana i encara sabrà emocionar-nos.

9788499750897_04_n_3