VBNVBN

John Stuart Mill, fill de James Mill,[1] que va ser un dels més destacats deixebles de Jeremy Bentham, va nàixer a Londres, l’any 1806 (quan el pare de la doctrina utilitarista a Anglaterra tenia 58 anys d’edat).

També Stuart Mill, com Bentham, se’ns apareix com un nen especialment do-tat, que als dotze anys tindria ja un coneixement extens de llengua i literatura llatines i gregues (sembla ser que hauria començat a estudiar grec antic als tres anys d’edat) i també d’història i de matemàtiques. Va interessar-se molt aviat per la lògica i, l’any 1819 s’hauria endinsat en l’estudi de la nova ciència econòmica, estudi que el va dur a llegir Adam Smith i David Ricardo (amic personal del seu pare).

A l’edat de catorze anys, va viatjar al sud de França (acompanyant Samuel Bentham, germà de Jeremy Bentham), i va aprofitar l’estada en aquest país per aprendre francès i entrar en contacte amb la literatura francesa, a més de per a assistir, a la cèlebre Universitat de Montpeller, a alguns cursos de química, zoologia, lògica i matemàtiques. Aquest viatge li va servir, també, per relacionar-se amb alguns economistes i pensadors francesos.

KLÑKL´KL´KL

Ja de tornada a Anglaterra (aproximadament un any més tard) va decidir-se a aprofundir en el pensament de Jeremy Bentham (amb el qual es va familiaritzar a partir de la lectura del Traité de législation, d’Étienne Dumont), alhora que llegia Helvétius, Locke, Hume i Thomas Reid. A l’edat de setze anys va crear un petit cercle utilitarista (que es va mantenir actiu durant més de tres anys) per a difondre el pensament benthamià.

Als disset anys entraria a treballar a la Companyia de les Índies Orientals, on romandria la resta de la seua vida. La seua feina en aquesta societat, en el si de la qual va anar ascendint fins a càrrecs de certa importància executiva, li va permetre gaudir d’independència econòmica i de temps per a dedicar-lo a la reflexió, l’estudi, l’escriptura, la divulgació filosòfica i l’opinió po-lítica (de fet, com son pare, fou col·laborador de la Westminster Review).

XNVXNVBN

A l’edat de vint anys va caure en un depressió almenys parcialment motivada per la percepció que una vida presidida per una racionalitat pura al servei de tendències en darrer terme egoistes, ideal en què pot resumir-se l’utilitarisme benthamià al qual, des de ben aviat, s’havia lliurat amb tanta energia, era un ideal mancat de valor i de veritable sentit.[2] En aquest moment, Stuart Mill va fer-se conscient, també, que la concepció que mantenia Bentham de la naturalesa humana, segons la qual l’home no seria res més que un subjecte dintre del qual operava un sistema mecànic d’atraccions i rebutjos suscitats per sentiments de plaer i d’aversió, era freda i insatisfatòria, a més de segurament inadequada.

«Sentia que […] la qüestió era la de si, fins i tot si els reformadors de la societat i del govern tinguessin èxit en els seus objectius i totes les persones de la comunitat assolissin la llibertat i un estat de benestar físic, els plaers de la vida, no impel·lits ja per la lluita i per la privació, deixarien de ser plaers. I vaig comprendre que, si no s’aconseguís de trobar alguna esperança millor que aquesta per a la felicitat del gènere humà en general, continuaria sent desgraciat.»[3]

Segons el seu mateix testimoni, sortiria de la seua depressió gràcies al descobriment de la poesia (especialment de Wordsworth)[4] i de l’art, que li oferiren l’educació emocional que li havia mancat i el portaren a revisar la concepció clàssica de l’utilitarisme i a reformular-lo en uns altres termes.[5] A partir d’ara, Stuart Mill es mostrarà convençut de la necessitat de completar el càlcul benthamià amb un plantejament humanista.[6]


Poc després d’aquest episodi, Mill va familiaritzar-se amb les teories de Saint-Simon i dels seus seguidors, de caràcter socialista (d’un socialisme utòpic segons la qualificació marxista). Claude-Henri de Rouvroy (comte de Saint-Simon, títol al qual renuncià en el transcurs de la Revolució Francesa), advocava per la desaparició de la noblesa i la clerecia i per la creació una societat caracteritzada per una plena igualtat d’oportunitats en la qual, però, hi hauria lloc per a amb propietat privada (i per a l’existència de patrons i d’obrers), societat a l’adveniment de la qual el progrés de la indústria (en la bondat del qual creia fermament) havia de contribuir fins al punt de fer-la gairebé inevitable. Aquesta nova societat es fonamentaria en un coneixement científic que donés resposta als problemes d’organització de la comunitat i a les possibles disfuncions que apareguessin en el seu desenvolupament, coneixement que es completaria de manera natural amb una moral estrictament racional que substituiria l’antiga moralitat cristiana (i, amb ella, el cristianisme en el seu conjunt, instaurant en el seu lloc una espècie de nova religió civil), tot i que coincidiria amb aquella en el fet d’atorgar al valor de la caritat un paper central, en tant que valor capaç de dotar de sentit darrer els esforços científics i racionals i de facilitar la integració social.

JKJ

Saint-Simon i Auguste Comte col·laborarien durant un temps (de fet, Comte va ser, durant un temps, secretari de Saint-Simon), i és fàcil trobar —malgrat que, finalment, aquesta col·laboració es trenqués— una continuïtat entre el pensament del primer i l’ideal comtià d’una sociologia científica que posés fi i substituís el debat polític (qualificat per aquest pensador, de manera pejorativa, de “metafísic”). [7]

VC BCVXBCV


Durant tres anys (entre 1865 i 1868) va ser membre de la Cambra dels Comuns, on defensà reformes de caràcter democràtic, la instauració d’un sistema electoral proporcional (el britànic era —i ho és encara— de caràcter majoritari) i el sufragi femení. Hi destacà també per la seua actitud crítica cap a la política britànica a Irlanda (en aquell moment encara part de la Corona).[8]

John Stuart Mill moriria, a Provença, l’any 1873, quinze anys més tard que la seua muller, a qui en la seu autobiografia va presentar com una col·labora imprescindible (i que hauria estat coautora del text que més valorava d’entre tots els de la seua producció: On Liberty).

OBRES DE JOHN STUART MILL

  • Sistema de lògica (1843)
  • Assaigs sobre alguns problemes no resolts d’economia política (cinc assajos escrits entre 1831 i 1838, però no publicats fins 1844).
  • Principis de política enòmica (1848)
  • Sobre la llibertat (1859)
  • L’utilitarisme (publicat en un sol volum l’any 1863, però aparegut, abans, per capítols, dintre de la publicació periòdica Fraser’s Magazine).
  • Dissertacions i discursos (publicats entre 1859 i 1875).
  • Assaigs de religió (publicats pòstumament, l’any després de la seua mort).
  • Capítols sobre el socialisme (publicats pòstumament, l’any 1879).

BNBXB

[1] James Mill (1773-1836) estudià a la Universitat d’Edimburg i rebé de l’església presbiteriana  escocesa la llicència per a predicar, si bé mai no es va dedicar a aquesta tasca. De fet, no tardà a definir-se com a agnòstic (un agnosticisme de profundes arrels morals, perquè sorgia de la impossibilitat de concebre el món, tan ple de maldat, com a obra d’un Déu savi i misericordiós), i evità proporcionar al seu fill, John Stuart, cap mena de formació religiosa (de fet, per a James Mill, la religió va acabar apareixent-se-li com el més gran enemic de la moralitat).

TYDYHDFH

Als vint-i-nou anys decidí traslladar-se a Londres amb la intenció de viure com a escriptor lliure. L’any 1819 ingressaria en la Companyia de les Índies Orientals, on romandria la resta de la seua vida i on faria servir la seua influència per trobar-hi una col·locació al seu fill. Onze anys abans havia conegut Jeremy Bentham, de qui va convertir-se en fidel deixeble.
Mill es va proposar un programa de recerca que, tot partint de l’epistemologia, havia d’avançar cap a matèries pràctiques, d’acord amb el següent ordre: lògica (definida per aquest autor com el conjunt de regles pràctiques que guiarien la raó en la recerca de la veritat), ètica i pedagogia (aquestes dues, enfocades a l’objectiu d’ensenyar l’individu a contribuir activament a la més gran felicitat possible per a ell i els seus coetanis). Mill també va preocupar-se per les reformes polítiques, matèria en què va destacar la necessitat de sotmetre el poder executiu a un control efectiu per part del legislatiu i de garantir que aquest darrer fos un veritable òrgan de representació de la comunitat en general, i no només d’una part d’ella, raó per la qual va defensar el sufragi universal i l’increment de la freqüència de les eleccions legislatives. Així mateix, com ja ho fera Jeremy Bentham, va subratllar la importància de promoure l’educació dels ciutadans per tal de garantir que
parlamentaris i electors fossin capaços de prendre les decisions més escaients (de fet, James Mill, com Jeremy Bentham, s’obrien a la possibilitat de restringir el dret de vot en els casos que l’escassa formació de l’electoral ho aconsellés —sufragi restringit capacitatiu). Entre les obres de J. Mill cal destacar els Elements d’economia política (de 1821) i l’Anàlisi dels fenòmens de l’enteniment humà (1829), així mateix escriví diversos articles per als suplements de l’Enciclopèdia Britànica (en els quals exposava punts de vista utilitaristes sobre les qüestions que hi tractava), i una història de l’Índia britànica, en tres volums (que va ser ser, justament, l’obra que li obrí les portes de la Companyia de les Índies Orientals).
La Companyia de les Índies Orientals (East India Company), va ser una societat creada en 1599 amb la finalitat d’explotar el comerç britànic amb l’Índia (que, amb el temps esdevingué una possessió britànica) i que actuà, ja a partir de 1600, en règim de monopoli, fins l’any 1813, quan el perdé. Al llarg de la seua història mantingué nombrosos conflictes amb els holandesos, que eren la seua competència directa. A partir de 1833 s’ocupà també del comerç amb la Xina. L’any 1858 la seua titularitat passà a la corona britànica.

HÑHKLÑKL

[2] Dirà en la seua Autobiografia: «Em vaig veure a mi mateix com a encallat a l’inici del meu viatge, amb un vaixell magníficament equipat i un bon timó, però mancat de veles.» En l’utilitarisme benthemià, Mill hi veia un mètode sòlid per decidir quines accions emprendre, però hi trobava a faltar motivacions per a l’acció.
[3] Autobiografia
[4] William Wordsworth (1770-1850) és conegut pels seus poemes dedicats a la natura, el sentit que amaga, i l’experiència humana davant seu.
Mill també es mostra en deute amb l’obra romàntica del poeta, novel·lista, historiador i assagista romàntic, Thomas Carlyle (1795-1881) i del poeta i assagista (igualment romàntic) Samuel Taylor Coleridge (1772-1834).
[5] També en aquest moment es replanteja els principis fonamentals de la doctrina econòmica liberal que havia estudiat, que «accepta com a fets inevitables la propietat privada i l’herència i la llibertat de producció i bescanvi com el dernier motde la millora social.» (Ibidem)
[6] Al mateix temps, Stuart Mill comprendrà la importància que revesteix per a la felicitat humana no veure-la com un objectiu directament abastable en base a un càlcul i, per contra, concebre-la com el fruit de lliurar-se a una causa valuosa, sense prendre en consideració la felicitat que pugui propor-cionar-nos (perquè seria justament d’aquesta manera, indirectament, que la felicitat podrà assolir-se).
[7] Comte veurà en la sociologia una ciència dels fenòmens socials basada en l’observació dels fets esdevinguts en les societats humanes i en la formulació, en base a aquesta tasca empírica, de lleis que els presidirien, unes lleis que entenia anàlogues a les de la física (de fet, a l’èpòca, trobarem qui qualificarà la sociologia com a física social). De les noves ciències, la sociologia seria aquella que mereixeria més atenció perquè, a mesura que es desenvolupés, permetria el tractament científic dels problemes socials i, d’aquesta manera, obriria la porta a una organització perfecta de la societat i a la resolució estrictament tècnica de qualsevol problema comunitari que pogués existir, en l’actualitat o en el futur.
Una ciència sociològica positiva, superaria les interminables disputes que havia generat fins aleshores la filosofia social i política i ens proveiria d’un coneixement pràctic i objectiu, que conduiria a la completa regeneració de la societat, posant fi a la inestabilitat social i política.
Convé recordar, aquí, que Stuart Mill i Comte mantindrien, durant un temps, contacte epistolar, i que, a més, Mill publicaria l’any 1865, un opuscle divulgatiu del pensament de Comte titulat Auguste Comte i el positivisme.
[8] Sobre aquesta matèria publicà un opuscle titulat England and Ireland que va ser força mal acollit per l’opinió pública anglesa (però bastant ben rebut a Irlanda).