como-escribir-carta-655x368

Benvolgut amic,

Disculpa si després de tant de temps, t’escric ara no per recordar els temps compartits sinó arran de la situació que afecta aquest país on ens vam conèixer i on tu vas viure ara ja fa uns anys. Permet-me també que m’estalviï prolegòmens de cortesia, perquè si una llicència autoritza l’amistat és la de prescindir de fórmules i digressions de circumstàncies i de llançar-se a tractar allò que constitueix realment el motiu de la trobada, més enllà del goig de reprendre la companyia i les complicitats. D’altra banda, del que et vull parlar avui és d’allò que ja tantes vegades havíem discutit i que, aquests dies, adquireix una rellevància cada cop més gran.

Ho vam comentar sovint en el passat, i avui m’hi refermo: si la democràcia espanyola genera desencís i desafecció és perquè es tracta, en realitat, d’una democràcia de molt escassa qualitat, una democràcia en  què no es respecta el principi de separació de poders, una democràcia falsament parlamentària, ja que en ella el legislador acaba sent gairebé sempre l’executiu, que demana solament l’aclamació d’unes Corts deslligades dels ciutadans, una democràcia en què el govern central actua com si no ho fos d’un estat descentralitzat, on es legisla ad libitum, un estat sense ordre i en el qual, per tant, prevalen els més forts, un estat, en darrer terme, en què no es reconeixen més drets que els individuals, com en els democràcies liberals primitives, en una estratègia que cerca legitimar de manera aparentment democràtica la tirania del grup demogràficament  hegemònic, el castellà, ja que negant-se l’existència de drets col·lectius es garanteix que aquells que tindran sempre superioritat numèrica no trobaran cap impediment per imposar les seues ambicions, justes o no, a aquells altres que, com els catalans, som menys i que, per tant, com tots els pobles del món, necessitem de garanties legals per no ser absorbits per qui, sent més, no sent cap respecte per nosaltres (garanties que les Nacions Unides i la Unió Europea reconeix als seus estat membres i de les quals els espanyols en són tan gelosos, alhora que ens les neguen a nosaltres en nom de igualtat i la justícia).

Benvolgut amic, si avui et torno a dir aquestes coses és perquè et sé imbuït de sentit comú, una qualitat tan poc hispànica que, quan topes amb ella en aquesta terra de fijosdalgo i toreros, t’estranya i et sedueix. Per aquest motiu, però també perquè sé que sols amb dificultat pots evitar mirar la realitat des d’un prisma no castellanocèntric que no et deixa veure amb claredat els greuges i les humiliacions que suportem els catalans, m’ha semblat adequat fer-te arribar aquestes línies, i afegir en elles la confessió d’un estat d’ànim que no és particular meu, sinó que compartim molts catalans. Voldria que, des d’una perspectiva espanyola, des de la perspectiva d’un espanyol raonable, com et considero, entenguis què pensem i sentim ara mateix tants catalans, aquells catalans que no consentim en la nostra minorització i residualització, aquells catalans que no consentim que es consideri el nostre poble com a discutible i sotmetible a condicions, que no admetem que se’ns digui que cal posar-nos límits i que, a més, aquest límits se’ns imposen ni més ni menys que en nom de la justícia. Jo, com ja saps, sóc professor d’institut; una persona de mitjana edat, més aviat tranquil i, en tot cas, poc amant del soroll… però no consenteixo. No estic disposat a acceptar que se’m qüestioni i que, arribat el moment, se’m pugui negar el dret a fer servir, plenament, sense condicions ni limitacions, la meua llengua en el meu propi territori, a casa meua. Jo, benvolgut amic, no acataré. Ho dic després d’haver-hi reflexionat, li ho dic conscient del que implica la desobediència. Jo no sóc cap heroi, i ara! Sóc més aviat tot el contrari. Però hi ha coses en les qual no puc consentir, no sense perdre tot el respecte cap a mi mateix… sense perdre’m per a mi mateix. Sé que desobeir em pot suposar l’allunyament de la docència, que tant estimo  i a la qual em lliuro en cos i ànima, la reducció a  la misèria, que tant temo… però no puc consentir. No puc admetre que als catalans se’ns condemni a ser una reserva dintre de Catalunya. El govern espanyol està format per una colla de fanàtics posats en el poder per una societat atiada per mitjans de comunicació sense principis, una societat que ens observa i s’adreça a nosaltres, els catalans entre rialles de burla i mirades de menyspreu.

Creuen des d’Espanya que ja ens han fet prou mal i que s’ha modificat de forma prou significativa la demografia del nostre país (un país que no disposa dels mitjans legals i polítics necessaris per integrar –sense que això hagi d’implicar esborrar la diferència-  grans quantitats de nouvinguts d’una manera sistemàtica) com perquè ara puguin passar a consumar la nostra residualització. Ara ja poden prendre’ns la terra que vam heretar del nostres pares. Tothom és benvingut a aquesta terra, ja ho saps, i això significa que tothom ha de poder trobar entre nosaltres una llar i, esdevenir un més, però no és això el que es busca. Per contra, l’estat considera que tot castellà a Catalunya ha de tenir els mateixos drets que té en terra castellana, els catalans, però, sols tindran drets en la mesura que aquests no suposin cap obligació ni molèstia per als castellans. Fora de Catalunya cap dret, dintre, drets condicionals. Els estrangers tenen l’obligació d’integrar-se pel que fa a la cultura castellana, aquí la integració és preceptiva, ara bé, pel que fa a la cultura catalana, pretendre el mateix fóra una imposició. D’aquesta manera sols arriben nous catalans en la mesura que es tracta de persones amb un especial qualitat moral, la resta seran  colons que consideren que tenen el dret a prescindir dels catalans, quan això no és cap dret, sinó el privilegi del conqueridor i de qui el recolza.

—Però què s’han cregut aquests catalans! —pensen els qui s’autodesignen “patriotes constitucionals” — Tots som iguals, però n’hi ha uns que són més iguals que uns altres. I ja sabeu catalans, si voleu ser iguals, deixeu de ser catalans, que a nosaltres ens molesta: la vostra existència és una màcula en la nostra idea de pàtria. Sou un cos estrany que hem intentat resseccionar i no hem pogut, però sobre el qual ara aplicarem quimioteràpia, reduint-lo fins fer-lo desaparèixer. Els vostres clams no ens fan res. És tan fàcil sotmetre un poble més petit, un poble desmantellat, un poble desarmat! Què valents en sentim, nosaltres, que tenim la potència de tot un estat al darrere! Nosaltres que, si convé, fem dringar, impunement, els sabres perquè fer-vos saber amb qui us la jugueu! Com hem de voler justícia si tenim victòria! És més, no seria justa la nostra victòria? Per què vosaltres què sou? Si ni tan sols parleu una llengua, que és només una parla menor, mig inventada i que té noms diversos: valencià, balear, mallorquí, aragonès oriental…  Sou pocs, no sortiu en els llibres de text, no teniu més entitat política que la que nosaltres us vulguem donar… Què voleu? Qui té càrrecs de consciència per trepitjar un formiguer?

Jo, però, estimat amic, no consenteixo, i només espero tenir forces per fer allò que sé que he fer: desobeir, com han desobeït tants catalans abans que jo. No em fa gens de gràcia, perquè sé a què m’exposo i sento cert vertigen. Però no puc consentir, fer-ho fóra pitjor.  A més, sé que si som molts més a fer-ho, posarem aquest estat opressor entre la democràcia i la paret. I una cosa és no ser demòcrates, però una altra és que es faci evident que no ho són. Això no s’ho poden permetre. Només em resta per fer-li notar que, arribats a aquest punt, ja s’han esvaït totes les diferències entre una democràcia com l’espanyola, una democràcia que ha esdevingut una tirania del nombre, la tirania demogràfica de Castella, i una dictadura sense matisos.

Espero que, algun dia, el necessari respecte que és condició de possibilitat de l’amistat no sigui trepitjat per Espanya, perquè llavors, tu i jo podrem parlar-nos fraternalment, lliures de tota suspicàcia, com, en realitat és tan fàcil de fer. Ara, però, se’m fa difícil: és difícil ser amic d’algú que, encara que sigui sense voler-ho, té poder sobre tu mateix. Almenys si aquest algú, en comptes d’utilitzar aquell poder per combatre al costat de l’amic, i per ell, calla i atorga.

9 de desembre de 2012

Mapa Espanya del 1854 menys resolució