200px-Hans_Albert_2005

 Hans Albert

El coneixement humà consta de teories integrades per enunciats que pretenen oferir una descripció fidel de la realitat i dels quals, cas que compleixin amb aquesta pretensió, direm que són veritables i que, per tant, proporcionen autèntic coneixement. Ara bé, la veritat d’un enunciat és una cosa que no pot acceptar-se sense més ni més, sinó que cal justificar, i justificar no és altra cosa que demostrar, argumentadament, la seua validesa. Així, sols disposarem de veritable coneixement si aquest consta d’enunciats que siguin conclusions d’arguments correctament raonats i construïts a partir de premisses ―és a dir, d’enunciats punt de partida― vertaderes. Doncs bé, un cop arribats aquí, la possibilitat de disposar d’autèntic coneixement comença a presentar-se com a problemàtica, i és que tampoc no podrem acceptar la validesa d’aquestes premisses sense més ni més: també elles hauran d’estar justificades, cosa que sols succeirà si, al seu torn, es conclouen, coherentment, d’uns altres enunciats que també sigui siguin vertaders i, per tant estiguin, ells també, plenament justificats, i així, successivament. Ara bé, si allarguem la cadena de justificacions indefinidament (fins a l’infinit), trobem que no arribem a un principi efectiu, és a dir, a una primera justificació que sigui el punt de partida que fonamenti tota la cadena posterior, i sense justificació primera no hi haurà, pròpiament, cap justificació, de manera que tot l’edifici del coneixement se’ns presentarà mancat de fonament i, per tant, de qualsevol seguretat, obligant-nos a l’escepticisme.[1] L’única solució a aquesta dificultat seria, per tant, concloure que, en realitat, no caiem mai en aquesta regressió a l’infinit (regressus ad infinitum), sinó que, per contra, al final sempre partim d’unes premisses absolutament inicials plenament justificades i que, per tant, no necessiten posterior demostració (les quals, així mateix, en realitat no es recolzin en unes altres que, alhora, es recolzin en elles, la qual cosa ens tancaria en un cercle viciós de justificacions ―un dial·lel― que, de fet, no justifica res).[2]

Ara bé afirmar, sense més, que disposem d’unes premisses absolutament inicials que no necessiten ser, al seu torn, justificades en la seua veritat, resulta una asseveració arbitrària (dogmàtica); un simple judici de valor sense cap transcendència epistemològica. Ens cal, per tant, justificar la possibilitat d’arribar a aquesta mena de premisses i explicar com són i com s’obtenen.[3]

Doncs bé, els filòsofs s’han preocupat, al llarg de la història, de trobar l’origen del coneixement, la qual cosa ens permetria, al mateix temps, identificar com serien i quines serien les primeres veritats sobre els quals bastir, progressivament tot l’edifici del saber. En aquesta indagació, dues han estat les respostes oferides pels epistemòlegs, cadascuna de les quals ha donat lloc a un corrent filosòfic diferent, corrents més alternatius que no pas complementaris i, per tant, essencialment enfrontats:

a.   Racionalisme: manté que les primeres veritats són afirmacions i idees que la consciència descobreix per si mateixa i que no   necessiten justificació perquè són evidents per si mateixes.

La perspectiva racionalista s’inspira en el les matemàtiques, que constituirien, des del seu punt de vista, el paradigma del coneixement vertader i segur, i que partirien de determinats principis ―anomenats axiomes―, totalment autoevidents (com podrien ser, per exemple, l’afirmació que dues rectes paral·leles, tallades per unes altres dues rectes igualment paral·leles, són la mateixa recta, o que dos factors situats en els costats oposats d’una equació són el mateix factor si van precedits de signes contraris), en base als quals, i mitjançant exclusivament el concurs de la raó, s’obtindrien, deductivament, els teoremes constitutius de les diverses teories matemàtiques.

En definitiva, per als racionalistes, l’origen i el fonament del coneixement es trobaria, per tant, en idees i afirmacions innegables, captades de forma intuïtiva (de manera que podem dir que naixem amb elles i que, per tant, vénen a ser idees innates).

b.   Empirisme: contràriament al plantejament racionalista, els empiristes mantenen que no hi ha cap idea en la consciència que, abans, no hagi estat en els sentits, és a dir, que tot coneixement parteix de la percepció (no hi hauria, per tant cap mena d’idees innates, i la nostra ment vindria al món com una tabula rasai que l’evidència d’aquesta és allò que constitueix el fonament darrer del coneixement, ja que, les premisses més bàsiques no serien altra cosa que afirmacions que recollirien experiències empíriques igualment bàsiques).


[1] Terme que procedeix del verb grec skeptomai, que significa, aproximadament, “mirar-se les coses amb cura i prevenció”.
[2] Com s’esdevé quan sentim que s’afirma que la borsa baixa perquè els inversors tenen desconfiança en la marxa de l’economia, desconfiança que, al seu torn, sorgeix del fet que la borsa baixi.
[3] El regressus ad infinitum, la caiguda en un dial·lel i la defensa dogmàtica d’unes premisses determinades com a absolutament segures constituirien les tres possibilitats de l’anomenat “trilema de Münchhausen”,* enunciat per Hans Albert (1921), qui, amb ell, resumiria les tres dificultats amb les quals ens enfrontaríem a l’hora de justificar l’existència d’un coneixement objectiu i que, en conseqüència, constitueixen, al mateix temps, els arguments sobre els quals es recolza la perspectiva escèptica, que nega la possibilitat d’un coneixement segur (una negació que alguns fan absoluta i de la qual, uns altres, salvarien algunes poques veritats de “sentit comú”).
Val a dir, però, que un escepticisme radical que negués, no ja l’existència de cap coneixement totalment justificat i, per tant, segur, sinó que, anant més enllà, arribés a rebutjar la mateixa possibilitat de conèixer, resulta impossible per ser, pròpiament, contradictòria amb si mateix, ja que la mateixa afirmació que nega l’existència del coneixement i, per tant, de cap veritat, pretén ser, en realitat, un enunciat vertader (i, per tant, constituir un veritable coneixement).
*El terme “Münchhausen” faria referència al nom d’un personatge històric, el baró de Münchhausen, un aristòcrata alemany que, al segle XVIII, hauria participat, al servei de Rússia, en els enfrontaments que acabarien aturant, de manera definitiva, l’avenç dels turcs otomans Europa endins. El baró de Münchhausen, en retornar de la guerra, s’hauria fet famós a conseqüència de les històries fantàstiques, hiperbòliques i impossibles que relatava per explicar les seues aventures bèl·liques, entre les quals es trobava, per exemple, la d’un cop que hauria volat sobre una bala de canó o una altra en al qual explicaria que s’havia salvat d’enfonsar-se en un terreny d’arenes bellugadisses, estirant-se a si mateix de la cua en la qual duia recollit el cabell.
Les històries de Münchhausen, recollides per  R.E. Respe, G. Bürger i K.L: Immermann (Les extraordinàries aventures del baró de Münchhausen) , van gaudir d’una gran difusió, amb la qual cosa aquests personatge va acabar esdevenint una figura molt popular.

extraccio_web

 El baró de Münchhausen