01

Com sabeu tots, traiem de casa els nostres joves i els portem a l’escola, obligatòriament, fins als setze anys (prorrogables fins als divuit). No és perquè sí, és clar; ho fem per diferents raons. Una d’ells és garantir que poden dedicar un temps a la seua formació, sense haver d’esmerçar-lo en d’altres ocupacions, aquest, però, no seria l’únic motiu de l’escolarització, n’hi hauria d’altres que tindrien a veure més amb la comunitat que amb els estudiants en si mateixos.

La societat, amb el seu esforç, fa possible per a tothom aquest parèntesi educatiu que en el nostre cas es clou amb l’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO), un parèntesi que s’ofereix com un dret i s’institueix pensant en l’interès general, que és la finalitat principal que dóna sentit a la institució escolar. I això darrer potser massa sovint no ho tenim prou en compte i convé subratllar-ho, perquè si l’interès general es perd de vista, si la societat a la qual serveix l’escola oblida que hi ha un bé comú que dóna sentit a les institucions, si docents, estudiants i famílies veuen en l’escola només —o fonamentalment— un instrument per a la promoció de l’èxit personal i del benefici individual, aquesta es degrada inevitablement. I decau.

Arribats a aquest punt faré un incís. Ja sabeu, els qui em coneixeu, que a mi m’agraden una cosa de no dir els incisos i els circumloquis, així que no us estranyarà gens que ara m’aparti un moment del que us deia i us parli d’una altra cosa. Al cap i a la fi ja sabeu també que no ho faig perquè sí, i que al final de la marrada tornarem a la qüestió que ens ocupava i la reprendrem tot entenent-la millor.

Vinga, doncs. Us explicaré una història finlandesa.

Finlàndia és la terra dels finesos, l’indret del món on van arribar els pobles suomi (que així s’anomenen els finesos a ells mateixos), que venien de terres més orientals, i on van decidir d’assentar-se. Mai no hi van formar un estat centralitzat, i a partir del segle XII van ser incorporats al reialme de Suècia. Al segle XVIII, els russos s’hi van fixar perquè cobejaven el territori com a via de sortida al mar Bàltic, i a principis del segle XIX la terra dels finesos va ser incorporada a l’imperi dels tsars. Però el món fa moltes voltes, i en 1917, el 6 de desembre d’aquell any, molt poc després de la Revolució d’Octubre, els finesos proclamaven llur independència.

El nou estat era el d’un poble petit (ben just quatre milions de persones), envoltat de potències amb tradició expansiva, i sense recursos naturals d’importància. Així les coses, els finesos es van demanar: «Quin és el principal dels nostres actius? Què es allò de més preuat que tenim? Com podem garantir el nostre futur, la nostra llibertat i la nostra supervivència? Sobre què podem basar la nostra prosperitat?»

Certament era una qüestió transcendental. Tanmateix tenia una resposta senzilla (una cosa que passa sovint). «El nostre tresor més preuat són els nostres joves. No hi ha res de més important». Els finesos van pensar que si volien continuar sent i volien fer de la seua comunitat una cosa valuosa, allò de què els calia tenir més cura era del seu jovent. Si alguna cosa s’havien d’emprendre amb interès i no estalviar-hi esforços, recursos i exigència era la formació de la seua joventut.

¿Voleu saber el secret de l’educació finesa, de la qual se’n parlar amb tanta admiració? No el cerqueu en metodologies, ni us centreu en ràtios i inversions. Penseu que Finlàndia de bon començament sabia per a què educava. Ho feia per a sobreviure, perquè no arribés un dia que només tingués existència en els llibres d’història, perquè a manca de res més, tenia els seus joves, i moltes ganes de viure i prosperar. Finlàndia tenia un objectiu valuós que donava sentit a l’escola. Voleu la clau de l’èxit finès? Cerqueu-la en la voluntat de ser i de construir una societat justa deixant enrere un temps en què no havien estat respectats. La resta va arribar amb naturalitat: «Cerqueu primer la justícia, i la resta se us donarà de més a més», diuen les Escriptures.

Reprenc ara el que us deia i m’adreço especialment a vosaltres, joves: sovint se us haurà vinculat la vostra formació amb la possibilitat d’obtenir un lloc de treball que us satisfaci alhora que us procuri l’accés a recursos suficients per a dur endavant el vostre projecte de vida. I veniu a l’escola amb aquesta idea posada al cap. I no us equivoqueu, perquè certament aquesta és una de les finalitats de l’escola. Però la grandesa i el sentit autèntics d’aquesta es troben en un fi que va més enllà de dotar-vos d’habilitats productives bàsiques que més endavant podreu aprofundir, més enllà de presentar-se com el mecanisme principal d’ascens social; l’escola cerca formar-vos també com a ésser humans complets i com a ciutadans útils a una comunitat que pagui la pena. O caldria que ho fes.

En l’elegia que pronuncià en record als primers caiguts en la Guerra del Peloponès, Pèricles lloava els seus conciutadans atenesos tot dient-los:

«[Els atenesos] ens amoïnem dels afers privats i dels públics alhora, i individus de diferents oficis coneixen prou la cosa pública; perquè som els únics que considerem, no com un home tranquil, sinó com un idiota aquell que no participa gens d’aquesta [de la politeia, la res publica], i a més […] estudiem amb exactitud els afers públics, sense considerar que el debat sigui dolent per a l’acció, ans considerant perjudicial no deixar-se instruir pel debat abans de dur a terme allò que hem de fer.»

Sí, és veritat, l’escola és instrucció, informació, habilitat: l’escola és tekné, per dir-ho en la llengua de Pèricles. Però l’escola no és, ni de bon tros, només això; l’escola és també, i sobretot, el que els grecs anomenaven paideia, formació integral d’homes i dones que se saben membres d’una comunitat i que aprenen a no concebre’s el centre del món, que aprenen que fer-se grans és deixar de voler ser importants i començar a desitjar ser útils. L’escola és paideia, i ho és especialment en l’etapa de l’ensenyament obligatori i en la del batxillerat, que molts de vosaltres aspireu a començar, perquè l’ofici més important en què l’escola cal que us iniciï és en l’ofici de ciutadà, i això perquè la societat a què l’escola serveix es vol —en paraules del poeta que va viure, no per a ell, sinó per a ser poble i salvar-nos els mots— lliure, pròspera, noble, culta, rica, desvetllada i feliç. L’escola no existeix per a vosaltres, existeix per a la comunitat.

La qualitat d’una escola, la seua excel·lència —i ara entronco amb l’incís fet a propòsit de Finlàndia— depenen de l’objectiu que aquesta es proposa, perquè els humans només caminem, superem les dificultats i creixem, quan sabem cap a on anem i veiem que paga la pena d’arribar-hi. Quan el fi és egoista, quan no es va més enllà d’un mateix, tot és càlcul, recerca del màxim benefici amb el mínim esforç, però si el fi ens porta més enllà de  nosaltres mateixos, aleshores dóna sentit a la nostra vida, l’encamina i la fa tan valuosa com allò que volem aconseguir. Qui es vulgui estalviar esforços es perdrà a si mateix, qui serveixi honestament guanyarà una vida. Els valors no són idees, ni comportaments estereotipats, sinó tota conducta que és útil a la comunitat, a un mateix i als altres. Sense comunitat no hi ha valors, i sense valors la vida humana és menys que humana.

L’escola instrueix, però també, i sobretot, cal que pugi els joves en el saber profund que tot es pot tolerar menys la injustícia, perquè la dignitat ens ve del fet de ser lliures, i la llibertat, quan no està il·luminada per la justícia, quan no és capacitat de fer allò que cal malgrat tots els entrebancs que pugui aparèixer, es degrada fins a esdevenir mera pusil·lanimitat o insofrible abús de poder. L’escola ha d’ensenyar que la prosperitat és només una aparença quan l’home s’entén a si mateix com un instrument per a una finalitat més alta, en comptes d’adonar-se que és un fi en si mateix, que de la mateixa manera que el llobató aspira a ser un llop —i això m’ho heu sentit a dir més d’un cop—, un nen no ha d’aspirar a ser metge, paleta, mestre, arquitecte, pagès… sinó a esdevenir un home, i que només s’assoleix la plenitud humana en el si d’una comunitat, contribuint a ella, al seu millorament i la seua justícia. Ningú no pot ser feliç si no és útil als altres.

L’escola són els estudiants i els docents, i les famílies dels estudiants. “Escola” és un terme abstracte, les persones que la integren i les relacions que s’estableixen entre elles són allò que realment la constitueixen. L’escola és excel·lent, quan ho són les famílies, els estudiants i els docents, quan tots aquests donen el millor de si mateixos. Però només ho donaran si saben que l’esforç paga la pena. Cal que sapiguem què ens proposem, què ens proposem també en termes concrets: ara i aquí. Si volem una escola com la finesa pensem en finés. Demanem-nos per a què l’escola, ara i aquí. Què volem i què no volem, què volem deixar enrere i quina mena de comunitat voldríem tendir a ser. És més, a nosaltres, com els va passar als finesos ens escau demanar-nos com podem garantir el nostre futur, la nostra llibertat i la nostra supervivència. Perquè allò de més valuós que hem rebut dels qui ens han precedit en aquesta terra no és un patrimoni material —moble o immoble— sinó una llengua, una cultura, una manera de ser al món, una forma de ser humans que volem conservar i compartir. No ens la van llegar perquè la deixéssim perdre i la balafiéssim, sinó perquè la visquéssim i la lliuréssim a la següent generació encara més rica i més plena. Perquè mai no n’hem estat propietaris, sinó només usufructuaris.

Són molts els obstacles amb què topen l’escola i els docents que s’emprenen la seua feina amb seriositat. Com a mitjà de socialització la institució escolar és cada cop menys influent i significativa, relegada pels mitjans de comunicació que us reclamen, als joves (i no sols a vosaltres), la vostra atenció tothora. I malgrat que avui potser és moment de fer discursos que destaquin la satisfacció per la feina feta, us he de dir que no estic gens segur que hàgim sabut superar tots els entrebancs i hàgim estat capaços de transmetre-us, tant com volíem, el desig de ser útils més que no de tenir èxit, l’estima i la lleialtat a una terra, una llengua i una cultura que no són respectades i que us tenen a vosaltres, vingueu d’on vingueu, com a garantia darrera de la seua supervivència i continuïtat, i que hàgim estat capaços de dotar-vos d’eines crítiques que contribueixin a la vostra autonomia (malgrat el perill que ajudar-vos a créixer com a ciutadans crítics comporta, perquè aquell que vol romandre al marge de tota crítica sempre està amanit a assenyalar el mestre amb dit acusador). Que ho hem intentat, bé que ho sabeu, que continuarem intentant-ho, ja hi podeu comptar.

Perquè, malgrat tot, persistirem, i ho farem perquè també nosaltres, els vostres mestres —goso ara parlar en nom, no només meu sinó de tots els meus companys— podem confessar, com feia Espriu en concloure el poema del qual he manllevat ja abans uns versos, ens estimem amb un desesperat dolor aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada terra.

Persistiu també vosaltres. Per vosaltres mateixos i per tots nosaltres. Creieu-nos quan us diem que paga la pena, que l’esforç no és endebades, que si confieu en l’escola notareu que creixeu, a més de físicament, moralment, en esperit, com a persones, en dignitat i perspectiva, en llibertat i en alegria. Confiem en vosaltres perquè, al cap i al fi, sou el nostre més preuat tresor, perquè, per dir-ho ara amb les paraules d’Antonio Gramsci, un home just —del qual no he tingut l’oportunitat de parlar-vos— que va passar els darrers anys de la seua vida empresonat: «Ens cal que us instruïu perquè ens caldrà tota la vostra intel·ligència, i ens cal que us emocioneu, perquè ens caldrà tot el vostre entusiasme».