372504-19.jpg

Una caricatura no és altra cosa que la simplificació d’un retrat. Així, n’hi ha prou amb acollir-se a unes poques característiques rellevants d’un rostre per, amplificant-les i fent abstracció de la resta d’aspectes que les acompanyen, convertir-lo en un caricatura de si mateix. Ara bé, la tècnica de la caricaturització és universalitzable, i no té perquè limitar-se al tema del retrat. Per contra, admet ser traslladada a molt altres àmbits.

De fet, allí on més es recorre a l’art de la caricatura, no és precisament en l’àmbit de la reproducció de fesomies, sinó en el camp de la política. Això és que tot just fan aquells que, incapaços de respondre amb arguments convincents les tesis del contrari, miren de dibuixar-ne una imatge deformada, per tal de poder, d’aquesta manera, desqualificar-lo amb una desqualificació que, indirectament recaIgui sobre tot allò que diu,  que, aleshores, ja no caldrà contestar. Fàcil  no? I sofístic, esclar. Vegem un dels darreres exemples d’aquest art d’entabanador.

 Només hi ha dos bàndols en política, deia el senyor Margallo: aquell que per al qual preval l’individu i aquell altre per al qual preval una idea abstracta a la qual cal sotmetre l’individu, violentant-lo, si cal. Fàcil no? Aprengui filosofia política en una hora. A no ser que…

 A no ser que, en realitat, no existeix aquest pretès individu isolat, valor final a què tot s’ha de sotmetre. No existeix perquè tot individu és part d’un col·lectiu que participa tant en la definició d’aquell com l’individu participa en la definició d’aquest darrer, un col·lectiu que constitueix la condició de possibilitat de l’existència dels drets de l’individu concret i que, al mateix temps, instaura una situació que esdevé el context vital d’aquell individu tan exalçat ―quan convé―, un context que, ja que el defineix, no li resulta, en absolut, indiferent. Per això, parlar de l’individu al marge del seu entorn, resulta encara més abstracte que parlar d’ideals abstractes. Almenys aquest darrers fan referència al context real, mentre que l’individu isolat és pura quimera (com ara se sol dir).

 Baixem ara a nivell de carrer i aclarim que els qui anhelem la independència de Catalunya no cerquem supeditar l’individu a cap idea abstracta, sinó que aspirem a alliberar l’individu conegut com a “ciutadà de Catalunya” del sotmetiment a la idea abstracta d’Espanya, que cerca alienar-lo de la seua identitat definitòria i dels seus drets col·lectius més bàsics, convertint-lo en un individu que, lluny de poder triar com vol que sigui el seu futur, cal que sigui objecte d’espanyolització (esclar que pel seu bé i en nom de la seua llibertat, no ca dir-ho).

D’altra banda, no perdem de vista que aquesta “espanyolitat” que cal induir en l’individu català, no fa referència a una mena de supraidentitat perfectament complementària de la identitat catalana, com sovint sembla que es presenta i com algunes ànimes càndides i ben intencionades semblen entendre, sinó que no és altra cosa que una identitat col·lectiva diferent i alternativa a la catalana: espanyolitzar significa castellanitzar, i si algú no ho veu, que santa Llúcia li conservi la vista.

 Apuntem, per últim, que, aquesta idea de dues identitat complementàries i que en cap cas es disputen el terreny l’una a l’altra, s’està mirant de difondre al costat d’un altra idea no menys infonamentada com és aquella que diu que la cessió de les competències en matèria educativa a les comunitats autònomes (quin nom més bonic!) de l’estat Espanyol suposa un “guirigall” (algarabía, en llengua neutral) que cal evitar posant-hi ordre. Respecte a aquesta consideració plantegem-nos el següent: l’existència de diversos sistemes educatius a Europa és percebut com un “guirigall”? Dubto molt que ningú pensés tal cosa, és més, dubto molt que gaire gent entengués la pregunta: a Europa hi ha vint-i-set estats i, per tant, hi ha vint-i-set sistemes educatius… i prou… i faltaria més! Per tant, fixem-nos-hi bé: allò que pot semblar un embolic (lío, en llengua neutra, com el lleixiu Conejo), esdevé completament normal i evident quan pel mig hi ha la noció d’independència. No serà aleshores que les coses no són normals o estranyes sinó que sols ens ho semblen en funció de certs esquemes mentals? Ho veieu com a independència és normalitat? O és que normal és viure quaranta anys en país i no saber-ne parlar la llengua, com molts dels manifestants que el 12 d’octubre demanaven a la plaça Catalunya que no se’ls trenqués el cor? És clar que potser el problema és que, com a individu català, després d’haver-me passat tota la vida amb el cor en un puny, m’he tornat insensible.