das_weisse_band-463423459-large

No recordo on vaig sentir o llegir aquesta frase. Em sembla que la vaig sentir en una pel•lícula basada en una novel•la de Dickens, o potser la vaig llegir o sentir a propòsit de l’atmosfera de fons que envolta els protagonistes de les obres d’aquest autor. Sigui com sigui, la recordo: “aquells puritants protestants que no suporten res que faci olor a felicitat”, una frase que amb motiu d’aquesta pel•lícula m’ha tornat al cap.

A La cinta blanca topem amb gent que estima però no sap com estimar, que se sent incòmoda davant les mostres d’afecte, homes i dones que imposen barreres entre ells, i les interpreten com a decència. Un món reglamentat, on la disciplina és un objectiu per si mateixa. Un món, d’altra banda, estrictament jerarquitzat, camp abonat d’enveges i rancúnia. Un món en el qual res no pot quedar impune i cada falta o ombra d’ella cal que sigui expiada amb sofriment. En definitiva: cap empatia, proscripció del perdó. Humans miserables que sols es respecten a si mateixos i als altres en base a normes estrictes, ja que, pel que són en si mateixos, es menyspreen. Un món asfixiant on la brutalitat és el medi natural d’interacció.

Ara bé, tot i que Haneke és hàbil per transmetre la idea que vol comunicar potser deixa massa coses a la imaginació de l’espectador. No arriba ni a insinuar el desenllaç possible d’alguns dels esdeveniments exposats en la pel•lícula. La sensació és d’obra incompleta, millorable, si bé en la seua intenció principal és completament reeixida. Potser, però, si, efectivament, els esdeveniments narrats en el film corresponen, com he sentit, a fets reals, la raó d’aquesta mancança es trobi en la voluntat del director de ser fidel a la realitat i al que veritablement se sap del que va succeir.