splash_home_v22

Les institucions i les lleis catalanes, mallorquines i valencianes van ser assaltades i extingides en un acte de violència i, per tant, contrari a dret. Això resulta del tot innegable. En cap cas els representants estamentals (parlem d’institucions de l’antic règim), i tampoc el poble menut, van expressar consentiment a la nova planta, al contrari: el rebuig va ser complet. Aquest fet posa de manifest que, l’ordenament jurídicoinstitucional que succeí els propis dels estats catalànics seria il·legítim.

I no obstant, i malgrat les repetides reivindicacions de restitució de lleis, furs, constitucions i institucions i, per tant, de restabliment del reconeixement de la sobirania mallorquina, catalana i valenciana, els catalànics vam participar en les noves institucions i, amb el temps, vam contribuir a crear les que les van succeir. Per aquest motiu semblaria que, amb el temps, les noves institucions han estat legitimades. És més, el fet que les institucions contemporànies i, singularment, les del període 1931-1939 i les derivades de la Constitució de 1978, hagin gaudit de l’explícita acceptació de la majoria dels habitants dels nostres països i (admetem-ho com a hipòtesi que ens va bé per a la nostra reflexió) també de la majoria d’aquells que, sense cap mena de dubte poden reivindicar-se catalans, balears o valencians, els atorgaria una legitimitat no menor a la que poguessin haver tingut les lleis i les institucions antigues. La tesi de la il·legitimitat de l’ordenament espanyol acabaria mostrant-se, per això, anacrònica i inconsistent.

Ara bé, ¿no seria cert que un poble derrotat i que ha perdut els principals dels seus quadres, un poble que rep negatives constants a les reiterades peticions de restitució que adreça tant a les noves autoritats com a les forces emergents en moments de canvi polític, un poble que reviu la repressió i l’exili en els moments de represa, si acaba acceptant utilitzar les regles del joc del dominador i les possibilitats que li confereixen les institucions castellanes, no legitima aquestes d’una manera només parcial, és a dir, com a mitjans de participació, però en cap cas com a legítimes estructures de govern i corpus legal a respectar i fer respectar? Si realment partim d’una legitimació de tipus democràtic, ¿com podrem mai assumir que un acte de força engendri el dret, per molt temps que hagi passat des que aquell acte s’hagi produït? Sense restitució no es corregeix la falta inicial i, en conseqüència, aquesta perdura afectant la legitimitat de les institucions i lleis que en derivin. Que el poble opti per participar en el nou sistema no canvia les coses.

Però, i si aquesta participació en el nou ordre no fos eminentment funcional sinó que, en realitat fos l’assumida amb convicció, ¿no podria aleshores, parlar-se, efectivament, de legitimitat en un sentit recte? En aquest cas la resposta semblaria que hagués de ser afirmativa, però les coses no són tan simples, i caldrà fer una reflexió de la màxima importància: argüir, a partir d’aquí, que els antics drets ja no tenen vigència perquè el nou ordenament, que no els té en compte o, fins i tot, els rebuja explícitament, es troba plenament legitimat perquè ha estat acceptat de manera democràtica equival a dir que el poble que sancionat aquest canvi és un subjecte amb sobirania per a prendre aquesta decisió i, per tant, és un subjecte perfectament capacitat per predre una decisió en sentit contrari. Ens trobem llavors davant d’una constatació essencial: un poble sobirà, mai no perd aquesta qualitat pel fet de perdre la independència, no mentre la legitimitat derivi dels valors democràtics i el poble constinuï tenint exisència històrica. Aquells que diuen que el poble catalànic s’autodetermina en cada elecció no fan res més que confirmar que el poble catalànic té dret a l’autodeterminació.

I encara podríem dir algunes cosa més: ja que el procediment que s’hauria seguit per a la legitimació de la nova situació partiria d’un defecte formal i material fonamental, un acte de força, i si tenim en compte que es considera un requisit neceessari per a assegurar la legitimitat d’una decisió que aquesta s’ajusti a allò que la llei preveu, caldrà dir que l’acceptació del nou ordre no s’ajustaria a llei i, per tant, seria nul·la a tots els efectes. Els antics drets mai no haurien estat derogats de manera vàlida i, per tant, mai no han estat derogats.

D’altra banda, ¿no seria la informació un dret i un requisit fonamental per poder accepar un procés democràtic com a vàlid? I no hauríem de dir, constatada la profunda ignorància en la qual ha estat immergit el poble catalànic respecte a la seua història i el seus drets, que aquest dret i requisit no es compleix, de manera que, els actes de legitimació del nou estat de coses serien, encara que sols fos per aquesta raó, no vàlids?

Haurem de concloure, per tot plegat que en la il·legitimitat de la legalitat i les institucions espanyoles i en la imprescriptibilitat del dret dels catalans, balears i valencians a l’autodeterminació. Per a nosaltres les lleis espanyoles no mereixen més reconeixement que aquell que els volguem donar. A res no ens obliguen. Davant d’això, i a la vista de la voluntat supremacista, quan no obertament genocida, d’aquestes lleis i institucions, l’única sortida digna i veritablement legítima que li resta al poble catalànic és la de la desobediència i la construcció d’una nova legalitat catalànica. En realitat, mai no hi havia hagut cap altra sortida.