L’any 1917, Marcel Duchamp va exposar a la primera exposició anual de la Societat d’Artistes Independents, de Nova York, un urinari. Duchamp va posar-li a la peça el nom de La Font.

9df7b3da3bbb59a3aa3847b017a3c496.jpg

L’obra va despertar tota mena de comentaris i crítiques: una muntanya de reflexions que encara duren avui (i encara ara podreu contemplar-lo, exposat, a la Tate’s Modern Art Gallery, de Londres). L’urinari de Duchmap, però, ubicat en el lloc que li corresponia (collat a la paret d’un lavabo públic) hagués passat  desapercebut. L’únic que el diferenciava d’un urinari normal i l’elevava a la categoria d’obra d’art era la seua ubicació: un urinari presentat en la sala d’exposicions del Grand Palace de Nova York ja no era un urinari; era una escultura. El context va canviar la percepció dels qui s’hi aproximaven. Duchamp havia demostrat que allò que convertia un objecte en una obra d’art no era res que existís en l’objecte en qüestió (res d’objectiu, per tant), sinó la percepció de l’espectador, una percepció que depenia del context. L’entorn de presentació determina el contingut d’allò presentat, per tant.

Els catalans paguen cada any un total del 8% del PIB de Catalunya en impostos que no retornen al país. Uns ho veuen com un espoli. Uns altres, però, en diuen solidaritat. El percentatge no varia, però aquesta mateixa cosa és vista per cada grup de persones d’una manera radicalment diferent. La valoracions que uns i altres fan del mateix fet és diametralment oposada.

És cert que un 8% del PIB és molt, tant per a uns com per als altres, i que aquesta magnitud fa sospitar els segons que, potser, com a solidaritat, és massa (comparant-ho amb d’altres esforços solidaris que poguessin servir de patró). Llavors s’afanyen a trobar unes ulleres que els aprimin el percentatge i esvaeixin els dubtes que de vegades els assalten. De totes maneres, val a dir que, si s’esforcen per provar-se ulleres, és perquè estan disposats a continuar veient el que d’entrada veuen, amb una obstinació que no pot ser motivada per la miopia (que és manca de visió) sinó per la perspectiva (que és una altra visió). Cal corregir la vista per continuar veient, amb nitidesa, allò que d’entrada ja es veia: que no és espoli, sinó contribució justificable.

I és que allò que separa els uns i els altres no són les diòptries, sinó el context. Per als qui veuen Catalunya com un subjecte polític (ras i curt: com una nació), que un altre subjecte (l’Estat Espanyol: un ens proper però amb el que no s’identifiquen) li manllevi anualment un 8% del seu PIB sense contraprestació, és un cas d’explotació. Per contra, qui veu en Catalunya una part d’un tot (una regió d’una nació que és Espanya), la seua contribució a la hisenda del tot mai no podrà ser titllada d’espoli, perquè, quin sentit té presentar l’aportació d’un òrgan a l’organisme com un acte de parasitació? On s’és vist que el tot parasiti una part? Un organisme pot aprofitar-se’n d’un altre, però allò que passa dintre d’un únic organisme mai no pot ser qualificat, a mb propietat, en termes d’enfrontament. Potser sí que de vegades abusem del fetge. Doncs bé, fem bondat, almenys durant un temps, i es restablirà l’equilibri. Però dir que l’individu ha viscut a costa del seu fetge, quin sentit tindria?

Si entenem això, entendrem per què l’argumentari fiscal (i de de fet, l’econòmic, en general) en defensa de l’emancipació de Catalunya té un recorregut limitat: excita els qui entenen Catalunya com un subjecte nacional, però no convenç ningú que la vegi una simple regió (i fem-ho notar, perquè no és un problema menor: a fora, a la resta del món, és justament com una regió -rica- que és percebuda). Primer el context, després la percepció i, aleshores, l’argumentari… però no a l’inrevés.

Menystenir l’esforç de consolidar la percepció de Catalunya com una entitat nacional (recorrent, inevitablement, a l’argumentari històric i lingüístic, a brandar el dret natural i els drets polítics fonamentats en la història del país, a fer patents amb tota la seua cruesa les agressions i les humiliacions suportades…) i centrar-se, simplement, a esbombar el greuge econòmic, sense adonar-se que només és greuge per a aquells que ja tenen aquella percepció assumida, és perdre el temps de cara endins, i fer-nos de mal voler, de cara enfora. I ara, que ja n’hem perdut tant per no haver volgut entendre-ho, potser ja hauríem d’estar en condicions d’acceptar-ho. A no ser que en realitat, llengua, història i dret se’ns en refotin tant, que no puguem concebre’ls com a base d’un discurs.

Mentre no ho entenguem i retornem, un cop i altre, a la cançó del greuge econòmic i fiscal, sense més, els qui perceben Catalunya com una simple regió romandran impermeables, i aquells qui, en ocasions tenen dubtes, acabaran concloent que, si el problema és econòmic, solucionem-lo en termes de política econòmica, perquè formular-la en termes de sobirania, ni s’escau, ni segurament va bé per a l’economia.

Deixeu-me fer una darrera reflexió:

L’estat modern ha estat concebut i s’ha desenvolupat com una maquinària integrada al servei de la uniformització i de la recerca de consensos.
L’independentisme va tenir la seua gran oportunitat quan, a Espanya, l’estat badava. Aleshores vam poder treure el cap i, gràcies a la sorpresa i l’avantatge que aquesta ens va concedir, vam poder construir un relat guanyador, un relat que, perquè fos durador i resistent, exportable i comprensible arreu, i generador de cada cop més adhesió, calia haver fonamentat en allò que és, al mateix temps, sòlid (absolut), durador, resistent i universal: el dret natural, la història i els drets històrics, el respecte a la identitat lingüísticocultural, la reivindicació de la democràcia i els seus valors… Per contra (i en gran mesura per acomplexament davant les acusacions d’identitatitarisme -cosa que no sé que què significa-, per por als nostres veïns d’origen castellà i perquè intuíem que la gent del país era d’una superficialitat esbalaïdora) van lliurar-nos a la pura reivindicació econòmica (i se’ns va veure com una regió rica i insolidària, perquè mai no vam refutar la percepció que fóssim una regió), a blasmar Espanya per corrupta (com si la corrupció pogués ser una característica nacional, i a més nosaltres n’estiguéssim exempts, de misèria, cosa impensable en un país colonitzat, a les elits del qual, per tal de garantir la seua adhesió, cal mantenir sempre ben “greixades”), per incompetent (quan d’això en sabem molt, també nosaltres), per inevitablement reaccionària (i per això ens vam sobresaltar amb el sorgiment de Podemos, que de seguida va fer trontollar la nostra efímera hegemonia).
Vam menystenir el discurs i el van subordinar a la tàctica (pensàvem que això de la independència seria una partida d’escacs rapideta) i ara, quan l’estat s’ha despertat, ell teixeix discurs i nosaltres fem tuits. No és que tinguem mala peça al teler, és que la vam renunciar a teixir i ara la tela és seua.