agere_contra2010_clip_image002_0005

El negociat a Catalunya del Partit Socialista Obrer Espanyol insisteix, a cada oportunitat que té, per repetir el mateix: es pot ser independentista, és clar, però la independència s’ha de defensar respectant els procediments legals, és a  dir, i passant de la bonica teoria a la crua pràctica: no s’ha de poder defensar, perquè els procediments legals exigeixen un plus de representativitat a l’independentisme que pràcticament l’obliguen a proclamar la independència per aclamació general; i encara en aquest cas, caldria que una majoria tan gran com aquesta, però ara d’espanyols (és a dir, de castellans), acceptés la decisió. Tot això amb la dificultat afegida que abans d’adoptar cap mena de resolució sobre la independència de Catalunya, una altra majoria espanyola (que la majoria de juristes —també espanyols— consideren que no hauria de ser, tampoc en aquest cas, simple, sinó igualment qualificada) acceptés que les propostes catalana i espanyola fossin tramitables. Dit d’una altra manera: que per començar un procés tan difícil caldria, a més, un permís no menys difícil d’aconseguir.

Tot plegat pot semblar molt enrevessat, però en realitat és molt senzill: la independència de Catalunya no depèn de la voluntat dels catalans sinó dels espanyols (és a dir, dels castellans, que són el grup demogràfic àmpliament majoritari a l’Estat i aquell amb el qual aquest Estat s’identifica) i, en qualsevol cas, els qui volguessin la independència haurien de ser molts, molts més que la simple majoria (d’espanyols i de catalans). Als dependentistes, però, només els cal ser-ne un grapat. Vés que bé! La ferum de trampa legal és fa difícil de dissimular, però quan se’ls fa notar que aquestes lleis són tramposes, els dependentistes posen cara de sorpresa i exclamen: “però es la llei”, com si aquesta llei hagués caigut del cel, hagués estat feta sense intencionalitat i no l’haguessin fet uns homes… tramposos.

Sí, ja sé que em diran: potser van fer trampes, però a la majoria li va semblar bé, perquè les lleis s’han votat, i en el cas de la Constitució, que és la norma que aquí en darrer terme ens ocupa, va ser votada directament la gent, també els catalans, i la majoria la van acceptar. I és veritat, la vam votar perquè era això o, o… o què? Quina era l’alternativa? Perquè quan es tria, es tria entre alternatives, o no? Aquí teníem la Constitució o… un altre procés constituent?… una involució a la dictadura amb què mai no es va trencar?… un temps d’incertesa i por? El referèndum de la Constitució de 1978 va tenir un inequívoc aire de «o et menges el plat o te’n vas a dormir sense sopar.»

Constitucion_de_1978.jpg

Però no simplifiquem, perquè el que he descrit al principi no és ben bé el que la llei diu, sinó allò que diuen que diu, és a dir, la interpretació que en fan certs grups polítics i institucions que volen limitar el ventall de possibilitats dels ciutadans (si més no el dels catalans, que contra nosaltres tot s’hi val) i que han decidit segrestar l’Estat i convertir-lo en una finca privada amb serfs adscrits a la terra. És aquí on es troba realment la trampa: no en la llei (no en la Constitució, que si bé va ser plat de menú únic i no de carta, té possibilitats i no és un document draconià) sinó en la seua interpretació per part d’unes elits que han segrestat l’Estat, i entre les quals es troba el PSOE i els seus escolanets del nord-est. Aquesta interpretació sectària de la llei, un cop elevada a doctrina legal pel Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, i substanciada en jurisprudència per la resta de tribunals, és llei, també, de manera que ja no podem parlar pròpiament de segrest trampós de la llei, sinó de d’adulteració tramposa d’aquesta. Però és la llei, dirà el PSOE, i els seus escolanets del nord-est (de la resta —PP i Ciudadanos—no en parlo, perquè no són còmplices necessaris, sinó responsables directes).

Corte-de-mangas.jpg

Veurem la gent del negociat a Catalunya del Partit Socialista Obrer Espanyol tapant-se els ulls i mirant de tapar-nos-els a la resta a base de repetir la idea que ells creuen en la separació de poders a l’Estat i que són respectuosíssims amb les decisions judicials, i és clar, quan es tracta de de fe i de caritat, com que deriven directament de Déu i no pas de la raó, tota discussió esdevé impossible. I com que ho saben, no poden evitar dir-ho mentre fan un somriure d’orella a orella, perquè eludir el debat sempre és agradable, sobretot si, a més, tens un Estat al darrere apuntat contra qui et contradiu. Tenir poder (perquè això és una qüestió de poder, no legal: el debat jurídic és l’àmbit al qual els interessa de portar la discussió per defugir la qüestió central —que és la persecució etnocida d’una minoria nacional— i convertir-la en una insuportable disputatio escolàstica sobre plecs, plets i contraplets), el poder, dic, et deu fer sentir una escalforeta per dins que et tiba els músculs sardònics.

I guarneixen el seu acte de fe amb allò de “respectar les normes de convivència que ens hem donat tots”. Quina frase més bonica! Com podríem qüestionar-la! Només perquè aquestes normes procedimentals de convivència ja no serveixin per garantir el que haurien de garantir sinó per a tot el contrari? Deu ser que són més importants les normes de convivència que la convivència mateixa, deu ser que si tens uns pantalons tres talles més petits, no hauries d’anar al sastre perquè te’ls eixamplés, sinó passar pel dietista per satisfer les exigències de l’amplada de cintura de la peça. I tant se val que els pantalons que t’ofeguen els hagis comprat tu o que se’ls hagués comprat ton pare en 1978, pensant en ell i no en tu, que encara eres petit o potser ni tan sols havies nascut. Sí, sí, ja ho sé, que no és el mateix la llei que uns pantalons. És veritat, és molt més important la llei, i molt més seriós.

I quan malgrat tot se’ls colla amb les seues contradiccions, et surten finalment amb allò que el dia 6 i 7 de setembre passat, quan es van aprovar la Llei del Referèndum i la de Transitorietat Jurídica, es van vulnerar lleis i reglaments i, amb ells, els drets dels diputats que no volien aprovar aquestes lleis, drets que es veurien recollits en les normes vulnerades. I afegeixen encara que les lleis aprovades serien totalment il·legítimes perquè entrarien contradicció amb d’altres de vigents i aprovades o admeses pel mateix Parlament de Catalunya, i no per cap institució de fora, amb la qual cosa, la contradicció no es donaria en termes de confrontació entre Catalunya i l’Estat Espanyol, sinó que es tractaria d’una contradicció interna que posaria de manifest l’arbitrarietat que inspira els actes dels independentistes. Passa, però, que les normes existents per regular els processos ordinaris de la vida democràtica de la comunitat autònoma, i que estableixen la necessitat de comptar amb majories parlamentàries qualificades a l’hora d’aprovar certes lleis (com les que regulen els processos electorals) o de dotar determinades institucions (com la Sindicatura de Greuges o la del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) no tenen ni la mateixa naturalesa ni els mateixos objectius que d’altres lleis que tenen per finalitat la constitució d’un àmbit jurídic nou. Així, mentre les primeres donen per suposat el consens general al voltant de l’estatus quo estatal i autonòmic, les segones parteixen de la constatació del trencament de tal consens (i fer trampes o cercar la residualització d’una comunitat nacional són raons suficients per a un trencament d’aquesta mena) i cerquen la manera de superar-lo i fixar-ne un de nou, en el marc del qual sí que tindrà sentit exigir uns mínims de representativitat a determinades institucions i normes, una representativitat que, certament, seria desitjable també per a les lleis i els procediments de superació de l’estatus quo qüestionat, però que no els és exigible com a condició inexcusable perquè, un cop trencat el consens, allò que cal és mesurar les forces i, un cop conegut l’abast de cada opció, recompondre el consens trencat o bastir-ne un de nou, sense apriorismes legals que han deixat de tenir sentit i que només es poden adduir amb la intenció de bloquejar tot canvi i tancar en una gàbia legal una part de la societat, ni que sigui la major part de la societat, que és justament el que se cerca quan, agafant-se al marc legal del temps de consens, se li exigeix a la majoria que encara sigui més majoritària o, dit d’una altra manera, s’argumenta la justícia d’una minoria de bloqueig.

Aquesta impostura és la que duu els diputats de la minoria a plànyer-se d’haver vist els seus drets violentats quan la majoria parlamentària ha aconseguit que el Parlament aprovi les lleis que aquesta mateixa majoria proposa, en comptes de veure’s obligada a plegar-se a la voluntat de la minoria. Però és que el principi de majories no és era justament l’essència del principi democràtic? Què s’hauria violentat aquí? ¿El dret dels diputats dels grups de l’oposició a aconseguir la inhabilitació i el processament dels membres de la Mesa i dels diputats de la majoria per tal d’impossibilitar que es vehiculés llur voluntat majoritària, i fer-ho acollint-se a lleis, decrets i interpretacions tramposes? Potser es va forçar el reglament. Lleig. Però neutralitzar un parlament no és només lleig, i pròpiament il·legal, sinó totalment inacceptable per immoral (Ai el debat ètic! D’aquest tampoc no en volen saber res, es veu que no hi ha distància entre legalitat i legitimitat.)

1200px-Logotip_del_PSC.svg.pngAra, que si volen que parlem de la vulneració dels drets de les minories, i més exactament dels drets fonamentals de les minories nacionals, doncs en parlem. Molt em sembla, però, que si formulem el problema en aquests termes, que són justament els termes del problema, trobaran també la manera d’eludir la discussió, i fer-ho amb un somriure a la boca i els articles 3, 8, 116 i 155 a l’esquena.

La C era de cinisme.