descarrega

Quan un país es proposa dur a terme un referèndum d’autodeterminació, una de les qüestions principals que se li presenten és la de decidir quin és el cens electoral que hi ha de participar.

Generalment, tota ocupació (o sotmetiment secular) facilita un flux de població des del país dominador cap al sotmès, en haver passat, aquest darrer, a ser considerat només una extensió territorial del primer. Aquest flux pot ser més gran o més petit, i pot veure’s acompanyat, també, d’un flux en sentit contrari. En qualsevol cas, la composició demogràfica del territori subjugat canvia, però a diferència del que passa quan això s’esdevé en termes de migració per motius econòmics, la població arribada de nou en cas d’ocupació ho fa segura del seu dret a prevaldre, i sense experimentar cap mena d’alteració significativa pel que fa a les seues lleialtats nacionals i sentiment de pertinença. Certament, aquests darrers poden matisar-se amb el temps, i fins i tot potser que experimentin, finalment, variacions d’importància, però ni tal cosa és d’esperar que es produeixi de manera ràpida, ni en proporcions significatives (de fet, no es coneixen casos en els quals això hagi passat). És més: cap la possibilitat que, un cop consumada la dominació política del territori ocupat (o secularment subjugat), la població que hi aflueixi, no procedent del país dominant i arribada per raons merament econòmiques, adreci la seua lleialtat cap a la potència ocupant (prevalent) i acabi actuant com un contingent de població que reforci la dominació d’aquesta darrera (així va passar, per exemple, en el cas dels menorquins, mallorquins, valencians, maltesos i italians que es van afegir als francesos que es van desplaçar a l’Algèria ocupada per França entre 1830 i 1962).

Tenint en compte això, s’entén com d’important és decidir qui té dret a votar quan es proposa la possibilitat de recuperar (o d’accedir) a la independència mitjançant el vot, ja sigui en un referèndum o en unes eleccions en les quals es triï un parlament que haurà de tenir la decisió final (i així, per exemple, la qüestió del cens és, juntament, és clar, amb la intransigència marroquina, el principal escull amb què topa el procés d’autodeterminació de l’antic Sàhara Occidental, teòricament promogut per Nacions Unides).

En el cas català, però, la qüestió del cens no ha estat ni tan sols posada sobre la taula. Com en tantes altres coses, els catalans innovem en aquesta matèria. Sembla que l’arribada de més de tres milions de persones a Catalunya durant el segle passat i la primera dècada d’aquest, procedents en la seu majoria dels territoris de l’antiga Corona de Castella (justament la potència que va ocupar el país a principis del segle XVIII, i sobre la qual va pivotar la creació del Regne d’Espanya), no és vista com un element que pugui tenir cap importància sobre les possibilitats reals d’accedir a la independència per la via referendària. I ni tan sols sembla inquietar cap independentista la constatació que aquest contingent de població nouvinguda (arribada sobretot en els anys del franquisme, quan es va dur a terme un intent sistemàtic de genocidi cultural contra el poble català i, per tant, quan integrar-se al país implicava la voluntat activa de fer-ho) s’incorporava a un país que, a començaments del segle XX, comptava amb, encara no, dos milions d’habitants (i que, a més, havia d’experimentar la sagnia de la guerra de 1936-1939 i de l’exili posterior).

Sembla que el cas català és immune a allò que, a la resta del món, és vist com un factor decisiu. I segurament no és aliè a aquesta extravagància el tòpic que Catalunya és capaç d’integrar, per simpatia i sense cap dificultat, qualsevol que hi arribi, ni que hi arribi acompanyat de milions de persones més i ni que, tots plegats, siguin membres del grup etnolingüístic políticament dominant de l’estat. Els catalans som especials, i amb un somriure vencem totes les resistències, i fets com que la llengua del país hagi passat, en poc més d’un segle, a ser la llengua habitual del 100% de la població, a ser-ho de poc més del 36%, no són suficients per fer-nos pensar que, aquí, les coses són com arreu. Catalonia is diferent. I ho és tant, que ni tan sols ens qüestionem que en el cens hagin de ser-hi els membres dels forçós i cossos de seguretat de l’Estat del qual aspiaríem a separar-nos, com també la resta dels funcionaris que mantenen la seua Administració en el nostre territori. Que voti tothom! El cens importa al Sàhara, al Tibet i a Palestina, posem per exemple, però, aquí? Aquí mai!

No seré jo, Déu nos en guard, qui faci res per despertar els catalans del seu somni, tan naïf, però tan estimulant de l’autoestima (i tan tranquil·litzador, des del moment que nega tota la realitat i la seua conflictivitat inherent per l’original de via de declarar-la impossible, per lletja). Em limitaré només a estimar quins haurien estat els resultats de les eleccions del 27 de setembre passat al Parlament de Catalunya, si els votants no haguessin estat tots els ciutadans espanyols amb residència administrativa ala comunitat autònoma catalana, sinó els allí nascuts (gràfica 1) o els allí nascuts i els qui hi resideixen des de fa almenys 15 anys (gràfica 2).

Per fer aquesta estimació m’he servit de les dades disponibles a l’article “Balanç i prospectiva demogràfica del conjunt dels territoris de llengua catalana”, d’Andreu Domingo i Valls, inclòs al volum dedicat a la Segona Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana (publicat per la Generalitat de Catalunya, dintre de la col·lecció “Biblioteca tècnica de política lingüística”), de les dades disponibles a la pàgina web l’Institut de Demografia de Catalunya (Idescat) i a la pàgina web de l’instituto Nacional d’Estadística (INE) de les dades sobre els resultats de les eleccions del 27 de setembre de 2015 al Parlament de Catalunya, publicades per la Generalitat de Catalunya en la seua pàgina web i de les dades del la tercera onada de 2015 del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que he consultat a partir del tractament que en fa fer el conegut politòleg Sergi Castañé, a la feina del qual, els interessats en això que hem anomenat “procés” d’independència, tant hem d’agrair. Val a dir que, davant de la impossibilitat de conèixer les xifres absolutes i relatives exactes, i actualitzades a 2015, de la població resident a Catalunya, a setembre d’aquell any, les de la població arribada de l’Estat Espanyol abans almenys quinze anys abans a aquesta data, de l’arribada amb posterioritat a aquest període de temps (i de més de 18 anys), les de la població resident, en aquella mateixa data, arribada de fora de l’Estat Espanyol, i les de la població arribada procedent de fora de l’Estat Espanyol (o nascuda en territori estatal i descendent d’aquesta) però ja nacionalitzada i major d’edat, i, per tant, amb dret a vot (cal dir que les xifres exactes més actualitzades corresponents aquestes categories de població a les quals he pogut accedir eren de 2012 i es trobaven recollides en l’article ja citat, d’Andreu Domingo, UAB), he optat per fer servir només xifres relatives, que caldrà considerar aproximades (tot i que, per aconseguir-les he emprat, en tot moment, les dades disponibles, que han estat la meua única guia).

A Catalunya (comunitat Autònoma de Catalunya) hi residirien, l’any 2015, poc més de 4.700.000 persones que hi haurien nascut, una mica més de la meitat de les quals amb un, o tots dos, progenitors, nascuts en algun altre indret de l’Estat Espanyol, i aproximadament 2.800.000 persones nascudes fora de Catalunya, de les quals, també aproximadament, 1.300.000 haurien arribat de fora de l’Estat Espanyol (i unes 400.000 d’elles haurien accedit ja a la nacionalitat espanyola), mentre que, aproximadament 1.450.000, haurien arribat a Catalunya procedents de la resta de l’Estat, una mica més 400.000 d’elles en data recent: en el transcurs dels 15 darrers anys.

Si ens fixem en les persones amb nacionalitat espanyola i més grans de 18 anys i, per tant, amb dret a vot, les xifres serien, aproximadament les següents:

  • Persones nascudes a Catalunya: 3. 860.000
  • Persones nascudes a l’Estat Espanyol: 1.270.000
  • Persones nascudes fora de l’Estat Espanyol: 380.000

Si a aquestes xifres els restem el percentatge del 25’05% corresponent a l’abstenció (que considerarem, per fer els nostres càlculs, i a falta de dades més preciss, que es va repartir per igual entre tots tres blocs), els percentatges de votants per cada grup haurien estat, aproximadament, el següents:

  • Persones nascudes a Catalunya: 2. 890.000
  • Persones nascudes a l’Estat Espanyol: 950.000
  • Persones nascudes fora de l’Estat Espanyol: 285.000

Doncs bé, si tenim en compte que, segons ens indica el CEO, només el 27’3% dels votants corresponents a la població residents a Catalunya no nascuda al país, tant procedent de l’Estat Espanyol com de fora d’aquest (en total 1.235.000 votants, aproximadament), va optar per votar una de les dues candidatures obertament independentistes que concorrien a les eleccions del 27 de setembre passat, podem calcular quants vots significa aquest percentatge (uns 335.000 vots), restar-lo del total de vots aconseguits per les candidatures de JuntsxSí i la CUP, i, tot seguit, la resta dels vots corresponents a aquesta part de la població (uns 900.000 vots), restar-los dels obtinguts per la resta de les candidatures. Fent-ho d’aquesta manera podrem saber quin hauria estat el resultat aproximat si el cens hagués estat integrat, únicament, pels naturals del país.

Aquest hagués esta el resultats en xifres relatives aproximades:

 Gràfica 1

1-page-001

Com es veu, en aquest cas, la victòria independentista hagués esta del tot incontestable, i això malgrat que entre la població nascuda a Catalunya (que seria el criteri per a l’elaboració del cens en aquesta hipòtesi), s’inclourien persones nascudes al país, però filles de residents nascuts a la resta de l’Estat Espanyol i/o en països tercers, un electors que, a causa de les condicions polítiques a què es veu sotmès el país, en molts de casos el perceben només com una simple extensió de la terra d’origen del seus pares i que, per tant, experimenten grans dificultats per identificar-s’hi i per concebre’l com a possible subjecte polític sobirà, tal com es veu en aquesta gràfica apareguda el passat 16 de gener al digital Vilaweb, dintre de l’article “L’independentisme ha trencat la barrera de l’origen familiar a Catalunya” (signat pels politòlegs Seda Hakobyan i Alexandre Solano), i elaborada en base als sondatges que anualment realitzat l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB):

solano-bo

Aquesta victòria de l’independentisme, encara s’engrandeix més si tenim en compte que en el 43’6% de vots contraris s’inclourien els vots blancs i nuls (com que és impossible de saber quin és l’indret de naixement dels qui van votar nul o en blanc i, en conseqüència, no podíem restar del seu total aquells que haurien estat generats per població resident però no natural, hem optat per comptar-los entre els vots no expressament independentistes), tot i que, cal dir-ho, possiblement s’hauria de de matisar si tenim en compte que hi ha raons per pensar que l’abstenció (1.380.657 persones) afectaria en major grau la població unionista (i, d’acord amb l’acabat de veure, les categories d’electors no nascuts a Catalunya), mentre que nosaltres, en la nostra hipòtesi hem considerat que el percentatge d’abstenció afectaria per igual tots els grups de votants.

Si ara fem l’exercici d’incloure en el cens, no sols els electors actuals nascuts a Catalunya, sinó tots aquells que hi resideixen des de fa almenys 15 anys, i tot seguit realitzem la mateixa operació de restar el 27’3% dels vots corresponents als residents, actualment amb dret a vot segons la legislació electoral espanyola, que no compleixen ni la condició de ser nascuts al país, ni de residir-s’hi per un període igual o superior a quinze anys (aproxidament 750.000 electors), a candidatures netament  independentistes, i de descomptar la resta dels vots, corresponents a aquests mateixos residents, dels que van rebre les candidatures restants, el resultat, aproximat, seria el següent (per al qual valen els aclariments fets en el cas de la hipòtesi anterior):

Gràfica 2

2-page-001

Per acabar, serà bo que reproduïm a continuació quin va ser el resultat real, el 27 de setembre passat:

Gràfica 3

3-page-001

La conclusió a què podem arribar després de l’acabat de dir és que, tant important com ampliar la base de l’independentisme, és saber delimitar què entenem per poble català i, per tant, saber quina és la base total a la qual cal adreçar-nos, no sigui que, mentre uns ampliïn convencent, uns altres ampliïn empadronant.

descarrega