imagen

Aquests dies estem desorientats, sovint no ens diem res, encara que molts estem pensant, en silenci, les mateixes coses. Ens sentim perduts, sense nord, desesperançats.

Ens sentim desorientats des del dia 5 o 6 d’octubre. Encara més des del 10 i cada cop ens sentim pitjor. El dia 27, en comptes de ser un esclat d’alegria, la majoria s’ho va mirar pel televisor. Havien proclamat la república? Sí? I ara què? Què passarà dema? Els qui eren a la plaça de Sant Jaume, celebrant-ho feien de l’escepticisme alegria, però, a estar contents, s’hi esforçaven, no els sortia sense esforç. Miraven les finestres de Palau i no hi veien res. De debò que hem proclamat la independència? Semblava una obra de teatre i teníem por que, quan caigués el teló, ens aixafés.

I ara és així com ens sentim: aixafats… aixafats i estabornits. Sabem que la lluita continua però no sabem com ni per a què. O no, per aquí sí que ho sabem: perquè si ens donem no en deixaran res del nostre poble. Així que cal continuar. Però cap a on? Amb quina esperança?… I ara què?

En els paràgrafs que segueixen no he volgut donar cap resposta a aquesta pregunta perquè, de respostes jo no en tinc. En cerco, però encara no n’he trobades. I si no pots dir res d’útil, si total que pots fer és divagar, val més callar.

El que sí que he pogut fer ha estat identificar els principals problemes a què ens enfrontem en aquest dies, problemes estructurals, conjunturals i psicològics. No em refereixo a problemes concrets, relacionats amb els reptes més immediats i urgents, sinó  a problemes més de fons. Problemes que, en un cas, afecten a tothom, i en la resta a tots els independentistes (o a al majoria), i que constitueixen el rerefons d’altres problemes, el rerefons d’aquests dies de desconcert.

Conèixer guareix, diuen alguns. No sé si és veritat, però sí que sé que sense autoconeixement no es pot emprendre una revolta ni dibuixar horitzons. Ens cal saber què ens passa com a individus i com a moviment, perquè això ens ajudarà a pensar. En els paràgrafs que vénen hi trobareu alguns d’aquest problemes generals a què em refereixo, que en cada individu i situació adopten formes concretes.

No hi trobareu solucions, dic, però potser sereu capaços de trobar-les vosaltres després de llegir-los, perquè si ens entenem, entendrem millor la situació, el moment històric, i ens trobarem en millors condicions de redreçar-lo.

Això espero.

No som un sol poble

A principis del segle XX érem dos milions de persones a Catalunya. Ara en som set i mig. Aquest increment de gairebé el 400% no és fruit del creixement natural de la població, sobretot tenint en compte que el segon terç del segle es va iniciar amb una guerra, i va anar seguit d’un exili que va adquirir proporcions rellevants. Aquest creixement és, fonamentalment, fruit de la immigració.

Això potser no representaria cap problema significatiu per a una societat organitzada estatalment i, per tant, amb recursos materials, institucionals i simbòlics per a integrar la població nouvinguda en uns referents col·lectius que contribuïssin a fer-ne un sol poble (tot i que amb aquests referents, simbòlics i culturals, mai no n’hi ha prou, ja ho sabem, sinó que cal que la població nouvinguda pugui accedir ràpidament a uns mínim econòmics que li permetin dignitat i esperança, sense els quals la unitat civil és només un mite).

El nostre país, però, és una pàtria clandestina a la qual li cal seduir el nouvingut. Aquest ho té fàcil per socialitzar-se en clau espanyola (sobretot si procedeix d’algun indret del món ja espanyolitzat), però sovint li cal molt d’amor, molta atenció i molta paciència per a fer-ho en clau catalana (especialment en aquelles zones del país amb més creixement demogràfic i, per tant amb més immigració acumulada). De gent amb aquestes qualitats n’hi ha poca a tot arreu.

No cal dir què tendeix a passar si la població nouvinguda forma part del grup demogràficament hegemònic a l’estat, del grup que posseeix l’Estat i s’hi identifica, del grup que és la referència estatal, l’arquetip al qual emmotllar els geperuts perifèrics que, com nosaltres cal redreçar per fer-ne uns ciutadans com cal. En aquest cas el nouvingut no acaba de sentir que ha arribat a un lloc diferent de casa seua, i pretén viure-hi com si encara fos al seu lloc d’origen. Centrant-nos en el nostre cas: aquesta mena d’immigrant arrela a Catalunya, però sovint no esdevé un català més (no vull dir un veí censat més, sinó un membre més de la comunitat nacional —historicocultural— d’acollida) perquè, al cap i a la fi, ser català (en el sentit cultural, que és, de fet, aquell que se li atribueix inicialment al terme “nació”) és optatiu, mentre que els catalans (és a dir, els membres de la comunitat historicocultural catalana) no poden ser espanyols sense fer immersió lingüisticocultural en la cultura castellana.

Un incís: sí ja sé que més d’un em dirà que només per viure, treballar i relacionar-se a Catalunya ja s’és català. Molt bé, no vull discutir amb qui, honestament o no, pensi i/o digui això. Només apuntaré que cada u ja sap què és, i que una cosa és la nacionalitat política i una altra la nacionalitat cultural, i que posseir la primera no et dóna automàticament la segona, de la mateixa manera que tenir la segona no suposa necessàriament el reconeixement de la primera.

Hi ha catalans a la República Francesa i catalans dispersos arreu del món, que no tenen la mateixa nacionalitat política que els habitants del Principat sota sobirania espanyola però sí que tenen la mateixa nacionalitat cultural que gran part d’ells, alhora que i gent en aquesta part del Principat que, malgrat compartir la nacionalitat política de la majoria dels seus habitants, no pot considerar-se membre de la nació cultural catalana, a la qual sí que pertanyen aquells catalans de l’exterior a què m’he referit, ni vol ser-ne. I això és pot dir de Catalunya i dels catalans, però també de qualsevol altre indret del món i de la seua gent. I tingueu ben present que la nacionalitat cultural no és res d’eteri, sinó un fet social claríssim (si en dubteu, només heu de demanar-nos què passaria si un català —és a dir, algú de nacionalitat cultural catalana—, resident a Andalusia, aspirés a esdevenir, per exemple, president de la seua Junta. Ho deixo aquí.

A aquesta població immigrada a què em referia abans de l’incís (a la qual se li afegeixen nouvinguts d’altres orígens però que, que ells sàpiguen, han vingut a Espanya) li agrada pensar que és catalana, però sap que, si ho és, ho és d’una manera especial, perquè sap que entre ella i la població que ja hi era es dóna una diferència cultural (lingüística, especialment) ben visible (i així sorgeixen aquelles expressions tan reveladores que distingeixen entre “catalanes” i “catalanes catalanes”, tu ja m’entens). Aquest immigrant podria fer l’esforç per ser un membre més de la comunitat (nacional) de rebuda, i de fet aquesta comunitat li ho posa ben fàcil, perquè es tracta d’una societat ben oberta (de vegades no tant com ens agrada de pensar, tot sigui dit), però potser li fa mandra, o potser no li resulta tan fàcil en la mesura que viu, no en contacte amb aquells “catalanes catalanes”, sinó en pobles i barriades on resideixen d’altres persones com ell. I no ho fa. I a partir d’aleshores no podrem dir que sigui un sol poble (bé, poder-ho dir o podem dir, però empassar-se la retòrica acaba provocant malsons).

14432626808442

Allò més greu passa després, però. Perquè aquests nouvinguts que mai no perden de vista que són nous en el territori, poden experimentar un cert respecte cap als autòctons. És allò de pensar que, aquesta serà casa meua, però ja era la casa d’algú. També és veritat que el fet que l’Estat mantingui els catalans (els membres de la nació cultural) en una situació semiclandestina, els converteix en una gent poc molesta i gens perillosa (de fet, quan es fan visibles resulten molestos, i els cal tornar-se a amagar: per respecte). Se’ls pot respectar perquè el respecte que s’exigeix cap a ells és ben fàcil de tenir-los-el, no implica gens d’esforç i és gairebé un condescendent deixar-los viure, deixar-los tenir la seua bandera i alguna institució, que les coses serioses ja sabem de qui són. O sinó, digueu: què posa al vostre carnet d’identitat?

Allò més greu és la següent generació, i l’altra, perquè es tractarà de gent que ja ha nascut aquí, que veu Catalunya no com una terra a  la qual ha vingut, sinó com la terra d’on són. Amb aquestes noves generacions l’espanyolitat (allò castellà) es naturalitza a Catalunya. Ara ja hi ha almenys dues generacions de castellans nascudes a Catalunya, ja hi ha una o dues generacions de gent nascuda a Catalunya que no tenen majoritàriament el català com a llengua materna. Aquesta gent, però, se catalana (¿d’on, si no?), però catalana d’una manera diferent a com s’hi sent i en són els altres catalans, els autòctons, els membres de la nació cultural, a la qual no han accedit i de la qual se n’ha mantingut —o els han mantinguts— distants.

Certament, molts nouvinguts hauran format família amb gent d’aquí. En aquest cas, llurs fills potser creixeran immersos en la tradició secular de la nacionalitat catalana i s’hi incorporaran, amb tota naturalitat (i això es podrà fer extensiu també a alguns dels fills de pare i mare immigrats, però pujats en entorns culturalment catalans), tot i que potser no, potser l’entorn els durà més aviat a decantar-se per aquesta altra Catalunya de nou encuny, filla de la immigració massiva a un país que, més que no viure, sobrevivia; o potser no es formularan cap dilema, perquè hauran desenvolupat, amb naturalitat, una identitat regional catalana compatible amb una identitat nacional espanyola, unes identitats relacionades a la manera de les nines russes: una nina petita, manyaga, d’anar per casa, i una altra més grossa, més imponent, dintre de la qual tancar la primera, una nina, aquesta, més grossa, que és l’única que veu qui se les mira des de fora, i que és la que de debò importa, la que mostrarem i que cal mantenir sencera i llustrosa (i és que dues identitats són compatibles només si a cada una se li reserva el seu espai, i en el nostre cas, i com deia molt gràficament Don Manuel Fraga Iribarne, la identitat regional és la mare, a la qual li correspon, per tant, l’àmbit de l’afectivitat, de l’espai privat i domèstic, mentre que l’altra identitat és el pare, a qui se li reserva el monopoli de la raó i de l’espai públic, la identitat pròpiament nacional).

El paral·lelisme entre la relació Catalunya-Espanya i les relacions de parella és fecund i entenedor, veritablement didàctic.

La conseqüència de tot plegat és que el gentilici “català” ha acabat designant tres significats. Un el de sempre, aquell que fa referència als subjectes d’una vella nació europea, que assenyala la pertinença a una comunitat que es vol i es reconeix nació, i que no es dóna perquè fer-ho seria suïcidi. Per una altre costat “català” pot designar també el membre d’una regió espanyola com qualsevol altra, perquè en aquest cas català se’n diu algú que, tot i haver nascut aquí, ha crescut i s’ha fet al marge de la nacionalitat catalana i, sovint, contra ella perquè l’ha vista com una molèstia, una imposició intolerable, una entitat que no el deixa ser espanyol en pau. El tercer significat possible fa referència a una vivència que ha aconseguit fer compatibles ser català i ser espanyol, però al preu de distribuir desigualment funcions i consideració a cadascuna d’aquestes identitats. Aquí es tracta d’aquells catalans que són catalans com tants “valencianos” són valencians. En aquest darrer grup hi ha de tot: gent filla d’altra gent d’aquí des de no se sap quan, però que han assimilat la pressió espanyola i s’hi ha acomodat (pensem que una nació no és una entitat predefinida i permanent, sinó sobretot un projecte en constant desenvolupament, de manera que més que de nació hauríem de parlar de nacionalització), gent filla alhora de la immigració i dels qui ja hi eren, gent filla exclusivament de la immigració però que han sabut trobar un espai per a la catalanitat en la seua identitat personal, i encara gent vinguda de fora però que, al seu moment, s’han integrat, en graus diversos, a la societat d’acollida (sense, però, identificar-s’hi plenament). Es fa difícil quin d’aquests quatre tipus és majoritari. Diguem només que algú com Albert Rivera o com Xavier Garcia (l’Albiol), pertanyen al segon grup, que algú com la Dolors Montserrat pertany al primer, o que algú com l’Arrimadas pertany al quart. A efectes polítics, però, els “catalans” segons el primer significat s’oposen als “catalans” segons els dos altres significats, que trobaran prou espai per a la confluència i la col·laboració.

Ventajas-de-aprender-valenciano-con-AIP

A banda, no subsumibles en cap dels tres significats del terme “català” hi ha, a Catalunya, els qui només s’entenen com a espanyols, i prou.

Faig un nou incís: com es veu, faig abstracció de la nova immigració, que introduiria una complexitat més gran a la classificació feta, però que, en tot cas, majoritàriament acabarà tendint a ubicar-se en un dels espais enumerats perquè, tard o d’hora, se socialitzarà com espanyola, catalana o catalana i espanyola alhora (amb la consegüent distribució de funcions i consideració entre totes dues identitats). Altres identitats d’origen acabaran jugant un paper secundari en la major part dels casos.

Doncs bé, tornant a la qüestió que estàvem tractant i avançant-me a possibles objeccions: sí, els significats acabats d’exposar constitueixen només una esquema general. La casuística, és clar, és molt més rica. Sempre n’és de rica la casuística i és per això que recorrem als models explicatius: per no perdre’ns en la riquesa i entendre el món en base a regularitat i categories. Segur, per exemple, que trobaríem gent vinguda de fora que s’ha fet seua la catalanitat i ha esdevingut un connacional més (igual com, i això ja ho he dit, hi ha gent de famílies arreladíssimes de segles que ha fet el camí invers). Em sembla però, que allò sumàriament exposat en els paràgrafs anteriors resulta força clar i constitueix la norma. A més, estic segur que, qui més o menys, ho ha pensat, amb més o menys detall, més d’un copa la seua vida. Són coses que es pensen, i que se saben, però que no es diuen: són tabú. És com si dir-les tingués efectes màgics: parlar-ne seria com pronunciar aquells conjurs que, per simple fet de dir-les en veu alta tenen efectes sobre el món material. Pensem que si parlem d’això i som honestos, la societat es trencarà (com si ara no n’estigués, de trencada, i fos veritablement un sol poble), o que les zones de tensió entre les plaques tectòniques demogràfiques sobre els quals es mou en gran mesura la política catalana (en la qual, és clar, influeixen també d’altres qüestions), s’activaran i ens conduiran al desastre. Ja ho entenc que es pensi així, jo mateix procuro no referir-m’hi mai, o fer-ho en petit comitè, perquè sé que es produirà un escàndol). Però sabeu què, les paraules màgiques no fan aparèixer res, només fan visible allò que ja existia i es fa notar, i tant que es fa notar! Per tant, potser que en parlem, perquè així sí que contribuirem a conjurar si més no una cosa: la mediocritat, la falsedat i la hipocresia del discurs polític català de les darreres dècades. Si hi ha paraules màgiques no és perquè facin aparèixer res, sinó perquè fan desaparèixer allò que només era aparença.

L’emancipació nacional de Catalunya, ja sigui en forma de república independent (tant com d’independent es pot ser en el món actual), ja sigui en forma de república coronada (és a dir en al forma confederal, que ha estat l’estatut del país fins al desastre de la Nova Planta i que, més endavant, ha estat el somni del catalanisme contemporani), o potser en forma d’estat federal en l’àmbit d’una federació asimètrica, es juga, també —sobretot?— en el terreny la demografia, que tot ho condiciona. I d’això se n’ha de parlar, perquè com volem que cadascú assumeixi el seu deure polític si no sabem com és la nostra polis en totes les seues dimensions (i la demografia és política), qui és nacionalment cadascú a la nostra polis, des d’on parla i en nom de quin pretès dret i de quin horitzó nacional ho fa?

Ja no hi ha una Catalunya. La dialèctica Espanya-Catalunya és, en primer lloc una dialèctica entre les diferents maneres d’entendre’s “català”, perquè Espanya s’ha incardinat al moll de l’os del nostre territori, i això fa les coses difícils, molt difícils: tràgiques. I encara és tot més difícil si d’això no se’n parla, perquè obviar aquest problema per elevació i dir que la reivindicació independentista catalana no té res d’”identitari” és escriure un nou capítol d’aquell discurs polític mediocre a què em referia. Els catalans no són ni àngels enfrontats a problemes relacionats merament amb valors democràtics, ni papaterres amoïnades únicament a furgar i menjar, ni tampoc una barreja de totes dues coses, una mena d’homo economicus et moralis. Tenim també necessitats de pertinença i d’identificació i són justament aquestes les que més pesen en tot moviment d‘emancipació nacional, perquè una nació no és un conjunt de lleis i d’institucions i un mercat compartit, una nació és una comunitat de referències històriques i culturals.

La reivindicació independentista és un projecte nacional que, en un grau molt alt —decisiu— és una reivindicació identitària, o si es vol, i per a evitar confusions malintencionades: una reivindicació cultural; de la nació cultural. Perquè si la reivindicació és econòmica, la solució és econòmica, si la reivindicació és política, la solució és política, i només es veu la independència com a solució si la reivindicació és, també i sobretot, nacional; si allò que se cerca és ajustar –que ve de “justícia”— la nació política a la cultural.

Perquè l’adversari té un projecte identitari clar, explícit en el seu relat i en les seues incomptables lleis i sentències: cerca l’etnocidi, l’assimilació, l’extinció, la desaparició d’una identitat, de la cultura en què s’expressa i de la llengua que la vehicula. L’adversari ens vol, en el millor dels casos, en una reserva, i en el més dràstic, ens vol finits.

L’optimisme evasiu

Durant aquests darrers anys d’efervescència independentista que hem convingut, de manera tàcita, anomenar el “Procés”, hem assistit al creixement d’una bombolla del que anomenaré de l’optimisme evasiu.

El repte que ens proposàvem i que continuem proposant-nos els independentistes és majúscul i ens exigeix un grau enorme d’esforç i de sacrifici. Per encarar-lo ens cal sentir-nos segurs i tenir la moral alta. Conscients d’això condemnem els discursos derrotistes o d’un pessimisme paralitzador, i recolzem, aplaudim i difonem aquells altres que posen l’accent en les nostres possibilitats, que cerquen insuflar-nos ànims i que ens mouen a l’acció. Tanmateix, tinc la impressió que hem valorat tant aquesta darrera mena de discurs que hem acabat obviant dificultats, menystenint entrebancs i derrotes parcials i menyspreant la capacitat dels nostres enemics.

Ens hem assegut sobre una bombolla d’optimisme, fràgil com totes les bombolles, que a la primera sotragada seriosa podia petar i deixar-nos estabornits, com ara ho estem. Oimés quan l’optimisme que s’ha difós no s’escampava tant pensant a animar els independentistes a assumir riscos i sacrificis, a fer-los més suportable l’esforç, sinó, sobretot, a mantenir-ne la moral alta donant-los a entendre que tot aniria bé perquè sí, sense que calgués gaire implicació personal per part seua; res més enllà de manifestacions, votacions i assistir a alguna conferència o míting, o potser a alguna festa popular. Ni sacrificis econòmics (multes, vagues…), ni riscos personals (denúncies, agressions…). Res d’això podia passar, perquè «Europa no ho permetrà», perquè «Espanya no es pot permetre certes fotografies», perquè «la precarietat de l’economia espanyola ens anirà a favor», perquè «tenim un govern excepcional que cap a on va», perquè «està tot pensat», «perquè hi ha un pla secret», perquè «no cal amoïnar-se, que tot és estratègia», perquè «es fa molta feina d’amagat», perquè «tenim acords secrets amb ni se quina potència», perquè «nosaltres no tenim tota la informació però qui l’ha de tebir ja la té», perquè «ja tenim ajuda compromesa», perquè «els escèptics són del CNI», perquè «els opinadors optimistes estan molt ben informats», perquè «vull pensar que…», perquè «no puc creure que…», perquè… perquè de no ser així la responsabilitat recauria sobre els nostres espatlles i això fa por, i «segur que molts dels nostres se’n tornaran a casa», perquè si el soufflé (que els mitjans espanyols ens havien ensenyat a témer), perquè si les enquestes, perquè «no podem perdre vots»… I així s’inflava i s’inflava una bombolla, mentre no construíem res de sòlid, perquè per a construir bons fonaments cal entendre com és el sòl, i podria passar que ens agradés el que n’aprenguéssim i no ens abellís al feina que calgués fer. Així que optimisme i més optimisme, però sobretot un optimisme de tipus evasiu: que ens garantís que nosaltres no havíem de fer res, que no ens costaria res, que no patiríem. Arengues per a mantenir la moral alta a base que se’ns digués que no ens caldria saltar de la trinxera i aventurar-nos a camp obert. I al final, quan la bombolla peta, troba la gent atrinxerada i sense intenció de saltar a fora.

I no vull fer més sang.

Sobretot perquè, quan va arribar el moment vam veure que sí que n’érem de capaços de saltar a camp obert. Potser no tothom, però molts sí que sí que n’érem, perquè trobàvem la font del coratge en la companyia i en el valor dels nostres veïns, que ens mostraven que érem poble i que això ens feia forts i capaços d’assumir esforços, riscos i sacrificis per als quals, però, no ens havíem preparat perquè ens havíem encaparrat a fer-nos creure que la història i el món conspiraven a favor nostre. Què hagués passat si ens haguéssim mentalitzat, millor, si haguéssim aprés que recular no era opció, que el conflicte era inevitable féssim el que féssim i que tot depenia de nosaltres perquè no cabia esperar l’ajut de ningú? Què hagués passat si ens haguéssim mentalitzat que vindrien a per nosaltres i que això no podíem fer servir d’excusa per deixar-los entrar?

Com de perillós pot ser l’optimisme! Què fàcilment esdevé una fantasia ansiolítica per a menors que esperen que els vinguin a salvar! Cal fer en la victòria, certament, però no a costa de desarmar la ciutadania. La línia divisòria entre l’optimisme i al covardia és molt prima, i potser nosaltres ens la vam saltar, i això hauria repercutit sobre nostre, ens hauria afeblit. Hi havia coses que no volíem sentit i ens hi vam tornar sords.

Doncs bé, la realitat és tossuda (disculpeu el tòpic) i si volem canviar el nostre destí ens caldrà auscultar-la. Ja està dit.

shutterstock_306819344-1-390x285

El sentiment d’indefensió

Hem desenvolupat un sentiment d’indefensió. Ens han ensenyat a sentir-nos indefensos, ens hi fan sentir. Han provocat en nosaltres un sentiment d‘indefensió apresa.

Quan a algú (un home, un animal) el castigues sense donar-li l’oportunitat d’escapar, quan a algú li bloqueges totes les sortides i li frustres, sistemàticament, la més mínima possibilitat de victòria, quan vols guanyar-li mil a zero i fer-ho sempre, l’empetiteixes, li robes l‘autoestima i li fas creure que ell no pot, que ell mai no se’n sortirà. Qui hagi experimentat aquesta mena d’abús acaba sentint-se impotent, totalment indefens, sense esperança, i abocat a la indolència.

Als catalans se’ns han bloquejat totes les sortides, se’ns ha revertit tota victòria parcial, se’ns ha humiliat, no se’ns ha deixat cap espai de plenitud més enllà de l’àmbit privat, a porta tancada. I davant d’aquesta experiència històrica, recentment renovada, hem adquirit una sentiment de total indefensió i d’impotència en l’àmbit públic. En política no hi tenim res a fer: allò que no se’ns doni no ho tindrem.

—Independència? I ara! No ens la donaran mai!

—Un us normal del català? I ara, no ens deixaran!

—Justícia per a almenys alguna de els nostres reivindicacions? Què dius! No ho permetran. Ells fan el que volen.

I així les nostres vides s’han anat fent petites i mesquines, i llavors vénen i ens acusen de petitesa i de mesquinesa, perquè cal continuar fent-nos sentir derrotats, sempre, fins i tot en la derrota, perquè ni derrotats podrem viure en pau.

I això afecta, i genera un a manera de ser, perquè la indefensió, un cop s’aprèn, es transmet a la següent generació, com el masclisme o el supremacisme de qualsevol altra mena. S’aprèn a ser inferior, igual que s’aprèn a ser superior. Uns aprenen que cal que amaguin la seua llengua per respecte, i els altres aprenen que no cal respectar la llengua de l’altre, perquè s’ho valen. L’esclau aprèn a no fugir, i a donar gràcies a l’amo perquè és compassiu per deixar-li un fer un hortet, mentrestant l’amo aprèn que té dret a tot i que és bona persona si li deixa a l’altre de tenir un hortet.

Viure ens afecta, ens fa febles, insegurs, necessitats d’optimisme, i si pot ser de d’un optimisme de tipus evasiu. Crea un oceà de dubtes sobre la nostra capacitat, fins i tot sobre el nostre dret a intentar-ho. I quan gosem i sembla que es en sortim, no rematem la feina perquè, en el fons no ens ho créiem, i llavors, quan caiem pensem: veus, ja ho sabíem que no ens deixarien, i tornem cap a casa, a fer autocrítica, es a dir, a dir-nos a nosaltres mateixos i dir-los als altres que estem indefensos, que som impotents, com la mare que li retreu a la seua filla que ja li havia dit ella, que no havia d’anar per aquell carrer a certes hores de la nit, però que ara ja està el mal fet i que val més que no ho digui a ningú i que no ho denunciï, perquè ningú no li farà cas i serà pitjor el remei que la malaltia, perquè els judicis també els perdem sempre. I és normal, perquè sempre ha estat així. O és que algú es pensava que no passaria?

psicovida4.jpg

La por apresa

Perquè l’Estat, a més, és que fa por. L’Estat és a tot arreu, ho saben tot de nosaltres, i té tot de tentacles. Si no et pega al carrer i t’hi arresta, sap o vius i pot veure’t o fotografiar-te a qualsevol lloc, on menys et pensis, o et pot sentir, o llegir, perquè té mil ulls i mil oïdes i recull s’escolta tot el que li puguin dir contra nosaltres, i aleshores et vindrà a cercar o et vindrà la multa ,o totes dues coses. I perdràs la feina, o te la faran perdre, perquè ells ja saben a qui trucar o amb qui parlar perquè, al final, i sentint-ho molt, a tu no et vulguin. I perquè allò que no fa l’Estat ni pensa fer-ho tu t’acabes imaginant que passarà. L’Estat és Hisenda, i tothom sap què vol dir que et facin una inspecció a Espanya si ets autònom o tens una empresa petita. No t’han tornat encara els diners de la declaració, i penses: potser saben que sóc soci d’això, o que vaig anar a tal lloc, i ara se’n revengen. Perquè l’estat es revenja, ja se sap. I la beca del meu fill? Tu, per si de cas, calla i que no endevinin què vols, què penses. I davant del jutge parla en castellà, que si no potser s’enfada, i si no ho havies pensat ja t’hi fa pensar l’advocat…. mai o se sap, perquè, ja se sap: això és Espanya. De fet canvia la llengua arreu, no sigui que et facin fer més cua, o et compliquin el tràmit, o et facin baixar. I calla, sobretot calla, perquè si no els agrada el que dius potser t’acusen d’odiar-los, que pot passar, perquè saps perfectament l’Estat, i aquells a qui l’Estat representa, a tu sí que t’odien, i per això t’acusaran, a la mínima d’odiar-los tu a ells, i ja et veus indefens davant del jutge i del policia, perquè és que t’hi veus de cap altra manera?

I així vas callant, i et vas amagant, i dissimules, i amagues la senyera amb l’estel de l’esperança, perquè t’han dit que s’ho apunten, si la tens al balcó (veges tu quina paranoia! Si no hi ha cap motiu per pensar-ho! No?). I no dius res a classe, ni respons les preguntes dels teus alumnes, i ets tu qui cedeix quan, entre  cent, n’hi ha un que diu que ell ho veu d’una altra manera i que estàs provocant divisió, i que no valores la pluralitat… i al final, en nom del consens noranta-nou fan allò que vol un, però tots callen, i ho troben normal, perquè, per a tu ser assertiu pot suposar-te una acusació d’anormalitat, de fanatisme, d’abducció, d’adoctrinament… d’odi. Perquè tu no ets normal, i hi ha un exèrcit, tot un Estat de gent normal disposat a fer-t’ho pagar.

Però les víctimes són ells.

I mentrestant, nosaltres, que fem autocrítica, i que no gosem, i que ens sentim desanimats i acabem autocensurant-nos, i sentint que som culpables. Al cap i a al fi, no ho diuen a tots els diaris, a totes les ràdios, a totes les televisions, a tots els fòrums? Culpables, culpables, culpables. Deuen tenir raó, i els que són a la presó son delinqüents que se salten les lleis, que s’ho mereixen, i que val més que no ens fiquem en política.

La por et fa creure que la teua jaqueta al penja-robes és un monstre, i et paralitza al llit, i et fa creure que qui et condemna i et castiga ho fa pel teu bé i que, en realitat, no és ell qui t’ho fa, sinó que ets tu mateix qui t’ho has fet, o que ets igual de dolent que qui t’ho fa, perquè, a més, no manca qui s’ho mira de lluny i posa al mateix nivell presoner i empresonador, DUI i 155. Si haguessis fet igual que aquest que et diu això i no t’haguessis posat en política, si haguessis deixat manar els qui manen… ara estaries tranquil i no tindries por.

Si Ícar hagués tingut por continuaria sent fill d’una esclava, però encara seria viu, penses. I et mors en vida.

25498247325_2543e90b5c_b

Sense líders

I tanmateix som forts, i sabem aguantar els cops sense tornar-los, i no abandonem els nostres, i malgrat tot sortim al carrer, i fem milers de quilòmetres per dir-li al nostre president que no està sol, i paguem les multes, les nostres i les dels altres, i ens miren de reüll l’estel de la nostra bandera i pensem que la causa és justa i que l’anhel és sagrat i que, com deia Espriu, «tenim raó, contra bords i lladres, el meu poble i jo.»

Però estem desorientats. Desorientats perquè no ens havíem preparat bé, perquè el país ha esdevingut un puzzle complicat, perquè ens sentit indefensos i ens han fet sentir por, però també perquè un poble, perquè un moviment de milions de persones és un cos immens que mou desordenadament i ridículament els braços i les cames si no té cap, perquè en som molts, en som tants, que sense cap no encertem què fem. Ens autoorganitzem, però restem desarticulats. Quan algú ens indica un camí el seguim, però a tot seguit retornem a la casa pensant… i ara, què?

Ens hem quedat sense líders. El nostre govern, un govern triat a les urnes, legítim i format per homes i dones decents és a la presó, o a l’exili, i els presidents de l’Assemblea i d’Òminum també, i es nota. No s’improvisa un líder, i menys encara en temps de tribulació. Això també és un problema, i com que ho saben, per això els han empresonats. Per això i per revenja, i perquè els nostres líders són uns criminals, i estan malalts, i adoctrinats, i abduïts, i a més adoctrinem i abdueixen, i jo què sé…

Quan us demaneu, què passa, i us pregunteu «i ara què?» penseu que ens passa tot això, i encara alguna cosa més, i penseu també que això no és viure, i que haurem de sortir-nos-en, perquè nosaltres també ens mereixem viure amb normalitat, també ens mereixem pensar que no som independentistes, com li deia l’Antonio García Farreras al Benet Salellas en una entrevista: «Yo no soy independentista», deia el periodista famós. Com si hi hagués cap espanyol que no volgués la independència d’Espanya? Com si hi hagués cap partit espanyol que no volgués la independència d’Espanya? Com si la constitució espanyola no fos una llei independentista? I com si el rei no volgués ser-ho.