School-of-Politics-Illustration-Calvin-Skinner-small-1600x350

a. No som persones pel fet de viure sinó que no ho som en la mesura que vivim una vida humana, i aquesta expressió, “vida humana”, no vol dir altra cosa que una vida amb sentit, és a dir, adreçada cap alguna cosa que pagui la pena. Una vida amb sentit és aquella que es troba presidida pel valor de la justícia (que no vol altra cosa que donar a cadascú el que li correspon, tractant amb igualtat el que és igual i diversament el que és diferent).

b. La política no és gestió, perquè la política s’encamina a fins, i la gestió, en si mateixa, no és una finalitat, sinó el mitjà per atènyer alguna finalitat i, com ja t’he dit, el fi suprem és la justícia. Aquell qui demana a la política gestió, és que ja li estan bé les coses com són, i l’únic que vol és més del mateix (i jo, les coses com estan ara, no puc acceptar-les). Qui vulgui gestió que convoqui oposicions. Però la política no és afer de funcionaris, sinó de ciutadans (i reconec que, la de ciutadà, és la carrera més difícil de totes les que es poden estudiar).

c. No importa el que un mateix vol o prefereix. La política es fa en nom de tots, de la comunitat. Qui no assumeix això amb totes les seues conseqüències no està  a l’alçada, perquè és de nens conjugar constantment la primera persona del present d’indicatiu o abusar de la mateixa persona del possessiu singular. En política només val l’interès general i el polític és un servidor. Qui fa política es sacrifica. Del contrari, es podran fer moltes coses, però el que no es farà, serà política.

d. La meua més gran preocupació (no dic la més urgent, però sí la de fons i, en conseqüència, la més important) és la llibertat de la meua pàtria. Aquell qui contraposa les qüestions materials a les consideracions d’altra índole no ha entès que no sols de pa viu l’home (això, és clar, si realment parlem d’homes, de persones, i no sols de mamífers), i creu-me, no sols som capaços de preocupar-nos per més d’una cosa, sinó que de fet, mai no ens preocupem d’una sola. La cançoneta sobre “allò que realment li interessa a la gent” no és una explicació, és una invocació a deixar de preocupar-se per certes qüestions, qüestions que, aquells qui la pronuncien, voldrien veure desaparèixer de l’agenda política.

Quan naixem som una pura possibilitat, és quan creixem i ens formem que aquesta possibilitat es concreta en una personalitat determinada. Aleshores és quan, realment, comencem a ser. Aquesta formació, però, no es fa en règim d’aïllament, sinó enmig dels altres, en societat. Allò que acabem sent, per tant, no és mai un individu que es té, com  única referència, a si mateix, sinó que la cultura i, molt especialment, la llengua que la vehicula i singularitza, i que fa de mitjancera entre el subjecte i el món, formen part de nosaltres, part de la nostra personalitat, de la nostra essència particular. L’individu que assisteix amb impassibilitat a les agressions que se li fan a la seua cultura, i molt especialment a la seua llengua, és algú que ha perdut (o li han fet perdre) el respecte per si mateix. No podem conservar la nostra dignitat personal si no ens defensem, si no ens alcem contra aquells que es pensen ser més que nosaltres i que, per tant, ens diuen què és el que val la nostra cultura (que és tant com dir què valem cadascú de nosaltres en la mesura que som el que som), a què pot aspirar i quin són els límits que no ens són permesos d’ultrapassar. Deia Lincoln que cap home no és digne de governar-ne un altre sense el seu consentiment, per la mateixa raó podem dir nosaltres que cap poble no és digne de governar-ne un altre contra la voluntat d’aquest. Quan un poble acota el cap i, mesell, accepta la tirania d’un altre, ha perdut la seua dignitat. I, com pots veure, perdre la dignitat no és diferent de renunciar a ser persona, conformant-se amb un mer viure per viure, perquè, perdre la dignitat és el mateix que haver renunciat a un horitzó de justícia, aquella que dóna valor a la nostra existència.

e. La nació, però, no és una cosa, no és cap realitat abstracta d’estranya consistència a la qual ens devem tots nosaltres. La nació som nosaltres mateixos i, des d’una perspectiva global, som tots aquells que la componem. La nació són els seus ciutadans. Catalunya som els catalans.  Defensar la pàtria, per tant, no és lluitar per una idea, sinó per les persones, és lluitar per nosaltres mateixos. És una lluita per raons personals. Comprens ara per què allò que més em preocupa és la llibertat de la pàtria? Quina classe d’home seria si no?

I encara que la meua causa estigués condemnada a la derrota… Com evitar la lluita i conservar el propi respecte? Al cap i al fi, ¿què és viure, si no esmerçar el nostre temps, el que la natura –Dèu?– ens ha atorgat, de manera que, quan al capvespre mirem enrere, no ens penedim de com ho hem fet? No viurem eternament, viure, per tant, no té cap valor en si mateix (és fútil), allò valuós és el que en farem de la nostra vida.

I deien els patriotes de 1714: “Fineixi la nació amb glòria!”  Rendir-se és un suïcidi, perquè el vexat ja no es compta entre els homes.

Però qui ha dit que estem derrotats? Només s’ha perdut quan s’ha deixat de lluitar. “Viure és resistir”, “viure és no desistir”, deia el poeta.

f. Catalunya es defensa des de totes les trinxeres, perquè en un país oprimit, el lloc que ocupa cadascú dels seus ciutadans és la seua trinxera.

g. L’economia està al servei de els persones i no a l’inrevés. No és més seriós i més centrat el qui diu el contrari, només és més impotent i té més por.