SDFSDFDS

En el llenguatge corrent és força habitual que usem els termes “vertader” i “real” com a sinònims i, així, afirmem, per recalcar la veracitat de l’anècdota que expliquem, que aquesta “és real”, quan, de fet, el que volem dir és que és “vertadera”. La confusió és comprensible, perquè quan assegurem que allò que expliquem és vertader, el que volem dir és que ha succeït —o succeeix— en la realitat, és a dir, que una afirmació és vertadera si el seu contingut (allò que diu) coincideix amb la realitat. Ara bé, cal evitar les confusions: veritat (i el seu correlat lògic: falsedat) i realitat (i el seu correlat: irrealitat) són dos qualificatius que atenyen a dues dimensions ben diferenciades: la realitat (i la irrealitat) són qualitats dels esdeveniments, és a dir, de les coses que són i de les relacions que es donen entre elles (és real allò que existeix i que succeeix), mentre que la veritat (i la falsedat) són qualitats que apliquem a allò que diem sobre les coses que existeixen i els esdeveniments que succeeixen (en definitiva: allò que és/s’esdevé és real o irreal, mentre que són els nostres enunciats sobre allò que és/s’esdevé els que poden ser vertaders o falsos).

“Veritat” i “falsedat”, per tant, qualifiquen el nostre coneixement, i més concretament, qualifiquen els enunciats[1] que componen el coneixement. Ara bé, ¿tots els enunciats cognitius (és a dir, que expressen, o pretenen expressar, coneixement) són del mateix tipus, o podem distingir-ne de diverses menes?

En resposta a aquesta qüestió, els filòsofs que s’han ocupat de la teoria del coneixement (disciplina també coneguda com gnoseologia o epistemologia) han classificat les proposicions o judicis segons dos paràmetres bàsics:

ANALITICITAT/ SINTETICITAT

Segons la primera d’aquest dues classificacions, les proposicions o judicis poden ser analítics o sintètics.

Proposicions analítiques

Les proposicions analítiques serien aquelles en les quals allò que s’afirma en el predicat sorgeix de l’anàlisi del subjecte, és a dir, que, en elles, l’únic que fem és explicitar el contingut significatiu del subjecte (les característiques implícites en l’expressió que fa de subjecte de l’oració).

Exemples de proposicions analítiques serien:

  • Els angles d’un triangle sumen cent vuitanta graus.
  • El cercle és rodó.
  • L’icosàedre té vint cares.

En tots tres casos, els respectius predicats (“sumen cent vuitanta graus”, “és rodó” i “té vint cares”) no són altra cosa que explicitacions d’allò ja inicialment pressuposat en els corresponents subjectes (“els angles d’un triangle”, “el cercle” i “l’icosàedre”). Direm, per tant, que de l’anàlisi del concepte que actua com a subjecte de cadascun d’aquests judicis, n’obtenim allò que fem explícit en el predicat.

Les característiques pròpies d’aquesta mena de proposicions serien les següents:

  • Les proposicions analítiques no són pròpiament informatives, és a dir, que no exposen res de nou, res que no estigués ja prèviament contingut en el subjecte.[2]
  • Les proposicions analítiques són necessàriament vertaderes, és a dir, que és impossible que siguin falses, de manera que, de negar una proposició analíticament vertadera en derivarà una contradicció.[3] Això és així perquè, la relació que s’estableix entre el subjecte i el predicat en aquesta mena de proposicions és una relació necessària, o dit d’una altra manera: que, necessàriament, allò que diem en el predicat li escau al subjecte (i és que, recordem-ho, el predicat no és res més que l’explicitació d’una característica de l’expressió subjecte, implícita en el concepte d’aquest).

L’estructura lògica de les proposicions analítiques pot representar-se amb l’equació A=A, que posa de manifest que el contingut del subjecte i el del predicat són, pròpiament, idèntics. Aquesta mena de proposicions serien les típiques de les matemàtiques i de la lògica, que són ciències en les quals els enunciats que les componen, o bé són principis evidents per si mateixos (els anomenats axiomes de la matemàtica o de la lògica, com aquell que estableix la equivalència d’un mateix factor als dos costats d’una equació sempre i quan, respectant la corresponent simetria, presenti signes —positiu/negatiu— contraposats a una banda i altra de la igualtat, o el principi de no-contradicció, que afirma que mai no poden ser, a un mateix temps, vertaderes, dues afirmacions contradictòries respecte a les característiques d’una mateixa realitat), o bé són afirmacions inferides a partir d’aquest principis (en aquest cas aquests enunciats rebran el nom de teoremes, de la matemàtica o de la lògica).

Proposicions sintètiques

Si una proposició no és analítica, aleshores serà sintètica.[4] En aquest tipus de proposicions, allò que s’afirma en el predicat afegeix una informació a l’expressió que fa de subjecte. Dit altrament: en aquesta mena de proposicions, l’expressió que fa de subjecte no diu res per ella mateixa, sinó que ho diu només en la mesura que se li adjunta un predicat (el subjecte d’una proposició sintètica és una expressió buida de sentit per si sola). Per l’acabat de dir, les característiques pròpies d’aquesta mena de proposicions seran les següents:

  • Les proposicions sintètiques són informatives, és a dir, que diuen sempre alguna cosa nova, alguna cosa que serveix per a donar contingut al terme que fa de subjecte i que constituirà, per tant, una característica d’aquest, una característica que és de fet així, però que hagués pogut ser d’un altra manera (és a dir, una característica que no era necessari que es donés o que fos de la manera que és).
  • Les proposicions sintètiques són contingents, és a dir, no són necessàriament vertaderes.Efectivament, en la mesura que en aquestes proposicions el predicat afegeix informació nova al subjecte, i ens informa de quelcom que, de facto, és i és com és, però que, com que podria no haver estat o haver estat d’una altra manera, no constitueix una característica necessària[5] del subjecte (de la manera com, per exemple, la “rodonesa” és una característica necessària del cercle) i la seua negació, tot i poder ser falsa, no entranya cap contradicció lògica (raó per la qual és perfectament concebible, cosa que no passa, continuant amb el mateix exemple, amb la idea d’un cercle no rodó, que resulta totalment inimaginable).

Exemples de proposicions sintètiques serien els següents:

  • Els corbs són negres.
  • La Terra és un planeta que fa una volta completa sobre el seu eix cada vint-i-quatre hores.
  • Jaume I va conquerir l’illa de Mallorca.
  • Els homes i les dones es comporten segons rols de conducta prefixats socialment.

Totes aquestes quatre proposicions (les dues primeres pertanyents a l’àmbit de les ciències naturals i les dues següents pertanyents al de les socials) són informatives, ja que afegeixen al subjecte un contingut no inclòs d’entrada en el concepte expressat en el subjecte (és a dir, que no s’hi troba implícit) i que apunta característiques contingents d’aquests subjectes, és a dir, característiques que els corresponen de facto, però que podrien no haver tingut (i que, potser, en un futur descobrirem que no s’ajusten a la realitat i que per tant donen lloc a proposicions falses; i és que no hi ha res de contradictori a pensar, per exemple, que pugui haver-hi corbs d’altres colors diferents del negre o que el comportament dels individus de cada sexe respongui a factors psicològics i que l’entorn social influeixi més aviat poc en la seua determinació).

A PRIORI/A POSTERIORI

L’altra de les dues classificacions possibles de les proposicions o judicis cognitius, atén, no a la relació existent entre el subjecte i el predicat dels enunciats, sinó a l’origen (racional o empíric) del contingut que expressen i a la manera en què es podria verificar la seua veritat o falsedat. Segons aquesta segona classificació les proposicions podran ser a priori o a posteriori.

Proposicions a priori

Les proposicions són a priori (és a dir, constitueixen un coneixement a priori) si allò que expressen és fruit de l’exercici exclusiu de la raó, o dit altrament: si constitueixen un coneixement sorgit purament de la reflexió sense que en cap moment hagi calgut recórrer a l’experiència empírica (és a dir, a l’observació). Exemples de proposicions d’aquesta mena serien els següents:

  • El tot resulta de la suma de les parts.
  • La recta és la distància més curta entre dos punts qualssevol.
  • L’arrel quadrada de 144 és 12.

En cap d’aquests tres casos no hem arribat a concloure allò que s’hi afirma a partir de cap constatació empírica, sinó recorrent exclusivament a l’exercici de la raó (de fet, en el segon dels enunciats ni tan sols ens referim a res en concret sinó únicament a uns genèrics objectes A, B i C). Com que es tracta de proposicions independents de qualsevol observació i la seua veritat és segura abans de qualsevol verificació, diem que es tracta de proposicions a priori.

Proposicions a posteriori

Si, per contra, una proposició ens proporciona una informació per al coneixement de la qual resulta del tot imprescindible el concurs de l’experiència sensorial, direm que ens trobem davant d’una proposició a posteriori. Exemples de proposicions d’aquesta mena serien els següents:

  • Vist des de la Terra, Venus és més brillant que no pas Mercuri.
  • L’aigua entra en ebullició a una temperatura de 100ºC.
  • Juli Cèsar va vèncer Vercingètorix a Alèsia.
  • Els homes de Neanderthal i els de Cromagnon van ser coetanis.

En aquests quatre exemples, el coneixement aportat per cadascuna de les proposicions (la primera de l’àmbit de l’astronomia, la segona del de la ciència fisicoquímica, la tercera del de la història i la quarta del de la paleontologia) és fruit de l’observació i del treball de camp, és a dir, que totes quatre han pogut ser formulades únicament desprésdel recurs a l’experiència, que ens les ha proporcionades i que, a més, constitueix la manera de comprovar-ne la veracitat (per aquesta raó diem que es tracta de proposicions a posteriori).

Si ara comparem les dues classificacions acabades d’exposar, constatarem amb facilitat que les proposicions a priori tenen les mateixes característiques de les analítiques (en tots dos casos ens troben davant de tautologies en els quals el predicat expressa un aspecte definitori del subjecte que ja es trobava precontingut en el concepte d’aquest i que es coneixeria per simple reflexió), mentre que les proposicions a posteriori encaixarien amb les sintètiques, per això els filòsofs han identificat les proposicions analítiques amb les a priori i les sintètiques amb les a posteriori, fusionant totes dues classificacions i parlant, aleshores, de proposicions analítiques a priori i de proposicions sintètiques a posteriori.[6]

dfdgfda

ALTRES TIPUS DE PROPOSICIONS

Proposicions sintètiques a priori

No tots els filòsofs coincideixen a classificar el tipus de proposicions en judicis analítics a priori i judicis sintètics a posteriori. Així, el mateix Immanuel Kant (1724-1804) afirmava l’existència de judicis sintètics a priori, que serien els enunciats més bàsics —i, per tant, fonamentals— de la física, però també els  i de les matemàtiques i la lògica (que, per tant, no serien analítics a priori).

Kant basava aquesta afirmació en la consideració que l’espai i el temps no eren realitats objectives, sinó les dimensions pròpies de la nostra manera de percebre els objectes i els fets, de manera que l’espai es definiria en funció dels objectes i no a l’inrevés, mentre que el temps (és a dir, la successió temporal), seria la manera com la nostra consciència (que percep certs esdeveniments abans d’uns altres) percebria els fets. Doncs bé, sent aquests dos elements dimensions subjectives prèvies a la percepció, i atenent al fet que les matemàtiques no són res més que l’explicitació de les característiques de l’espai (geometria) i del temps (aritmètica),[7] no ens restarà cap més remei que concloure que les proposicions de les matemàtiques (geometria i aritmètica)[8] no fan cap altra cosa que explicitar les característiques definitòries de les dues formes a priori en les quals es basen la percepció i la imaginació humanes, de manera que serien proposicions a priori, les quals, alhora, però ens proporcionarien un coneixement que faria referència a les coses realment existents (les quals, per a nosaltres, sols són concebibles en l’espai i en el temps —raó per la qual admeten ser matematitzades—, alhora que seria gràcies a elles que espai i temps se’ns farien presents), de manera que resultarien informatives sobre la realitat i, per això tindrien, al mateix temps, caràcter de proposicions sintètiques.[9]

Per la seua banda, les proposicions elementals sobre la realitat, com ara que “tot fet té una causa”(una afirmació, aquesta, que seria el nucli del primer principi de la dinàmica newtoniana: el principi d’inèrcia, que afirmaria que “tot cos roman en estat de repòs o de moviment rectilini uniforme, a menys que una força [una raó, una causa] l’obligui a canviar d’estat”) serien proposicions bàsiques que no farien res més que exposar la manera com els humans entenem i estructurem la realitat a partir dels esquemes a priori del pensament humà, els quals, en ser projectats sobre la realitat i llurs esdeveniments, els donen forma. Aquests esquemes, si obviem el seu origen en la subjectivitat humana, se’ns apareixen com els esquemes bàsics d’estructuració i funciona-ment de la realitat mateixa, de manera que inspirarien les seues lleis fonament-tals, és a dir, les lleis o principis físics fonamentals. Per tant, aquests principis, en tant que serien judicis que farien referència a les coses existents i ens informarien sobre el món serien proposicions sintètiques, però, en derivar dels esquemes del pensament humà[10] serien a priori.

Val a dir que, en la mesura que els conceptes essencials (primitius) de la física són els d’espai, temps massa/força (que són dues nocions correlatives), i que tots tres poden considerar-se de naturalesa a priori (els dos primers, com hem vist, serien des de la perspectiva kantiana, intuïcions pures de la percepció, mentre que el tercer pot considerar-se un intersecció de diversos esquemes de pensament), podríem arribar a concloure que en realitat serien tots els enunciats de la física (i encara els de les ciències reduïbles a la física, en la mesura que s’avanci en la seua fisicalització), i no sols els més bàsics, els que tindrien caràcter a priori, i és que, en ser totes magnituds físiques reduïbles, en darrer terme, a aquelles quatre primitives (que tancarien categorialment la ciència física), pròpiament no es podria parlar de conceptes físics de caràcter empíric.

dfdgfdgd

Proposicions analítiques a posteriori

D’altra banda, un pensador coetani com el nord-americà Saul Kripke, ha afirmat l’existèn-cia de proposicions analítiques a posteriori, un exemple de les quals podria ser l’afirmació: “el metre és la longitud de la barra patró que es conserva a París”, en el predicat de la qual se’ns exposa en què consisteix la unitat de mesura que anomenem metre, de manera que no s’hi diu res que no estigui contingut en el concepte del subjecte (des d’aquest punt de vista, la proposició és necessàriament veritable, a més de no pròpiament informativa, i, per tant, se’ns mostra com una proposició analítica), però, alhora, allò que se’ns diu en aquesta l’afirmació constitueix, pròpiament, una descripció d’un objecte del món cognoscible només a partir de l’experiència, de manera que, en no trobar-nos davant d’un pur exercici de pensament haurem d’admetre que també es tracta d’una proposició a posteriori.

fsdfgdag

[1] “Enunciat”, “afirmació” o “asseveració” són termes essencialment sinònims que designen, tant les proferències orals com les inscripcions escrites, emprades per expressar el nostre coneixement de la realitat. Per la seua banda, el terme “proposició” faria referència al contingut d’aquestes proferències o inscripcions, és a dir, a allò que s’hi diu. En aquest tema, però, usarem tots quatre termes com a sinònims, sense establir-hi diferències (i encara afegirem un terme més: “judici”, popularitzat per Immauel Kant i que, en principi, equivaldria al mot “proposició”).
[2] Certament, és possible que nosaltres no fóssim conscients de les característiques del subjecte que explicitem en el predicat, en aquest sentit podem dir que una proposició analítica ens informa, però, no obstant, en si mateixa, per no afegir res de nou al subjecte, continuarà tenint caràcter pròpiament no informativa.
[3] Les proposicions necessàriament vertaderes s’anomenen tautologies (el contrari d’una tautologia és una contradicció, és a dir, un enunciat necessàriament fals).
[4] La divisió entre proposicions analítiques i sintètiques és una classificació:
  • Exhaustiva: qualsevol proposició formarà part d’una de les dues categories, és a dir, que no podrà existir cap proposició que no sigui, o bé analítica, o bé sintètica.
  • Exclusiva: cada proposició només podrà pertànyer a una de les dues categories, és a dir, que no podrà donar-se cap proposició que sigui analítica i sintètica alhora.
Passarà el mateix en el cas del criteri de classificació que explicarem a continuació (proposicions a priori/proposicions a posteriori).
[5] En filosofia, de tot allò que no és necessari, se’n diu contingent.
[6] Aquesta terminologia, avui dia canònica, va ser introduïda per primer cop a finals del segle XVIII per Immanuel Kant (enunciador dels conceptes “analític”, “sintètic”, “a priori” i “a posteriori”). Amb anterioritat, els epistemòlegs s’havien referit a les proposicions “analítiques a priori” i a les proposicions “sintètiques a posteriori” amb d’altres expressions. Així, Leibniz de les primeres en deia “veritats de raó”, mentre que per a referir-se a les segones emprava l’expressió “veritats de fet”, expressions molt semblants a les que, respectivament, usaria David Hume: “relacions d’idees” i “matèries de fet” (tot i que, en realitat, Hume considerava que les primeres tindrien un origen diferent al que Leibniz considerava que tenien les “veritats de raó” i Kant les “proposicions analítiques a priori”).
En qualsevol cas, els “judicis analítics a priori” constituirien afirmacions formals, ja que no es refereixen a coses sinó a principis del pensament —és a dir, a regles o formes del raonament—, ja sigui del pensament en general, o del pensament matemàtic, mentre que, per contra, els judicis sintètics a posteriori, en proporcionar informació sobre coses concretes, constituirien afirmacions materials.
Apuntem, per últim que hi ha hagut teòrics (com John Stuart Mill o Herbert Spencer) que han negat l’existència de “judicis analítics a priori”, basant-se en la consideració que tot saber procedeix de l’experiència i és de caràcter pròpiament informatiu (els enunciats aritmètics i els principis formals sorgirien, llavors, de meres abstraccions i generalitzacions a partir de l’experiència empírica o, com en el cas dels enunciats de la geometria, serien afirmacions que contindrien idees construïdes en base als elements que ens haurà proporcionat l’observació). Per a ells, per tant, només hi hauria enunciats sintètics a posteriori, derivats, de manera més o menys immediata o més o menys remota, de l’experiència.
El mateix David Hume (com tots els epistemòlegs empiristes), pensaria en aquest mateixos termes, de manera que si bé l’expressió “relació d’idees” serviria per a referir-se als enunciats formulables pel simple concurs de la raó, cal que tenir en compte que, per a aquest autor, les nocions en ells relacionats procedirien, en darrer terme, d’allò observat (de manera que, tal com ja havíem avançat, l’equiparació entre aquests enunciats i les “veritats de raó” de Leibniz i les “proposicions analítiques a priori kantianes cal sigui convenientment matisada).
[7] Per aritmètica entendrem càlcul i teoria del nombre, dues matèries que, en definitiva es basen en les nocions de nombre i sèrie numèrica, les quals, al cap i a la fi, no serien res més que una manera d’expressar de la successió temporal.
[8] Com ara, per exemple: ”la línia recta és la distància més curta entre dos punts”, o “dos per dos són quatre”. 
[9] Sense que, per això, fossin contingents, perquè llur caràcter a priori les faria universals i, aleshores, necessàries per a tot subjecte, és a dir, en relació amb la realitat fenomènica intersubjectiva (tot i que allò que enunciïn no tindria perquè correspondre’s amb la realitat en si mateixa).
[10] Esquemes que Kant anomenarà categories o conceptes purs de l’enteniment.