HKKLÑ

És característic del mètode emprat en les investigacions psicològiques que estudien l’evolució del pensament humà que es presenti, a un conjunt de subjectes d’estudi, un seguit de preguntes, problemes o descripcions de situacions per, a continuació, demanar-los-en una resposta, continuació o solució. En base a aquest qüestionaris, l’investigador mirarà d’identificar pautes de raonament que li permetin definir maneres de raonar clarament diferenciades, formes de raonar que, tot seguit, atribuirà als diversos grups d’edat identificables entre els d’individus participants en l’experiència, esbrinant, d’aquesta manera, quins serien els passos que seguiria el desenvolupament del pensament humà i inferint, en base a això, com tindria lloc l’evolució d’aquest.

Aquesta manera de procedir no s’ha aplicat únicament a l’estudi del desenvolupament de les capacitats cognitives humanes (intel·ligència, memòria, etc.), sinó també a la investigació de l’evolució de la manera d’entendre els problemes morals i de resoldre’ls (és a dir, a la manera d’enfocar les situacions en les quals es planteja la qüestió sobre quina és la manera correcta i justa d’actuar, arribant-se, finalment, a un judici sobre com comportar-se).

Pel que fa a aquesta qüestió de l’evolució del pensament moral, el psicòleg que ha anat més enllà i ha estat capaç d’aportar una teoria que, a grans trets, continua en l’actualitat vigent, ha estat el nord-americà, d’origen alemany, Lawrence Köhlberg (1927-1987).

Köhlberg va descobrir que els individus poden passar, fonamentalment, per tres etapes de desenvolupament moral, cadascuna de les quals es caracteritzaria per determinada concepció del que és bo (és a dir, d’allò constituiria un valor moral) i per determinada manera d’entendre, raonar i solucionar els problemes morals que se li plantegen a l’individu. Aquestes tres etapes es donarien en totes les cultures (per poder fer aquesta afirmació, Köhlberg va tenir cura d’utilitzar en els seus estudis subjectes pertanyents a àmbits culturals molt diferents, com ara l’Amèrica del nord o Taiwan) i sempre en el mateix ordre, sent impossible passar de la primera a la tercera sense haver passat, abans, per l’etapa segona.  Aquestes tres nivells d’evolució del pensament moral serien els següents:

NIVELL PRECONVENCIONAL

HKLHKLKLÑ

Els primers anys de vida, l’individu es caracteritza pel seu egocentrisme (es considera el centre de l’univers) i es mou per interessos essencialment egoistes. En aquest moment, el subjecte cerca, per sobre de tot, fer allò que li resulta plaent. El xiquet procura fer allò que el satisfà i li proporciona plaer, alhora que s’esforça per evitar tot allò que li causa insatisfacció. El valor que perseguiria seria el plaer i, per això, direm que el plantejament moral propi dels primers anys de vida és hedonista (del grec hedoné, ‘plaer’).

A mesura que creix, el nen identifica el càstig com a font d’insatisfaccions i, per això, i en coherència amb la seua voluntat hedonista, aprèn a evitar-lo, de manera que començarà a renunciar a determinats plaers per evitar-se les insatisfaccions més grans que els acompanyarien si és que les accions dutes a terme per aconseguir-lo poguessin ser causa de càstig per part de les persones que l’envolten i tenen autoritat sobre ell (així, el càstig esdevé el primer mecanisme modelador de la conducta de l’individu). Al poc temps, però, aprendrà també que determinades accions van acompanyades de recompenses (afalacs, regals, somriures, carícies, etc.), de manera que s’aplicarà a executar-les per tal d’aconseguir aquest premis (encara que les accions realitzades impliquin cert grau d’insatisfacció, i sempre que aquesta insatisfacció es pugui veure compensada per la recompensa esperada). Per tant, en el plantejament moral de la primera infància, del nen, que raona d’una manera molt simple, identifica una acció amb un reacció o un conseqüència característiques (en el que podríem anomenar una moral de la reciprocitat), els premis i els càstigs acaben esdevenint el mecanismes educatius més adequats i eficients.

Destaquem, per últim, que, aquests primers anys de vida, el xiquet valora els altres individus fonamentalment pel fet que són capaços de satisfer les seues necessitats i per la manera com ho fan.

HKLHKLKLÑ

NIVELL CONVENCIONAL

A partir d’una determinada edat (normalment no abans dels 6 anys), el nen comença a sentir una estima sincera per les altres persones (especialment germans grans i/o pel adults que l’envolten i tenen autoritat sobre ell), en resposta a l’estimació que nota que aquestes altres persones professen per ell. En aquest moment,  passa a interessar-se, sobretot, per evitar la desaprovació del altres i guanyar-se’n l’afecte. Es trobaria en el que s’ha anomenat “estadi del nen bo”. Aquí, el xiquet sent satisfacció a agradar els altres i, per aquest motiu, tendeix a acceptar i integrar en la seua personalitat els principis, creences i valors de les persones que li resulten significatives.

Més tard, ja en l’adolescència, el jove, que ha ampliat el seu camp de relacions socials i ha col·locat en el centre d’aquest, juntament als seus pares i altres adults significatius, la colla d’amics (d’iguals) amb qui es relaciona, s’esforça a agradar al seu entorn mitjançant el desenvolupa-ment de la conducta que creu que respon a les expectatives que pensa que els altres tenen sobre ell. En aquest moment, els nois i les noies tendeixen a actuar de manera més o menys estereotipada, executant els rols o models de conducta que el grup al qual pertany veuria com a acceptables i que esperaria que els seus membres desenvolupessin (fins al punt que, la no reproducció d’aquests podria ser motiu de rebuig i aïllament). El jove, que valora per damunt de tot ser socialment acceptat, assumeix els valors, creences i formes de fer del grup.

D’acord amb l’acabat de dir, en aquest segon nivell de desenvolupament, l’individu presenta una moral conformista amb l’entorn i dotada de regles rígides i, en definitiva, en la mesura que el subjecte accepta les convencions socials (les creences generalitzades) sobre el que està bé i el que no ho està, sobre el que és acceptable i el que no ho és, desenvolupa una moral convencional (d’aquí el nom d’aquesta etapa i, per relació a ella, de la precedent i de la següent).

GJKGLKJGL

NIVELL POSTCONVENCIONAL

Algunes persones (de fet, un part minoritària) continuarien, més enllà de la segona etapa, el seu desenvolupament moral i entrarien en un tercer nivell en el qual l’individu adoptaria una nova perspectiva moral. Ara ja no se seguirien els principis, valors i normes de conducta generals de l’entorn immediat i de la comunitat, sinó que el subjecte elaboraria els seus propis judicis morals.

Així, els adults que continuen la seua evolució passen a justificar els valors en els quals creuen i a examinar el valor dels seus actes i a jutjar els dels altres, i a fer-ho sempre en base a arguments racionals que, en un primer moment, partirien d’una doble consideració: d’una banda del fet que tots els individus són iguals i, per un altre costat, que allò que està bé o està malament és quelcom que només es pot decidir en base a un contracte social, és a dir a un acord o pacte de tots en el qual prevalgui el parer de la majoria. Per tant, en aquest moment, l’individu que hauria superat la segona etapa, ingressaria en un estadi en el qual ja no podria acceptar, sense més, les normes hegemòniques del seu entorn, sinó que necessita justificar les seues creences reflexivament, sent l’argument definitiu el del consens majoritari: està bé allò acceptat com a correcte pel nombre més gran d’individus que s’ho han plantejat (reflexivament).

Tanmateix, més endavant, algunes persones arribaran a plantejar-se una reflexió moral que vagi més enllà de la idea de pacte entre iguals i que cerqui de definir què és el bé (i per tant, què constitueix un valor en termes) absoluts, obrint-se, per tant, a la possibilitat que els valors que s’acabin abraçant, no sols les duguin a actuar de manera diferent o, fins i tot, contrària, als seus interessos i tendències espontanis i/o a les normes morals generalment acceptades, sinó també a la possibilitat que, lluny de generar un acord social majoritari, puguin provocar el rebuig dels altres.

L’individu cercarà ara ―sempre raonadament i, en cap cas, per haver-se plegat al seus prejudicis― principis de conducta que pugui qualificar, per damunt de qualsevol altra consideració, de vertaders. El seu objectiu haurà passat a ser la recerca d’una vida autèntica conforme al deure.

GHJG

Podem resumir tota aquesta evolució dient que la maduració moral és un procés pel qual l’individu abandona una actitud centrada en si mateix per adoptar, progressivament, la perspectiva que ell és un individu més entre tots (la qual cosa implica una progressiva valoració de la importància de l’altre i dels seus drets) i valorar la necessitat que les decisions morals no es basin en tendències espontànies i egoistes, ni en convencions generalment acceptades,  ni tampoc únicament en consensos amplis d’interessos, ben intencionats, sinó en estrictes justificacions racionals.

A mesura que el subjecte evoluciona moralment, deixa de pensar què li agrada i què li desagrada, què vol i què no vol, i passa a valorar què ha de fer, exigint-se coherència entre les seus conclusions i els seus actes (és a dir, supeditació al deure), en altres paraules: l’individu deixa de plantejar-se els problemes morals com a qüestions personals i passa a dirimir-los d’una manera, progressivament, més abstracta (lamentablement, tal com va descobrir Kölhberg en les seues investigacions, la majoria d’adults continuen raonant en aquestes matèries com a nens i adolescents).



EL DILEMA DE HEINZ

Per determinar en quin estadi evolutiu es troba un individu, Köhlberg se servia de les respostes que els subjectes que participaven en els seus estudies donaven a situacions en les quals es plantejava un dilema (una disjuntiva) moral. Potser el més conegut del dilemes morals emprats per Köhlberg va ser el conegut com a dilema de Heinz. En aquest dilema es planteja el següent cas:
Un home, Heinz, té la seva dona molt malalta, a punt de morir, i l’única medecina que la pot salvar és en mans d’un farmacèutic que la ven a un preu per damunt de els seues possibilitats. L’home intenta aconseguir els diners o pactar amb el farmacèutic, però davant la seva negativa, la roba.
La pregunta que a continuació es formula és si ha fet ben fet o mal fet, i per què.
Els subjectes que es trobaven en el primer estadi moral, marcat per l’hedonisme, l’egoisme, l’egocentrisme i l’obediència als qui tenen autoritat i poder, responien a la qüestió amb consideracions com ara que “no ha de robar perquè està mal fet i pot acabar a la presó” o bé que “pot fer-ho pel preu abusiu i perquè només roba allò que necessita”, de manera que faria bé i no mereixeria càstig. Una altra resposta possible entre els individus en aquest primer estadi seria, per exemple, que “hauria de robar el medicament perquè, de no fer-ho, la seua dona moriria i ell estaria molt trist”. En tot cas, les respostes característiques del primer estadi valoraven si l’acció mereixia un càstig, o no, i quins serien els sentiments (agradables o insatisfactoris) experimentats per Heinz.
D’altra banda, els subjectes que es trobaven en el segon estadi moral, marcat pel desig d’agradar i ser acceptat i, aleshores per l’adhesió als valors, normes i pautes de conducta acceptades pel grup o grups socials de referència, formulaven respostes del tipus: “Heinz ha de robar-la medecina perquè és per a la seva dona” (i ser un bon marit implica fer tot el possible per salvar-la) o “no ha de fer-ho perquè llavors esdevindria un lladre”. Una altra resposta típica d’aquest estadi se centraria a considerar que “robar està malament perquè és il·legal” o que “hauria de robar el medicament perquè cobrar un preu abusiu és inacceptable”. Com veiem, totes aquestes respostes valorarien quina seria l’obligació de Heinz en funció del rol o funció que se li atorgava, o en funció el caràcter convencionalment legal o il·legal dels actes sospesats.
Finalment entrarien en joc valors més abstractes, i així, els subjectes que haurien passat a un tercer estadi de desenvolupament moral, ara caracteritzat per la reflexió ètica i la justificació racional de les accions individuals, al·ludirien en les seues respostes a consideracions com ara que “el dret a viure justifica el robatori i tothom que es trobés en aquesta situació pensaria el mateix” o que “el dret del farmacèutic a vendre la seva medecina, fruit del seu treball, al preu que vulgui, és inviolable” (val a dir que els subjectes que feien aquesta consideració podien arribar a comprendre el robatori, sense, però, justificar-lo).
Encara alguns subjectes, aquells que haurien dut més enllà el seu desenvolupament moral, farien reflexions generals en les quals es transcendiria el cas particular de Heinz, formulant aleshores afirmacions com ara: “el dret de la vida és més important que no el dret de la propietat privada”, o bé “el dret a la vida cal entendre’l en un sentit ampli i considerar-lo igual per tothom, per tant, no podríem fer res que afectés el projecte vital del farmacèutic”. Fos com fos, en tots aquests casos els individus s’esforçaven a justificar la manera d’actuar de Heinz sobre la base de principis abstractes o sobre la consideració de la igualtat essencial de tots els individus i de la comparació dels seus drets.

HGFHNHGFN