2018 10 29 Entrevista LV (1).jpg

Fullejant fa poc un diari barceloní plurilingüe (o potser no tant: edicions en paper en català i en castellà, edició digital exclusivament en castellà i suplements en aquesta mateixa llengua, que és també la de la seua capçalera), hi hem trobat una entrevista feta a un somrient professor del Departament de Filosofia Catalana de la UB. L’entrevista se centrava en el nou model lingüístic que el conseller d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya va presentar fa poc. El titular de la peça deixava clar el que podríem llegir-hi tot seguit: «El català surt reforçat amb el document lingüístic». No hi havia dubte: era una peça panegírica. Vam respirar fondo i ens vam disposar a llegir-ne el contingut, per tal de veure si enteníem què és el que feia somriure d’aquella manera del professor entrevista, la fotografia del qual apareixia a l’angle superior dret, assegut relaxadament, complagut.

Va ser cap al final de l’entrevista que ens va semblar entendre el motiu del relaxament de l’entrevista: se sentia alleujat, tant que aplaudia «[…] que el Departament [hagués] publicat aquest document per despolititzar l’aprenentatge de les llengües. En realitat per “despartiditzar”. Fa molts d’anys que som en un ambient guerracivilista absurd. Els professors de secundària estan cansats de politització.»

Té raó? N’estem de cansats? Doncs potser sí que n’estem.

Cansats de sentir-nos dir que l’escola catalana és una “madrassa”, de trobar-nos en el punt de mira dels qui veuen en l’escola una eina d’estandarització al servei de l’Estat i que denuncien qualsevol parèntesi crític, qualsevol lliçó que se’n surti del guió de la ideologia estatal, del seu nacionalisme, de la seua perspectiva històrica, dels seus valors, principis i creences. Cansats de recursos i denúncies que duen les normes educatives i, molt especialment, aquells aspectes que tenen a veure amb la llengua de l’escola catalana, als tribunals. Cansats de veure com, dia si dia també, la nostra autoritat és qüestionada, com s’atia part de la comunitat educativa contra nosaltres, com se’ns difama des d’alguns sectors i com aquestes difamacions tenen ampli ressò en mitjans de comunicació de masses. Cansats d’haver de carregar sobre les nostres espatlles el funcionament d’un sistema educatiu sotmès a múltiples tensions i pressions, de treballar en un sentit mentre la societat va en un altre, de veure com el que construïm es destrueix de seguida i a pressa feta.

No tots, però, ens sentim així, ens hi sentim especialment aquells que ens enteníem la justícia i la necessitat de construir una escola catalana en llengua i continguts, que fes del català de l’escola, de la vehicularització dels coneixements i de relació de la comunitat educativa, la llengua de cohesió social, la que serviria d’instrument  per a relligar-nos en una sola comunitat, plural, però unida i construïda sobre el valor de la justícia.

Aquests ens notem cansats de sentir-nos un dels darrers baluards d’un país que se’ns desfà a les mans: d’una societat fragmentada per desigualtats econòmiques les causes de les quals ningú no aborda, d’una societat que en gran mesura ha delegat en l’escola la responsabilitat d’educar la nova generació, d’una societat que és també la d’un país que ha patit l’impacte de la globalització quan encara no havia paït el de quaranta anys de dictadura feixista precedida per segles d’haver-se-li negat el dret a ser, d’un país que viu l’extinció de la seua llengua, impotent, entre atacs politocojudicials i menyspreus televisats, d’un país que ja se sembla més un mercat (amb guanyadors i perdedors), que no pas a una comunitat, un país que ja no és tant la llar dels qui hi viuen com una font de patiments per als qui se l’estimem.

Aquests n’estem, de cansats. Cansats també de mentides: de sentir que l’escola catalana és un “model d’èxit”, de sentir que el català és la llengua vehicular d’aquesta escola, de com de satisfactòria és la competència lingüística (i no sols la lingüística, afegim-ho) dels estudiants que s’hi graduen, de com s’hi garanteix la cohesió de social…

Cansats de la política, de la mala política: aquella que oculta, per exemple, que la vehicularitat del català no és majoritària a secundària, que no s’assoleix la bilingüització de tots els estudiants que arriben a l’escola no tenint el català com a llengua inicial, de la que promou un sistema d’avaluació que dissimuli els resultats i faci combregar amb rodes de molí. Cansats de la manca d’exigència en la formació lingüística (i no sols lingüística) del professorat, d’informes previsiblement favorables, d’amagar les disfuncions sota la catifa, i ara, de propostes que, en comptes de fer-se càrrec de la situació, de mostrar-la a la població i de proposar-hi solucions (de les quals aquesta mateixa població hauria de fer-se’n corresponsable), promou la regularització de les irregularitats, l’admissió de l’inadmissible i que l’Administració s’espolsi la responsabilitat (“transferència de llibertat”, se’n diu a l’entrevista), abocant-la cap a nivells inferiors (els centres). Tot, i d’aquí l’alleujament del entrevistat, per destensionar l’escola.

Un destensionament que a la pràctica –i no tant sobre el paper, però el paper, ja se sap, és material fungible- suposa donar satisfacció als tensionadors, als responsables d’enrarir l’ambient escolar, als difamadors, als qui han estat un escull per a la normalització d’una escola catalana al servei d’un país que vol, i mereix, continuar existint i fer-ho amb normalitat i plenitud, no precàriament, sota amenaça, condicionalment, sotmès a frustracions i retrocessos, amb l’abisme de l’extinció sempre a l’horitzó; satisfent, en definitiva, els qui generen un ambient que seria “guerracivilista”, per emprar les paraules del professor somrient, que es complau a posar tots en el mateix sac, a la mateixa alçada, dominats i dominadors, represaliats i repressors, oprimits i opressors, llengües que s’expandeixen i llengües que agonitzen, els qui pateixen perquè el país s’acaba i els qui el volen acabat… o que se’ls en refot.

Perquè, continua dient l’entrevistat: a l’aula no hi ha problema, vinguin, passin i vegin: «Una classe pot utilitzar diverses llengües. Els materials estan en anglès, l’exposició en català, les interaccions dels nens en diferents llengües…» Si no hi ha problema! Ja ho diu tothom (però tothom, tothom, eh?): a Catalunya no hi ha cap problema lingüístic! I tenen raó: a Catalunya el català és per als catalanoparlants inicials (sobretot si es coneixen), per a la resta, en castellà, o en català, avisant abans i assegurant-se que ningú (però ningú, ningú, eh?: ni un de sol) no hi té cap inconvenient. Cas contrari: en castellà. Cap problema, ho veieu? I a classe igual: tot molt natural, sense coacció, perquè no hi ha ombra de coacció a reproduir-hi les actituds i els usos lingüístics del carrer, d’un país sobre el qual fa temps que hi penja una pressió etnocida. Al cap i al fi: «Nunca fue la nuestra lengua de imposición», no?

Els nens, a les aules, convergeixen cap al castellà quan un company els hi parla. Ho han après dels seus pares, i ho veuen fer als seus mestres. Els alumnes nouvinguts s’integren en castellà, la llengua en què tothom se’ls adreça fora de l’aula (i de vegades, a dintre, sobretot a secundària, on no és estrany que es perdi molt del que s’ha avançat a primària). Els materials són en català, però també en castellà, que és la llengua majoritària del material complementari (audiovisual, sobretot) que s’hi empra, les explicacions del mestre en català… o no. L’escola reprodueix els usos de l’entorn i, d’aquesta manera, els consolida, i consolida l’horitzó cap al que es mouen: la substitució lingüística. Cap problema, però. L’important és defugir tot conflicte, i dos no es barallen si un no vol, i si el qui claudica és el feble, tot és encara més senzill.

Què el català és una nosa: doncs es relaxa. Que som catalans, coi! No ens barallarem per això! De fet no és relaxació: és “despolitització” (perquè una escola catalana en català, a Catalunya, ens aboca a la política, mentre que una escola castellana en castellà, a Castella, és simplement normal). I si hem de dir que, malgrat tenir un “model d’èxit”, l’hem de canviar, i que els canvis justament han d’anar en sentit contrari al que fins ara caracteritzava teòricament aquest model, no ens cauran els anells. De fet, de tan acostumats com estem a amagar la realitat podem dir fins i tot que el català en sortirà reforçat. Va, i ja posats fins i tot direm que el que passa és que hi ha entorns en què els nens no saben parlar prou bé el castellà (nens que no veuen televisió, ni tenen tablets o mòbils, ni ordinadors, ni companys que els parlen en castellà, ni gent gran que se’ls adreça en la mateixa llengua, ni…) Que sí, que això passa, i que el problema se centra en l’”oralitat”, ho diu l’entrevistat: «El nen ha d’entrar al cercle virtuós de l’exposició a la llengua. I si no comencen abans de l’adolescència, no s’atreviran afer el pas». Així mateix, clar i catanyol!

Ens cal acceptar les coses com són, i això també val per a l’anglès: […] amb l’anglès els pares estan angoixats. I és veritat: és el mercat. El desconeixement de l’anglès resta oportunitats, exclou. Ara l’anglès és tan important com gens ho serà quan tothom el domini, quan el seu coneixement sigui banal i el mercat ho aprofiti en el seu benefici (no en el dels qui tant s’hauran esforçat a acontentar-lo).

És la constatació que l’activitat econòmica no es troba al servei de l’home, sinó que és a l’inrevés, que n’hem esdevinguts instruments i ara ens cal una posada a punt. La política ha d’anar fora de l’aula, però l’economia no (tot i que els primers teòrics de la disciplana l’anomenaven economia política). L’escola no pot ser un parèntesi crític, un temps per a agafar perspectiva, veure el món i adquirir eines per a comprendre’l sense lliurar-s’hi, una etapa de formació d’individus que són i seran fins en si mateixos, no mers instruments de finalitats més altes. No, això tampoc. Siguem normals també en aquest aspecte. Tant important és que fins i tot no ens sàpiga mal animar els nostres fills a moure’s pel món dels jocs virtuals en línia: «Serà molt útil per al seu aprenentatge [de l’anglès]», rebla el professor que aplaudeix el nou model lingüístic (un model que, val a dir, també es mostra angoixat per l’anglès, i per altres llengües amb valor de mercat).

En definitiva, i per a acabar, tal com dèiem: el català en sortirà reforçat. De fet, ara ja és fort, per això no se’ns avisa de cap perill.

Mentrestant, la societat catalana avança cap al monolingüisme social en castellà i el bilingüisme personal en castellà i anglès, «sin que se note el cuidado».

«El català surt reforçat amb el model lingüístic», o com passar del mite al mite: del bilingüisme al multilingüisme sense perdre el somriure.«El català surt reforçat amb el model lingüístic», o com passar del mite al mite: del bilingüisme al multilingüisme sense perdre el somriure.