Language Varieties in Sociolinguistics- Style and Register

16 de desembre de 2018

La Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), ha emès una declaració a propòsit de la no fa gaire presentada ponència del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (és a dir, de la institució essencialment consultiva que constitueix el quart i darrer nivell de l’Administració local a les províncies de l’extint Principat de Catalunya) titulada El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya. L’aprenentatge i l’ús de les llengües en un context educatiu multilingüe i multicultural, en què s’intenta definir un nou paradigma organitzatiu, en matèria lingüística, de l’escola catalana, que ara s’articularia en base a la noció lingüística i, alhora valor moral, del plurilingüisme.

Quan vam veure que es feia pública aquesta declaració vam córrer a llegir-la, perquè una valoració feta per la SOCS té un valor simbòlic i científic certament rellevant. L’interès va durar poc. Tan sols els cinc minuts que costa llegir i entendre l’única pàgina que la compon i que comença tot advertint que: «La SOCS com a entitat acull persones amb perfils i sensibilitats diverses sobre com haurien de ser les polítiques lingüístiques tant en general, com en els casos particulars dels països de llengua catalana. Des d’aquesta perspectiva, no tindria sentit que la societat s’adherís a un document com aquest, ja que l’objecte de la SOCS no és la mobilització política, sinó l’estudi i deliberació de molts dels aspectes que el document desenvolupa.» Més breument: «Sou a punt de llegir un document que cerca fer contents posicionaments polítics diversos i que per tant és un exemple de com la recerca de l’equilibri pot arribar a dessubtancialitzar qualsevol cosa». I efectivament.

Val a dir, però, que no hem acabat d’entendre què significa que «la SOCS com a entitat acull persones amb perfils i sensibilitats diverses sobre com haurien de ser les polítiques lingüístiques tant en general, com en els casos particulars dels països de llengua catalana». Perquè donem per suposat que a la SOCS hi ha consens sobre la bondat i la justícia de defensar l’existència, per a la llengua catalana i, per tant, per als seus parlants, d’un espai comunicatiu en què es garanteixi la seua continuïtat i el seu normal (és a dir lliure i ple) desenvolupament. Donem per suposat que cap dels seus membres no pensa que la llibertat dels catalanoparlants ha de ser —que l’hi escau, de ser-ho—  condicional, o en tot cas que no ha de ser la mateixa de què gaudeixen d’altres llengües, que no ha de ser la mateixa de què gaudeix la llengua castellana en les comunitats de les quals és pròpia, la mateixa de què gaudiria el català si no hagués estat forçadament bandejat els darrers segles de la Nova Planta.

Establert això, ens decantem per entendre que en el si de la SOCS existeixen diverses maneres, totes elles científicament versemblants, de garantir l’objectiu darrer de la normalitat lingüística (és a dir, de l’existència d’una societat catalana que té, en la llengua catalana, la seua expressió lingüística d’identificació, el seu vehicle comunicatiu comú i per defecte i un dels seus principals motors d’integració social). Les ciències socials ja ho tenen això: costa que descartar-hi hipòtesis, de manera que és ben possible de trobar-ne de força diferents però alhora versemblants a propòsit d’una mateixa qüestió. És un problema de mètode, de naturalesa de l’objecte d’estudi. (Ja ho va dir Aristòtil: a cada objecte li correspon un mètode. I hi afegiríem: i un determinat grau d’incertesa lògica.)

I tanmateix, nosaltres, des de la nostra modesta perspectiva de docents, és a dir, de professionals que no tenen en la llengua un objecte d’estudi, sinó un objecte de treball, pensem que aquesta incertesa adduïda per la SOCS és perfectament evitable i, per tant que no es pot adduir com a excusa de res, perquè descansaria més aviat en un excés d’abstracció acadèmica. Més aviat sembla que els sociolingüistes de la SOCS prioritzen les teories que tenen en la llengua un objecte d’estudi aïllat del context social, que no pas els estudis empírics ja existents a propòsit dels usos i de les actituds lingüístiques a casa nostra, tant de caràcter sincrònic com diacrònic.

Sobre el paper la veritat científica depèn sobretot de la coherència amb les premisses i les nocions que tanquen categorialment una teoria. Quan es prioritza aquesta actitud és lògic que hi convisquin, en una institució acadèmica, «persones amb perfils i sensibilitats diverses sobre com haurien de ser les polítiques lingüístiques tant en general, com en els casos particulars dels països de llengua catalana»; és com dir que la SOCS acull sociolingüistes de diferents escoles. Doncs bé, això ens amoïna, perquè implica que els membres de la SOCS tenen un perfil (ja posats a emprar aquest terme) més aviat de lingüistes, que no de sociolingüistes, i que, per això mateix, pateixen del mal que sempre amenaça la lingüística: tractar el seu objecte al marge del parlant i, per tant, al marge del context social i històric, que precisament és el que fa la ponència que valora la declaració a què ara en referim. Entenem aleshores que els membres de la SOCS jutgin la ponència en qüestió «com un gest valent i seriós d’abordar els reptes socials contemporanis que afecten els usos socials de les llengües i que interpel·len especialment les institucions educatives», en una valoració perfectament general, descontextualitzada i per tant, precisament per estar mancat de referència concreta, sense cap significat (recordem-ho: significat implica sentit i referència).

Per contra, si es tinguessin més en compte les dades empíriques, veuríem que la ponència valorada al·ludeix a fets inexistents, eludeix sistemàticament la descripció del context sociolingüístic, passa per sobre de les variables demogràfiques i polítiques que són les que dificulten —fins a impossibilitar-lo— un ecosistema comunicatiu que tingui com a centre de referència la llengua catalana, exclou les dades sobre l’evolució dels usos, no fa indicacions en matèria psicolingüística i es limita a fer referències generals a propòsit de les valoracions lingüístiques (sobre la ideologia lingüística). Si els membres del SOCS penséssim més com a sociòlegs que com a lingüistes veurien que, de la ponència en qüestió, el que precisament menys se’n pot dir és que constitueixi un «gest valent», i per tant, tampoc no és «seriós». És només un article acadèmic tancat en fronteres axiomàtiques que sols, de tant en tant, fan l’ullet a consideracions sociològiques. Ras i curt: un exercici acadèmic, no una ponència política.

Tornem a dir que donem per suposat que en el si de la SOCS no hi ha ningú que cregui que la llengua catalana—és a dir, els seus parlants— mereix menys consideració i respecte del que mereixen d’altres llengües, perquè això implicaria que no totes les llengües —i, per tant, les cultures i els parlants— són iguals, o per contra, implicaria que, si bé ho són, se’ls ha de tractar de manera diferent, perquè això precisament és el que significa el terme “injustícia”.

Però bé, un cop establerta la impotència de la SOCS per adoptar una postura concreta i, per tant, confessada la inutilitat fonamental de la institució, puix parla en català, veja’m què més diu.

I diu ço que destacam:

«Considerem encertades les raons que expressa el document per abordar el tema del plurilingüisme en l’educació: 1) que el plurilingüisme ha agafat centralitat en les societats contemporànies, 2) que el mateix es pot dir de la mobilitat de la gent, que ha convertit la diversitat social en la regla que ja no es pot tractar com a excepció; i 3) que les noves pedagogies centrades en l’estudiant afecten l’ensenyament i aprenentatge de les llengües de maneres que no es podien preveure quan l’actual sistema es va implantar (en què no hi havia, per exemple, internet).»

Realment notable: la SOCS ha descobert la globalització i celebra que el Departament hagi fet el mateix descobriment. I no sols això: celebra també que el Departament sigui conscient de la centralitat de que les habilitats lingüístiques revesteixen en l’ensenyament i del fet que els estudiants d’ara són digigeneracionals (per emprar el terme encunyat per Rossetto i adoptat per Sartori).

Nosaltres també ho celebrem, tot i que no trobem que sigui motiu suficient per a fer-ne cap declaració, més que res perquè es tracta d’evidències i que, per tant, constatar-les no significa res. Significaria alguna cosa si, en base a elles, i en base també al coneixement dels fets sociolingüístics actuals i dels paradigmes teòrics disponibles, s’extraguessin conseqüències previsibles i, d’acord amb un marc eticopolític determinat, es definís un horitzó possible i moralment desitjable al servei del qual s’articulés una política lingüística transversal (global) en el marc de la qual s’inserís el model lingüístic escolar (o atesa la impotència de les nostres institucions, si més no es definís tal política i se’n declarés la necessitat). Però justament aquí és on la ponència del Departament més llacunes presenta i més inconcreta es mostra. O potser és que hem llegit documents diferents, perquè la SOCS troba, per contra, que «el document proposa unes pautes i principis d’actuació», i no sols això, es veu que hi ha trobat que «conté nombrosos exemples i propostes de com  projectar tots aquests principis en l’aula». Siguem honestos: potser si que proposa pautes i principis, però que servirien aquí i arreu, i ho fa amb una poca concreció que admet totes les interpretacions (fet i fet, la mateixa SOCS admet que «segons la [seua] interpretació, el document no proposa canvis en els estatus legals del català i del castellà». Bé, és una interpretació. Ja veurem que n’interpreten les direccions del centres, pressionades per l’estat i per aquells a qui l’estat representa, i que certament no són els catalanoparlants.

Pel que fa a allò dels nombrosos exemples i propostes no tenim res a dir, tret que nosaltres no els hem sabut veure (a no ser que es confonguin “pautes” i “propostes”, cosa que no seria d’estranyar, perquè quan ens movem en cert nivell d’abstracció, les paraules diuen allò que el qui les empra troba que diuen. En determinat nivell, d’abstracció, en definitiva, no se satisfà el criteri de demarcació científica).

La declaració de la SOCS continua encara dient: «Hi ha una quarta raó que el document no anuncia tan explícitament, però que també aborda: que l’escola no només ha d’ensenyar les llengües, sinó que ha d’ensenyar a fer reflexionar i dialogar amb l’estudiant sobre com relacionar-se amb les llengües i facilitar que se les estimi i respecti totes.» Val a dir que en aquest punt estem d’acord amb la SOCS: el document (la ponència del Departament), del fet que «l’escola no només ha d’ensenyar les llengües, sinó que ha d’ensenyar a fer reflexionar i dialogar amb l’estudiant sobre com relacionar-se amb les llengües i facilitar que se les estimi i respecti totes», en parla, ho anuncia. Fins i tot diríem, contra el que apunta la declaració, que a més sí que ho fa explícitament. Ara, tret d’això, no diu res més: ho enuncia i prou. En tot cas, destaquem-ho, perquè una idea com aquesta («facilitar que se les estimi i respecti totes») s’escau a l’esperit de Nadal.

Per a acabar, apuntem que coincidim plenament amb les línies finals de la declaració de la SOCS: «El que farà que la nostra escola sigui plurilingüe i inclusiva serà el compromís continuat de tots els participants que hi hauran de posar el seu esforç i recursos. En especial, mestres i direccions d’escola necessitaran suport i acompanyament continuats no només per anar trobant les millors maneres de treballar amb els estudiants i entre ells, sinó també per sentir en tothora l’escalf de tots aquells que els hem encomanat una tasca tant important.» Efectivament, pel que fa a l’escola, la peça clau és l’ensenyant (la SOCS destaca les direccions, suposem que com un efecte del nou paradigma organitzatiu basat en la idea del “lideratge educatiu” combinada amb el principi d’“autonomia de centre”). Per això, perquè pensem que l’ensenyant és la peça clau a l’hora de parlar de l’ensenyament i també a l’hora de parlar del model lingüístic de l’escola, perquè sabem que no hi ha mètodes bons, sinó mestres competents que, si disposen de condicions estables en escoles preparades per a la diversitat i treballen amb ràtios baixes, fan bo qualsevol mètode, per això diem, és perquè no entenem que el Departament no ens hagi tingut en compte a l’hora d’elaborar la seua ponència i que en ella no es parli —nosaltres defugim tot corporativisme— de la necessitat de ser més estrictes amb la competència lingüística i sociolingüística dels docents.

En fi, la SOCS, per tal de defugir la política, s’acaba entollant en la diplomàcia.

DeclaracióSOCS-Plurilingüisme_MSD_Final-page-001