quote-the-extreme-form-of-power-is-all-against-one-the-extreme-form-of-violence-is-one-against-hannah-arendt-115-98-85

Carl Schmitt i els decisionistes no postulen cap mena de règim polític; es limiten a constatar la naturalesa del poder i a mostrar que qualsevol règim polític, per ser una forma històrica d’administrar el poder, constitueix, inevitablement, una seua manifestació: tota forma de govern és sempre una forma particular de desenvolupar el mateix principi. Els diferents règims polítics són, només, disfresses d’un mateix objecte: el poder. 

Però què és el poder? Ras i curt: el poder és la capacitat de fer-li fer a un altre allò que ell mateix no faria.

El poder és sempre idèntic a si mateix, només canvia la seua manera de legitimar-se, és a dir, la manera de fer-se acceptable per part del governat, la manera com es guanya el seu consentiment. El poder cru, descarnat, és inacceptable perquè mostra la seua arbitrarietat darrera, i a l’ésser humà, que no pot fugir de la seua racionalitat, li calen raons justificatives de la coacció que s’exerceix a sobre seu per a admetre-la.

La legitimació atorga al poderós el dret a usar la força de coacció que té. No sols pot doblegar, sinó que és raonable que ho faci en funció de les circumstàncies. D’aquesta manera el poder no és només poder: és autoritat, i l’autoritat, no sols té el dret d’exercir la força (i és l’única que té aquest dret: en té el monopoli), sinó que pot demanar el sacrifici dels governats. És més: el poder que s’ha guanyat la legitimitat domina simbòlicament, ja no li cal coaccionar perquè el governat, que ha assumit l’status quo, s’autocensura i s’autoreprimeix.

Per tant, Schmitt no proposa una forma d’organització política, sinó que mostra que tots els règims són equivalents. El liberalisme és un isme, com el feixisme, el comunisme o el nacionalsocialisme, l’única diferència entre ells rau en la disfressa adoptada per a legitimar-se. En certs moments històrics n’escau una més que una altra, però totes són contingents, l’únic que no canvia és el nucli de tot sistema polític: el poder, l’existència d’un grup amb capacitat de domini i coacció que es presenta davant dels governats de maneres diferents i que ha de salvar les aparences exercint el domini de maneres diferents, segons s’escaigui.

I tanmateix, en el fons només hi ha poder. Per això, quan la màscara legitimadora perd capacitat de convicció, o els seus corresponents mètodes de domini resulten ineficaços, es reserva el dret a treure’s la disfressa i a mostrar-se en las seua nuesa: és el moment de l’excepció.

És clar que si no li cal treure’s la disfressa del tot, en conservarà algun vel, alguna peça… però si ho veu necessari, li traurà el camuflatge al tanc i el farà avançar per camp obert.

El liberalisme no és l’aspiració els liberals —dirà Schmitt—, sinó la disfressa dels liberalistes; d’aquells que per les seues característiques socioeconòmiques i per la seua amplitud demogràfica només poden exercir el poder a través d’un règim que respecti certs principis (llibertat de producció i de comerç, propietat privada…) d’interès comú per al grup i promogui —per tal d’evitar disputes entre pars— la recerca de consensos, uns consensos (pactes socials) que, per ser efectius, han de generar la il·lusió que involucren tothom  (i no només l’estament dominant del grup nacional hegemònic —els pars— i, encara, l’elit d’aquest estament: els primus inter pares). Només així es guanyaran a ulls d’aquest tothom —del demos— la legitimitat, que deixarà les mans lliures als poderosos, els interessos dels quals són salvaguardats en tot moment (malgrat que sembli que s’han acordat per tothom).

Schmitt no oposa decisionisme (autoritarisme) a liberalisme (democràcia). Schmitt afirma que tot poder és decisió privada, de manera que no és que calgui ensorrar les democràcies perquè hi ha millors alternatives, només cal desemmascarar-les, perquè no són alternativa a la dictadura, només disfressa, mala fe. Govern és tirania.

Si l’autoritarisme nuu té cap avantatge és perquè resulta més eficient, perquè prescindeix de mètodes d’exercici del poder que el condicionen i li resten efectivitat i eficiència. En democràcia la disfressa és massa pesant. No siguem hipòcrites, doncs, i emprem una disfressa lleugera i esportiva! L’únic aspecte prescriptiu que pot trobar-se en Schmitt és en termes pragmàtics, no en termes ètics.

No hi ha ni bé ni mal, només victòria i derrota. És bo allò que em duu al triomf, dolent allò que em duu al fracàs. Aquil·les no trobava injust que Agamèmnon el privés de Briseida; ho trobava vergonyant, perquè no havia estat capaç d’evitar-ho. Per a recuperar-la no li calia un jutge, li calia doblegar el rei de Micenes. I a això es va dedicar: ja vindrà a cercar-me quan no li resti cap més remei, aleshores serà la meua. Aquesta és la glòria d’Aquil·les: tornar-li-la a l’argòlida! La culpa és per als governats que s’empassen els contes legitimatoris. Els governants només entenen de victòria o derrota. Per això tenen fonts reservats, o argüeixen “raons d’estat” (com si en poguessin haver de diferents menes, de raons).

No, Schmitt no contraposa feixisme, comunisme i democràcia, Schmitt pensa que són la mateixa cosa, però que la primera és més eficient, més efectiva, serveix millor els objectius que també persegueixen les altres dues, uns objectius que es resumeixen a prevaldre, a ampliar la dominació (extensivament i intensivament). El poder és com l’amor, com més se’n té més se’n vol. Al cap i a la fi, l’amor és un dels noms del poders (una altra disfressa).[1]

—Aleshores és així? La democràcia és només una disfressa, un engany?

—I és clar que sí! O és que el demòcrata no veu la democràcia com un franc es mira la seua destral de dues cares: una per als amics i una altra per als enemics? En el fons és veritat l’antiga dita castellana: «Al amigo, el oro, al enemigo en el morro, y al indiferente, la legislación vigente.»

democracia

Ara bé, la idea punt de partida d’Schmitt és una petitio principii, és a dir, una tesi axiomàtica, punt de partida, en base a la qual desenvolupar tot de teoremes que constitueixin un sistema de pensament. Una idea en base a la qual raonar i justificar però injustificable i pre-racional per ella mateixa. Només es recolza en l’experiència històrica, però l’experiència històrica implica selecció i interpretació, les quals caldria al seu torn justificar… Per a Schmitt és evident que tots els sistemes polítics són fills del mateix pare, i que, sotmesos a tensió, mostren les faccions paternes deixant fora tot dubte sobre la filiació. Però és realment així?

Potser sí, potser l`home naix amb un pecat original (com ja ho pensaven els autors del Gènesi), però potser l’home admet ser salvat: potser admet ser guiat per la gràcia (aquesta és la segona part del llibre per antonomàsia: la gràcia sempre es troba disponible i, quan es mereix, pot superar-se la humana condició, la condició d’ànima caiguda).

M’explico en uns altres termes: si la democràcia és alguna cosa substancial i no mera aparença accidental de la substància poder, ho és perquè no amaga aquest en el seu si, sinó que es desplega al voltant d’un altre centre. Si el poder és domini, la democràcia que no sigui una mera coartada de la capacitat de coacció ha de ser quelcom diferent a la força que s’autojustifica; cal que sigui justament el seu oposat: renúncia a la dominació, reconeixement de l’altre, igualtat incondicional, priorització de la força raó i no de les raons de la força.

La democràcia no és matèria de procediments, sinó de valors. I si els valors tenen prioritat als procediments, aquests darrers admeten ser modificats quan se sospita que entren en contradicció amb els primers, quan els entrebanquen. Dit en uns altres termes: el principi democràtic té prioritat sobre el principi de legalitat en una democràcia que no prioritzi el poder-dominació, sinó els valors dels quals aquest poder es guarneix, en una democràcia en què aquests valors no siguin mer guarniment, disfressa legitimadora, sinó nucli dur, substància del sistema polític. Poder contra igualtat, força contra raó, vot contra llei, història contra present fossilitzat. I tot això alhora, sistemàticament valorat, a l’ensems, sense omissions o prioritzacions interessades.

La democràcia no és un conjunt de procediments, sinó un conjunt de valors, de valors que desplacen la idea de poder de Hobbes, de Kelsen, d’Schmitt. No podem contradir Schmitt si hem acceptat el seu punt de partida, la seua tesi major, la seua idea de la naturalesa del poder i la seua centralitat política. A Schmitt se’l contradiu amb un altre principi. Contra la descripció històrica, la prescripció històrica; contra l’Antic Testament, el Nou. Al cap i a la fi, el Crist predicava l’adveniment d’un Regne, no?

Quan entrem en el joc dels procediments i de les lleis els arbres no ens deixen veure el bosc, i ens hi acabem perdent. El problema nuclear és aquest: de debò no hi ha moral més enllà de la llei? De debò la moralitat i la legalitat coincideixen? De debò la Constitució defineix la justícia o és la justícia la que justifica la Constitució? Tenen raó Hobbes i els positivistes com Kelsen? Costa d’entendre que no sigui precisament per mala fe que hi hagi qui doni la raó a aquest oportunistes, perquè, de no demostrar-se el contrari, l’afirmació que “hi poden haver lleis injustes” és perfectament comprensible i, per tant, descriu una possibilitat autèntica, plausible, i amb això ja no ens cal més per a negar la tesi decisionista i el pragmatisme desconfiat dels positivistes en dret. El darrer tribunal és el de la raó, no el suprem, ni el constitucional, i que la es pugui raonar malament, que els prejudicis puguin contaminar un exercici de raó o que els materials punt de partida de tot raonament puguin ser millorables, no li resta gens de força a aquesta idea. Si un tribunal legalment constituït jutja ho fa en base a uns codis, uns jurisprudència i una doctrina que, en darrer terme emanen de la raó nua… o no valen res.

Se’ns podrà dir (i així ho feia Kelsen) que deixar les decisions polítiques en mans d’una apel·lació genèrica a la raó fóra un despropòsit que ens conduiria a inevitables enfrontaments, que més val establir unes “regles del joc” (ens sona l’expressió, oi?) perquè sapiguem a què atenir-nos, per a demarcar bé el camp d’actuació. L’objectiu no seria la justícia (perquè… què seria la justícia?, es demanaria Kelsen), sinó la convivència, la pau social. Som peces d’un escaquer, així que definim bé les regles del joc i tots sabrem a què atenir-nos. Potser no serà just, però serà previsble, ordenat i pacífic. No ens farem mal i podrem fer negocis (invertir ara i recollir beneficis més endavant, perquè hi haurà seguretat jurídica).

Un tal raonament parteix d’una profunda desconfiança en la naturalesa humana. La desconfiança que hi tenien Maquiavel, i Hobbes, i Schmitt. Però hi ha raons suficient (definitives, diguem) per a aquesta desconfiança? No podem refiar-nos els uns dels altres perquè no tenim solució o perquè juguem a un joc pervers? És l’home allò defectuós, o ho és la seua condició història, concreta?¿I què és l’home: un conjunt d’exemplars que responen a un mateixa especificitat que inclou característiques morals essencials i ahistòriques, o un nom genèric donant a un seguit d’individus irreductibles els uns als altres? Té sentit parlar de l’Home o hauríem de parlar dels homes i de les possibilitats d’un conjunt que engloba subjectes en alguns aspectes fins i tot oposables? No simplifiquen els positivistes? No simplifica Hobbes perquè cerca un punt de partida que li garanteix arribar allí on volia arribar des d’un principi? Pensen o es lamenten? Pensen o menyspreen?

Millor encara: el dilema entre llei-seguretat-pau i justícia-indeterminació-conflicte té sentit o és un fals dilema? Hi ha seguretat sense justícia? I més important encara: la llei no sorgeix justament del conflicte i de la recerca de la justícia? Totes dues coses es contraposen o mantenen una relació causa-efecte? Perquè si ens inclinem per això darrer trobarem que la seguretat jurídica pot ser en realitat consolidació d’un poder efectiu; constitució d’un estat de coses, d’un status quo (perquè tota relació humana és també relació de poder). No, el fatalisme no és constatació, és decisió, i la llei per la llei no és pau, és fetitxisme que emmascara un acte de poder. Aleshores la llei esdevé un ídol. No és d’estranyar que els seus garants es vesteixen amb robes sacerdotals i oficiïn en un temple (un palau de justícia, un tribunal pensat a la manera d’un presbiteri).

—Entra el jutge: aixequeu-vos!

—Ja podeu seure!

Paraules d’escolà.

20170916_asd000_0

Democràcia és tota una altra cosa: democràcia és alternativa al poder. Democràcia és dissolució del poder, és soscavament del poder. Democràcia és igualtat, és priorització de la raó per damunt de la sofística, de la informació per damunt de la propaganda, del deure per damunt del dret. Democràcia és admetre l’equivalència i la mútua dependència entre raó i justícia. Democràcia és renunciar al domini des de la mateixa definició del demos, que no pot incloure qui no vol ser-hi inclòs perquè es considera un demos diferent. Democràcia és dret a les segones i les terceres i les quartes i les infinites oportunitats, és respecte a l’altre i a un mateix, és establir contrapesos preventius, és no voler per a l’altre el que no es vol per a un mateix, és renúncia a l’exercici de la força. La democràcia no pot ser mai emprada com una arma. La democràcia no és un conjunt de procediments, sinó un conjunt de valors que donen forma a les institucions i els procediments. Democràcia és admetre que la història no s’acaba, que res no és per sempre, que la política és de l’home i per a l’home, i que no s’ha fet l’home per al l’estat, com no s’ha fet per al dissabte. Que la llei no és tòtem, que l’home és fi i no mitjà. Democràcia és el regne dels fins.

Si ho podem entendre és que ho podem fer, que és possible, i que pensi que no, que no és possible, és ell qui ho ha de demostrar, no a l’inrevés. Sobre ell recaurà el pes de la prova. En fi: si tot règim polític neix d’una decisió, no hi ha raó per pensar que aquesta no pugui ser renunciar al domini. Si el poder és la capacitat de fer-li fer a l’altre el que no vol fer, també pot fer-nos fer a nosaltres mateixos allò que ens costa de fer. És lliure, no aquell qui fa el que vol, sinó aquell que es capaç de no fer el que voldria i podria fer. Els homes lliures són aquells que, podent doblegar l’altre, es dobleguen a si mateixos.

Hi ha una moral natural prèvia a la llei positiva i que descansa en la mateixa naturalesa humana, capaç d’autoconèixer-se perquè és autoconscient. La raó marca les fronteres, i si les marca, pot expulsar del seu si allò que és inconsistent. La resta és racional, és a dir, es troba d’acord amb la naturalesa humana de l’home, és universalitzable. Locke, Jefferson estaven ben orientats. No vull dir que tinguessin raó: ells també estaven condicionats, com tothom, però estaven ben orientats. Hobbes, Schmitt, eren uns oportunistes. Kelsen havia viscut l’ensorrament del seu món. Rousseau, com Casanova, estimava la humanitat però no els homes. El ginebrí no veu demoi, només subconjunts d’elements inindiferenciats. Es mou en l’abstracció i, per això, sotmet l’home a la idea: en fa un mitjà.

Però l’home pot recrear-se perquè està fet a imatge i semblança de Déu… o era a l’inrevés? Tant se val… igualment arribem al mateix punt.

descarrega

[1] Per això Simone Weil distingia entre poder (potència, puissance) i lleugeresa, que fóra amor sense interès. Un amor autèntic que només pot tenir un origen transcendent: es tractaria de l’antiga caritat cristiana.