Black_Mirror_15_millones_de_m_ritos_TV-336710652-main

Descripció de l’episodi

Els individus es lleven cada matí i, tot seguit, es dirigeixen al seu lloc de treball, on duen a terme una tasca mecànica, la finalitat de la qual se’ls escapa i que, per tant, apareix com a absurda (tot i que la majoria no es demana per què la fa ni per a què). Es tracta d’una tasca que no exigeix cap esforç de pensament, monòtona, que absorbeix gran part del seu temps de vigília.

Els individus són peces d’un engranatge, dinamos d’un generador, font d’energia: objectes en compte de subjectes. Encaixen en la maquinària, no hi estan per sobre; la serveixen en comptes de servir-se’n.

Comentari 

En el nostre dia a dia ens llevem, ens rentem la cara i ens arreglem per a sortir. Tot seguit ens adrecem als nostres llocs de treball, sovint no triats per nosaltres sinó acceptats per manca d’alternatives. Allí desenvolupem feines que rarament ens aporten cap sensació de plenitud, feines sovint mecàniques que freqüentment ens obliguen a actuar contra els nostres desitjos, el sentit de les quals, o no arribem a entendre (tot i que la majoria, la immensa majoria no arriba a demanar-se’l ) o l’elaborem, sense gaire convenciment, a partir d’un procés racionalització, feines frustrants que duem a terme mentre comptem quantes hores manquen encara per a plegar. La millor part de la setmana és el cap de setmana. La millor part de l’any són les vacances. Competim i fem competir, i ens diem a nosaltres mateixos, per justificar-nos, que si fem mal no és per res de personal. Ens esforcem a adquirir habilitats que valorem només perquè resulten aparentment necessàries per a unes feines que, en realitat, mai no hem pensat —i molt menys decidit— que siguin útils i estiguin dotades veritable significació. Obeïm i  manem perquè «així és el món».

Acceptem acríticament un estat de coses i ens preparem per a servir-lo. Veiem el nostre entorn socioeconòmic com una segona naturalesa: no és fet pels homes i per als homes, és fet i prou, és així: és natural. Ens cal fer-nos-hi un lloc, encabir-nos-hi, posar la nostra vida —el nostre temps— al servei  de la seua continuïtat i del seu desenvolupament. No som subjectes, sinó peces d’alguna cosa més gran que no existiria sense nosaltres però que no existeix per a nosaltres. El tot és més que els parts: de nosaltres surt un organisme socioeconòmic que es nodreix dels individus però que no es resumeix en ells, sinó que en va més enllà i té vida pròpia, una vida que determina la nostra.

Mancats d’alternatives i massa mandrosos, poc formats i potser no prou intel·ligents per a adonar-nos de la nostra pobre situació, acceptem allò que és donat com a inqüestionable, i en fer-ho, ho legitimem. De fet, anem més enllà d’això: socialitzats en aquest món, la manca de qüestionament es tradueix en acceptació, que a ulls de la majoria és viscuda com a tria personal: «Visc així perquè vull». Ningú no m’obliga, a mi ja em sembla bé i, per tant, sóc lliure. No recordo el moment que vaig prendre la decisió de viure així, ni les alternatives que se’m presentaven (de fet ni tan sols les podria recordar ara, si hi pensés), però visc la meua vida com una decisió, com una vida lliurement acceptada que, si no em satisfà, és per causa d’alguna disfunció del sistema, mai no pel sistema mateix. No és que el sistema sigui bo, sinó que és “normal”, i no li escauen canvis, sinó reparacions que l’arrangin i el conservin. Com a correlat necessari: el dissident és anormal, un inadaptat (a la normalitat), un boig, un “radical”, en definitiva.

images

Descripció de l’episodi

Ja de bon matí els individus s’aïllen, es fabriquen una bombolla dintre la qual sentir-se tan confortables com sigui possible. I la bombolla es manté en el transcurs de les hores de feina. Ens cal distracció per a suportar l’absurditat, entreteniment per a no pensar: qui xala i s’entreté no pensa, i qui no pensa és més feliç o, si més no, viu la infelicitat com una insatisfacció de fons, vital, de causa desconeguda i, per tant gens guarible, només tractable amb analgèsics, és a dir: amb aquell entreteniment, absorbent i  de vegades fins i tot divertit, de què parlem. A més, que coi! Es tracta d’un entreteniment que no sols ens permet d’evadir-nos, sinó que també ens permet de sublimar les nostres frustracions. Ens permet ser jurat o identificar-nos amb un jurat: el jurat d’un concurs, per exemple. Així podem projectar les nostres frustracions sobre els altres, enriure’ns dels qui fracassen, humiliar els maldestres sense talent i, aleshores, sentir-nos-en superiors, millors. Però també ens permet humiliar els qui són millors, que ens fascinen tant com ens fan notar la nostra mediocritat. Què pot haver de recriminable a tractar sense respecte un escombriaire? Qui s’ha sentit mai culpable per haver trepitjat un formiguer? Què poc haver de dolent a enriure’s de qui se sotmet a examen i, per tant, s’exposa a ser suspès, es posa a la nostra disposició?

La bombolla (els auriculars, la pantalla) ens protegeix, l’entreteniment s’ajusta a les nostres preferències (a allò que preferim d’un mercat de productes d’entreteniment prêt-à-porter). Ens fa sentir confortables i ens evita de pensar. Ens proveeix de vàlvules d’escapament i, a més, ens fa sentir lliures perquè ens permet triar entre productes. La llibertat sense risc, la llibertat compatible amb la seguretat és la llibertat de consumir. Benvinguts lliurecompradors!

black-mirror-masks

Comentari

La feina ens absorbeix, però després ve el descans. A la nit, el cap de setmana, els dies vacances descansem amb activitats d’oci que adquirim com qualsevol altra mercaderia. Diversió ben embolicada i programada: gaudi assegurat que justifica una setmana feinera que ens proporcionarà els diners —els punts— que costa. En realitat, però, això és l’excepció, perquè la norma és descansar davant d’una pantalla (de mòbil, d’ordinador, de videoconsola, de televisió). Despendre el temps entretenint-nos. Passar el temps (matar ratos). Ens podem transformar en un heroi de videojoc, esdevenir esportistes d’elit, cantants. Podem cremar frustració disparant contra tothom que es posi al davant nostre, o envestir-lo amb un vehicle, o podem oblidar-nos de nosaltres mateixos, buidar la ment de nosaltres i omplir-la de coses. Hi ha res de més semblant a l’estat de nirvana? Res de més semblant a l’alcohol o qualsevol altra substància amb efectes alteradors de la consciència? Dissoldre el jo i fondre’s amb un món de gràfics, on sempre hi ha noves oportunitats i on els actes no tenen conseqüències. Podem enriure’ns dels qui volen destacar i no en saben, o del ximple del poble (que té la virtut de fer-nos sentit menys ximples a nosaltres, per contrast, ni que sigui un contrast que neixi de la distorsió de la realitat). Podem projectar-nos en les vides de gent més atractiva, més rica, amb vides més interessants, o podem identificar-nos amb personatges que viuen vides èpiques en contextos fantàstics, en un permanent estat d’excepció en què les regles quotidianes (les regles de la nostra vida avorrida) no regeixen: sense fitxar, sense haver de donar explicacions, i tot plegat sense riscos. Un món sense vergonya ni timidesa, on la sexualitat és alhora elegant i apassionada, sempre satisfactòria, on els diners no importen o ragen de no se sap on, on cada dia és un repte i els bons sempre triomfen (encara que hagin de pagar el preu de derrotes provisonals), un món, en definitiva, on l’esperança està justificada i els problemes, si es compliquen massa, es resolen amb un gir inesperat o es fonen en negre.

Un món entretingut, un món en què, per pocs euros al més es pot ser feliç una bona part del dia. El soma d’un món feliç. Un món en què també podem fer-nos una bombolla i tancar-nos-hi, en què podem crear una identitat digital i agregar i bloquejar amb llibertat. Podem viure gran part del vida la vida d’un avatar que, arribat el moment, poden sacrificar i substituir per un altre. Podem ser qui vulguem i sentir-nos reconeguts per d’altres avatars que sentin el mateix que nosaltres, s’emocionin amb les mateixes coses, tinguin les mateixes preferències. Les xarxes, però també la televisió ala carta i els canals de pagament ens proporcionen un món confortable, és a dir, familiar confirmador, sense dissidències, previsible, reiteratiu, sense riscos.

Si saber comporta haver de sortir d’un mateix i esguardar el que hi ha més enllà amb l’única intenció de comprendre-ho, arriscant a veure el que no voldríem veure, el nostre món monàdicament confortable és un món pensat per a evitar saber. No ens aboquem al món, ens hi projectem. El món que ens envolta és un món seleccionat i creat a la nostra imatge i semblança a partir dels elements disponibles, dels elements que posen a la nostra disposició els qui tenen el poder de produir el catàleg. Déu crea produint continguts i aplicacions, i nosaltres continuem la seua creació usant allò que posa a la nostra disposició i construint la nostra pròpia bombolla. Una bombolla predeterminada per allò disponible i que ens té a nosaltres mateixos en el seu centre. El saber ja no té cap sentit si no n’hem de poder extraure cap utilitat personal i si no es troba d’acord amb els nostre gustos i preferències. El món passa a estar poblat de nens egocèntrics que jutgen en funció dels seus gustos. “Veritat” passa a ser un mot sense sentit. No hi ha “veritat” sinó “veritats”. Tot depèn del subjecte i, per tant, tot és subjectiu: la raó decau a pur instrument al servei del gust i la preferència. El saber cedeix el lloc al sentiment, a l’emoció. És valuós allò emocionant. La vida té sentit en la mesura que esdevé una juxtaposició d’experiències. Adrenalina i entreteniment, diversió i por (sense risc). La passió s’autojustifica: romanticisme degradat.

images (1)

Descripció de l’episodi

Sostreure’s de l’entreteniment sembla impossible: el silenci es paga. Tot és enrenou i distracció. Els individus són com nadons davant dels quals es sacsa un sonall i dels quals s’espera que somriguin i que desitgin que es torni a sacsar, un i altre cop.

Comentari

Viure al marge de les xarxes és viure al marge dels altres. Les xarxes, els jocs, els programes… són mitjà i tema. Som amb els altres però en juxtaposició, perquè cada u viu abocat al seu dispositiu. Els continguts dels mitjans són els continguts de les nostres vides. El silenci es paga: cal cercar-lo activament, en cap cas ve donat. I inquieta, molesta, violenta. «Divertim-nos fins a morir» (deia Postman).

Descripció de l’episodi

Els individus comparteixen espai però viuen separats, entre ells s’interposa un món virtual. Si tota personalitat en el fons és una màscara, aquí la persona resta encara més amagada i l’aparença ho ocupa gairebé tot: l’individu esdevé prosopon: l’avatar. És un món ideal en tots dos sentits del terme: un d’aparences i un món què totes les necessitats estan cobertes amb solucions avantatjoses. Un món on no hi ha temps per a pensar per a jutjar sobre si tot plegat té sentit.

Comentari

Les relacions virtuals competeixen amb les reals, i ho fan amb avantatge. La timidesa, el fracàs, els risc que són connaturals a la realitat desapareixen en el món virtual. A la sexualitat s’hi recorre quan cal i, tot seguit, es deixa en el fons del calaix. És neta, diversa i sense conseqüències. Tot és molt més satisfactori en el món virtual, i si deixa de ser-ho, sempre es pot reiniciar. No hi ha veritables compromisos i tot s’esdevé de manera ràpida i frenètica, excitant i atractiva. Ni tan sols ens parlem a distància, telefònicament: ens escrivim textos breus que miren que siguin ocurrents i que acompanyem d’emoticones. La frase feta substitueix la frase per fer.

“Relacions de butxaca” (Bauman), aïllament, poca capacitat de resistència, perseverança com a antivirtut. Substitució de la qualitat per la quantitat (Bauman novament). M’agrada/no m’agrada, followers/haters. Felicitat obligatòria i, per això mateix, tot sovint impostada. Frivolitat. La de sempre però perfeccionada i ampliada, extensivament i intensivament.

Descripció de l’episodi

Tot s’esdevé en un entorn tancat, però autosuficient. Potser és claustrofòbic, però què podem desitjar fora d’ell. Fins i tot els triomfadors podran trobar-hi el lloc que pertoca al seu estatuts: més i més bonics objectes, més espai, més llum. Fet i fet, no és que es tracti d’un lloc tancat: és un lloc total. No hi ha res defora. I tampoc no hi ha res alternatiu a dintre, alternatiu a la vida de generar allò que consumirem i el consum del qual justifica l’esforç de generació. L’energia produïda alimenta l’espectacle, i l’espectacle, les emocions que produeix, l’experiència que suposa són l’objectiu que justifiquen la producció d’energia. Els individus pedalen per a poder oblidar que pedalen. Pedalar és un absurd que no s’acaba. El gimnàs de Sísif. Tanmateix hi ha esperança: no es tracta d’una versió tràgicament intranscendent del l’infern, sinó d’un purgatori del qual es pot sortir. Si allò que dóna sentit a la vida és l’espectacle, l’emoció, la diversió, la vida més valuosa, el model ètic més alt és el del qui es diverteix (o que se suposa que ho fa) divertint: l’artista de varietats.

Tothom vol superar la selecció i passar a l’altra banda de la pantalla: deixar de ser només espectador i passar a ser espectacle. Això alimenta d’esperança les vides sense esperança. Però és un cercle viciós: l’esperança consisteix a esdevenir protagonista d’una roda absurda, a ser l’esquer rere el qual es pedala, a passar de necessitar l’esquer per a pedalar a necessitar que pedalin per tal de continuar sent esquer. I fet i fet tot plegat a canvi de més objectes, de més espai però mai no obert, de més punts per a bescanviar i fer girar la roda.

Comentari

L’entorn de l’episodi ens apareix claustrofòbic i irreal, però pròpiament és més realista que no sembla. Al cap i a la fi les nostres vides transcorren majoritàriament en un espai de radi reduït, són monòtones i reiteratives, i impliquen acceptar un situació donada. A més, ¿potser no és veritat que el radi del nostre espai vital cada cop s’escurça més i s’aproxima als pocs centímetres que ens allunyen del nostre mòbil, del nostre televisor, del nostre ordinador o de la nostra videoconsola? Potser la sensació que tenim és d’obertura, però es tracta d’una falsa sensació perquè es obertura a un món estrictament virtual que ens lliga a un entorn fet a imatge i semblança nostra: no és obertura, per tant, és tancament, aïllament bastit sobre materials que ni tan sols hem triat sinó que són els que han posat a la nostra disposició els qui s’alimenten del nostre temps i que, per tant, ens volen captius (i que alhora, en construir aquesta màquina metabolitzadora del temps en punts, han restat, ells mateixos, empresonats en el seu interior, perquè l’han construïda des de dintre i sense portes: són víctimes d’ells mateixos perquè han lligat llurs vides a les de la màquina que han creat).

388381629_1280x720

Descripció de l’episodi

El protagonista es mostra decidit a trencar amb tot: a aturar la roda. Ha de fer-ho, tanmateix, des de dintre, perquè no hi ha un defora, i decideix fer-ho tot servint-se de les eines que el mateix sistema li proporciona. Puja a l’escenari decidit a frenar en sec l’espectacle, sense ser conscient, però, que tot allò que puja a un escenari esdevé obra. Reclama autenticitat, blasma la vacuïtat de l’existència, la frivolitat que embarga intoxica a tothom, que s’empassa allò bell i ho transforma en una mercaderia més, sense cap més valor, consegüentment, que el del mercat, que en determina també la manufactura. Fatalment també el protagonista se l’empassen perquè en un món absurd, l’autenticitat es valora, però no com a eina de trencament, sinó com una mercaderia més.

Comentari

El mercat tot ho absorbeix. El mercat tot ho iguala perquè en el mercat tot té un preu, tot és mesurable segons un mateix barem: els diners (els punts). Tot allò que no sigui ruptura és continuïtat. Les reformes conserven, les novetats renoven. El mercat transcendeix els qui hi operen, que esdevenen meres fitxes d’un joc totpoderós. La metàfora més reveladora d’aquest estat de coses és el centre comercial: un indret tancat, regne de vulgaritat i de pretensió, dintre del qual, però, tenim tot el que volem, dintre del qual ens sentim lliures. Per a què un defora? L’aire lliure, en tot cas, és només un indret de pas, o un lloc on gaudir del que hem comprat, és a dir, un indret amb una funció i un sentit subsidiaris, o un lloc més on tancar-nos en els nostres dispositius, com si fóssim a casa (on altre cop ens envoltaran quatre parets), un indret a fotografiar o on fer-nos selfies, un indret en qualsevol cas en retrocés, perquè, al cap i al fi, no aspiren les nostres ciutats a ser vistes, cada cop més, com a “centres comercials a cel obert”?

1542573277-black-mirror-1