EULP2018. IDESCAT

dd9ed981-8399-426b-8245-729a01baf8cf-page-019.jpg

L’indicador més destacable en una enquesta sobre usos lingüístics és el que fa referència a l’ús habitual de la llengua. En l’EULP2018 la llengua catalana apareix com la llengua d’ús habitual del 36’1% de la població més gran de 15 anys resident a les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, cosa que, en xifres absolutes representa 2.305.100 persones (a penes 15.500 menys de les que s’hi identifiquen, i gairebé 295.000 més de les que el català aquesta llengua com a llengua inicial). Dit altrament: dels 4.197.200 persones més grans de 15 anys residents a la comunitat autònoma de Catalunya (CAC) que declaren tenir com a llengua inicial una de diferent del català, només un 2’9% haurien adoptat aquesta llengua com la seua habitual, tot i que cabria la possibilitat que aquest percentatge fos una mica superior perquè, en realitat, molts dels qui tinguessin el català com a llengua inicial o es consideressin bilingües inicials català/castellà en realitat estiguessin entre el 7’4% que declararien ser bilingües (català/castellà) habituals, un total de 474.000 persones, un trapàs que s’hauria compensat, aleshores, amb parlants inicials d’altres llengües. Sigui com sigui, si suméssim ambdós contingents (català llengua inicial més bilingües inicials) el resultat seria de 2.779.100 persones, és a dir, que un 43’5% de la població més gran de 15 anys resident a la CAC declararia fer un ús entre freqüent i habitual de la llengua catalana (si bé només un 87% d’aquestes persones en farien un ús prioritari, i és de suposar que cap ni una un ús exclusiu).[1] Per tant, aproximadament el 56’5% de la població catalana no fa cap ús (o un ús molt restringit) de la llengua catalana.

D’altra banda, entre 480.000 i 510.000 persones (entre el 7’4% i el 8’1% del total de la població estudiada)[2] declaren ser parlants habituals d’una altra llengua o (combinació de llengües) diferents del català i/o del castellà.[3] Tenint en compte que són 831.200 les persones que declaren ser parlants inicials d’una llengua diferent del català i/o del castellà, això implicaria aproximadament entre 350.000 i 380.000 d’elles (una mica més del 42%) haurien passat a ser parlants habituals de català o de castellà. Ara bé, si parem esment al fet que només 59.100 (el 2’5%) dels qui es declaren catalanoparlants habituals, i 37.500 (l’1’6%) dels qui es declaren bilingües català/castellà habituals, no són nascuts al territori de les quatre províncies estudiades ni són nascuts en d’altres indrets de l’estat Espanyol, veiem que la gran majoria del qui han abandonat l’ús habitual de la seua llengua inicial (diferent del català i/o del castellà) han passat a adoptar la castellà com la seua llengua d’ús general. Així ho haurien fet un mínim de 260.000 i un màxim de 290.000 persones (entre el 68’5 i el 80% de les qui haurien fet aquest canvi).[4]

 


Abans de continuar, però, convé ser conscients que el que acabem de dir es basa, en gran mesura, en suposicions interpretatives associades a les respostes que ofereixen els participants en l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP). Així, per exemple, considerar que els enquestats que trien l’opció de respondre “força” a la qüestió sobre en quina mesura usen el català en un dia qualsevol admet que formulem un dubte seriós sobre si realment l’usen força o si, senzillament, troben que ho fan, perquè, què vol dir “força”?. Fins i tot podríem demanar-nos què volen dir els enquestats quan responen a aquesta mateixa qüestió amb un “l’uso molt”. “Molt”, “força”, en referència a l’ús quotidià del català (respostes que són les emprades per a quantificar l’ús habitual del català)  no signifiquen el mateix que quan referits a l’ús quotidià dels castellà, ja que, per a algú que parli català, que el parli “molt” o que el parli ”força” rarament anirà mai més enllà del fet que l’usi en combinació amb una altra llengua, i pot arribar a significar que en faci un ús paritari amb el castellà (o amb un/uns altre o altres/altres idioma/idiomes). I tanmateix aquestes dues respostes són les que nodreixen el percentatge d’ús habitual. És més, la resposta “mitjanament” (emprada per a quantificar els usos bilingües català/castellà) pot entendre’s com un “més aviat poc”, mentre que la resposta  “l’uso poc” pot voler dir, en realitat “no l’uso gairebé mai”. Del que podem estar segurs és que la resposta “no l’uso mai” vol dir que, efectivament, que no l’usa mai.

De fet, hi ha un seguit d’indicadors que ens permeten veure que aquesta percentatge de “parlants habituals de llengua català” és en realitat inferior: l’ús del català en els aparells de telefonia mòbil, l’ús a la feina, l’ús amb els amics, l’ús amb els veïns… un ús habitual menor que encara és més petit en la franja d’edat més jove entre la població estudiada. Ho veurem més endavant, a mesura que tractem cadascuna d’aquestes qüestions.

Apuntem, per últim, que és de suposar que, en el cas de les entrevistes presencials, els enquestadors hauran mirat de desfer ambigüitats semàntiques, i per això tendim a donar, en principi, com a bons els resultats tal com se’ns han presentat (al cap i al fi, la manera de fer l’estudi ha estat, igual en les edicions anteriors i aquesta anàlisi es basa, en gran mesura, en una comparació longitudinal de dades, així que, encara que només sigui per raons metodològiques, caldrà acceptar-ne els resultats amb la interpretació que se’ls dóna). Tot i així, es tractaria novament d’una suposició. Una suposició que, com ja hem dit, la comparació sistemàtica de dades ens ajudarà a valorar, i ho farà, ai las!, amb resultats negatius per al català.


 

Si ens centrem ara en els castellanoparlants inicials (ja siguin originaris d’indrets de l’estat Espanyol aliens al domini lingüístic català, procedents de l’Amèrica llatina o nascuts a la CAC fills de famílies d’alguna d’aquestes procedències), l’EULP2018 ens indica que un 10’5% d’ells haurien esdevingut catalanoparlants habituals, mentre que un 8’1% declararien haver esdevingut bilingües habituals català/castellà. [9]  

Un 25’6% dels bilingües català/castellà habituals tindrien el català com a llengua d’identificació.

En el cas dels bilingües inicials català/castellà, un 42’3% hauria esdevingut catalanoparlant habitual (per un 16’2% que hauria esdevingut castellano-parlant habitual) mentre que un 47’6% s’identificaria amb la primera d’aquestes dues llengües, contra un 8’6% que ho faria amb la segona i un 43’8 que ho farien amb totes dues a l’ensems. Aquestes dades i les paràgraf immediatament superior, posarien de manifest que el fet de tenir el català com una llengua inicial predisposaria a considerar-lo la llengua de referència ‒com també a fer-ne un ús efectiu habitual‒, més que no fer-ne un ús efectiu equiparable amb el castellà: la valoració de la llengua, per tant, dependria en gran mesura del seu paper en l’univers familiar inicial). Destaquen també que el bilingüisme inicial predisposa a la incorporació efectiva a la catalanofonia.[10] En qualsevol cas aquests comportament i identificació simbòlica serien molt més habituals entre els castellanoparlants inicial nascuts a la CAC que no en el si de cap altre grup de no-catalanoparlants inicials, com posaria de manifest el fet que les persones que es declaren parlants habituals de castellà 3.104.600 persones, el 48’6% de la població més gran de 15 anys de la CAC) són nascudes a fora en un percentatge de gairebé el 60% del total del grup (1.796.000 persones), mentre que els nascuts a la CAC sumarien 1.308.600 individus.

Per la seua banda, només un 4’1 dels catalanoparlants inicials haurien esdevingut castellanoparlants habituals, mentre que un 5’1 haurien esdevingut bilingües habituals castellà/català. D’acord amb això, gairebé el 91% dels catalanoparlants inicials romandrien “habitualment” fidels a la llengua en els seus usos (aproximadament 1.830.000 persones), i només unes 82.500 d’ells hi haurien renunciat a favor de la llengua de l’estat (mentre que gairebé 100.000 haurien vist recular el seu ús del català fins a esdevenir bilingües habituals). Aquestes xifres, però, s’haurien compensat amb la incorporació a la catalanofonia de parlants inicials de castellà (sobretot d’origen espanyol, principalment fills d’immigrants a la CAC ja nascuts a ella), la qual cosa explicaria que, en el darrer segle, el nombre total de catalanòfons habituals a les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona no s’hagi reduït o ho hagi fet en un percentatge escàs, resultant tot plegat en un estancament preocupant, sobretot tenint en compte que el previsible creixement natural (malgrat la desfeta de 1936-1939) hauria restat neutralitzat i que, l’arribada massiva de població forània finalment no absorbida per la catalanofonia hauria reduït el percentatge de catalanoparlants habituals a un 36’1%, només  un 0’5 superior al mínim mai registrat del 2008 (un diferència en realitat del tot irrellevant en termes estatístics).

La identificació amb el castellà per part dels qui es declaren catalanoparlants inicials seria encara més escassa. Així, només un 2’6% d’aquests (unes 52.300 persones) ho farien. Una mica més alta és el percentatge dels qui s’identificarien amb el castellà tant com amb la seua llengua inicial. En aquest cas parlaríem d’un 3’7% (poc més de 75.000 persones).

Pel que fa a les 474.200 persones que es declaren bilingües habituals català/castellà, la gran majoria (gairebé el 74%) serien nascudes en el territori de la CAC, i d’acord amb allò dit una mica més amunt, la majoria, un 42’7% declararien identificar com a pròpies totes dues llengües en la mateixa mesura, mentre que el 25’6% s’identificarien amb el català, mentre que el 31’7% ho farien amb el castellà (com ja hem dit el fet de tenir el català com una llengua inicial predisposaria a considerar-lo la llengua de referència, més que no fer-ne un ús efectiu equiparable amb el castellà).

Entre els parlants inicials de llengües diferents del català i del castellà, gairebé la meitat acaben esdevenint parlants habituals de la segona, tot i que no arriben a la meitat d’aquest els qui declaren fer-ne un ús prioritari habitual. D’altra banda, en cap grup lingüístic no castellanoparlant inicial, la identificació amb aquesta llengua supera el 20% del total dels més grans de 15 anys del grup en qüestió).

Assenyalem, per a acabar que, mentre que en 2003 gairebé el 66% de la població autòctona (2.328.000 persones) es declarava catalanoparlant habitual, en 15 anys aquest percentatge ha davallat, dràsticament, al 55’5% (2.117.00 persones, és a dir, 211.000 menys), mentre que la població autòctona catalanoparlant habitual d’origen al·lòcton ha passat de poc més del 26% (255.000 persones) a menys del 15% (188.000 persones, una disminució de 67.000 persones). Per  contra, la població autòctona que es declara bilingüe català/castellà habitual, ha passat del 4’8% (169.000 persones) a més del 9% (350.000 persones, és a dir, un increment de 181.000 persones), mentre que la població bilingüe inicial català castellà d’origen al·lòcton del 4’6% (74.000 persones) a gairebé el 10% (125.000 persones, és a dir, un increment d’una mica més de 50.000). Hem de concloure, per tant, que els darrers 15 anys han estat de retrocés ‒un retrocés dramàtic‒ tant en xifres relatives com en absolutes: 278.000 parlants habituals menys, sols molt parcialment compensats per 255.000 bilingües habituals més. El primer factor ha estat també, la causa principal de la caiguda de catalanoparlants habituals registrada en termes de xifres relatives: més d’11 punts entre la població autòctona més gran de 15 anys i 11 punts més entre la població autòctona d’origen al·lòcton. L’única nota positiva seria que els darrers quinze anys, la caiguda s’hauria esmorteït entre la població autòctona catalanoparlant habitual, però només en unes 35.000, una xifra, en realitat, estatísticament irrellevant que apuntaria, més aviat a un estancament. La situació és realment greu, oimés si tenim en compte que, en el rang d’edat entre 15 i 29 el percentatge de catalanoparlants habitual (prenent en consideració ara el total de la població resident a la CAC) ha caigut del 42’2%, del 2003, al 35’2% del 2018 (7 punts percentuals menys, tot i que 3’7 punts més que en 2008, l’any del pitjor registre, i gairebé 1 punt percentual de sota de la mitjana general), una disminució ‒del 16’6%‒tanmateix inferior a la registrada en qualsevol altre grup d’edat.

Es fa difícil de determinar la perspectiva a curt termini (i molt més difícil fer-ho a més llarg termini, és clar). Val a dir que les dades semblen apuntar al manteniment del retrocés, però de manera moderada (pareix que les grans pèrdues registrades entre 2003 i 2013 no es tornaran a produir), retrocés motivat sobretot per l’increment del usos bilingües i, de manera molt menys important, per la baixa natalitat dels catalans, dos fenòmens que poden veure’s parcialment compensats pel fet que, en la franja d’edat de 65 anys i més el percentatge de catalanoparlants habituals és 2 punts percentuals inferior al de castellanoparlants habituals (a diferència del que passava en 2003: 7 punts més de catalanoparlants habitual que no de castellanoparlants, i en 2013: més 11 punts percentuals més). Resta el dubte de quina serà l’evolució en el grup d’edat, no estudiat, de menys de 15 anys, atesa la natalitat més baixa dels autòctons respecte als nouvinguts i la influència creixent dels mitjans de comunicació que immergeixen els més joves en un entorn gairebé exclusivament castellanoparlant.

dd9ed981-8399-426b-8245-729a01baf8cf-page-032

Conclusions

Cal destacar que 2.779.100 persones, és a dir, que un 43’5% de la població més gran de 15 anys resident a la CAC declara fer un ús entre freqüent i habitual de la llengua catalana (si bé només un 87% d’aquestes persones en farien un ús prioritari, i és de suposar que cap ni una un ús exclusiu) i que, per tant, aproximadament el 56’5% de la població catalana no fa cap ús (o un ús molt restringit) de la llengua catalana. La dada és per si mateixa demolidora perquè mostra com és de consistent la minorització del català fins i tot en el territori del seu domini lingüístic amb més vitalitat.
Tanmateix els percentatges ofereixen, encara, certa esperança a un capgirament de la situació sociolingüística, sempre és clar, que les condicions socioeconòmiques i sociopolítiques hi contribueixin, la qual cosa exigiria, a grans trets una moderació de la immigració i l’assumpció del català com a llengua d’estat, dues coses, aquestes, que no s’albiren de cap manera en l’horitzó. (I sempre també, que donem per bons els percentatges aquí recollits, cosa que costa tenint en compte l’ambigüitat de les categories de resposta  a l’enquesta i tenint en compte el fet que no percentatges consistents amb d’altres sobre usos que analitzarem més endavant ‒per exemple els referents als usos amb els companys de feina, amb els amics, amb els veïns o en els dispositius de telefonia mòbil.)
El català aguanta en xifres absolutes, i fins i tot hi avança tímidament, sobretot en els usos mixtos català/castellà, això, però, amb la mirada posada en aquest començament de segle, mentre que si mirem més enrere i ens fixem en l’evolució durant els darrers 100 anys, mostra un estancament que, en realitat, amaga un retrocés perquè tant el creixement natural com, sobretot, el vegetatiu de la població catalanoparlant habitual s’hauria estroncat alhora que el usos bilingües s’han popularitzat (apuntem que, pel que fa al creixement natural, cal atribuir la davallada, a l’increment dels usos mixtos i a l’efecte de l’assimilació lingüística al castellà, en qualsevol cas molt escassa, sinó també per la baixíssima natalitat dels catalanoparlants tradicionals, probablement més baixa que la de qualsevol altre grup distingible al territori). El català sobreviu però no avança, i això, a la pràctica, el fa retrocedir, com s’encarreguen de mostrar-nos les xifres relatives, on es pot veure l’efectivitat de les actituds i les polítiques lingüicides de l’estat Espanyol, que estarien guanyant la partida a la fidelitat lingüística del catalans i al seu voluntarisme. La perspectiva a curt i mitjà termini no sembla anunciar cap canvi de tendència, ans al contrari, ja que la globalització, a la qual la societat catalana s’ha abocat incondicionalment, ha esdevingut una aliada de la castellanització (cosa que, de fet, era perfectament previsible). Les dinàmiques demogràfiques i de consum lingüístic constitueixen un context desfavorable en el qual les polítiques etnocides concretes de l’estat Espanyol veuen multiplicada la seua efectivitat i la velocitat amb què s’apropen als seus objectius de minorització irreversible i residualització (que com més segurs es veuen és clarament es confessen).
L’ensenyament que es pot derivar d’aquest retrat és que, sense el suport estatal l’única tria es troba entre l’extinció ràpida o lenta, una elecció que tampoc no es fa entre dues opcions igual de probables perquè, amb la successió de les generacions i en absència de polítiques de reversió, la manca d’identificació amb la llengua s’aprofundeix i, amb ella, el procés de substitució lingüística passa a avançar de manera exponencial. Ara per ara, però, la resistència dels catalanoparlants és alta i, si més no fins al moment present, les pèrdues només se succeeixen en una progressió aritmètica poc marcada. La clau es troba a assegurar la identificació lingüística de les noves generacions i això, entre d’altres coses, exigeix que els nostres joves puguin viure principalment en català alhora que adquireixen un marcat sentit de comunitat singular. Oci i relat ens permetran sobreviure i resistir, en absència d’una política d’estat i mentre l’esperem.

[1] Cal tenir en compte que per a un catalanoparlant habitual declarar-s’hi no implica en absolut que el català sigui l’única llengua de la qual fa un ús actiu o passiu al dia, mentre que algú que es declari castellanoparlant habitual cap la possibilitat que tingui aquesta llengua com l’única a què realment recorri en el seu dia a dia, o si no l’única, pràcticament l’única. D’altra banda es fa difícil dir saber si aquelles persones que es declaren bilingües habituals català/castellà, empren realment totes dues llengües en percentatges semblants o si, en realitat, i malgrat la seua percepció, aquest ús es troba decididament decantat cap a una de les dues llengües.
[2] Novament la diferència es deu a les 30.000 persones de les qual no consta en l’estudi quina és la seua llengua inicial i que, tanmateix, ens ha semblat raonable pensar que majoritàriament corresponen a parlants de llengües diferents de les dues principals al territori.
[3] Val a dir que, entre aquest persones, però, es trobarien els parlants habituals de català i una altra llengua i de català, castellà i una altra llengua (o unes altres llengües) més grans de 15 anys, un contingent és de suposar que d’escassa importància estadística, sempre molt inferior al 3% que en l’EULP2018 es declaren, genèricament, “parlants d’altres combinacions de llengües”
[4] Una mitjana del 74’2%, és a dir, tres quartes parts.
[5] És a dir, descobrim que la incorporació a la catalanofonia (tant l’efectiva: ús habitual del català, com la simbòlica: identificació del català com a llengua pròpia) és habitual que s’efectuï de manera progressiva, passant primer per usos familiars bilingües. Això, però, no passaria amb la incorporació de la població de llengua inicial ni catalana ni castellana a la hispanofonia, que es produiria molt majoritàriament de manera directa, tal i com passaria amb la incorporació d’aquesta població a la catalanofonia.
[6] Aquesta pèrdua, però no seria absoluta, ja que una part dels qui afirmem adreçar-se en català als seus fills a diferència del que feien amb els seus pares, declaren fer-ho de manera majoritària però no exclusiva.
[7] El català, per contra, en les famílies catalanoparlants inicials experimentaria un increment en la transmissió intergeneracional entre el 6’5% i el 7’1%. Que aquests percentatges siguin inferiors als favorables al català en si de els famílies inicialment castellanoparlants pot semblar incongruent. La diferència, però, podria explicar-se per una pèrdua absoluta de famílies catalanoparlants inicials, no prou compensada per la incorporació de noves famílies a la catalanofonia, cosa que s’explicaria per una menor natalitat relativa dels catalanoparlants tradicionals.
[8] Apuntem com a esperançador que les dades de l’EULP20013 eren més preocupants, ja que en elles la davallada mitjana registrada en la tendència a favor de la transmissió intergeneracional del català era del 33%. (La lleugera remuntada en l’EULP2018 podria ser atribuïble a la imprecisió estatística però podria representar un increment real que, en tant que s’expressa en xifres relatives, podria ser motivat per una hipotètica disminució en la natalitat de les famílies castellanoparlants inicials establertes en el territori, les pautes reproductives de els quals tendirien a convergir amb les locals.)
[9] A aquests cal afegir encara un 3’2% de castellanoparlants habituals que, malgrat aquest comportament lingüístic, afirmen que el català és la seua llengua d’identificació.
[10] És a dir, descobrim que la incorporació a la catalanofonia (tant l’efectiva: ús habitual del català, com la simbòlica: identificació del català com a llengua pròpia) és habitual que s’efectuï de manera progressiva, passant primer per usos familiars bilingües. Això, però, no passaria amb la incorporació de la població de llengua inicial ni catalana ni castellana a la hispanofonia, que es produiria molt majoritàriament de manera directa, tal i com passaria amb la incorporació d’aquesta població a la catalanofonia.

eulpportada