62_28_BGG

El producte principal de les empreses 2.0 és la informació que els clients els proporcionen mitjançant els seus clicks, però també mitjançant els seus comentaris i la seua participació a les xarxes. Aquesta participació, però, cal que sigui tractada: analitzada, classificada, distribuïda (en paquets per a targets que interessin als possibles compradors d’aquesta informació). Aquest tractament s’encareix significativament amb la diversitat lingüística, que obliga que  ‒en algun punt del procés‒ l’anàlisi es multipliqui pel nombre de llengües emprades. Òbviament, la reducció del nombre de llengües implica una reducció de la complexitat que suposa una reducció dels costos del procés. De fet, si hi hagués una única llengua, el procés de tractament hauria assolit una de les seues condicions necessàries per a l’optimització del benefici (per reducció del cost), que és, al cap i al fi, l’objectiu racional per antonomàsia del model econòmic de lliure mercat. Simplificant: menys llengües, més facilitats, menys costos, més benefici.

Però com fer que la gent usi en l’espai virtual una sola llengua? La resposta és fàcil: obligant-la a fer-ho quan es pugui, i condicionant-la a fer-ho en la resta de casos.

La restricció de les llengües acceptades per una pàgina web en els seus comentaris (a la manera de Tripadvisor), la limitació de les llengües disponibles en les interfícies, la limitació de els llengües en què es troben disponibles les aplicacions… tot plegat condiciona l’usuari en les seues tries lingüístiques a la xarxa, unes tries ja prou precondicionades psicològicament pel caràcter global d’aquesta i per l’existència, de fet, d’una jerarquia de llengües. Efectivament, la ideologia lingüística jerarquitzadora, en tant que rerefons ideològic dels parlants en base al qual decideixen la conveniència o no d’usar una o una altra llengua del seu capital lingüístic, ja els porta a descartar d’entrada —sempre o sovint— certes llengües en les seues interaccions en línia, alhora que, correlativament, els aboca a un ús superior a l’habitual o, fins i tot generalitzat, d’altres. És l’ideal del dirigisme lingüístic: que l’orientador, el repressor dels usos, no sigui un agent extern a l’individu, sinó l’individu mateix, esdevingut un proveïdor de materials comercialitzables que proporciona de franc i pretractats, de la manera de manera que al distribuïdor-venedor només li cal manufacturar-los i empaquetar-los.

Ara bé, el benefici econòmic que es deriva de la reducció de la diversitat lingüística no es fa notar sols en l’àmbit de la gestió i el tractament de la informació, sinó també en els àmbits de l’atenció al públic i de la televenda, ambdós en expansió en un primer món intercomunicat i abocat al consum, un primer en què, per tant, el sector serveis.

Atendre el públic i vendre en moltes llengües és més car que fer-ho en poques, i molt més car que fer-ho en una de sola, que, en darrer terme, seria la situació ideal si l’objectiu és la minimització de costos i la maximització dels beneficis. Posem un exemple típic: un centre de televenda de serveis de telefonia mòbil a l’estat Espanyol. Si calgués tenir operadors capaços de parlar en totes les llengües del territori estatal (o si més no en les quatre que tenen estatut oficial: català, gallec, basc i castellà), ens trobaríem que l’empresa contractadora podria recórrer a un mercat de mà d’obra escàs i essencialment intern, és a dir, a un mercat car atesa la limitació de l’oferta de treballadors. Una altra possibilitat seria que l’empresa contractés persones diferents per cada un dels següents parells lingüístics: català/castellà, gallec/castellà, basc/castellà, cosa que no li encariria tant la contractació de mà d’obra (se n’incrementa l’oferta) però que igualment la conduiria a un mercat restringit i que continuaria dificultant-li l’externalització de la feina fora de l’estat Espanyol. La solució és fàcil: si volem ampliar el mercat de contractació limitem-nos a una sola llengua que tothom parli, si tal cosa existeix a l’estat Espanyol. I és clar, existeix, i tant! Prou d’esforç ha dedicat l’estat a la bilingüització obligatòria i l’assimilació lingüística de les seues perifèries. És més, si aquesta llengua té projecció internacionals, recórrer-hi en exclusiva suposa una ampliació del mercat de mà d’obra realment molt sucosa, alhora que comporta la possibilitat d’obrir la porta a la deslocalització (a endur-se els serveis de televenda i atenció al Marroc, per exemple, a les zones properes a Ceuta i Melilla, on es poden trobar marroquins bilingües i trilingües que cobren menys que un monolingüe espanyol).

Call_center

De fet, la minimització de costos que comporta el molingüisme és un al·licient per a avançar cap a ell per part de les elits estatals, que el veuen com un element més d’allò que anomenen “unitat de mercat”, i que a la pràctica és la principal condició de possibilitat perquè puguin beneficiar-se d’una economia d’escala a nivell gairebé peninsular. Tanta insistència en l’assimilació lingüística té, per tant, també un interès crematístic, com el té també l’esforç a mantenir el castellà europeu com la modalitat lingüística de referència en el món hispanòfon, ja que el manteniment d’aquesta referencialitat prestigia les empreses que el fan servir i posiciona de manera privilegiada els seus productes en la mesura que, per a consumir-los, cal interaccionar-hi lingüísticament. (Pensem-hi: realment representen una competència  per a les produccions espanyoles les sèries de televisió llatinoamericanes? i En quina mesura aquesta manca de competitivitat es deu a les modalitats lingüístiques —“estranyes”— que empren?). Sobretot, però, aquesta referencialitat fa de l’estat Espanyol el receptor principals dels beneficis que mou la indústria de l’ensenyament de la llengua castellana (com no fa gaire ja va carregar-se d’estudiar la Fundació Telefònica).

L’únic problema que podria dificultar aquesta inversió en monolingüisme fóra que els clients i usuaris el rebutgessin, que exigissin ser atesos en les seues llengües i/o que els governs regionals exigissin que s’oferís tal servei. La solució a aquesta dificultat torna a ser fàcil: bloquejar tal possibilitat, ja sigui impedint-li obertament al client o usuari l’ús de la seua llengua (per raons espúries disfressades de legalitat o de problema tècnic —excuses que, val a dir, tothom sembla predisposat a acceptar, com posa de manifest que sovint s’identifiquen les exigències lingüístiques amb exigències de la tecnologia i, fins i tot, del progrés), ja sigui pel monolingüisme estricte de l’operador (i és que, al cap i la fi, el monolingüe és sempre qui decideix quina llengua parlarà el qui en sap més d’una) o ja sigui permetent-li-ho teòricament però fent-li-ho avorrir a la pràctica si realment opta per no canviar la seua llengua (que, de totes maneres, mai no serà la primera opció). Dels governs regionals ja se n’ocuparan els tribunals.

També aquí la ideologia lingüística dominant, que identifica les llengües com a simples instruments comunicatius i que les jerarquitza, oferint al subjecte un catàleg d’eines millors i pitjors, contribueix a ensinistrar el client en les seues tries lingüístiques i, fet i fet, en el capital lingüístic que, en el transcurs de la seua vida s’estimarà més d’atresorar. Així, la maximització del benefici esdevé total, perquè seran ela mateixos clients i treballadors els qui s’esforçaran a aprendre la llengua que l’empresa els exigirà, en una versió lingüística de l’aprenentatge ofimàtic que els usuaris de la banca, però no sols aquest, han de fer per a poder accedir al privilegi de ser clients d’una entitat financera, en la qual, com passa en el cas de la banca, els costos d’aprenentatge, a més, aniran a càrrec del treballador o del client (de fet, en el cas de els llengües, sobretot a càrrec de l’erari públic, que amb la difusió de llengües franques contribueix al benefici privat i la precarietat laboral dels treballadors del mercat global).

Com ja hem avançat, també la venda de productes i de serveis amb component lingüístic es beneficia de recórrer a un nombre reduït de llengües. Produir auxiliars de veu, aparells o aplicacions de guiatge per veu, telèfons mòbils, electrodomèstics, entre moltes altres coses (serveis de tele i radiodifusió, llibres, paquets turístics, estudis universitaris de grau i postgrau…), en diverses llengües és més car que fer-ho en unes poques (i no diguem que en una de sola) i, a més, fragmenta el mercat, cosa que dificulta l’economia d’escala i facilita la competència dels petits proveïdors.

La diversitat lingüística apareix aleshores, un altre cop i amb tota cruesa, com un problema econòmic que afecta els beneficis… i no deixarem que la diversitat lingüística afecti el negoci, oi? Com no permetrem que ho faci la biodiversitat o el medi ambient. Fixeu-vos-hi bé: vam començar oposant, amb tota naturalitat, com si res, les exigències ambientals i les econòmiques (i confiant que el progrés científic ens ajudaria trobar una solució que resolgués per elevació aquesta contradicció), i ara ja hem arribat a oposar entorn cultural i economia. Primer van anar contra l’entorn natural, però com nosaltres vivíem en un entorn sociocultural no vam dir, ara van contra l’entorn cultural, però com que tots ja estem tan convençuts de la prioritat del benefici, no pensem fer-hi res. Fet i fet, per què hauríem de fer-hi res, per la diversitat cultural, si hem arribat a acceptar que nosaltres mateixos som “recursos humans” i que els negocis són negocis i no tenen res de personal.

Siri-Quick-Tip-780x521.jpg

No desesperem del tot, però, perquè potser serà apel·lant a aquesta lògica imparable del benefici que podrem trobar ments receptives a la diversitat cultural i lingüística, i és que, potser no hem començat a obrir-nos a valorar la diversitat natural quan aquesta ha esdevingut negoci, quan s’hi ha vist un benefici potencial? O potser no ha aparegut una demanda de productes de consum no estandarditzats, escassament processats, de quilòmetre zero, venuts sense embalatge (o amb embalatges que respectin els mateixos principis que donen valor afegit al producte que embolcallen), biosaludables, respectuosos amb l’entorn natural…? Productes que s’han fet un lloc al mercat i l’acceptació dels quals ha crescut fins que se’ls ha fet necessària la seua producció estàndard (una bonica paradoxa del mercat que ens fa pensar en el seu caràcter diabòlic: «Lasciate ogni speranza», com se sol sentir darrerament per aquests verals).

Fixeu-vos, per exemple, en aquelles cadenes de botigues especialitzades en autenticitat que es dediquen a la venda de productes que ens posen en contacte amb la natura, o amb Orient (sempre a preus de manufactura transportable en contenidor transatlàntic), equivalents a aquells altres que ens posen en harmonia amb el nostre cos, ens retornen la pau mental o ens recorden les arrels (de fet, sovint tots dos tipus de productes es venen en el mateix establiment).

baixa.png

Ara bé, si això ha passa pel que fa a determinades manufactures, per què no amb les que tenen una component lingüística entre les seues característiques essencials i, fet i fet, per què no en totes, en la mesura que totes recorren a la comunicació verbal quan entren en el mercat?

M’explico amb més claredat: si l’estandarització i el processament han fet néixer una demanda, que hi contrasti, de productes que defugin aquesta estandardització i desnaturalització, per què els productes i serveis en què la llengua hi té un paper imprescindible no han de seguir el mateix camí? Per què no estimular i explotar una demanda, ara per ara escassa, de productes d’aquesta mena que ofereixin, com a valor afegit, ser respectuosos amb l’entorn cultural i la diversitat lingüística i que facin bandera de la seua autenticitat i arrelament (quilòmetre zero)? De fet, aquesta estratègia, plenament inserida en la lògica del mercat pel mercat, de la recerca del benefici i de la competència, ja ha donat mostres de funcionar, o si no que li ho diguin a empreses com la proveïdora de serveis de telefonia Parlem, que han vist l’oportunitat que se’ls obria al davant i l’han aprofitada.

Diferent i potser no tan fàcil de transitar, —però molt més prometedora— seria la via que s’obriria amb el fraccionament del mercat. Miro d’explicar-me, que ja sé que això sona molt gros. Sona a heretgia. Vejam: La globalització és un fenomen de caire eminentment econòmic que cerca arribar a disposar d’un mercat de mà d’obra global, que ajudaria a minimitzar els costos de producció, i a consolidar un mercat potencial per a la venda dels productes i dels serveis també de caràcter global. Però per a assolir aquest horitzó cal que es donin certes condicions, com en tot. Entre aquestes condicions hi ha la de convergència lingüística i cultural global.

Així, perquè qualsevol treballador no qualificat o que aspiri a una feina sense qualificació especial pugui ser intercanviable, si no per qualsevol altre del mateix tipus i/o aspiració, almenys sí per molts d’altres, cosa que abaratiria la seua contractació en haver de fer front a una competència  contra la qual no té cap més manera de destacar que l’acceptació de la menor retribució possible, cal que aquest que treballador estigui lingüísticament capacitat per a acceptar les condicions laborals que se li ofereixin de manera immediata, cosa que es produiria si la feina a què aspira no tingués requisits lingüístics o si aquesta feina tingués requisits lingüístics fàcils de satisfer per un nombre com més gran millor de treballadors, cosa que passa quan un nombre molt grans de treballadors coincideixen en el seu capital lingüístic. Així les llengües franques esdevenen instruments d’explotació en certs nivells d’ocupació, alhora que poden resultar eines útils d’intercanvi en uns altres.

delivery-service

Certament, tothom, en aprendre una llengua de gran difusió, pensarà en les oportunitats d’ocupació de qualitat que li proporcionarà, però no veurà que, en realitat, el fet que siguin tants els qui facin el mateix pensament l’acabarà perjudicant, perquè, en termes mercantils, com més gent sap (posseeix un saber) menys valor té allò que se sap. Ras i curt: si les llengües són capital, són mercaderia, i si són mercaderia, com més oferta n’hi ha, a menor retribució es pot aspirar.

D’altra banda, l’expansió de grans llengües franques opera sobre l’altre pol del mercat: els consumidors (que, en realitat, són mateixos subjectes de què es proveeix el mercat de treball). Ho fa preparant el mercat consumidor per a consumir, a gran escala, productes que exigeixen coneixements lingüístics. Menys llengües, més mercat per a un mateix producte només consumible mitjançant interacció lingüística. Els mercats unificats exigeixen la unificació lingüística.

És més, en la mesura que molts dels productes a distribuir són productes d’índole cultural (films, sèries de televisió, publicacions en línia, espectacles de música, dansa o humor…), allò realment ideal fóra, no ja que tots els consumidors sabessin una mateixa llengua, sinó que tots els consumidors tinguessin uns mateixos gustos, unes mateixes preferències. Certament això és impossible, per la diversitat irreductible que es dóna entre els subjectes, però l’estandarització cultural hi ajuda, ajuda a preferir i desitjar més uns tipus de coses que uns altres, a entendre, acceptar i consumir, més una mena de productes que uns altres. Alhora, aquesta estandarització cultural, que avança a mesura que certs productes assoleixen gran difusió, té com un dels seus efectes el fet de contribuir a la valoració i a la difusió de les llengües pròpies de les societats emissores d’aquests productes culturals (pensem que sovint els films, per posar un exemple, no es doblen sinó que són subtitulats, de manera que l’adquisició del codi lingüístic de l’emissor passa a ser vist com una via d’accés directe i millor la producte) i, en definitiva, ajuda a la uniformització lingüística, que predisposa, al seu torn, als consums anteriors. Estandarització cultural i uniformització lingüística són dos cares de la mateixa moneda, dos factors que es retroalimenten. No sols l’anglès s’estén pel món, també les ho fan els casquets de beisbol o el hip-hop. (I en el nostre tros de món, el castellà i la música llatina.)

40ddca2_32673-lzlsn8.k8g0seb3xr.jpg

Més amunt hem dit que l’estandarització cultural provoca, com a reacció, la demanda d’autenticitat, demanda en què hem identificat un aliat de la diversitat lingüística plenament identificat amb la lògica de mercat, perquè l’autenticitat també pot comercialitzar-se (ni que si que sigui amb productes de poc valor objectiu: «Bon dia, li atén X, en qui li puc aiudar?»). Al costat d’aquesta escletxa, però, tenim un altra possibilitat (si es vol, complementària): l’enfrontament directe amb la tendència estandaritzadora (cultural i lingüística) acabades d’apuntar, un enfrontament que també se’ns mostra beneficiós en termes econòmics (que són els que realment interpel·len l’homo economicus que hem esdevingut) en la mesura que representa un fre a la precarització laboral en dificultar la globalització del mercat de mà d’obra. Enfrontar-se amb l’estandarització lingüística genera mercats locals en competència amb el global (és en aquest sentit que parlava més amunt de “fraccionament del mercat” global), que aleshores ja no té el camp lliure per a imposar la seua lògica abassegadora.

Posar en valor llengües com el suec, l’eslovè, el kazakh, el malai o el català com a vehicles de consum dels productes i de serveis és posar en valor els seus parlants, és a dir, les persones que les parlen, ja siguin parlants nadius o neoparlants. Posar en valor la diversitat lingüística, no sols com una etiqueta, sinó promovent traduccions, doblatges, subtitulació i producció pròpia en llengua original, introduint les llengües locals sistemàticament com a llengua principal o per defecte d’aplicacions i dispositius, promovent-les com llengües vehiculars dels mitjans de comunicació… condueix a la incentivació d’indústries locals adreçades a mercats de la mateixa escala, indústries que no substituiran les adreçades a mercats més grans, ni tan sols les adreçades al mercat global, però que en entrar en competència amb aquestes, poden conduir —tant més com més es generalitzi el model— a una reformulació del negoci global i, amb ella, a la modulació de la gravetat les conseqüències que aquest model de negoci genera.

Si la demanda d’autenticitat surt en defensa de la diversitat lingüística, ser conscients que aquesta diversitat (i la diversitat cultural que se’n deriva) és, per ella mateixa, econòmicament beneficiosa en la mesura que representa un entrebanc al procés d’aprofundiment de la precarització, hauria de fer-nos-la considerar com una estratègia econòmica a la qual no podem renunciar.

Deia el pedagog i sociòleg Ivan Illich que la història del món és la història de la progressiva concentració del poder i dels recursos en poques mans, amb les conseqüències en termes de desigualtat que d’això es desprèn. La diversitat lingüística és una realitat present prou forta com per recolzar-nos-hi amb considerables esperances d’èxit que, d’agafar-nos-la seriosament, pot esdevenir una oportunitat  per al futur.

La diversitat lingüística no sols és valuosa en termes simbòlics, sinó també materials. La diversitat lingüística interessa.

Lingua-Franca-Mezcales-4