EULP2018. IDESCAT

dd9ed981-8399-426b-8245-729a01baf8cf-page-016.jpg

Si comparem les dades dels resums anteriors, veiem que, tant pel que fa la consideració de llengua d’identificació, com a les de llengua inicial i llengua habitual, el català experimenta una davallada des de 2003 i un estancament des de 1920 (que, en realitat oculta una davallada en no registrar-se cap increment motivat, ja sigui pel creixement natural de la població, ja sigui pels eu creixement vegetatiu, en el darrer segle). Centrant-nos en les dades dels darrers 15 anys (el període de desenvolupament de la sèrie d’Enquestes d’usos lingüístics de la població, EULP, fins ara), hi observen que s’ha produït els següents retrocessos:

  • El català, com a llengua inicial ha retrocedit en 25.800 persones. Un retrocés parcialment compensat per 34.800 persones més que es declaren bilingües inicials.
  • El català, com a llengua d’identificació ha retrocedit en 171.300 persones. Una pèrdua parcialment compensada per un increment en 217.000 persones que es declaren bilingües d’identificació.
  • El català, com a llengua habitual, ha retrocedit en 278.000 parlants. Una pèrdua parcialment compensada pels 255.000 parlants més que es declaren bilingües habituals català/castellà.

Com veiem, el descens més gran recau sobre els parlants habituals, o si es prefereix: sobre l’ús habitual del català, que hauria retrocedit clarament, confirmant l’experiència quotidiana dels parlants d’aquesta llengua. Hi ha menys català al carrer, no tant perquè hi hagi menys gent que la tingui com a llengua inicial, sinó sobretot perquè els qui la tenen i els qui la sabem, en fan menys ús i perquè ha davallat significativa la quantitat de gent que la considera la seua llengua pròpia, cosa que, és d’esperar, comporta una disminució en la lleialtat lingüística que és coherent amb la davallada de l’ús total.[1]


[1] En qualsevol cas, recordem que el fet de tenir el català com una llengua inicial predisposaria a considerar-lo la llengua de referència ‒com també a fer-ne un ús efectiu habitual‒, més que no fer-ne un ús efectiu equiparable amb el castellà: la valoració de la llengua, per tant, dependria en gran mesura del seu paper en l’univers familiar inicial.
    La identificació amb el català no té per què anar acompanyada de l’ús habitual d’aquesta llengua, com tampoc aquest ús pressuposa una identificació simbòlica (si més no exclusiva) amb la llengua natural del país. Sigui com sigui, és indubtable que identificació simbòlica i ús habitual es reforcen en bon grau, i la relativa independència d’ambdós indicadors respecte al de llengua inicial jugaria a favor del català (especialment feble en l’àmbit demogràfic), tot afavorint que molts no-catalanoparlants inicials fessin el pas d’incorporar-se a la catalanofonia.