EULP2018. IDESCAT

Fake-news-sobre-salut-catala_2269583241_64203423_651x1078

Una cosa és tenir el català com a llengua inicial o familiar, i una altra de diferent tenir-lo com a llengua d’identificació personal. Uns percentatges d’identificació amb la llengua catalana superiors als que té com a llengua inicial indicarien que el català gaudeix de capacitat d’atracció i permetrien pensar que l’ús efectiu que es faci de la llengua (cosa que tractarem en la fitxa següent) pot arribar a ser superior al que cabria esperar-se d’un percentatge d’identificació menor. Per la seua banda, un percentatge d’identificació amb el català per sota del de persones que el tenen com a llengua inicial seria indicatiu d’escassa autoestima lingüística i, per tant, de risc d’abandonament i interrupció de la transmissió intergeneracional.

Pel que fa a aquest indicador, els resultats de l’EULP2018 són positius. Així, a la comunitat autònoma de Catalunya (CAC) hi hauria actualment 2.320.600 persones més grans de 15 anys que considerarien el català la seua llengua pròpia (un 36’3 del total), 310.200 persones més de les que la tindrien com a llengua inicial (que representarien 4’8 punts percentuals més). Enfront d’aquest grup, però, 3.594.200 persones declararien identificar-se amb una altra llengua (56’3% del total,[1] és a dir, 20 punts percentuals més per damunt dels qui s’identifiquen amb el català, però 11 punts per sota dels qui afirmen no ser catalanoparlants inicials). D’aquests tres milions llargs de persones, 2.978.900 (el 46’6%) identifiquen el castellà com la seua llengua pròpia, mentre que 614.300 s’identifiquen amb una altra llengua o combinació de llengües. Completen el conjunt les 440.600 persones que s’identifiquen alhora amb el català i el castellà, és a dir, els qui es veuen a elles mateixes com a bilingües i així s’estimen més de considerar-se.

L’existència d’aquestes 310.200 persones que, malgrat no ser parlants inicials de català, identifiquen aquesta llengua com la seua pròpia, dóna a entendre que aquesta llengua exerceix un poder d’atracció significatiu sobre la població que no la té com a primera llengua, segurament ‒podem aventurar‒ pel fet que es tracta de la llengua natural del territori sobre el qual s’ha fet l’estudi, cosa que duria aquells que s’autoconsideressin catalans (ja sigui únicament o principalment) a identificar-la com la seua pròpia, encara que no hagi estat la seua llengua inicial. Un altre motiu que explicaria aquest fenomen podria trobar-se en el fet que alguns parlants inicials d’altres llengües hagin acabat incorporant el català al seu capital lingüístic i hagin esdevingut, per causa de les seues circumstàncies personals, catalanoparlants habituals (de fet, més endavant veurem com el nombre de catalanoparlants habituals supera també el de catalanoparlants inicials i s’acosta molt al nombre de persones que consideren el català la seua llengua pròpia), cosa que, en alguns casos, els hagi portat a identificar-se amb aquesta llengua, fins i tot de manera exclusiva. Les dades que més endavant exposarem fan que ens decantem més per la primera possibilitat sense, però, menystenir la primera. Així, la identificació amb el català no té per què anar acompanyada de l’ús habitual d’aquesta llengua, com tampoc aquest ús pressuposa una identificació simbòlica (si més no exclusiva) amb la llengua natural del país. Sigui com sigui, és indubtable que identificació simbòlica i ús habitual es reforcen en bon grau, i la relativa independència d’ambdós indicadors respecte al de llengua inicial jugaria a favor del català (especialment feble en l’àmbit demogràfic), tot afavorint que molts no-catalanoparlants inicials fessin el pas d’incorporar-se a la catalanofonia.[2]

Des d’una perspectiva longitudinal, però, les coses no són tan positives. Així, mentre que l’any 2018 hi ha 2.320.600 persones que declaren identificar com a pròpia la llengua catalana, aquesta quantitat, l’any 2003 (en començar la sèries de les EULP), era de 2.491.900 (una davallada de més de 170.000 persones). Aquest fet, juntament amb l’increment del total de població resident fa que el percentatge total de població que identifica el català com a llengua pròpia hagi minvat del 44’3% de 2003 al 36’3% actual: una davallada de 8 punts percentuals (o el que és el mateix, de gairebé 18%), cosa que només pot qualificar-se de molt greu (especialment si tenim en compte el context polític en què s’ha produït, que hagués estat procliu a una més gran adhesió a la llengua natural del país).

Però què ha passat exactament? Per a entendre-ho ens caldrà focalitzar la nostra atenció en dos aspectes concrets: l’evolució natural de la població i el paper dels individus que han protagonitzar la darrera gran onada immigratòria a casa nostra. Comencem pel primer aspecte: l’any 2003, la població més gran de de 65 anys que declarava considerar el català la seua llengua pròpia era de 504.100, per 310.300 que identificaven com a llengua pròpia una el castellà (a més de 65.000 que s’autodefinien com a bilingües). Quinze anys més tard, i tenint en compte que la població de la CAC de 80 anys o més anys representa el 6% del total (és a dir 456.016 persones),[3] aquells 879.100 parlants més grans de 65 anys de 2003, s’hauran reduït a gairebé la meitat (amb un pèrdua de 423.149 efectius). Si sobre aquesta quantitat apliquem els percentatges que aquell 2003 corresponien als qui s’identificaven amb el català (54’1%) i als qui s’identificaven amb el castellà (36’1%), trobarem que els primers s’hauran reduït en gairebé 257.400 persones, mentre que els segons ho hauran fet en uns 121.665. Per tant, el contingent de persones identificades amb el català haurà davallat en, aproximadament, 136.000 més que el contingent dels qui s’identificaven amb el castellà (més de doble, per tant, cosa que s’havia de notar en l’estudi de 2018.[4]

Si ens centrem ara en el paper dels nouvinguts durant la darrera gran onada migratòria, que va començar abans de 2003, i que ha suposat un saldo positiu d’immigrants, a 2018, de 1.380.720 persones (cosa que representaria més d’un 18’2% de la població actualment resident a la CAC, als quals caldria afegir els procedents de l’estat Espanyol però de fora del domini lingüístic del català), veiem que, en 2018, un mínim de 614.000 persones i un màxim 644.000[5] més grans de 15 anys declaren identificar-se amb llengües que no són la ni catalana ni la castellana (si més no amb cap d’elles en exclusiva i, per suposat, tampoc amb les dos en conjunt). Si a aquesta xifra afegim la dels qui declaren identificar-se amb la llengua catalana (només 29.300 del total de nouvinguts més grans de 15 anys, és a dir, aproximadament un 2’4%) i amb els qui s’identifiquen com a bilingües català/castellà (un total de 19.300, que representen l’1’5 del total de nouvinguts més grans de 15 anys), ens duu a concloure que la nova onada immigratòria ha aportat un mínim de 605.000 nous parlants més grans de 15 anys que s’identifiquen amb el castellà[6] (de fet gairebé el 23% de les persones més grans de 15, residents a la CAC el 2018, que s’identificaven amb el castellà provenien de fora de l’estat Espanyol: un total de 682.100 persones.).

Si ens centrem les persones que declaren identificar-se alhora amb el català i el castellà, veurem que es produeix, durant el període dels darrers 15 anys, un increment relatiu de gairebé 2 punts percentuals, i absolut de 217.600 persones (440.600 en 2018, el 6’9% del total de la població estudiada, per 278.600 en 2003, el 5% del total d’aquell any). Aquest increment confirma la capacitat d’atracció del català, especialment, però, entre la població autòctona, perquè  el 81’1% dels qui s’identifiquen amb totes dues llengües correspon a persones nascudes a la comunitat autònoma de Catalunya. El català no és l’única llengua que atrau parlants que s’hi identifiquen, el castellà també ho fa (pensem que el total d’immigrants procedents d’Amèrica llatina més grans de 15 anys no excedeix els 550.000 i que, en cavi, el nombre de nouvinguts identificats amb el castellà és de 682.100, als qual cal sumar aquells 19.300 que s’identificaven alhora amb el castellà i el català). Per tant la llengua castellana atrauria, a l’hora d’identificar-s’hi, molts més immigrants de fora de l’estat i del domini lingüístic hispanòfon que no la catalana (una mica més del triple). Tanmateix, entre la població autòctona d’origen castellanoparlant o bilingüe català/castellà i entre la població immigrada des de l’estat Espanyol però de fora del domini lingüístic català, aquesta llengua exerciria una atracció equivalent a la que el castellà exerceix sobre els immigrants d’origen no hispanòfon. Això acabaria fent que, a data de 2018, el 58’7% dels residents més grans de 15 anys que s’identificarien amb el castellà fos de procedència al·lòctona, alhora que permetria que, entre els autòctons, la quantitat de persones que s’identificarien amb el català encara fos clarament superior a la dels que s’identificarien amb el castellà (2.188.700 persones, el 57’7% de la població més gran de 15 anys,[7] enfront de 1.229.400 persones que s’identificarien amb el castellà, el 32’4% de la població, de les 357.400 que s’identificarien alhora amb el català i amb el castellà, i que representarien el 9’4% de la població autòctona més gran de 15 anys, i les escasses 17.600 persones autòctones, també més grans de 15 anys, que s’identificarien amb una altra llengua, el 0’5% del total). Ara bé, aquest domini de la identificació amb el català ha anat empetitint-se durant els darrers 16’5 anys, passat del 65% AL 57’6% actual (7’6 punts percentuals que representen un 11’7% del contingent autòcton més gran de 15 anys), mentre que la identificació amb el castellà ha crescut, passant del 28’7% de 2003 al 32’4 actual (3’7 percentuals més, que representen un creixement de gairebé el 13%), i els qui declaren identificar-se tant amb el català com amb el castellà s’haurien incrementat en 3’1 punts (és a dir, pràcticament el 50% que en 2003), cosa que s’explica sobretot pel creixement natural negatiu de la població identificada amb el català.

Pel que fa a les perspectives immediates cal notar que, entre els qui es troben en el rang d’edats entre 15 i 29, el percentatge total dels qui s’identifiquen amb el català és del 37’2% (escassament un punt superiora la mitjana del present estudi, la qual cosa representa un total de 431.900 persones), per la seua banda, els qui s’identifiquen amb el castellà són 505.000 persones que representen el 43’6% del total (3 punts per sota de la mitjana actual), els qui s’identificarien com a bilingües català/castellà serien 102.900, el 8’9% del total (2 punts per sobre de la mitjana), i els qui s’identifiquen amb altres llengües i combinacions de llengües suposarien 121.200 persones , és a dir, el 10’4% (poc més de mig punt per sobre de la mitjana de l’actual estudi). Si a això afegim que els més grans de 65 anys que declarem identificar-se amb el castellà es troben 0’6 punts per sobre de la mitjana, metre que els que declaren identificar-se amb el català es troben 8’5 punts per sobre, els que s’identifiquen bilingües 1’5 punts per sota i els que s’identifiquen amb altres llengües 6’6 punts per sobre, la tendència és a continuar amb el lent retrocés en relació amb la identificació amb la llengua catalana a curt termini que podria veure’s accelerat per un increment de la immigració (o simplement per un manteniment de l’actual, ja força alta).

Conclusions

Si bé, com passava en el cas de la llengua inicial, en xifres absolutes la identificació de la població més gran de 15 anys amb el català es manté encara en nivells superiors a fa un segle (i en aquest cas no tan sols lleugerament superiors, sinó clarament superiors), aquesta progressió no segueix la de l’increment demogràfic, que ha estat galopant, ni resisteix la seua influència. El resultat és el registre d’una davallada, els darrers 15 anys, important en termes absoluts i dramàtica en termes relatius, davallada que confirma la minorització, aparentment irreversible, del català al territori de la comunitat autònoma de Catalunya, tant en termes de llengua inicial com en termes de llengua d’identificació simbòlica.
La raó principal d’aquesta davallada, pel que fa a les xifres absolutes, no és tant la influència lingüística dels nouvinguts (que incidiria sobretot en l’increment dels usos bilingües en detriment dels majoritàriament en català) sinó l’envelliment de la població catalanoparlants d’identificació, que la duu a la desaparèixer, per causa del moviment demogràfic natural, en una proporció que no pot compensada per les noves incorporacions. És pel que fa a les xifres relatives que cal destacar l’impacte de l’arribada d’una onada immigratòria de grans dimensions que, molt majoritàriament, ha obviat o evitat identificar-se amb el català, ja fos perquè provenia de punts del domini lingüístic de l’espanyol i se sentia decantada per defecte cap a aquesta llengua, ja fos perquè, procedent d’altres dominis lingüístics, ha optat majoritàriament (en els casos en que no han romàs identificats a la seua llengua d’origen) per identificar-se amb la hispanofonia. El previsible increment d’aquesta tendència (la gent arribada a Catalunya parlant llengües diferents del castellà deixa de transmetre-les a la generació següent en un percentatge alt i opta per substituir-les molt majoritàriament pel castellà, cosa que facilita la identificació amb aquesta llengua), la pèrdua de població identificada amb el català per causes naturals i el fet que la tendència a la recepció de població sembla consolidar-se i fer-ho per la banda alta de les previsions dels demògrafs, fan preveure que la tendència a identificar la llengua catalana com a pròpia davallarà de manera sostinguda i imparable els anys vinents.  
L’ensenyament que en podem treure és que, atès que el poder genera adhesió espontània, la qual cosa es tradueix, en el cas que ens ocupa, en l’increment del prestigi de a llengua amb que aquest poder s’identifica (que serà aquella valorada pels immigrants, especialment pels acabats d’arribar), sense el prestigi que proporciona un estat propi que s’identifiqui amb el català, sense una economia que tinguin es vehiculi en aquesta llengua i sense els aparador d’un sistema educatiu i de comunicació que tinguin com a referència vehicular el català, la nostra llengua veurà minvar la seua capacitat d’atracció, encara existent, sobretot entre els autòctons. Les llengües que no són necessàries no són atractives, ans al contrai: esdevenen una nosa i la seua reivindicació és vista com una imposició.

[1] Cal puntualitzar que una petita part d’aquestes persones constituirien el col·lectiu d’aquells qui s’identificarien amb el català i una altra llengua, i que, per tant, caldria restar-los d’aquest total (tot i que no podríem sumar-los al primer). Tanmateix, en no estar especificat en les taules estadístiques a hores d’ara disponibles de l’EULP2018 quin percentatge representen, i tenint en compte que, en qualsevol cas, suposarien una quantitat estadísticament irrellevant, ens ha semblat que allò menys distorsionant fóra incloure l’1’5%  dels qui afirmen no autoidentificar-se com a bilingües català/castellà, però sí fer-ho amb una altra combinació de llengües, dintre del grup dels no autoidentificats com a catalanoparlants. (Si volguéssim ser més precisos, podríem dir que el percentatge dels qui no identifiquen el català com la seua llengua pròpia seria lleugerament superior al 55% del total dels residents més grans de 15 anys.)
[2] Destaquem aquí que, en qualsevol cas, aquest pas no es podria fer si aquests parlants no haguessin tingut l’oportunitat d’adquirir prou seguretat el codi lingüístic català, adquisició en què l’escola juga un rol essencial. Dir, per tant, que la immersió lingüística ha fracassat seria un despropòsit. En tot cas, el màxim que podríem dir és que la immersió no hauria funcionat tan bé com hagués pogut.
[3] Font: Idescat: “Població a 1 de gener de 2019. Per grups d’edat”. Disponible a: https://www.idescat.cat/indicadors/?id=anuals&n=10329
[4] Aquesta diferència s’ha produït també en el cas dels parlants inicials, però en una proporció no tan alta: 305.000 catalanoparlants inicials per 265.700 castellanoparlants inicials.
[5] La diferència és deu a contingent de 30.000 persones de les quals a l’EULP2018 no li consta la llengua d’identificació i que, per tant, no tenen per què considerar-se no-catalanoparlants d’identificació.
[6] Per a obtenir aquestes xifres i percentatges hem calculat, a partir de les dades disponibles, que, entre la població immigrada, la quantitat de menors de 15 anys no ha estat superior a 80.000 persones
[7] Les persones no nascudes al territori de la CAC i que declaren identificar-se amb el català serien 131.900, és a dir, el 10% del total que manifesten aquesta identificació: el català és, malgrat tot, cosa essencialment d’autòctons.