EULP2018. IDESCAT

dd9ed981-8399-426b-8245-729a01baf8cf-page-017.jpg

L’EULP2018 estableix en 2.010.400 persones les que afirmen tenir com a llengua inicial (és la primera llengua amb què van tenir contacte) el català, la qual cosa suposa el 31’5% del total de l’univers estudiat, cosa que representaria entre 50.000 i 60.000 parlants nadius més de català respecte de fa un segle si partim de la consideració que el percentatge de població menor de 15 anys era el mateix aleshores i que la proporció de població immigrada i amb d’altres llengües inicials era irrellevant (cas, però, que aquests dos contingents de població fossin més grans, hauríem de valorar que l’increment absolut de catalanoparlants inicials seria encara superior (potser de més de 100.000 persones).[1] Convé, però, no córrer massa a l’hora de congratular-nos d’aquestes dades perquè no podem valorar-les sense tenir en compte que, sempre segons l’estudi analitzat, fins a 52.300 dels més de dos milions de parlants inicials de llengua catalana existents actualment en l’àmbit territorial de l’enquesta procedirien de la immigració des d’altres territoris del Regne d’Espanya, és a dir, des d’altres territoris del domini lingüístic més enllà de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC), una xifra que seria només molt lleugerament inferior a l’increment registrat, cosa que apunta, per tant, a un estancament i, per tant, la neutralització del creixement natural de la població catalanoparlant (un creixement que cal suposar s’hauria produït malgrat la molt baixa natalitat catalana i la pèrdua de població derivada del conflicte bèl·lic de 1936-1939). Així, podríem concloure que el factor que fa que les xifra relativa de catalanoparlants inicials hagi davallat dramàticament en un transcurs del darrer segle d’almenys 65 punts percentuals ‒la immigració‒ és també el factor que ha permès que aquesta davallada no s’ha traduït en una reducció de les xifres absolutes. En qualsevol cas, però, cal subratllar que l’element concurrent més important a l’hora d’explicar aquesta evolució no pot ser cap més que la fidelitat lingüística del catalanoparlants a l’hora de transmetre la llengua a les generacions següents.

Ara bé, cal dir que, en relació amb la sèrie d’estudis EULP, iniciada en 2003, es registra durant aquests 15 anys una davallada total de 25.800 parlants inicials, la qual cosa apunta a una acceleració en la pèrdua de parlants nadius, probablement atribuïble novament a un creixement natural negatiu de la població catalanoparlant inicial (sobre el qual, no obstant, no hi ha dades segures), que hauria assolit les seues pitjors xifres en la dècada entre 2003 i 2013, en el transcurs de la qual la davallada hauria estat de 96.700 parlants inicial, recuperant-se en 70.000 entre 2013 i 2018.

Cal afegir, a banda, que 176.400 persones, és a dir, el 2’8% de la població total de l’univers estudiat, declaren ser parlants inicials bilingües de català i castellà, a l’ensems. Aquesta xifra, integrada molt majoritàriament per persones nascudes a la CAC, suposa 34.800 persones més que al començament de la sèries d’estudis, el 2003 i cal que sigui valorada de manera positiva en relació amb la vitalitat de la llengua catalana, en la mesura que, com veurem, gairebé el 26% d’aquest bilingües inicials identifiquen el català com la seua llengua, cosa que es relaciona estretament amb l’ús que en fan.

Al costat oposat trobem 3.366.000 persones el 52’7% del total de la població de la CAC més gran de 15 anys!) que declaren ser parlants inicials de llengua castellana, a les qual cal sumar 831.200  (l’11’7% de la població estudiada) més que declaren ser parlants inicials d’altres llengües.[2] Per tant, pràcticament el 66’4% de la població estudiada declararia no tenir el català com a llengua inicial, la qual cosa suposaria dos terços del total![3] A més, aquestes xifres representen un increment de 210.900 castellanoparlants inicials des de 2003 i de més de 600.000 parlants inicials d’altres llengües, en definitiva, un increment de més de 810.000 parlants inicials de llengües diferents del català, tots ells procedents de la immigració si tenim en compte que existeix, entre la població al·lòctona instal·lada de fa temps a Catalunya una certa atracció cap al català que fa que algunes d’aquestes persones, castellanoparlants inicials bàsicament, parlin en català als seus fills (els quals, per tant, passaran a ser catalanoparlants inicials).[4] Aquesta xifra representaria almenys un 13% de la població total estudiada, cosa que per si sola explicaria la davallada percentual que s’ha registrat en el nombre de catalanoparlants inicials a la CAC des de 2003, quan el percentatge era del 36’5% del total de la població més gran de 15 anys. Podem dir, per tant, que el català retrocedeix com a llengua inicial dels residents a la CAC, no perquè deixi de transmetre’s a les noves generacions sinó perquè la població autòctona està sent progressivament minoritzada per una immigració massiva. És més, tenint en compte la baixíssima natalitat catalana podríem dir que la població de la CAC està sent substituïda.

Per a acabar anotem que, si ens centrem només en les persones nascudes en les províncies estudiades, el català manté encara el caràcter de llengua inicial majoritària, si bé cada cop es troba més a prop de davallar del llindar del 50%. Així, en 2018 hi hauria 1.943.600 persones nascudes en el territori de la CAC que declaren tenir el català com a llengua inicial, mentre que 1.615.700 declaren que la seua llengua inicial és la castellana, 163.000 declaren ser bilingües (català/castellà) inicials i 88.000 declaren tenir una altra llengua com a inicial. En xifres relatives això representa, respectivament, el 51% de catalanoparlants inicials,[5] el 4’2% de bilingües inicials, 44’8% de no-catalanoparlants inicials, això sempre sobre la població nascuda a la CAC més gran de 15 anys, que representa aproximadament el 60% del total de residents més grans de 15 anys.[6] El català és encara la llengua majoritària dels qui naixen a Catalunya, Tanmateix, aquesta serà segurament la darrera onada de l’EULP on encara sigui així.[7]

De fet, només el 33’7% de la població entre 15 i 29 anys declara tenir el català com a llengua inicial, mentre que aproximadament el 60% declara tenir una altra llengua com a inicial (i el 4’1% es declara bilingüe català/castellà inicial). Aquests percentatges, l’any 2003, eren, respectivament, del 37’2%, del 58’8 i del 4%. La davallada és clara i, si no passa res, tendirà a consolidar-se i ha incrementar-se per la tendència de la nova immigració a incorporar-se a la hispanofonia. De fet, pel que fa als residents a la CAC, d’origen exterior al Regne d’Espanya i amb una llengua inicial diferent del català i del castellà, la transmissió intergeneracional és contrària al manteniment de la llengua familiar (fins a un 15’7 d’interrupció en la transmissió), i bé és d’esperar, atenent al raquític percentatge d’immigrants d’aquest origen que adopten el català com a llengua d’identificació (només un 2’2% del total de la població més gran de 15 anys actualment resident a la CAC ho ha fet, mentre que un 1’5 s’identifica com a bilingüe català/castellà), que aquesta interrupció es faci a favor del castellà (una tendència que, en tot cas, en aquest estudi encara ha tingut temps de fer-se notar perquè la gran majoria dels fills d’aquestes famílies nascuts a casa nostra encara no han superat el llindar dels 15 d’anys). Val a dir, però, que aquest fenomen tendeix a ser contrarestat pel fet que una part de la població resident a la CAC i d’origen familiar castellanoparlant, decideix parlar en català als seus fills. Les dades recollides en l’EULP2018 indiquen que en la transmissió intergeneracional, el castellà perd fins a 10%, mentre que els usos bilingües català/castellà també davallen, en aquest cas fins a un 5% a favor del català.[8] Diguem per últim que, a curt termini, la tendència favorable al castellà pot veure’s afavorida pel fet afegit pel fet que els percentatges entre els més grans de 65 anys l’any 2018 són d’un 38’3% de catalanoparlants inicials  (gairebé 7 punts per sobre de la mitjana) per un 58% de no-catalanoparlants inicials (7’7%per sota de la mitjana).[9]


Conclusions

La població autòctona de les província de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, a l’actual Regne d’Espanya, ha mostrat fins ara una clara lleialtat lingüística cap a la seu llengua natural: el català. Això no ha impedit, però, que els parlants d’aquesta llengua hagin restat minoritzat al seu territori per causa d’una immigració massiva que ha superat de llarg els 5.000.000 de persones durant el segle XX i la primera quinzena del XXI (per una mica menys de 2.000.000 d’habitants residents en el territori en 1900). La desproporció de la immigració (conjuntament amb l’hostilitat manifesta del Regne d’Espanya contra l’ús de la llengua catalana i la bilingüització obligada de la població autòctona), si bé han impedit la integració lingüística general d’un contingent tan gran de població immigrada, no han evitat una proporció petita d’aquest nouvinguts s’incorporessin a la catalanofonia i s’hi mantinguessin igualment lleials. Resultat d’això ha estat la no disminució en xifres absolutes del nombre de catalanoparlants inicials en el territori de referència i el manteniment del català com a llengua majoritària de la població en ell nascuda (de fet, el nombre de catalanoparlants inicials se situava, l’any 2018, encara per sobre el 50% del total de la població nascuda en les províncies esmentades). Tanmateix, l’evolució és negativa, perquè, mentre les xifres absolutes mostren un estancament, les relatives assenyalen una progressiva pèrdua del pes social de català que mostra signes de perdurar i, fins i tot, de tendir a d’incrementar-se.
La lliçó que en podem treure és que, sense planificació demogràfica es fa impossible una planificació lingüística seriosa, si més no en el marc d’una comunitat no sobirana. Si per a conservar un espai natural cal controlar l’accés dels visitants i les condicions com hi accedeixen, per a conservar un espai lingüístic aquesta mena de control no és menys necessari. Si la diversitat lingüística (part essencial de l’etodiversitat[10]) no és menys important que la biodiversitat, les condicions per al manteniment d’aquella no són menys importants de respectar que les condicions per al manteniment d’aquesta darrera. Val a dir, però, que com que en sociologia les percepcions subjectives se concreten en comportament objectius, l’existència d’un espai simbòlic de referència que identifiqués la llengua de la comunitat de rebuda com llengua d’integració i, sobretot, l’existència d’un espai polític sobirà que la fes necessària i, per tant, la dotés de valor, no sols simbòlic sinó també material, matisaria molt el pes de la component migratòria en la transformació fels usos lingüístics de la societat receptora.

[1] Població de els províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona a 1920: 2.3544.719. Font: Idescat, Generalitat de Catalunya, “Sèries històriques demogràfiques: Evolució de la població de fet”. Disponible a: https://www.idescat.cat/pub/?id=shd&n=1341.
[2] En aquest grup s’inclouen també persones que declaren tenir més el castellà coma llengua inicial, juntament amb alguna altra, i persones que declaren tenir el català coma llengua inicial, juntament amb alguna altra, si bé, en aquest segon cas, el percentatge és estadísticament irrellevant).
[3] El 25 restant de l’univers estudiat correspondria al percentatge de gent que no va respondre l’enquesta en aquest punt.
[4] De fet, més del 40% de la població immigrada els darrers anys a la CAC és d’origen llatinoamericà de llengua inicial castellana (això fa més de 610.000 persones). En l’actualitat el 52% de la població castellanoparlants inicial a la CAC és immigrada (un 65% procedent de la resta del Regne d’Espanya i un 355 de fora de l’estat).
[5] 55’8% en 2003, 42’1% en 2008, 50,7% en 2013.
[6] Això situa en un 40% el total de població immigrada més gran de 15 anys a la CAC. Un percentatge enorme que encara seria molt més alt si li suméssim la població nascuda a la CAC però filla de mare i pare al·lòctons. Fet i fet, ara mateix, la població resid3ent a les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, nascuda en aquest territori i filla de pares igualment nascuts en aquest territori representa un 29% de la població total, mentre que la població nascuda en aquest territori amb un dels dos progenitors igualment nascuts a la CAC suposa un 15% més. En conseqüència, per tant, el 56% de la població  total resident o no és nascuda al territori o ho és, però amb tots dos progenitors al·lòctons.
[7] Paga la pena fer notar, a més, que és lícit de considerar que la noció de “llengua inicial” és molt més aviat impròpia pel que fa als parlants de llengües en una situació de discriminació juridicopolítica i minoritzades en el seu mateix domini, ja que seria difícil, per no dir impossible, trobar cap parlant d’una d’aquestes llengües que, de bon començament, no estigués exposat a la llengua dominant. Així, en el nostre cas, per molt que el català fos l’única llengua familiar del fill d’una parella catalanoparlant, la criatura, mitjançant els mitjans de comunicació, prendria contacte amb el castellà des de ben aviat, amb un altíssima freqüència i sovint posant-hi una atenció especial (pel fet que es tractaria d’una llengua vinculada a l’entreteniment i el gaudi). Molts sociòlegs conclouen que ara mateix, no és gens inhabitual que els nens i els adolescents passin més hores davant d’una monitor (mòbil, ordinador, videoconsola, cinema, televisió…) consumint programació televisiva, distracció en línia o enregistraments que les que resultarien de la suma de les hores que passen als centres d’ensenyament, realitzant tasques vinculades amb l’escola o xerrant amb els seus pares i germans. Tenint en compte que allò que reben com a consumidors de mitjans es vehicula especialment en castellà (i, cada cop més, també en anglès), no cal dir que la noció de parlant inicial de llengua catalana seria un concepte que estaria perdent el seu sentit (no així, però la noció de parlant inicial de castellà).
[8] Per contra, pel que a les famílies amb usos bilingües castellà/una altra llengua diferent del català, l’evolució és favorable al castellà, però en un percentatge molt baix (no arribaria al 2%).
[9] Fet i fet, l’any 2003, el percentatge de més grans de 65 anys catalanoparlants inicials era d’un 45’3% (7 punts superior a la xifra de la franja corresponent de 2018) de catalanoparlants inicials per un 52’8% de no-catalanoparlants inicials (5 punts superior a la franja corresponent de 2018). Sens dubte aquestes xifres contribueixen a explicar la davallada en el percentatge general de catalanoparlants inicials el darrers 15 anys.
[10] Anomeno “etodiversitat” a la diversitat cultural.